Pere Salinas i Ricard Garcia a la Llibreria La Gralla de Granollers. Fotografia d'Eduard Olivés Puig

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>