Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.
Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

Delibes i la iaia Ana

Des de divendres al matí, quan vaig sentir a la ràdio que Miguel Delibes havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana era de Lorca i va venir a Catalunya l’any 1955 deixant enrere un món tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar.  I quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava d’on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos. 
La iaia Ana mai no havia anat a escola i no sabia, és clar, ni llegir  ni qui era Miguel Delibes. Tampoc li agradava massa mirar la tele, se li feia estranya aquella finestra per la qual hi havia gent que entrava a casa i ens parlaven amb massa confiança. Però tot i no agradar-li un dia me la vaig trobar asseguda davant del televisor, ella que mai no ho feia, mirant-se atentament i amb els ulls entelats una pel·lícula. Sorprès em vaig asseure al seu costat i tots dos junts vam acabar de veure, en silenci,  l’excel·lent versió cinematogràfica que Mario Camus va fer de Los santos inocentes de Miguel Delibes.
Quan es va acabar la pel·lícula, la iaia plorava amb una estranya barreja de tristor i d’alegria que jo no acabava d’entendre. ¿Por qué lloras, iaia? Mai no he oblidat la seva resposta: Porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… Va reconèixer la Régula, el Paco i  els seus fills, va reconèixer l’Azarías, a Don Pedro i als señoritos, i va veure a la pantalla tot un món d’abusos i humiliacions en el qual ella havia viscut. Després, més serena, em va explicar els maltractaments i el menyspreu que ella i l’avi i els meus besavis rebien de part dels señoritos, amos i senyors no només de les terres que ells treballaven, sinó també de les seves vides.
Va voler saber qui havia estat valent de denunciar tot allò i jo li vaig explicar qui era Delibes. I ella, tot i que mai no llegiria les seves novel·les, es va sentir sempre més agraïda a aquest home que havia estat capaç d’explicar, a tothom i tan bé, com havia estat la seva vida i la de la família abans de l’emigració.

‘Fin’ a l’Aqualata

Ja fa uns mesos que la vaig llegir, però encara li donava voltes a algunes coses. Per això, i perquè he tingut la sort que la llibreria Aqualata m’hagi convidat a parlar amb en David Monteagudo de la lectura que jo n’he fet de la seva obra, acabo de rellegir el darrer capítol de Fin, la primera novel·la d’aquest autor que ha estat publicada per Acantilado.
Tant si heu tingut la temptació de llegir Fin, com si ja ho heu fet i us queda cap dubte que vulgueu aclarir, sou convidats demà divendres 12 de març a dos quarts de 8 del vespre a la llibreria Aqualata  (carrer Sant Josep, 14 d’Igualada). Jo explicaré les meves impressions com a lector i després en Monteagudo ens aclarirà tot el que vulguem. Que no us espanti el fred, a l’Aqualata si està calentó!

M’aclame a tu, te’n recordes?

Tot sovint m’atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen l’edat que  tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui han estat les cançons de l’Ovidi Montllor i aquells  discos de vinil que compràvem i les estones que hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que… I tot i  que són quinze els anys que fa que l’Ovidi és mort, encara l’escolto. Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent Andrés Estellés. M’aclame a tu, te’n recordes?
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Lliçons d’humilitat

   Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant, Sant Pere canta, i potser sí que n’hi ha algun de Sant Pere que el podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres veïns del nord, però ni el nostre és un país ric  i eficient com el dels alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se’ns recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan això passa no triguem ni un instant a treure’ns la dignitat de la butxaca i a preguntar ostentosament qui s’han cregut que són aquests per dir-me que he de fer? Què no sóc prou gran, jo? Què no puc fer ús de la meva llibertat? 
   I és clar que som lliures de fer, només faltaria, però això no ens estalvia pas cap responsabilitat. Tot i que dissortadament, cada vegada més es pot llegir al diari que algú demana, per les conseqüències dels propis actes,  compensacions o responsabilitats a algú altre, de manera que arribem a absurditats com que als paquets de tabac hi hagi de dir que Fumar pot matar, com si no ho sabéssim que fumar no és bo pel cos? O és que cada dia que passa som més infantils i encara ens han de dir que no posem els dits als endolls? I si els hi posem, la culpa del que ens passi serà de la companyia elèctrica?
   Vivim creguts que tot gira al voltant de nosaltres, que tot ha d’estar al nostre servei, i per això hem construït aquests petits mons que són les ciutats a la mida dels nostres desitjos, però al mateix temps hem oblidat que més enllà dels seus límits hi ha tot un planeta que no es regeix ni per les lleis del mercat, ni pels capricis dels consumidors, ni per les voluntats polítiques de ningú. Deu ser cosa d’haver viscut al camp, però em costa compartir el punt de vista de tanta gent que es queixa de no haver pogut fer allò que ahir havia previst de fer.
   Quan s’acosta la tempesta, per poc que es pugui, un s’ha de posar a cobert i esperar  que passi -deien al poble. Ahir, mentre queia la nevada, els pagesos posaven en pràctica aquesta lliçó d’humilitat que tenen ben apresa dels seus tractes amb la meteorologia i es posaven a recer aprofitant per fer endreça i esmolar les eines de cara al bon temps. A la resta, orgullosos com n’estem dels nostres cotxes i les nostres carreteres, la natura ens va tornar a fer memòria de la poqueta cosa que som a les seves mans.

El cos de les dones, 2

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.
En aquest treball es parla de l’ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d’elles mateixes.
Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d’això, la filmació presenta una selecció d’imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però ‘no veu’.
L’autora del documental diu que tenien l’objectiu d’interrogar-se i preguntar sobre les raons d’aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d’un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.
Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l’àmbit de la política, el nostre país s’està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d’home tant i tant cofois de la seva masculinitat.
El vídeo complert dura uns 25 minuts i el trobareu aquí. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.

Igudesman & Joo

Quant ahir en Tibau va proposar que pengéssim vídeos amb músiques dels 70, me’n vaig estar de posar la versió d’I will survive que fan dos bons músics que vaig descobrir gràcies al You Tube ja fa temps. Són el violinista rus Aleksei Igusdesman i el pianista coreà Richard Hyung-ki Joo, que després d’adquirir una sòlida formació clàssica han format un duet ben peculiar conegut com a Igudesman&Joo. Avui, però, no me n’estic: Al mal temps, bona cara!

Sweet Caroline / Revival dels 70

L’amic Tibau, que dedica els dissabtes a la música, ens ha convocat des del seu bloc ha fer un revival dels 70 consistent a penjar des dels respectius blocs algun vídeo amb música d’aquell moment. Primer he pensat en la força que em transmet l’I Will Survive  de la Gloria Gaynor, però de seguida m’ha vingut al cap una cançó que jo escoltava molt llavors.
No estic segur de l’any, però va ser els primers setanta que per Reis em van regalar un reproductor de cassets com aquest i una cinta de Neil Diamond que vaig escoltar fins que es va fer malbé. D’aquella cinta, a la memòria hi conservo especialment dues cançons: Song Song Blue i Sweet Caroline. Tot i que Neil Diamond la va gravar el 1969, el vídeo que us proposo escoltar correspon a aquesta darrera cançó que encara ressona entre els records d’aquella primera adolescència que vaig viure escoltant la dolça Caroline.

Encara ‘Corro sota la pluja’

Ho havia d’haver penjat ahir, però no vaig ser-hi a temps, i avui la pluja no para de fer-me memòria que ja he rebut el nou videoclip que l’Anna Roig i L’ombre de ton chien han fet de la seva cançó Corro sota la pluja. D’aquesta cançó ja en vaig parlar el setembre passat, poc abans que l’Anna i els chiens guanyessin amb ella el Premi Cerverí 2009.
Des del primer moment que vaig escoltar Corro sota la pluja, que aquesta cançó em té encantat. No em pregunteu la raó perquè no la sé pas, però escoltar-la m’omple d’aquesta singular alegria que transmet l’Anna Roig quan canta, com la que sentia quan era petit  i corria -encara ara ho faig- sota la pluja sense paraigües. Escolteu-la i ja em direu que us sembla. I si en teniu ocasió (al seu myspace podeu consultar les actuacions), aneu-los a sentir en directe, perquè cara a cara amb el públic aconsegueixen transmetre una sensació de calidesa i de felicitat molt d’agrair en mig de l’aspror que ens envolta.

‘Londres nevat’ a Martorell

Fa uns quants dies, en Jaume de la llibreria MésQueLletres de Martorell em va convidar a presentar Londres nevat, el darrer llibre de relats de Jordi Llavina. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l’autor no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no pas allò que col·loquialment en diem “fer literatura”. És per això que jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat  del passat novembre, s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’.
Aquí podeu llegir el que llavors vaig dir de Londres nevat. Ara, però, que el temps m’ha fet pair millor el llibre, m’adono que encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos darrers llibres d’en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda força a la narració, d’una banda la densitat vital que s’hi respira i, penso que com a conseqüència d’això, la proximitat de la seva prosa amb la poesia.
Aquest és un llibre que a banda d’una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs. Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic o el Joan d’Ucronies.
Si no ho heu fet encara, us convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous 4 de març a les 8 del vespre a la Capella de Sant Joan de Martorell (carrer de Pere Puig, 61), a escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i de tot allò que ens vulgueu preguntar.