Des de la nuesa…

[Fotografia de Luc Selen]


mai com qui dóna un cos

i des de la nuesa devallar
al pou de silencis que alimenten la veu,
paraules que llanço de mi a tu
i en elles estimar-te
perquè en elles et tinc
i em dono i t’anomeno i callo…

ja ho saps, sóc silencis
que engendren tot el que dic,
paraules, amor

i com qui dóna el cos, també

i des de la nuesa pujar
al cim dels gestos que alimenten la vida,
amb les mans prendre’t
i amb elles estimar-te
perquè amb elles et tinc
i em dono i t’encalço i visc…

ja ho saps, sóc gestos també
que engendren tot el que sóc,
paraula i mans, amor

Benaventurats

[Fotografia de Luc Selen]

Benaventurats aquells als qui transtorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten a tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

Miquel Àngel Riera dixit.

Paisatges neuronals

Els museus de veritat mai no te’ls acabes, et sorprenen per una cosa o una altra i sempre te’n pots endur noves emocions. Ahir vaig visitar un altre cop el Cosmocaixa de Barcelona i vaig aprofitar per tornar a admirar algunes parts del museu que ja coneixia, entretenint-me sobretot davant dels talls geològics. Aquests talls són, probablement, el que més m’agrada de l’exposició permanent; suposo que pel que tenen de natura alhora que d’impressionant obra d’art. La primera vegada que els vaig veure, vaig sentir emocions molt semblants a les que he sentit, a vegades, davant d’algunes obres pictòriques.

Però el que realment em va tornar a dur al Cosmocaixa, a banda de la voluntat insistent del meu fill, va ser l’esquer de l’exposició Paisatges neuronals, feta per l’Obra social de “la Caixa”, l’Organització Internacional per a la Recerca del Cervell i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Feia algunes setmanes que havia sentit com al programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, el Jorge Wagensberg reivindicava la grandesa de Santiago Ramón y Cajal: Una de les cinc o sis ments més privilegiades que ha conegut aquest món nostre -va dir Wagensberg-. Aquest món sovint tant miserable -afegeixo jo- amb aquelles persones que han estat capaces d’intuir primer i de veure, després, allò que està més enllà de la mirada i de l’enteniment del comú de les persones. La M. em va fer notar, davant d’algunes fotografies de Ramón y Cajal, la intensitat de la seva mirada. Era la mirada de qui havia vist el que encara ningú altre no havia vist, la mirada d’algú que s’havia acostat molt i molt a la veritat.

Poder veure les fotografies dels complexos micropaisatges neuronals obtingudes pels investigadors resulta molt impressionant i convida a la reflexió més profunda sobre la nostra condició d’éssers vius. I convida també, i en la mateixa mesura, a gaudir de la bellesa oculta de la vida. Durant tota l’exposició, no saps si estàs davant dels resultats d’una investigació científica o davant d’una excelsa realització artística. I al final, quan et preguntes quina necessitat hi ha de dissociar una cosa de l’altra, t’adones que no n’hi ha cap, que tot és el mateix i que, com molt bé diu el fulletó de l’exposició, les imatges procedents de la investigació científica d’avantguarda són “un autèntic estímul per a la comprensió científica i per a la intuïció artística”. Observar els mecanismes més ocults de la intel·ligència produeix emocions molt properes a les que ens proporciona l’art. A més, els comentaris -sobretot els del novel·lista Enrique Vila-Matas i els del pintor Frederic Amat– que acompanyen les fotografies, també ajuden a explorar els camints de la ment, els de les sensacions i els del pensament que es produeixen dins dels cervells dels éssers vius.

Doncs bé, -en mig de tanta efervescència religiosa com hi ha aquests dies tant a l’orient com a l’occident, quan l’obscurantisme de les esglésies es manifesta gregari i ranci contra la llibertat de viure tal i com ens dictin els sentiments i les raons- l’experiència dels Paisatges neuronals no només ajuda a entendre millor la modernitat dels ideals renaixentistes, si no que també convida a entendre que el coneixement, a vegades racional i a vegades intuïtiu, és el que ens dóna la llibertat de pensar i de sentir, de ser.

Poetes a la Torre Muntadas

El Jordi Boldú, que és un dels meus nexes amb el món des de fa molt de temps i que de tant en tant em dóna vitamines, em recepta la 2a edició del festival Poetes a la Torre Muntadas del Prat de Llobregat. Busco el prospecte i hi trobo que ahir se’m van escapar l’Albert Roig i el Perejaume, però dimarts que ve a les nou del vespre hi haurà l’Anna Aguilar-Amat i el Roger Puig.

El dimarts 18 de juliol, també a les nou, hi haurà El Sopar dels Poetes, amb Silvia Amigó –que recita Pessoa meravellosament-, Ester Andorrà, Tomàs Arias, Max Besora, Pau Bou, Jordi Boldú –en qualsevol moment pot explotar-, Francesc Bombí, Javier Caballero, Eduard Carmona, Antoni Clapés, Xavier d’Edimburg, Neus Dalmau, Joan Duran, Eduard Escofet, Ramon Farrés, Francesc Garriga, j, Sebastià Jovani, Miquel Àngel Marín, Núria Martínez Vernis, Cinta Massip, Xavier Padullés, Jordi Prenafeta, Carles Rebassa, Carles Maria Sanuy, Joan Todó, Mireia Vidal-Conte, Joan Vinuesa i tothom que s’hi vulgui apuntar. Serà servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay.

I a les nou del vespre del darrer dimarts de juliol: Josep Pedrals, Roger Mas, Laia Noguera, Òscar Solsona i Mariano Martínez.

Pel que sembla a El poble del costat saben tot el que cal saber del que ha de passar els dimarts de juliol als Jardins de la Torre Muntadas, (carrer de Jaume Casanovas, 80 del Prat de Llobregat).

Pedrals eròtic

Sense haver-ho previst, que és com millor passen les coses, dissabte a la nit a la Torre de les Hores de Martorell, vas tenir l’oportunitat de tornar a sentir com desgrana els seus versos en Josep Pedrals.

L’acte, que havien convocat labreu edicions i la Fundació Francesc Pujols per presentar la col·lecció alabatre de poesia dirigida per l’Ester Andorrà, el Marc Romera i la Clara Font, el va defensar el Pedrals, divertit i descarat, escampant un torrent de poemes plens d’erotisme. Per tastar-lo, res millor que el poema que obre El furgatori:

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

[Josep Pedrals, El furgatori, labreu edicions, Cornellà de Llobregat, 2006]

Les paraules són fets

Mentre escoltaves l’entrevista del Xavier Grasset al Suso de Toro per la publicació d’ Home sen nome, te’n vas adonar. Fent servir tot el pes de la veu raonada, Suso de Toro explicava que les paraules són actes. I des d’aleshores no has parat de donar-hi voltes, convençut de la raó d’aquest home, convençut que, així com el silenci és desig de quietud, les paraules són fets.
T’has adonat que fa molt de temps que serres les dents amb totes les teves forces per emmudir les paraules que t’habiten salvatges i rebels. I t’has adonat, també, que estàs ple de por que les paraules travessin les fronteres del silenci per adquirir cos i forma, por que et puguin caure al damunt amb el pes granític de la pedra. Tens por de pronunciar les paraules que se’t revolten a les entranyes, por que t’arribin a la boca i et seguin la llengua de tant esmolades com les sents, por que t’arribin a les mans i et glacin els dits…Hi ha paraules que pots pronunciar i d’altres que t’esforces a negar quan estàs despert, però que afloren com un gèiser, amb tota la força de la seva naturalesa, quan es fa de nit. Hi ha paraules de la consciència i d’altres que no saps de quin racó de tu provenen. I hi ha en tu una lluita plena de dolor de la qual no saps com escapar, perquè unes paraules són teves i també ho són les altres…Tens tanta por de les teves paraules que voldries que l’oblit les esborrés totes, les que dius i les que penses… Voldries que tot ho cobrís una capa de silenci, buidar de sons tots els espais del pensament i del cos. Voldries quedar-te sense paraules, només haver de reposar la mirada en un inacabable horitzó sense cap escull… I et preguntes si això que sents és el pes de la mort.

Els amants

Acabo de llegir al Flux de Jaume Subirana primer, i a Vilaweb Lletres després, que ha mort Isabel Lorente i Riba, companya i muller de Vicent Andrés Estellés. I gairebé com un acte reflex, sense ni tan sols haver-me d’aixecar de la cadira, he estirat el braç i he agafat de la prestatgeria una vella edició del Llibre de meravelles que vaig comprar a l’octubre de 1979. No m’ha calgut buscar gaire per trobar el que volia. No recordo si primer els vaig llegir o els vaig sentir de la veu de l’Ovidi Montllor, però a la pàgina 30 els versos de Els amants han aparegut tant carnals com la primera vegada.

I tot plegat m’ha fet pensar en el que aquests dies remeno sobre el valor de la poesia. Tornant a llegir alguns dels poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés, no em sembla cap disbarat pensar que els versos que ell va escriure són també obra, d’alguna manera, d’aquella dona a qui anaven dirigits; com també pertanyen ja a tots els qui vàrem aprendre a estimar amb les paraules del poeta. Per què, si no, ens han quedat al celler de la memòria i aquest esborronament a la pell ara que els torno a dir en veu alta?

La carn vol carn.
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent, editor; València 1979-4a ed.]

Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions
i accions,
i mastegar-los
i de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els secrets del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn.
I a una velocitat vertiginosa
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes
i traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.

Un poema ha de dir…

Davant les tremolors d’aquest castell de cartes que t’entestes a defensar, hi ha qui t’apunta la necessitat de recórrer a un especialista en Càlcul d’estructures:

“Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessariament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.”