Que viuries…

Que viuries tantes vides, però estan totes en aquesta, sepultades sota aquesta llosa que et cobreix el pit des de sempre. Que el mateix desig que t’incita a viure-les, és també la por que t’acovardeix i t’incapacita per tastar l’agre i el dolç dels teus dies. Que llegeixes per viure abans de morir totes les vides possibles, però que tot plegat és un engany, perquè en el teu cas llegir és també una manera covarda d’esquivar tanta vida que, com una corrent secreta i oculta, et recorre dolorosament perquè no troba les lleres del goig i se t’enquista als músculs i a les vísceres, sota la pell, incapaç de fluir. Que surts a la nit buscant aire i consol en la foscor, i on la lluna se t’ofereix plena i voluptuosa i complaent, només hi saps veure el buit d’un immens forat per on tot se t’escapa.

Que no hi ha veritats…

 

“Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece.”
(Luis García Montero)

Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,

que les equivocacions són la vida,

que el més inflamable dels combustibles

és el diner. Que com diu el poeta

estimo només el que amb mi es fa vell.

Que al teu ventre he volgut donar la llavor

i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra

abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,

el més antic dels camins…

[Fotografia de Jordi Garcia]

Rosa, rosae

Han estat roses diferents les roses d’aquest Sant Jordi. Les primeres, al matí, les has pogut collir per la M dels rosers que tu mateix cultives, són roses de pètals carnosos i fragància subtil que et reconcilien amb la casa on vius. L’altra, a la tarda, l’has collit de la confiança discreta i serena que et dóna l’amistat, sòlida perquè no li cal condició ni mesura, que t’uneix amb el R des de ja fa una pila d’anys. Les roses d’aquest Sant Jordi han estat roses diferents, són roses d’amor i també roses amigues. Són roses que no tenen preu perquè es cultiven amb les mans però també amb la paraula, a vegades només amb una mirada de complicitat, o fins i tot amb la companyia del silenci dels qui t’estimes.
[Fotografia de Jordi Garcia]

Més poesia africana

Com que una cosa en porta una altra, l’entrada anterior m’ha portat a la memòria l’actuació, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona de fa tres anys, de la Werewere Liking, unapoeta en llengua bassa. Va ser impressionant la seva manera de recitar, o de representar gairebé, els poemes damunt l’escenari del Palau de la Música. Els poemes, com els grans rius que contenen la vida, fluien d’ella a nosaltres amb una frescor oblidada en aquest món nostre -ai!- tan modern. A continuació una mostra:

ARENGAR ELS CAPTAIRES

Aï su u mbébél bé mwèt
Tèhè wè minpông mi môl wèè ngohop njock

Su ma tuba wèè sèguè sèguè

Ni likôl li minlung wèè môlô sép

Sèrbak konbak su u mbébél bé mwèt

La cara no desagrada mai el seu amo
Tothom es troba maco i més que res no vol callar-ho
Fins i tot amb narius com forats de trompes d’elefants
La cara marcada per la verola com als temps d’abans
Les natges sarnoses de nyam polsós en temporada seca
Tothom es troba maco i tothom s’ho confessa
Davant d’un mirall de cara o de gairell
Tothom es delecta s’estufa i no hi cap a la pell
Eééé sèrbak konbak su u mbébél bé nwèt éi!

El meu nom és “Lentament, Filla de la Cursa, Soroll del Pas de Cargol
No se’l sent però se’n veuen les empremtes, tant si es vol com si no es vol”
Mestra de la paraula cantada, domo sons de cítares i guitarres,
Cants de les gènesis i d’iniciades hermafrodites llengües agusades
Desxifro en les ballarines hermenèutiques els signes traçats al revés
I sobre els passos de ball els hi traço la gènesi de l’univers un cop més

Maca com a menuda que sóc vull arengar els captaires
I invitar-los a la meva taula de sons per tastar una paraula nova
Els demano que escoltin la Mestra de la Paraula Cantada,
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Aiiii, Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la meva paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món

Els adults juguen a jocs de l’infern, els jocs de foc
Als adults els agrada jugar a dominar, a manipular
Jo em dirigeixo al nen que al fons de tu sobreviu
El nen no sempre compren per quin motiu
Els adults desaprenen tan depressa a jugar
A reinventar el món sense desesperar
Jo vull Arengar tots els captaires fins a la total estimulació
D’allò que els queda, al més pregó, d’infantesa i d’inspiració
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món.

Traducció de Mireia Porta.
(El que es diu en llengua bassa queda traduït en els versos que ho segueixen. )

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.