Torna ‘Poems&Blogs: Poetes a la xarxa’
/0 Comentaris/a Castells de cartes /de Ricard GarciaNo té ni nom la vida
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Llegir, escoltar, mirar... /de Ricard GarciaLlegit a L’ombra dels dies roja:
SENSE L’ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA
Fredor de sal respira el mar i humida
comença a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l’èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l’alt atzur dels versos
d’aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l’arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l’arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l’arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l’arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l’ús de l’arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l’arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d’estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d’una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.
Carles Miralles dixit.
L’olor del pare
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Desordres naturals /de Ricard GarciaAls homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se’ns deia que les mostres d’afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l’estimació que sentim per un altre home, ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l’espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l’olfacte. Quan m’hi acosto i sento la seva olor, m’omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l’aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d’on és que vinc, d’on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m’agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s’esvaïen.
Llums vesprals
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Desordres naturals /de Ricard GarciaContra Jaime Gil de Biedma
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Llegir, escoltar, mirar... /de Ricard GarciaPer això, penso que de tota la pol·lèmica sobre El cónsul de Sodoma n’he tret el millor que se’n podia treure, tornar a llegir Las personas del verbo una vegada més. Estic segur que sense intermediaris m’han arribat molt millor, netes i clares, les paraules i les vivències de l’autor de Contra Jaime Gil de Biedma:
“[…] A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos,
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!”
[Jaime Gil de Biedma: Las personas del verbo. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1982]
[PS: També en parla el Lluís Bosch a Riell Bulevard]
Reguerots
/0 Comentaris/a Castells de cartes /de Ricard GarciaLa nit es glaça
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Desordres naturals /de Ricard GarciaProust/Pinto: ‘Combray’ en català
/0 Comentaris/a Castells de cartes, Llegir, escoltar, mirar... /de Ricard GarciaDe tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.
Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.
I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: “No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”
Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!