El carro del sol [25senseEspriu]

Quan he sapigut que la Roser d’Antaviana havia proposat un homenatge en record de Salvador Espriu, de seguida  me’n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el primer que jo n’havia llegit. Ràpidament m’han vingut a la memòria tota una munió d’imatges i records dels anys a l’Institut, quan encara no s’hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes classes optatives de llengua catalana amb el mossèn, de les quals me’n quedà el Signe de l’Albert Jané que encara guardo com un petit tresor.
Darrera d’aquest record, me n’arriba un altre que tenia força oblidat tot i la intensitat amb què llavors ho vaig viure: el recital de poemes de La pell de brau que vàrem fer a 3r de BUP, el Miquel Bohigas tocant la guitarra i jo llegint els poemes. Encara he trobat les anotacions fetes amb la meva lletra d’aleshores indicant la velocitat de la recitació o la gravetat de la veu, si és que la veu als setze podia ser gaire greu. Miro i remiro l’Antologia d’Espriu i m’ensopego, també, amb fulls d’anotacions extretes de la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep M. Castellet que jo vaig llegir -ves a saber perquè- en una edició en castellà de Taurus.
Mentre faig memòria i escric tinc a la vista el meu primer llibre d’Espriu, l’Antologia poètica que es va publicar el 1978 a la MOLC, que juntament amb Aloma de la Mercè Rodoreda, el Signe de Jané i, quan encara no sabia llegir, un Patufet que els meus pares em van dur de Montserrat, van ser les meves portes d’entrada al món de la literatura catalana.
Recupero versos i llegeixo una altra vegada la poesia d’Espriu, em retrobo amb antigues lectures, però cap agafa tanta força com el primer poema de Cementiri de Sinera. Tot i que aquests siguin molt probablement els primers versos d’Espriu que als setze anys vaig llegir, no sabria dir amb seguretat quina és la raó que el seu record sigui tan fort. El que sí sé, és que aquest carro del sol que s’arrepenja a les carenes plantades de vinyes el veia passar cada un dels dies de la meva infància, així com els xiprers que costudiaven immòbils la porta del cementiri a Sant Llorenç. Potser és això, no ho sé, però aquests versos tan senzills encara m’emocionen:
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
[Salvador Espriu: Antologia poètica, Ed. 62/La Caixa, Col. MOLC, 2. Barcelona, 1978]

Torna ‘Poems&Blogs: Poetes a la xarxa’

Aviat farà un any que per celebrar el Dia Mundial de la Poesia,  el Santi Borrell i la Violant ens van reunir a Vilafranca del Penedès a tota una colla de gent que compartíem el fet de fer servir els nostres blocs per fer difusió de la nostra poesia. Incansables com són, després d’aquella trobada el Santi i la Violant no en van tenir prou i se’ls va acudir la possibilitat de fer una antologia que recollís breument, a més de l’experiència a Internet dels participants, una petita mostra dels seus poemes.
Doncs bé, aquesta setmana ens ha arribat una còpia del llibre ja embastat per corregir la part que a cadascú ens pertoca, i d’aquí a pocs dies, quan els 33 participants haguem fet els deures, s’enviarà a la impremta. Si tot va com ha d’anar, el dissabte 15 de maig ens tornarem a trobar a Vilafranca del Penedès, a les 7 de la tarda a l’Escorxador, per presentar la criatura. Us en tornarem a fer memòria, però ja hi podeu comptar.

No té ni nom la vida

Llegit a L’ombra dels dies roja:

SENSE L’ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA

Fredor de sal respira el mar i humida
comença  a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l’èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l’alt atzur dels versos
d’aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l’arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l’arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l’arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l’arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l’ús de l’arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l’arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d’estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d’una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.

Carles Miralles dixit.

L’olor del pare

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m’he trobat amb un parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça / als teus peus perquè juguis a empaitar-la / i vol que te la quedis per sempre.”
Quan era petit i vivia a Sant Llorenç, el meu pare i jo érem els únics que ens anomenàvem Ricard. Llavors a mi se’m feia estrany tenir un nom que ningú altre tenia, però aquest ser ell i jo els únics que compartíem nom va servir per enfortir unes complicitats que de sempre  ens han recorregut sense necessitat de ser dites en veu alta. Ell és un home auster i senzill, fet de silencis amb qui has de saber interpretar els gestos; i potser per això m’han cridat l’atenció alguns apunts del Joan Josep Isern explicant com interpretava indicis i senyals en suposats monòlegs que en realitat no ho eren pas.

Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se’ns deia que les mostres d’afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l’estimació que sentim per un altre home,  ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l’espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres  maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l’olfacte. Quan m’hi acosto i sento la seva olor, m’omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l’aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d’on és que vinc, d’on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m’agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s’esvaïen.

Llums vesprals

El vent s’enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s’hi pot veure, encara, un fil de claror que s’enfila a l’horitzó i un xiprer que desafia hieràtic les llums vesprals. La nit es vessa per tot i s’esqueixen compassadament, els uns dels altres, els minuts. Als dits, balbs, el temps se’t glaça.

Contra Jaime Gil de Biedma

No he de parlar del llibre perquè no l’he llegit. I pel que fa a la pel·lícula, només n’he vist alguns fragments que m’han servit per fer-me passar les ganes d’anar al cinema després d’escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s’hi han publicat sobre l’encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.
No puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s’han fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m’ha fet pensar que potser no tenim cap dret de regirar en aquells aspectes de la vida de les persones que aquestes no han volgut fer públics. I no em sembla pas una excusa acceptable que es tracti d’escriptors, músics o pintors, tant és, perquè llurs obres van molt més enllà de la plasmació d’una anècdota. Em sembla molt empobridora aquesta mania d’interpretar les creacions només com una conseqüència de les misèries dels seus autors, i encara que sembla que aquesta manera de fer ven molt, no s’ajusta gaire a les raons del procés creatiu. Abans de fer pública o no la seva obra, qualsevol creador hi ha pensat molt, per tant em sembla que és molt discutible que tinguem dret d’observar -a vegades fins i tot amb escarni- allò que algú altre no ha decidit mostrar-nos. Furgar en la intimitat de les persones és un acte d’extrema obscenitat, i dubto molt que aquelles persones que utilitzen la morbositat com a forma de promoció en la seva feina, l’acceptessin per a elles.O és que per entendre l’obra dels creadors es fa necessària l’exposició de la seva intimitat a la plaça pública? Si és així, algú hauria de dir als productors de Sálvame que s’equivoquen, perquè és probable que hi hagi més marro en la vida íntima de Gil de Biedma o de Picasso que no pas en la de Belén Esteban i companyia. Però a mi no m’interessen -encara que només sigui per higiene mental- ni la vida oculta dels primers ni la pública dels segons, en canvi sí que m’interessen -i molt- les pintures de Picasso i els versos de Jaime Gil de Biedma, allò que fruit de la seva vida, reflexió i treball, voluntàriament ens van voler oferir.

Per això, penso que de tota la pol·lèmica sobre El cónsul de Sodoma n’he tret el millor que se’n podia treure, tornar a llegir Las personas del verbo una vegada més. Estic segur que sense intermediaris m’han arribat molt millor, netes i clares, les paraules i les vivències de l’autor de Contra Jaime Gil de Biedma:

“[…] A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos,
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!”

[Jaime Gil de Biedma: Las personas del verbo. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1982]

[PS: També en parla el Lluís Bosch a Riell Bulevard]

Reguerots

Després de les pluges de l’any anterior, els homes reomplien els clots del carrer amb grava i restes d’algun enderroc, ho cobrien tot amb una capa gruixuda de sauló i ho piconaven bé, però aquell pedaç no duraria gaire. Amb les tempestes de finals de setembre i les pluges de la tardor, l’aigua tornaria a córrer Raval avall desfermada per la pendent del carrer, arrencaria les crostes del darrer estiu i obriria reguerots per descobrir-nos que vivíem sobre una terra aspra feta de rocs i runa, en un món de carrers descarnats.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s’han anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records amb les lluentors d’un futur que no ha estat encetat, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i fas una respiració fonda, plaent, perquè saps que demà el seu rostre tornarà a ser ple de llum.

La nit es glaça

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l’oracle, amb la mà oberta miro de copsar l’enginy i les veus dels picapedrers, la suor i l’empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L’escolto mentre sento com em llampeguegen a l’espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.