Poesia i Jazz a Llavaneres

Mai no he sentit la Laia Noguera recitant els seus poemes i ja fa temps que en tinc ganes. El Jordi Llavina sí que l’he sentit i m’agrada la seva poesia. Per sentir-los, a tots dos i el SongBook Trio, i gràcies a l’empenta del Joan Calsapeu, aquest vespre a les 9 seré al Casal de Llavaneres. Si sou a prop i us hi acosteu, penso que no us decebrà pas.

PS: Acabo de sentir el poema que el Joan Margarit ha llegit al Parc de la Ciutadella i l’aplaudeixo. És bo i convenient que algú amb el do de la paraula com ell i més enllà d’interessos partidistes, digui les coses com són quan les ombres del feixisme ens enterboleixen la vida.

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

El vent a les venes

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M’aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l’horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l’Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]

Existir menys

Llegit a Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera:

“Deixà de respirar i ordenà a les seves artèries que alentissin el curs de la sang, en un esforç per existir menys. I es sentí encara millor.”

PS: Ara sí, uns dies d’observar només la cadència de la llum en totes les coses del món que abasta la mirada, de sentir els vents i la sal a la pell, d’omplir-se de mar i alleugerir la raó. Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser.

Un home distint

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d’hores de l’estiu garbellant paraules damunt l’escriptori, mirant d’enfilar-les una rere l’altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d’aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m’ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se’n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m’encalla algun nus, alço el cap i me’n recordo d’Ell que deu ser a l’hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d’aixada o d’arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l’aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m’he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l’heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m’ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. I de mostra, un fragment:

“El que més li plaïa, després d’aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d’haver-se esvanit en ell el concepte d’edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d’uns procesos de decadència. D’edat, al port, només se’n tenia a partir dels cent anys i, des de l’altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d’aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s’hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d’una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l’illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d’aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l’aigua de mar i l’aire iodat, res no tenia a veure amb la d’abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de ‘bronze antic’ del qual s’havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l’Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l’home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d’una bella frase. Quant a l’aspecte físic, es trobava un poc més baix d’estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l’avés de fer-ho damunt les roques, que distava d’aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d’un home distint.”

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l’Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d’acabar la novel·la, m’he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d’equivocar-se quina és l’hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.

Norai

Potser perquè les travessies nocturnes ja feia anys que s’havien convertit en una maniobra plena d’incerteses; no ho sap, però ja fa temps que sense adonar-se’n ha agafat el costum cada matinada, quan encara només és mig despert, de tombar-se sobre el seu costat esquerre i enllaçar amb el braç dret la cintura de la dona que dorm al seu costat.

Han passat els anys i els cossos de tots dos ja no són, és clar, aquells cossos joves que eren, però en algun racó de la seva memòria encara crema la promesa d’aquella cintura que podia gairebé circumdar amb les mans com si s’agafés al món. No l’entenia llavors la fascinació que li produïa aquella cintura de la qual s’havia enamorat, però des del dia que la va saber prenyada ja no n’hi va caldre cap d’explicació.

De fill ja no en tindran cap altre, però quan torna havent esquivat els esculls d’una nit tortuosa, s’hi agafa a la cintura d’ella com si fos l’únic norai on amarrar a recer dels naufragis que, mentre la quilla de la barca obria la negror de les aigües, l’amenaçaven. Hi ha matins que aquest és l’únic consol que li queda, que un gest ho és tot. Per això, abans de llevar-se encara fa el ronso uns minuts abraçat a ella i deixa que les primeres llums el gronxin al moll mentre es fa de dia.

Ser o no un país normal?

Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d’alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament.
Entre altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país normal. També ha parlat de la diferència d’ús del català a les aules i als patis de les escoles i de la degradació de les estructures lingüístiques als mitjans de comunicació quan s’ha referit a la salut de la llengua. I ha afegit que només si tingués la consideració social de llengua útil i necessària, el català milloraria la seva mala salut.
El discurs del Dr. Solà conté tota una lliçó de sociolingüística amb diagnòstic i pronòstic inclosos sobre la llengua catalana. Ara toca els polítics, però sobretot a la societat catalana decidir què i com volem parlar. Si no ho fem nosaltres, seran els espanyols en primera instància i els anglesos en segona que decidiran com ho hem de fer, com s’anomenen les nostres coses i fins i tot com ens hem de dir.
Us convido que escolteu el discurs del Dr. Joan Solà en aquest vídeo de VilawebTV. Penso que no us en penedireu, perquè durant els vint minuts que dura no hi ha ni una sola pellofa, tot és gra.

Trens de nit

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l’incipient moviment d’un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d’una altra matinada…

I després, l’esbufec escanyat d’una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s’esqueixa.

DSV al ‘Resum de l’any poètic’

Amb el correu d’avui he rebut un sobre de l’Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d’enguany. Entre els diferents continguts d’aquest llibre hi ha el Resum de l’any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m’ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m’hi dedica un paràgraf que diu així:

“[…] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L’edició, però, feta per l’Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó) té l’aire d’una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció.

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l’any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tant d’hivern, aquesta tarda, l’última d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

A veces

Ha fet un ruixat benèfic. Ara tot és moll i el sol amable de la tarda travessa el jardí. L’olivera regalima llum nova. Com un llampec em venen al cap uns versos de José Agustín Goytisolo. No sé pas perquè, tant és. El cas és que hi ha vegades, com quan sento les olors gairebé imperceptibles de les persones que estimo, que un corrent elèctric em recorre i sé que sóc viu. Llavors entenc en la seva plenitud -crec- el que Goytisolo deia a A VECES:

A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.

A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y en seguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisiera tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

A veces
sólo a veces gran amor.

[José Agustín Goytisolo: A veces gran amor. Editorial Lumen, col. Poesía, 66. Barcelona, 1991]