Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Vespres de versos i vi: Eulàlia Blay i Ricard Garcia

Gràcies a la iniciativa d’en David Madueño, el dimecres 24 de gener a dos quarts de 8 de la tarda, l’Eulàlia Blay i jo participarem als Vespres de versos i vi que s’organitzen a l’empara de l’Alliance Française de Sabadell.

Tant l’Eulàlia Blay com jo aprofitarem per a fer-vos conèixer la nostra poesia tot fent un recorregut per la nostra obra amb l’objectiu que ens conegueu i que passem una bona estona gràcies als versos i, també, al vi amb què els organitzadors ens obsequiaran.

L’Alliance Française és al carrer de Sant Joan, núm. 35. Tot i així, si no coneixeu Sabadell podeu trobar on serem en aquest enllaç. Com sempre, ens agradarà molt que si us ve de gust i podeu, ens vingueu a escoltar.

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

‘On la sang’ a l’Aparador de poesia

Ahir, 29 de novembre, convidat per en Pius Morera i Prat vaig participar al programa Aparador de poesia de Radio Santvi per presentar On la sang.  Durant el programa vaig poder recitar alguns dels poemes del llibre que el mateix Pius s’havia encarregat de triar, també vam escoltar dues peces musicals (Como siento yo i Senza fine) que jo mateix havia suggerit i, sobretot, vam conversar sobre el llibre i la poesia. Durant la mitja hora que va durar el programa, poder parlar de On la sang a la ràdio va ser una altra de les moltes satisfaccions que aquest llibre m’ha donat. Finalment, per si us vingués de gust escoltar el programa, només cal que cliqueu el següent enllaç i hi accedireu directament: Aparador de poesia, 29 de novembre de 2017.

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

Feixisme i por

És així de trist, però he de dir que no m’han sorprès ni les erupcions de violència feixista ni l’exaltació del nazisme amb creus gamades que s’ha vist pels carrers darrerament. No és la primera vegada que parlo del feixisme latent (1, 2 i 3) que sobreviu en la nostra societat i que ara, atiat com s’atien els baixos instints, des dels partits nacionalistes espanyols no només es permet que aflori sense cap mena de vergonya, sinó que s’usa com s’usen els gossos de presa quan es vol fer por a algú.

No és estrany que a Espanya mai no s’hagi fet res per perseguir i eradicar el feixisme ni per perseguir aquells que el defensen. Tot el contrari, sembla que hi ha hagut l’interès de mantenir aquests moviments amb més o menys dissimulació perquè des de diversos sectors del poder econòmic i polític que enyoren encara valors del nacionalcatolicisme, es tenia el convenciment que un dia o altre servirien, llançant-los contra qui s’atrevís a demanar el reconeixement de qualsevol diferència, per ajudar a mantenir l’estatus quo heretat del franquisme. No és casualitat, per tant, que aquests grups de feixistes que surten al carrer darrerament, aboquin la seva violència contra les feministes, contra els i les homosexuals, contra la premsa que no obeeix el dictat del poder, contra els moviments alternatius que posen en dubte el model social capitalista, contra qui no parla espanyol de manera militant o, com hem vist els darrers temps, contra qui reivindica el dret a l’autodeterminació dels pobles. Podria seguir, però no cal, el que importa és que denunciem que aquests feixistes violents saben que compten amb l‘aquiescència de la policia i amb un grau d’immunitat que si bé és indefinit, aquells que traslladen la violència al carrer saben de manera tàcita que és molt alt.

La motivació de qui fa servir les accions d’aquests grupuscles i també la de qui mira cap a una altra banda per no haver de denunciar les seves actuacions, és clara. Quina és, però, la motivació personal de qui aboca violència als carrers, als diaris, a les ràdios i a la televisió? Ja no serveix el vell argument de dir que es tracta de persones poc formades i fàcils de manipular, perquè no és veritat que així sigui, i si bé n’hi ha que són poc capaces intel·lectualment, també n’hi ha amb una formació prou rica.

Per això, m’inclino a pensar que allò que les uneix i empeny a violentar qui no pensa o sent com elles és la por. Una por que neix, potser, del convenciment que allò que se’ns ha inculcat és la única veritat possible i que fora d’aquesta tot és caos, traïció, deshonor o, fins i tot, pecat. Una por, també, que d’una banda és fruit de creure que el propi és el millor dels mons possibles i, de l’altra, de la falta de flexibilitat per entomar les diferències com una possibilitat d’enriquir la vida, la personal i la pública.

L’afirmació d’absoluts neix de la inseguretat i encara que sembli una paradoxa, la seguretat s’adquireix quan s’accepta que el món i la vida són canviants i variables, quan acceptem que les persones senten i viuen de maneres diverses i diferents entre elles i que només la capacitat de qüestionar-nos-ho tot ens pot ajudar a respondre’ns qui som, què volem i perquè vivim com ho fem. Qui viu encallat en l’afirmació de veritats absolutes i inamovibles, viu també amb l’estella de la por clavada al pit perquè sap -tot i que no ho confessi- que el seu món i els seus valors es poden ensorrar si emergeix el més mínim dubte sobre les seves creences. I les creences, ja ho hem vist massa vegades, no es poden imposar amb arguments perquè són només creences i, sense arguments, la violència és l’únic recurs per imposar-les als altres.

Si fóssim més humils i acceptéssim que som éssers circumstancials condemnats a l’oblit més enllà d’un parell de generacions, entendríem també que la dignitat humana no es construeix obligant ningú a res i ens adonaríem que qualsevol mena de supremacisme ens aboca a l’odi, un odi que es transforma en una curiosa barreja de por i violència que acaba podrint l’anima de qui el practica. No pas la d’aquell que el rep i mirant d’entendre els mecanismes de la violència s’esforça per no jutjar qui no sent o pensa com ell. Quan s’accepta la finitud, s’entén també que res no és absolut i les pors poc a poc s’esvaeixen. Llavors tot es torna, també la vida, més amable.

PS: A tomb de tot això, aquests dies no em puc treure del cap el Pardal, aquell nen que al final del conte A lingua das bolboretas de Manuel Rivas, empès per un l’estrany sentiment de por i odi que s’apodera de la gent després d’arribar les tropes franquistes al poble, insulta el mestre que tant admirava i corre darrera el camió que se l’emporta tirant-li pedres.

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

On la sang, presentacions de tardor

Semblava que passat l’estiu recuperaríem una mica de calma, però no, l’agitació constant en què vivim no ens dóna treva. Tot i així, és important anar trobant moments de tranquilitat per recuperar les coses senzilles del dia a dia i, també, més enllà de l’èpica política, recuperar el gaudi que ens poden aportar la contemplació de la natura i la bellesa de les arts humanes. Per això, perquè una estona de pau també pot tenir un efecte balsàmic en les nostres ànimes, us proposem dos actes més on parlarem de poesia, concretament de On la sang.

El primer dels dos es farà a la Llibreria La Gralla (Pl. dels Cabrits, 5) de Granollers el dia 26 d’octubre a 2/4 de 8 de la tarda. Allà serà el pintor Pere Salinas, autor també de la magnífica il·lustració de la coberta del llibre, qui parlarà de On la sang i ho farà amb la mirada sàvia de qui és capaç de distingir els matisos del món en cada un dels seus colors. De ben segur, la seva manera de llegir els versos d’aquest llibre ens aportarà una mirada nova i diferent al que estem acostumats aquells que només fem servir les paraules.

El segon acte, organitzat gràcies a la Llibreria La Cultural, es farà a L’Agrícol (Passatge Alcover, 2) de Vilafranca del Penedès el dia 10 de novembre a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, qui parlarà de On la sang serà el poeta Jordi Llavina. Ell no és només una de les persones que més i millor coneixen la meva poesia, també és un lector atent i incisiu capaç de fer descobrir al propi autor els mecanismes ocults que aquest utilitza inconscientment.

Les lectures que un i l’altre han fet dels meus llibres m’enriqueixen enormement i, per això, em fa molt content que aquestes dues presentacions de tardor les facin ells. Com sempre, si hi sou a prop i us ve de gust hi sereu molt benvinguts.