Podridura

Titllar de nazis o de terroristes aquelles persones que defensen una altra manera d’entendre les relacions polítiques i socials, justificar la violència policial contra la població i veure, també, que hi ha sectors de la policia que festegen amb organitzacions ultradretanes, constatar que la justícia actua sovint de manera arbitrària, estigmatitzar les persones LGTBI i disculpar uns capellans perquè van tenir un mal moment, no condemnar els autors d’una violació perquè la víctima no s’hi va resistir prou i fer burla des de l’estrada d’una dona víctima de violència masclista, presumir de la virilitat dels violadors de la manada, tapar els actes impurs -com l’església en diu- dels capellans contra les monges, expulsar del cos la soldat que acusa un superior d’assetjament, extorquir menors per aconseguir imatges pornogràfiques, prostituir nens i nenes, matar la dona o la núvia o l’ex parella per gelosia i perquè el mascle no pot suportar que sigui lliure…  O, com ahir al Parlament, que diputats electes neguin no ja un aplaudiment, sinó fins i tot una simple mirada d’empatia a la Jenn Díaz quan va fer públic que havia patit violència masclista i buscar després la foto oportunista, és a dir, no mirar per no veure, no fos cas que algú s’adonés que la veritat no és el mantra que repeteix de manera obsessiva el líder suprem i, per contra, vendre al món una realitat artificiosa, interessada i gens sincera.

El que no entenc, però, és que encara algú se’n sorprengui, perquè tota aquesta podridura no és pas nova, més o menys dissimulada ja hi era. Ara, però, tots aquells que construeixen el seu orgull, propi i patri, menystenint els altres i defensen l’statu quo infligint dolor i negant la diferència, ens escupen a la cara. Ens escupen i escampem, com si no podessin suportar l’alegria de viure lliurement de ningú, tot el pus que poden. Empudegar l’ambient, escampar misèria moral i cultivar l’odi ha estat sempre l’estratègia del feixisme per a poder justificar després l’amputació d’aquelles parts de la societat a les quals culpabilitzen del malestar ambiental; com qui extirpa un càncer, sí, o com qui combat una infecció, talment així. No ens estranyi, per tant, veure com hi ha polítics espanyols que fan servir termes de l’àmbit de la medecina per a referir-se a qui no defensa la unitat de la pàtria o a qui no comparteix el seu particular concepte de decència i de moral. La tria de les paraules no és gens casual, que ningú no s’enganyi. De fet, qui construeix els discursos de l’espanyolisme més ranci i del masclisme sap que fins i tot a la gent senzilla i bona, si se sent amenaçada per una hipotètica malaltia no li costarà gens ni mica justificar l’amputació d’una part de la societat. Primer es deixa que tot es podreixi i després s’escapça el que calgui sense miraments. Així ho hem vist altres vegades i així podria passar si no hi fem res. I posar-hi l’altra galta potser ja no és el que toca.

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

‘El dia que va néixer Orlando’ a l’Espai Vilaweb

D’entrada pensava que no sabria dir que és el que m’uneix a la Maria Victòria Secall, però de seguida he vist que m’equivocava, que sí que ho sé. Cara a cara ens vam conèixer durant el cap de setmana que vam passar a Búger tota una colla de bloguers convidats per ella i la Roser Giner. Però la cosa ja venia de lluny, gairebé del 2004, l’any que sense saber massa que estava fent ni on em portaria vaig obrir el meu primer blog, titulat Els contorns del xiprer, a Vilaweb. Allà vaig començar a penjar-hi alguns posts molt breus, també alguns poemes i versos esparsos que llegits ara m’adono que tenien un cert aire d’amargor i de dolor.

Dues lectores que signaven ars virtualis Victòria van començar aviat a deixar-hi comentaris que em van fer bona companyia i des de llavors que les vaig anar seguint a internet. Estirant del fil, aquell Victòria em va conduir fins a El pèndol de petites oscil·lacions, el blog que signava na Maria Victòria Secall. Era ella, doncs, qui comentava tot sovint els meus textos de manera discretíssima però fent un ús precís i exacte de les paraules. Aviat me’n vaig adonar que aquells eren els comentaris d’algú que coneix el poder balsàmic de les paraules, algú que sap que la paraula cura. Per tant, aquelles paraules tan ben dites van ser les que van anar teixint la nostra amistat.

Des de molt aviat vam anar llegint-nos i descobrint-nos ella i jo la poesia que escrivíem i compartint-la de vegades a la xarxa i altres vegades en forma de llibre, com quan va publicar el seu Gramòfon de runes, un llibre que ja ho vaig dir m’era aliment i em donava força.  Ara n’acaba de publicar un altre, El dia que va néixer Orlando, i també en parlarem. D’entrada ho farem el dimarts que ve a l’Espai Vilaweb en un acte que presentarà Vicent Partal. A continuació, en Carles Rebassa, na Roser Giner i l’autora, Maria Victòria Secall, parlaran del llibre. Finalment, el Joan Alcaraz, el Francesc Cabiró, la Montserrat Espallargas, la Roser Giner i jo mateix recitarem alguns dels poemes del llibre.

Si coneixeu la poesia de na Maria Victòria Secall, ja sabeu que paga la pena anar-la a escoltar. Però si encara no la coneixeu, aquesta és una bona oportunitat per entrar-hi de cap i deixar-se seduir pels seus versos. A l’Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona) el dimarts 30 d’octubre a les 7 de la tarda, aquí hi teniu el cartell amb tot el que us cal saber. Us hi esperem!

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Si encara dubtes…

Si encara dubtes, si no ets capaç de reconèixer la injustícia, si no has entès que els drets de les persones a ser i a sentir lliurement estan per damunt del que pugui dir qualsevol paper, si no t’adones que la vida és canviant i no hi ha valors absoluts. Si avui no saps on has de ser ni amb qui, pregunta-ho als avis i mira als ulls de tots els desheretats per tanta cobdícia.

Si avui no saps quin és el teu paper, potser és que ja t’estan bé la falta de llibertat, l’absolutisme de les idees i del poder, el neofeixisme que campa impune pels carrers i per les televisions,  la cobdícia que tenalla els més pobres i aquest règim monàrquic que es manté gràcies a la mudesa de tantes persones que ja se senten prou còmodes vivint com a súbdits i cridant “viva el rey” com Casado i altres personatges útils a l’ibex35.

Però si no és així, avui també has de sortir al carrer i manifestar-te per uns nous valors que no siguin dogmàtics ni obeeixin al diner sinó a la voluntat democràtica de les persones. Jo hi seré i cridaré per la llibertat dels presos polítics i a favor d’una nova república. Bon 11 de setembre, bona Diada de Catalunya!

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

Encara la barbàrie, Federico…

Han passat 82 anys del teu assassinat, Federico, i encara ara la barbàrie corre pels nostres carrers. Com llavors, encara ara el cinisme d’una colla de malànimes s’aprofita de la brutalitat  i la simplicitat d’individus moguts amb proclames primàries perquè es comportin com a fanàtics guardians d’una pàtria construïda sobre els fonaments de l’odi a la diferència i a l’heterodòxia.

Com llavors, també avui, a aquells que se senten els amos del tros, ja sigui per designis  hereditaris o perquè han assaltat el poder per la força, allò que realment els interessa és seguir-se omplint les butxaques i mantenir el seu estatus, tant li fa com, i per això comercien amb el que es pagui millor: petroli, coltan, cocaïna, diamants, dones i nens, armes… I al voltant del poder, tu ho saps millor que ningú, s’hi arreceren també tot de sangoneres tan àvides d’enriquir-se que estan disposades a fer la feina bruta per tal que no es malmeti la blancor de les mans dels seus prínceps.

Com llavors, encara avui grups de bàrbars i feixistes treuen el cap descarats pels nostres carrers per fer-nos callar i els qui els manen no només els inciten a actuar amb violència, sinó que els emparen perquè no els convenen les veus crítiques ni la dissidència. Per tantes coses, també per això, Federico, et sentim tan a prop i seguim llegint la bellesa i la llibertat en la teva obra. I et recordem i seguim denunciant la indignitat del teu assassinat.