Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

Encara la barbàrie, Federico…

Han passat 82 anys del teu assassinat, Federico, i encara ara la barbàrie corre pels nostres carrers. Com llavors, encara ara el cinisme d’una colla de malànimes s’aprofita de la brutalitat  i la simplicitat d’individus moguts amb proclames primàries perquè es comportin com a fanàtics guardians d’una pàtria construïda sobre els fonaments de l’odi a la diferència i a l’heterodòxia.

Com llavors, també avui, a aquells que se senten els amos del tros, ja sigui per designis  hereditaris o perquè han assaltat el poder per la força, allò que realment els interessa és seguir-se omplint les butxaques i mantenir el seu estatus, tant li fa com, i per això comercien amb el que es pagui millor: petroli, coltan, cocaïna, diamants, dones i nens, armes… I al voltant del poder, tu ho saps millor que ningú, s’hi arreceren també tot de sangoneres tan àvides d’enriquir-se que estan disposades a fer la feina bruta per tal que no es malmeti la blancor de les mans dels seus prínceps.

Com llavors, encara avui grups de bàrbars i feixistes treuen el cap descarats pels nostres carrers per fer-nos callar i els qui els manen no només els inciten a actuar amb violència, sinó que els emparen perquè no els convenen les veus crítiques ni la dissidència. Per tantes coses, també per això, Federico, et sentim tan a prop i seguim llegint la bellesa i la llibertat en la teva obra. I et recordem i seguim denunciant la indignitat del teu assassinat.

Festa de la Poesia a Sitges: avui en fa un mes i encara…

Quan vam trobar-nos, avui fa tot just un mes, al Portal de Santa Madrona no ens imaginàvem pas la magnitud de tot el que havíem de viure concentrat en tres dies a Sitges. Puntuals ens vam anar trobant el Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, el Quico Pi de la Serra, la Isabel Ortega i jo. La Maria Cabrera no va poder venir, però sí que ho va fer la Laura López Granell que s’encarregaria de llegir els seus poemes.

Ens recollí la Cèlia Sànchez-Mústich i vam enfilar la carretera camí de Sitges, allà ens esperava el Joan Duran i Ferrer. Bé, no només el Joan, perquè a la plaça d’Eduard Maristany s’hi aplegava una munió de gent que ja ens va sorprendre: representants municipals, nens amb cartells de benvinguda, homes i dones vestits d’època (enguany en feia cent de la mítica Festa de la Poesia de 1918), i una banda de música que ens acompanyà per tot el recorregut que vam fer.  I allà ja ens vam adonar que el que començàvem a viure depassava el que ens podíem haver imaginat: ens aturaven perquè des d’alguns balcons se’ns donava la benvinguda a Sitges o se’ns recitaven poemes i se’ns llançaven clavells. L’emoció, però, es va disparar quan en arribar a una cantonada ens vam trobar amb una placa que donava el nom de la Isabel Ortega a un carrer. Ella, en companyia de l’alcalde i d’una colla de pubilles i hereus vestits per a l’ocasió, va tallar la cinta i el va inaugurar. I després d’ella tots i cada un dels poetes convidats vam tenir el nostre carrer. Aquest ja em va semblar un detall que donava la mida del respecte i l’estimació de Sitges per la poesia i els poetes, però n’hi hauria més i més. Acabàvem d’entrar en una espiral d’emocions que no s’aturaria ni un moment.

A final de la rebuda vam arribar a l’Ajuntament, on la Vinyet Panyella ens va entregar el llibre de la Festa. I encara l’actuació d’un cor i una copa de cava… I havent sopat, tornem-hi! Al Racó de la Calma, ens van oferir l’actuació de Blooming Duo i les poetes Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno ens van dedicar els seus poemes. I arribà el dissabte: va haver qui se’n va anar a navegar una estona o a nedar o a fer-se un massatge. En Josep-Ramon i jo havíem triat poder visitar el Museu del Cau Ferrat i ho vam fer en companyia de la Vinyet Panyella que ens va explicar meravellosament tots i cadascun dels elements del Museu, també la magnífica exposició de l’escultor Gustau Violet que ara hi ha.

De pressa sortim cap a la Biblioteca Santiago Rusiñol, sort que és a prop del Museu!, perquè ens hi esperen per inaugurar la mostra de Llibres d’Artista basats en el Versfusió, un poema composat per la Cèlia i el Joan a partir de títols dels set poetes convidats a la Festa de la Poesia. Vam poder veure els magnífics llibres que diferents artistes sitgetans havien fet a partir dels versos, uns llibres on la poesia es fusiona amb les arts visuals emprant diverses tècniques pictòriques. Realment, es tracta d’obres d’art impressionants que més d’un col·leccionista cobejaria.

I vermut i xaranga i fotografies i cap al Retiro que hem de dinar. I allà ens hi trobem tot de taules parades per dinar, personalitzades amb detalls significatius per a cada poeta. A la meva no hi podien faltar les vinyes! Comparteixo taula amb la Rosa Tubau, regidora de Cultura, amb l’Antoni Sella de l’Eco de Sitges que enfilat a la cadira va dedicar-me un brindis enginyós i divertit, amb la Maria Antònia Plana, amb la Núria Amigó i el seu marit i amb més persones molt amables amb les quals m’he de disculpar perquè sóc incapaç de recordar tants noms. Entre plat i plat hi va haver brindis i cants i bromes i actuacions i alegria desbordada:“Liviamo, liviamo ne’lieti calici…”

A la tarda, al Saló d’Or del Palau de Maricel, sorpresa majúscula. Ens hi esperaven els magnífics actors, ballarins, cantants i músics de La Tija per mostrar-nos com ens havien capturat l’ànima. I ben bé que ens les van capturar com va quedar demostrat en la fantasia que van representar a partir d’elements tant simbòlics com vitals de cadascú de nosaltres. Va ser absolutament impressionant. Però per si encara no ens tenien prou estovats, encara n’hi va haver més: després de la representació, els nens de l’Escola Pia i els de l’Escola Esteve Barrachina van fer un regal molt especial a cada poeta. A mi, concretament, em van regalar les creacions plàstiques que havien fet a partir de dos poemes meus: Ha plogut… i Naufragi. De la mateixa manera que em sembla molt especial la feina dels autors dels Llibres d’Artista, m’ho sembla la feina i la sensibilitat d’aquests nens i nenes i les seves o els seus mestres.

Fins llavors no havíem fet res més que deixar-nos estimar pels sitgetans, però al vespre va tocar treballar una mica. Després de sopar i compartir neguits i desitjos amb la Odile Arqué, arribàvem al recital de cloenda. Abans de recitar érem presentats per gent del públic, tot just llavors vaig entendre la sorpresa de trobar-me aquella nit en Jordi Solà Coll als Jardins del Retiro (gràcies Jordi!), i més amigues i amics que hi van fer cap sense que jo ho sabés. Vam recitar els nostres poemes, però entre poeta i poeta en Mazoni ens va dedicar una de les nostres cançons preferides a cada un dels poetes. A mi em va tocar llegir l’últim i la cançó triada hi esqueia del tot per tancar i deixar anar tantes emocions contingudes: I will survive.

El matí de diumenge encara quedava recórrer els aparadors poètics que diversos artistes ens havien dedicat. La Cristina López Igea es va cuidar de fer el meu a partir del poema Cicatriu de llum: un camp de roselles sota un estol de petons voladors a la Merceria Requena. Com em va agradar la interpretació plàstica que va fer la Cristina del poema! Bé, és que hi penso i no hi ha res que no em vagi agradar.

Finalment ens vam acomiadar tot fent el vermut a ca la Rosa Andreu. Una cervesa ben fresqueta i fotografies i petons i abraçades i preguntar-nos com ho faríem per tornar a tocar de peus a terra. Perquè el Joan i la Cèlia i tots els seus còmplices sitgetans, que en són molts, van aconseguir que visquéssim durant tres dies enfilats dalt d’un núvol, que ens sentíssim estimats i que la poesia fos el centre de l’univers. Allà vaig entendre perquè els amics valencians, el Joan, la Teresa i la Maria Josep, van exclamar: Ves-hi, sobretot, ves-hi!  Ells, que ja hi havien estat, sabien prou bé que la Festa de la Poesia és un bany de felicitat. I tant és així, que ara que ja ha passat un mes i em torno a mirar les fotografies (gràcies Carles Arola!) del que m’adono una vegada i una altra és de la meva cara de felicitat. Si abans d’anar-hi m’ho haguessin explicat, m’hauria semblat una exageració. I no ho és, perquè puc dir que em vau fer feliç i que cada cop que hi penso les emocions que recupero se’m tornen un immens somriure. Avui en fa un mes i encara no he tornat del tot de Sitges, com si una part de mi s’hi hagués quedat per sempre…

Josep, Samantha, Josep-Ramon, Isabel, Quico i Laura, una abraçada! També per tu, SuperFlorenci! Petons, Joan! Petons, Cèlia! I llarga vida a la Festa de la Poesia a Sitges!

Des de l’altra banda…

Llegit a Solenoide:

“Pensava molt sovint que el món també s’ordena, amb les seves tres dimensions, en un trompe-l’oeil igual d’enganyós davant l’ull infinitament més complex de la nostra ment, amb els dos hemisferis cerebrals que copsen el món des d’angles lleugerament diferents, de manera que, combinant el raonament analític i la sensibilitat mística, la parla i el cant, la felicitat i la depressió, l’abjecció i la sublimitat, s’esbadella davant nostre la meravellosa poncella de roser del món en quatre dimensions, amb els seus pètals perlats, amb la seva felicitat pletòrica, amb les seves superfícies cúbiques, amb els hipercubs dels seus volums. Com si l’embrió no creixés dins el ventre de la mare sinó que vingués de molt lluny, i només la il·lusió de la perspectiva el fes semblar cada vegada més gran, com un pelegrí que es va apropant per un camí desert. El pelegrí que, després de creuar la cresta ilíaca, s’albira a la llunyania, primer com un infant de pit, després com un nen, després com un adolescent i, finalment, quan te’l trobes davant per davant i et mira als ulls, et somriu com un vell amic, des de l’altra banda del mirall, que per fi t’ha retrobat.”

Mircea Cārtārescu dixit.

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…

 

Festa de la Poesia a Sitges

Que la Cèlia Sànchez-Mústich em truqués i ella i el Joan Duran em convidessin a participar a la Festa de la Poesia a Sitges d’enguany em va fer molta il·lusió, tanta que gairebé sense pensar-m’ho vaig dir de seguida que sí que hi aniria. Fins ara havia anat a la Festa de la Poesia com a públic unes quantes vegades i sempre n’havia gaudit molt i molt. Però a més, alguns poetes amics que hi han estat convidats en diferents edicions en parlen amb tant d’entusiasme i alegria que a mida que s’acosta la Festa tinc més ganes de ser-hi. I hi seré en companyia del Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, la Maria Cabrera, l’Isabel Ortega i el Quico Pi de la Serra, a més de tota la gent entusiasta de Sitges.

Us deixo aquí el programa complet i si volguéssiu donar un cop de mà a la Festa de la Poesia, ho podeu fer a través d’aquest verkami. Us esperem a Sitges els dies 6, 7 i 8 de juliol. Si podeu, no us perdeu!

D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran

Aquest any que en fa 200 que Sant Llorenç d’Hortons es va convertir en un municipi independent del de Gelida, l’Ajuntament ho ha volgut celebrar amb tota una colla d’actes i, entre aquests, hi haurà també un recital de poesia que hem anomenat D’Hortons 2018 / Poetes a la Bassa Gran.

Després que l’Ajuntament em fes l’encàrrec d’organitzar el recital, hem convocat tres poetes el divendres 13 de juliol a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, un lloc emblemàtic del poble on antigament s’hi anava a fer la bugada, a omplir el càntir, a prendre la fresca o a fer petar la xerrada. Ara hi anirem, també, a escoltar poesia. Concretament aquest any podrem escoltar la de la Montserrat Esteve, del Jordi Llavina i de la Núria Domènech.

Per poc que puguem després d’aquesta nit de poesia en vindran d’altres, perquè la intenció és poder convertir Poetes a la Bassa Gran en un cicle que, tot i començar de manera humil, porti a Sant Llorenç d’Hortons poetes amb diferents maneres d’entendre la poesia perquè ens recitin els seus poemes.

I com que estem convençuts que escoltar com els poetes diuen els seus propis versos és un luxe que sovint no arriba a pobles com el nostre, convoquem tothom a gaudir d’una nit de poesia en un lloc especial de Sant Llorenç d’Hortons. Imagineu-vos una nit d’estiu amb el so de l’aigua i l’aire que mou lleugerament els pàmpols dels plàtans de la font, una copa en bona companyia i la veu dels poetes que creix enmig del silenci i ho embolcalla tot… Tant si en sou aficionats com si mai heu tastat la poesia, us convidem a venir i a descobrir la veu dels poetes i la seva màgia. Us hi esperem!

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Música secreta a Beniarjó

Amb el Jordi Sàbat ja fa molt que col·laborem conjugant música i poesia. Però tot i així, encara em sorprèn, com quan fa uns dies se’m va presentar a casa amb les noves músiques que ha composat expressament per alguns dels poemes del meu llibre De secreta vida.

Es veu que fa temps que hi donava voltes i, finalment, ha transcrit a la partitura la música que els poemes li suggerien. Per a mi ha estat una sorpresa molt emocionant sentir-lo interpretar la música que ha escrit a partir dels meus versos i descobrir una nova manera d’entendre els meus poemes.

I ara, aprofitant que el proper divendres 13 d’abril participarem en un dels actes que es fan a l’entorn del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, el Jordi i jo farem un recital poètic i musical durant el qual estrenarem aquestes noves músiques. N’estic molt content, perquè aquesta vegada quedarà ben palès que no es tracta pas de què la música acompanyi la poesia, sinó que el que volem és que s’estableixi un diàleg entre ambdues expressions artístiques.

Si bé hi recitaré poemes d’altres llibres i el Jordi interpretarà també peces d’altres compositors, estrenar la seva Música secreta a Beniarjó té un valor especial per a mi, ja que és on l’any 2007 se’m va concedir el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March pel llibre De secreta vida. Des de llavors que m’hi sento lligat i tornar-hi ara amb els versos que es van publicar gràcies al premi de Beniarjó i amb la nova música que els acull és una forma d’agrair al Senyoriu d’Ausiàs March tot el que m’ha donat.

[Nota: Musica secreta i més…/ Poesia i música amb Ricard Garcia i Jordi Sàbat /Auditori de Beniarjó (Pl. del 3 d’abril, núm. 1)/ 13 d’abril a les 20:00h.]

No ens prendran la poesia

Dissabte passat a la tarda havíem de parlar, el Jordi Solà Coll i jo, dels nostres respectius llibres a la llibreria La Impossible. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell el dia abans (encara no s’havia produït la detenció a Alemanya del president Puigdemont), va fer que ens preguntéssim sobre l’oportunitat o no de fer l’acte que teníem previst i pel qual ens havien convidat en Ricard Mirabete i la llibreria.

Després de parlar-ne, vam decidir que sí, que hi aniríem i parlaríem de poesia i en llegiríem. I així ho vam fer perquè entenem que la poesia no només no pertany al seu món sinó que els fa nosa, el seu és un món on només compta la matèria més banal, ja sigui el diner o siguin les misèries del poder. La poesia no hi té cabuda. Aquest que se’ns vol imposar no és el nostre món, no el volem i així ho manifestem una vegada i una altra i tantes com calgui; i una vegada i una altra ens volen fer callar perquè la poesia se’ls escapa ingovernable i rebel.

Davant de tantes agressions com estem patint i per culpa de la tristor que ens provoca tanta injustícia, ens podríem haver quedat en silenci, però no, una vegada més ens vam alçar per fer de la poesia una arma de reflexió i de gaudi. I així va ser, perquè tot i les inclemències meteorològiques i la borrasca política, es va omplir la sala i entre tots vam conjurar el monstre.

Sabem que si poguessin, farien emmudir els poetes; tots sabem que ja ho han fet en altres ocasions. I és per això, perquè no ens facin callar, que hi vam anar i en bona companyia vàrem compartir la màgia de la poesia. Durant la tarda de dissabte a La Impossible vam dir ben clar que no ens prendran la dignitat ni, tampoc, no ens prendran la poesia.