Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Sònia Moll Gamboa

Ara mateix no sabria dir quan vaig conèixer la Sònia Moll Gamboa (Barcelona,1974), però sí que recordo que el seu blog,  La vida té vida pròpia, es va convertir per a mi en un dels blogs de lectura imprescindible d’ençà que el vaig descobrir. Des de llavors que li he seguit la pista i fins i tot hem tingut l’oportunitat de recitar plegats en un parell d’ocasions.

La Sònia ha fet feina de correctora i editora en diverses editorials i a l’Optimot, també ha treballat de professora de català per adults i imparteix tallers d’escriptura creativa. Però a més de tot això és escriptora i poeta. A banda del seu blog, col·labora regularment a La Directa. Una recopilació de les columnes que hi ha publicat es pot llegir al seu llibre Beneïda sigui la serp (2018).

Com a poeta ha publicat Non si male nunc (2008) que va obtenir el Premi de Poesia de Sant Celoni, el recull de proses poètiques Creixen malgrat tot les tulipes (2013) que va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa i el 2014 va publicar I Déu en algun lloc.

Ben aviat, el divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà amb nosaltres i amb l’Esteve Miralles i la Teresa Pascual al POETES A LA BASSA GRAN 2019 per oferir-nos la seva poesia. Si ja la coneixeu, prou que ho sabeu que paga la pena anar a la Bassa Gran; i si encara no l’heu llegit o sentit mai, estigueu segurs que us agradarà. Per anar fent caliu, us deixo una de les seves magnífiques proses poètiques:

poeta llac

Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m’és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se’m encara a estones, de cop i volta, amb l’enyor etern d’un llindar a la cuina des d’on m’escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me’n separen.

 Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l’amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

[Sònia Moll Gamboa: poeta llac a La vida té vida pròpia, 19maig2018]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Esteve Miralles

Amb l’Esteve Miralles (1964), ell de Masquefa i jo de Sant Llorenç ens vam conèixer a l’institut i tot i que després no hem coincidit, sí que hem anat tenint notícia l’un de l’altre. L’Esteve dedica la seva vida professional a la docència a més de fer moltes altres coses. També ha fet de traductor i és escriptor.

Amb el dietari Retrobar l’ànima va obtenir el Premi Marian Vayreda de narrativa el 2012. Abans, però, havia publicat la novel·la Núvols com amb què havia guanyat el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana de Narrativa. En l’àmbit de la poesia, ha publicat Llum (edició en línia, 2014) i Com si tinguessis temps (Núvol, 2014). Aquest darrer títol el podeu obtenir i llegir si cliqueu aquí.

Ara, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà al POETES A LA BASSA GRAN amb la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual. Estic content que ens poguem retrobar  i que pugui venir a Sant Llorenç on tindrem, tots plegats, la sort de poder escoltar la seva poesia recitada per ell mateix. Mentrestant i per anar fent boca, us deixo un poema de mostra:

T’he vist mirar la plana dels horòscops,

buscar paraules que se’t revelin, fas

com si tinguessis temps de creuar ponts,

de prendre el sol en illes de l’Adriàtic,

platges de roca i pins.

 

T’he vist mirar els xiprers del cementiri;

t’he vist el cap alçat, fent com si sí,

com si sabessis com mirar xiprers.

Tens un moquet aigualit que se’t perd.

T’he vist com te’l miraves, el paleta

que tancava la làpida amb ciment

He vist les roses, i el manat d’espígol.

He vist com te’l miraves. I un mar blau.

 

[Esteve Miralles: Com si tinguessis temps, 2014]

D’hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran

L’any passat, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons va acollir i impulsar la iniciativa d’engegar una sèrie de recitals de poesia a la fresca les nits d’estiu i com a conseqüència d’això vam fer una primera edició en la qual hi van participar, com es pot veure a la fotografia, la Núria Domènech, la Montserrat Esteve i el Jordi Llavina.

Animats per l’èxit del recital de l’estiu passat, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit en farem la segona edició, l’hem anomenat D’Hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran i hi participaran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual, tres poetes d’orígens i sensibilitats diverses que ens recitaran una mostra de la seva obra poètica.

Per tant, us convidem a venir a la font de la Bassa Gran, un espai emblemàtic de Sant Llorenç que des de començaments del segle XX ha estat lloc de trobada i que ara recuperem, també, per a la poesia. Com l’any passat, escoltarem els poetes a la fresca i podrem, després, intercanviar-hi impressions i compartir una copa de vi o cava.

Des del primer moment, tirar endavant el Poetes a la Bassa Gran ha estat un repte per a nosaltres i ens agradaria que es consolidés, i és per això que encara que aquest sigui un cicle humil en les formes i el cost, és ambiciós pel que fa a la qualitat dels poetes que hi convidem. Tot i que el nostre sigui un petit poble situat en un dels extrems del Penedès, es mereix que ens esforcem a portar-hi la millor poesia i a oferir-vos-la amb la major dignitat possible.

I com ja vam dir el juliol de l’any passat, tornem a repetir que estem convençuts que escoltar els poetes dient els seus propis versos és una magnífica experiència. És per això que us convoquem al recital de poesia que faran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual en un lloc ben especial. Imagineu-vos-ho: l’estiu, l’aire de la nit que ja s’endú la calor, el raig de l’aigua, una copa amb els amics i la poesia que emergeix en mig de tot… Us hi esperem!

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Podridura

Titllar de nazis o de terroristes aquelles persones que defensen una altra manera d’entendre les relacions polítiques i socials, justificar la violència policial contra la població i veure, també, que hi ha sectors de la policia que festegen amb organitzacions ultradretanes, constatar que la justícia actua sovint de manera arbitrària, estigmatitzar les persones LGTBI i disculpar uns capellans perquè van tenir un mal moment, no condemnar els autors d’una violació perquè la víctima no s’hi va resistir prou i fer burla des de l’estrada d’una dona víctima de violència masclista, presumir de la virilitat dels violadors de la manada, tapar els actes impurs -com l’església en diu- dels capellans contra les monges, expulsar del cos la soldat que acusa un superior d’assetjament, extorquir menors per aconseguir imatges pornogràfiques, prostituir nens i nenes, matar la dona o la núvia o l’ex parella per gelosia i perquè el mascle no pot suportar que sigui lliure…  O, com ahir al Parlament, que diputats electes neguin no ja un aplaudiment, sinó fins i tot una simple mirada d’empatia a la Jenn Díaz quan va fer públic que havia patit violència masclista i buscar després la foto oportunista, és a dir, no mirar per no veure, no fos cas que algú s’adonés que la veritat no és el mantra que repeteix de manera obsessiva el líder suprem i, per contra, vendre al món una realitat artificiosa, interessada i gens sincera.

El que no entenc, però, és que encara algú se’n sorprengui, perquè tota aquesta podridura no és pas nova, més o menys dissimulada ja hi era. Ara, però, tots aquells que construeixen el seu orgull, propi i patri, menystenint els altres i defensen l’statu quo infligint dolor i negant la diferència, ens escupen a la cara. Ens escupen i escampem, com si no podessin suportar l’alegria de viure lliurement de ningú, tot el pus que poden. Empudegar l’ambient, escampar misèria moral i cultivar l’odi ha estat sempre l’estratègia del feixisme per a poder justificar després l’amputació d’aquelles parts de la societat a les quals culpabilitzen del malestar ambiental; com qui extirpa un càncer, sí, o com qui combat una infecció, talment així. No ens estranyi, per tant, veure com hi ha polítics espanyols que fan servir termes de l’àmbit de la medecina per a referir-se a qui no defensa la unitat de la pàtria o a qui no comparteix el seu particular concepte de decència i de moral. La tria de les paraules no és gens casual, que ningú no s’enganyi. De fet, qui construeix els discursos de l’espanyolisme més ranci i del masclisme sap que fins i tot a la gent senzilla i bona, si se sent amenaçada per una hipotètica malaltia no li costarà gens ni mica justificar l’amputació d’una part de la societat. Primer es deixa que tot es podreixi i després s’escapça el que calgui sense miraments. Així ho hem vist altres vegades i així podria passar si no hi fem res. I posar-hi l’altra galta potser ja no és el que toca.

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.