Aula

La tarda enredada a les branques del lledoner. El vent als xiprers del pati. El blau rar de la finestra i el cel i els núvols del cel. Les taules ben arrenglerades i les cadires. La flaquesa del sol a les rajoles. La subtil reverberació del tic-tac del rellotge. La traça adolescent de les ànimes, encara en suspens en l’aire de l’aula. L’eco de les sangs i la paraula, tremolosa de tanta absència. Una quietud freda, com de vidre. La mirada en el buit. El vertigen de l’endemà.

Gelor

Les filas prietas i l’aspror vella i bruta de les banderes. La mirada carregada d’ira del senyor mestre. El cap cot sota la fúria ronca del càstig. El pes dels segons a les busques del rellotge. Les veus del carrer mentre fosqueja. La humitat de novembre que regalima dins teu. Darrere els vidres, un horitzó fet només d’hivern. Les mans balbes i els penellons. La mossegada continguda de la ràbia. Les tenalles de la por com la gelor que exhalen les boques dels morts.

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.

El cargol i la pedra

El cargol i els límits del món. La pols. El final de la petjada. Els sediments agrumollats del temps sobre la pedra i el fil de l’aranya que ho subjecta tot. Els pensaments enredats entre les espires del cargol. Els enigmes de la frontera i del més enllà de la frontera. La mirada fixa en el buit de després. L’espera sense fi. El cargol i la pedra. L’ésser fòssil al caire del precipici. La calcificació de la llum. La tremolor del silenci.

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.

Defoliació

El sol que ensopega vençut amb les irregularitats del paviment. L’aspror del terra i les ombres allargassades de novembre. El despullament de la vinya i el bategar esmorteït de les arrels. La son dels boscos i la nuesa dels sembrats. La proximitat de l’hivern i la intempèrie. La tarda que es decanta suaument i encara uns minuts, enmig de la defoliació minuciosa del passat, el tresor fràgil i breu d’una fulla travessada de llum groga.

 

Rastres

La quietud de les arrels. Un cel blavís i fred. La fosa de les formes en les teranyines del capvespre. L’aire vellutat i florit del sotabosc. La humitat amb què s’embolcallen les restes de l’estiu i la podridura que nodreix la terra. La densitat del temps com un regust al fons del paladar. El deixament dels músculs. La incertesa, sempre la incertesa. I el consol, només, dels rastres de la llum en la lenta descomposició dels colors.

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

Presentem ‘Atrapa la llebre’ a Igualada

El dilluns 5 d’octubre, a dos quarts de 8 del vespre, presentarem a Igualada la novel·la Atrapa la llebre de l’escriptora Lana Bastašić, traduïda per Pau Sanchis Ferrer al català Hi participarem l’Aniol Rafel d’Edicions del Periscopi i jo mateix i hi haurà, també, música en directe a càrrec de Marc Mateu. L’acte l’organitzen Omnium de l’Anoia, Edicions del Periscopi i la llibreria Aqualata i es farà a la sala de socis de l’Ateneu igualadí (C. de Sant Pau, 9). Podeu consultar el cartell amb tots els detalls aquí.

…i juliol i agost

…i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa ben bé fins el dia de Sant Llorenç. Amarat de calor el recorres amb passes lentes i pesades, com si es tractés d’una costa dreta, llarga i polsegosa, però plena d’incertes promeses. L’agost, en canvi, conforma l’altra vessant del camí. Després de Sant Llorenç, i sobretot de la Mare de Déu d’Agost, tot s’accelera i es desferma. Creixen com castells els núvols i toquen a sometent els trons d’estiu perquè la pols del juliol es torni tempesta. Saps llavors que no es pot tornar enrere. El camí et porta de cara avall més de pressa del que voldries. S’acaben les hores desvagades de l’estiu i comença la verema.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]