Entre Judea i Ashkelon

Tots aquests dies, mentre els rostres d’espant i desconcert dels nens de Gaza se’m sobreposaven a les cares alegres i il·lusionades dels nostres, en volia parlar, però les paraules se m’embolicaven com se m’embolicaven també els pensaments. No em resulta gens fàcil entendre aquesta guerra crònica entre àrabs i jueus mentre occident només es pronuncia atenent a les seves pròpies estratègies i necessitats.

Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l’Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l’exèrcit d’Israel bombardeja la població de Gaza.

Les altres són en aquest poema que l’Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d’aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més… Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!

[Nota: La fotografia ha estat obtinguda de la web de El País]

Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.
Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.
Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.
La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.
Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.

Edgardo Dobry i Ricard Garcia

Em va trucar, fa uns dies, el Matías Néspolo i em va proposar confrontar el pensament poètic de l’Edgardo Dobry i el meu. Jo no havia llegit la poesia de l’Edgardo, però vaig acceptar després que en Néspolo -que sí que ens havia llegit a tots dos- em digués que tot i que fem poesia ben diferent, ell hi veia punts de confluència prou interessants.

Escoltar la manera que tenen els altres d’enfrontar-se al fet poètic, i també mirar d’explicar com ho faig jo, em resulta molt estimulant, i és amb aquesta intenció que ens vam trobar dimecres a la cafeteria de La Central del Raval.

De la xerrada, que va ser llarga i per a mi força interessant, el Matías Néspolo n’ha fet un article que avui s’ha publicat a les pàgines del suplement Tendències de l’edició de Catalunya de El Mundo. Es titula Dos lenguas para una misma búsqueda poética i parla del que tots dos pensem que ha de ser la poesia, de com ens agrada treballar-la i també -és clar- dels nostres darrers llibres, Cosas de l’Edgardo Dobry i el meu De secreta vida.

Si us ve de gust, podeu llegir l’article clicant a sobre de la imatge següent:

[Nota: Ricard Garcia i Edgardi Dobry fotografiats per Antonio Moreno]

Al Club de Lectura

Jo, els Clubs de Lectura els conec des de fora. Mai no n’he estat membre, però pel que sé penso que estan fent una gran feina, des de les biblioteques, desmitificant el món de la literatura i ajudant a lectors i lectores de tota mena a acostar-se als llibres. Els qui hi estem més avesats a moure’ns entre llibres oblidem, sovint, que aquest és un món del qual a vegades se’n té una imatge elitista i que hi ha persones que no s’hi acosten perquè tenen la sensació que no estaran prou a l’alçada d’allò que els llibres diuen.

Tot i que no ha de ser d’aquesta manera, més d’una vegada sí que es veuen personatges als quals els hi agrada cultivar aquesta imatge estirada d’intel·lectual que camina per sobre del bé i del mal. I això, mal, és el que aquesta actitud fa a l’hora d’acostar nous lectors als llibres. Hauríem de ser, tots plegats, més humils i treballar per convèncer a tothom que cadascú té la seva lectura –no importa quina- i que posar un peu dins d’un llibre pot ser una experiència, si no sempre fascinant, com a mínim sorprenent.

Qui sí sembla haver-ho entès així són les bibliotecàries i els bibliotecaris, que s’han arremangat i han posat en marxa per tot arreu clubs de lectura per aplegar-hi les persones que volen gaudir sense complexos de la lectura i compartir l’experiència amb altres lectors i, quan pot ser, amb l’autor o autora del llibre llegit.

Doncs bé, jo estic molt il·lusionat perquè els membres d’un d’aquests clubs de lectura van decidir fa unes setmanes llegir el meu segon llibre de poemes, De secreta vida, i divendres torno a la Biblioteca de Sant Sadurní perquè m’han convidat a parlar-ne. Ja ho vaig fer en una altra ocasió a la Biblioteca de Martorell amb Els contorns del xiprer i és una de les experiències més interessants que n’he tret d’això d’escriure i publicar el que escrius. Sotmetre’t a les interpretacions i les preguntes d’una colla de lectors i lectores que han volgut conèixer el que fas és, si més no, molt higiènic, perquè t’obliga a mirar la teva obra amb uns ulls que no són els teus i no tenen, per tant, els vicis de lector que tu tens. Però és que a més, també és molt nutritiu, perquè de cada mirada que passa per damunt de les teves paraules n’aprens coses que tot sol no havies vist.

Aquest divendres, per tant, seré al Club de Lectura de Sant Sadurní a dos quarts de vuit del vespre a punt per entomar crítiques, valoracions, matisos i tot el que calgui, i també per respondre a totes les preguntes que convingui. I no només estic segur que m’ho passaré molt bé, sinó que també estic convençut que entre tots ens adonarem que la poesia no és dalt de cap altar i que amb només un petit esforç la podem abastar. Estic, de debò, molt content de poder-ho fer.

Si yo amaneciera otra vez

Remenava llibretes i he retrobat les anotacions que vaig fer quan vaig llegir el llibre que va publicar el 1997 Javier Marías amb el títol Si yo amaneciera otra vez. És un llibre molt ben editat que conté una dotzena de poemes de A Green Bough de William Faulkner, a més d’alguns textos del mateix Marías i de Manuel Rodríguez Rivero sobre l’autor nord-americà. Els poemes hi són en la versió original i també en la traducció castellana de Javier Marías. D’entre tots, a mi m’agrada molt el que diu:

IF THERE BE GRIEF, THEN LET IT BE BUT RAIN,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breadh.
…………………………………………………………………………

SI HAY DOLOR, QUE SEA SÓLO LLUVIA,
y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,
si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar
en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues ¿dónde hay muerte
mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto
tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,
esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

I d’entre tots, el poema que he transcrit hi és especialment subratllat i anotat a la llibreta, i m’adono que onze anys més tard ho tornaria a fer de la mateixa manera. Potser és que, d’alguna forma, hi ha paraules, versos o frases amb les quals ens hem ensopegat algun dia llegint o al teatre o en una conversa i que s’incrusten en nosaltres i ja no ens en podrem desfer mai més perquè es converteixen en part substancial de nosaltres. Remenant i remenant més llibretes he pensat que potser sí, que una bona part de mi es pot explicar només amb els fragments de lectures que durant molt de temps he anat anotant. Per això, si algun dia em torno a despertar m’agradaria poder rellegir aquestes llibretes que he anat guixant a poc a poc i que m’expliquen qui he volgut ser.

L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.