Poemes des del confinament, 23: Perquè resulta que us estim…

El poema d’avui, i ja en són 23, comença dient Perquè resulta que us estim començant per la carn… i pertany al llibre LA BELLESA DE L’HOME de Miquel Àngel Riera. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota, el text:

…Perquè resulta que us estim començant per la carn,
succeeix que us estim perquè us veig de carn,
que la carn que us estim és estrictament vosaltres,
que no aconseguesc destriar-vos si us cerc més enllà d’ella,
que en feis olor i m’agrada fer-ne també amb vosaltres,
que tota l’estètica de la corrupció que ens pot salvar
exactament comença
a la divina
carn humana.
Partint de tot això i que és des d’ella i per mor d’ella
que fruïm la set,
que tenim fam,
que assolim totes les categories del goig,
que ens purificam amb la lenta destil·lació dels dolors
implacables
i fatalment som homes,
no comprenc ni de lluny
el secular anatema contra la carn,
la rara paradoxa dels gaudis anomenats prohibits,
la catalogació jeràrquica de les innobleses de la carn,
la maledicció d’ella centímetre a centímetre,
tot i sabent com jo sé que és just des d’ella
des d’on es pot parlar gràficament
de les proximitats humanes,
des d’on puc comprovar la vostra esplendorosa existència,
des d’on m’arriba
la feresta temporalada de mar profunda
que, per abreujar, anomenam amor.

[Miquel Àngel Riera: OBRA POÈTICA COMPLETA (1953-1993), Edic. del Salobre, 2004]

 

Poemes des del confinament, 21: Quan sento que el rellotge…

Avui que se’m fa més evident que el temps corre, us deixo el Sonet XII de William Shakespeare en versió original i després la traducció que en va fer en Salvador Oliva per Ed.62·Empúries. La recitació en anglès la fa la Montse Catasús, en català la faig jo. Podeu accedir al vídeo i escoltar-nos des d’aquest enllaç. A sota, el text original:

When I do count the clock that tells the time,
And see the brave day sunk in hideous night,
When I behold the violet past prime,
And sable curls all silvered o’er with white,

When lofty trees I see barren of leaves,
Which erst from heat did canopy the herd,
And summer’s green all girded up in sheaves
Borne on the bier with and bristly beard;

Then of thy beauty do I question make
That thou among the wastes of time must go,
Since sweets and beauties do themselves forsake,
And die as fast as they see others grow,

And nothing ‘gainst time’s scythe can make defence
Save breed to brave him when he takes thee hence.

[William shakespeare: ELS SONETS, Ed.62·Empúries, 2002]

Poemes des del confinament, 20: Les ombres no pertanyen…

Amb el poema que comença dient ‘Les ombres no pertanyen a la tarda’ arribem al vintè poema des del confinament. És del poeta Luís Quintais i pertany al llibre LA IMPRECISA MELANCOLIA que publica Lumen en portuguès i en castellà (trad. de Jordi Virallonga). La versió en català és cosa meva. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo; a sota el text original:

As sombras não pertencem à tarde.

O mar não pertence à terra.

As folhas não pertencem à árbore.

A lua não pertence ao firmamento.

O silêncio que transpõe o escuro

não pertence ao silêncio.

O som é pura forma.

A forma que nos escapa

não pertence ao gesto,

à acidentada planície

onde os objectos são

o eco, o coração da casa.

A casa não é o pensamento,

mas o pensamento

quer ser casa.

[Luís Quintais: LA IMPRECISA MELANCOLIA (trad. al castellà de Jordi Virallonga), Lumen, 1995]

 

Poemes des del confinament, 19: Per damunt dels liles…

El poema des del confinament que en fa dinou comença dient ‘Per damunt dels liles…’ i pertany al llibre FINGIMENTS de Francesc Prat. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota el text:

Per damunt dels liles del camp d’userda, el volum immens de color de blat madur del Convent dels Frares. Com un aire, passejo pels racons resclosits i ombrívols, plens de frustracions místiques i desig absolut; pels armaris hi ha sagrats cors amb túniques vermelles que cremen com sofriments dels franciscans que ara reposen al cementiri abandonat.
És per la finestra del migdia que m’allibero mirant la silueta verda minuciosament retallada de les Gavarres; cap allí volo, daurat com un pensament, i em faig llum intensificant la neurosi. I sóc feliç de ser en el món, de ser amb la llum, de ser amb el ser.

[Francesc Prat: FINGIMENTS, CCG Edic., Girona, 2008]

Poemes des del confinament, 17: I Déu en algun lloc

El dissetè poema des del confinament es titula I Déu en algun lloc i pertany al llibre de la Sònia Moll Gamboa que duu el mateix títol. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota el text:

El poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules…
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d’un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d’unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L’olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L’abisme a la línia breu de les parpelles
quan l’amic recita un poema
que no parla d’absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.

[Sònia Moll Gamboa: I DÉU EN ALGUN LLOC, Cafè Central Ed., Vic, 2014]

Poemes des del confinament, 14: Trànsit

Trànsit, del llibre VINCES de Vicent Alonso, és el que en fa catorze dels poemes des del confinament. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota el text:

No és meu el temps si no el puc reduir
a les seues manifestacions
més elementals.
                             No el buit o el silenci
sinó la superfície minúscula
que em permet el trànsit, el gram de vida,
la raó que m’il·lumina el present
sense pretensions de capgirar
el sentit de les busques. I què podria dir
del jo mateix? Quina mena d’orgull
li ha impedit de lliurar-se a la seducció
d’uns altres ulls?
                             Em tempten enigmes tan sòlids
que ja són requisits de la meua existència,
paraules que regiren les meues servituds,
el passeig obstinat per la vora d’un riu
que no existeix, els ponts que he de creuar
per saber-me d’un altre món, des d’on
observar i observar-me. No hi ha, tanmateix,
un assumpte central i de seguida els versos.
Tot és com després de la tempesta: la llum
esbarriada dels tolls, l’atzar, el foc,
el ball de les merles.
                                   No és meu el temps
dels pensadors sinó el del riu que no existeix,
la columna vertebral dels meus dies.

[Vicent Alonso: VINCES, Ed. Cafè Central, Vic, 2016]