Al Club de Lectura

Jo, els Clubs de Lectura els conec des de fora. Mai no n’he estat membre, però pel que sé penso que estan fent una gran feina, des de les biblioteques, desmitificant el món de la literatura i ajudant a lectors i lectores de tota mena a acostar-se als llibres. Els qui hi estem més avesats a moure’ns entre llibres oblidem, sovint, que aquest és un món del qual a vegades se’n té una imatge elitista i que hi ha persones que no s’hi acosten perquè tenen la sensació que no estaran prou a l’alçada d’allò que els llibres diuen.

Tot i que no ha de ser d’aquesta manera, més d’una vegada sí que es veuen personatges als quals els hi agrada cultivar aquesta imatge estirada d’intel·lectual que camina per sobre del bé i del mal. I això, mal, és el que aquesta actitud fa a l’hora d’acostar nous lectors als llibres. Hauríem de ser, tots plegats, més humils i treballar per convèncer a tothom que cadascú té la seva lectura –no importa quina- i que posar un peu dins d’un llibre pot ser una experiència, si no sempre fascinant, com a mínim sorprenent.

Qui sí sembla haver-ho entès així són les bibliotecàries i els bibliotecaris, que s’han arremangat i han posat en marxa per tot arreu clubs de lectura per aplegar-hi les persones que volen gaudir sense complexos de la lectura i compartir l’experiència amb altres lectors i, quan pot ser, amb l’autor o autora del llibre llegit.

Doncs bé, jo estic molt il·lusionat perquè els membres d’un d’aquests clubs de lectura van decidir fa unes setmanes llegir el meu segon llibre de poemes, De secreta vida, i divendres torno a la Biblioteca de Sant Sadurní perquè m’han convidat a parlar-ne. Ja ho vaig fer en una altra ocasió a la Biblioteca de Martorell amb Els contorns del xiprer i és una de les experiències més interessants que n’he tret d’això d’escriure i publicar el que escrius. Sotmetre’t a les interpretacions i les preguntes d’una colla de lectors i lectores que han volgut conèixer el que fas és, si més no, molt higiènic, perquè t’obliga a mirar la teva obra amb uns ulls que no són els teus i no tenen, per tant, els vicis de lector que tu tens. Però és que a més, també és molt nutritiu, perquè de cada mirada que passa per damunt de les teves paraules n’aprens coses que tot sol no havies vist.

Aquest divendres, per tant, seré al Club de Lectura de Sant Sadurní a dos quarts de vuit del vespre a punt per entomar crítiques, valoracions, matisos i tot el que calgui, i també per respondre a totes les preguntes que convingui. I no només estic segur que m’ho passaré molt bé, sinó que també estic convençut que entre tots ens adonarem que la poesia no és dalt de cap altar i que amb només un petit esforç la podem abastar. Estic, de debò, molt content de poder-ho fer.

Si yo amaneciera otra vez

Remenava llibretes i he retrobat les anotacions que vaig fer quan vaig llegir el llibre que va publicar el 1997 Javier Marías amb el títol Si yo amaneciera otra vez. És un llibre molt ben editat que conté una dotzena de poemes de A Green Bough de William Faulkner, a més d’alguns textos del mateix Marías i de Manuel Rodríguez Rivero sobre l’autor nord-americà. Els poemes hi són en la versió original i també en la traducció castellana de Javier Marías. D’entre tots, a mi m’agrada molt el que diu:

IF THERE BE GRIEF, THEN LET IT BE BUT RAIN,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breadh.
…………………………………………………………………………

SI HAY DOLOR, QUE SEA SÓLO LLUVIA,
y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,
si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar
en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues ¿dónde hay muerte
mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto
tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,
esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

I d’entre tots, el poema que he transcrit hi és especialment subratllat i anotat a la llibreta, i m’adono que onze anys més tard ho tornaria a fer de la mateixa manera. Potser és que, d’alguna forma, hi ha paraules, versos o frases amb les quals ens hem ensopegat algun dia llegint o al teatre o en una conversa i que s’incrusten en nosaltres i ja no ens en podrem desfer mai més perquè es converteixen en part substancial de nosaltres. Remenant i remenant més llibretes he pensat que potser sí, que una bona part de mi es pot explicar només amb els fragments de lectures que durant molt de temps he anat anotant. Per això, si algun dia em torno a despertar m’agradaria poder rellegir aquestes llibretes que he anat guixant a poc a poc i que m’expliquen qui he volgut ser.

L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.

Gràcies

El passat cap de setmana a Sallent, un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga em va atorgar el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell per un llibre de poemes que, quan es publiqui d’aquí a un any aproximadament, portarà el mateix títol que aquest blog. Aleshores ja vaig manifestar el meu agraïment a les persones que composaven el jurat, però penso que també n’he de donar les gràcies a tothom qui, conscientment o sense saber-ho, m’ha esperonat a posar damunt el paper la poesia viscuda durant aquests darrers anys.

És per això que ara, mentre el sol dibuixa els contorns del xiprer a un racó d’aquesta tarda lluminosa de setembre, vull aprofitar per donar les gràcies a tothom qui desde fa un any, sigui com sigui, ha anat passant per aquest blog. Gràcies als qui heu fet una parada accidental, als qui hi heu entrat d’una manera esporàdica i als qui ho heu fet amb una certa asiduïtat. Gràcies, sobretot, als qui hi heu deixat la vostra empremta, tant si ho heu fet d’una manera pública (mjesus, F.Xavier Simarro, motte, norge, romanidemata, Martí, mariona, riallamorena,…) com si heu estat comentaristes Anònims (a vegades del tot desconeguts, a vegades ànimes intuïdes,…). Gràcies perquè, sovint, el ressò de la vostra presència m’ha ajudat a fer una altra passa en mig del desert de l’escriptura. És bo saber que hi ha algú a l’altra banda que s’ha interessat en algun moment per descobrir els missatges que suren a la deriva en aquesta mar cibernètica. Gràcies!