Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.

Gràcies

El passat cap de setmana a Sallent, un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga em va atorgar el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell per un llibre de poemes que, quan es publiqui d’aquí a un any aproximadament, portarà el mateix títol que aquest blog. Aleshores ja vaig manifestar el meu agraïment a les persones que composaven el jurat, però penso que també n’he de donar les gràcies a tothom qui, conscientment o sense saber-ho, m’ha esperonat a posar damunt el paper la poesia viscuda durant aquests darrers anys.

És per això que ara, mentre el sol dibuixa els contorns del xiprer a un racó d’aquesta tarda lluminosa de setembre, vull aprofitar per donar les gràcies a tothom qui desde fa un any, sigui com sigui, ha anat passant per aquest blog. Gràcies als qui heu fet una parada accidental, als qui hi heu entrat d’una manera esporàdica i als qui ho heu fet amb una certa asiduïtat. Gràcies, sobretot, als qui hi heu deixat la vostra empremta, tant si ho heu fet d’una manera pública (mjesus, F.Xavier Simarro, motte, norge, romanidemata, Martí, mariona, riallamorena,…) com si heu estat comentaristes Anònims (a vegades del tot desconeguts, a vegades ànimes intuïdes,…). Gràcies perquè, sovint, el ressò de la vostra presència m’ha ajudat a fer una altra passa en mig del desert de l’escriptura. És bo saber que hi ha algú a l’altra banda que s’ha interessat en algun moment per descobrir els missatges que suren a la deriva en aquesta mar cibernètica. Gràcies!

Por

Hem vist i sentit, aquest migdia al Telenotícies de TV3, al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem justificant l’actuació de la policia britànica, que va matar un jove brasiler que res tenia a veure amb els atemptats de Londres.

No només m’ha semblat esgarrifós que, qui se suposa que és la màxima autoritat judicial a Espanya, justifiqui la pràctica de “tirar a matar” i preguntar després qui és el mort, si no que també em sembla molt perillós com alguns personatges dels periodisme, de la política i de la judicatura comencen a escampar la idea de què ha començat la tercera guerra mundial.

Prou que sabem que sembrar la por, i no només ho estan fent els terroristes, és la primera passa per començar a retallar llibertats personals i col·lectives. Tres dies després dels atemptats de Londres, podíem llegir a El País un article del novel·lista anglès Ian McEwan que ja es preguntava “quan poder li hem de concedir al Leviatà, quanta llibertat ens demanaran que cedim a canvi de la nostra seguretat?”

I per si les justificacions del Sr. Hernando no ens havien quedat prou clares, ens ha donat més pistes, més o menys subtils si voleu, però contundents quan al menys dues vegades ha declarat: “Jo sóc contrari, com és natural, a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major…” Com s’explica que el president del Tribunal Suprem d’un estat on no n’hi ha de pena de mort, hagi de justificar tantes vegades que ell n’és contrari?

Potser, quan ja estiguem ben atemorits i creguts que ha començat la guerra, ni tan sols ens hauran de convèncer perquè renunciem a la nostra llibertat. Serem nosaltres mateixos que dòcils com un ramat de xais la cedirem. A vegades a la por del terrorisme més absurd se m’hi afegeix la por a la maquinària més descarnada dels estats.

Veritat

Qui sóc, em preguntes… i no sé si puc explicar-te la veritat; la veritat vol soledat. Només en soledat puc percebre el sentit d’una veritat plena i obscena, sense màscares, d’una veritat que mai revelaria a ningú i que m’és difícil escoltar amb la meva pròpia veu, la dels dolors i els plaers més íntims. La soledat que em fa conèixer el dolor i el plaer és la que m’acosta a la veritat descarnada de l’ésser, però és també la que em fa recórrer amb por les delicades fronteres de l’equilibri que cerco. La veritat vol soledat i sinceritat, i jo no sé si en sóc capaç, però si sé que pot servir-com diu el poeta portuguès Luís Quintais- “per afegir una mica de llum a les raons de la meva desesperació”. És per això que sovint penso que a la voluntat de ser hi he d’afegir la voluntat de dir, de “poder-ho dir tot” (P. Gimferrer) i la voluntat -o la necessitat, quasi diria- de construir la vida possible. Visc -vivim- una vida que és fàcilment previsible i una altra que és possible. Una transcorre sola, sense cap mena d’esforç; l’altra, en canvi, es malmet si no som prou tossuts, si no hi aboquem voluntat i la modelem tal i com l’hem imaginat i volgut en algun racó del nostre desig de ser. Per a mi, ser home vol dir tenir-ne consciència, no n’hi ha prou amb ser-hi, cal saber-ho i sentir-ho en tota l’extensió del pensament i del cos i exercir com a tal. I aquí és on fa mal, aquest és el punt del dolor, però també el del goig. Anar fent o anar passant no m’interessa; l’única manera possible de viure és enfilar-se a la balança del dolor i del goig i arriscar-hi la vida, obrir els ulls i el tacte i l’oïda, obrir el gust i l’olfacte i deixar que el món ens xopi fins a les entranyes, fins als budells si cal, com la pluja que persisteix dies i dies damunt dels camps i els amara amb un efecte balsàmic i nutritiu alhora. El que era previst ja no em serveix, és el que he viscut amb plena consciència -bo o dolent- el que m’alimenta, i només si sóc capaç de donar cos i forma a la vida possible podré dir-me home. Aquest és el repte i ja no s’hi val a mandrejar covardament. El temps -com està previst- se m’emporta, i jo vull pujar-hi a cavall quan ja he complert la meitat d’una vida previsible, ara que ja no sóc el mateix d’ahir, o que no sóc només aquell. Cada dia que passa neix un altre home en mi -alguns són millors que d’altres i d’altres pitjors que alguns- i els vull conèixer a tots; deia fa temps en Xavier Rubert de Ventós a una entrevista que “si no ens posem en tensió, si no viatgem a la perifèria, no podrem conèixer el nostre centre, el nostre eix”. Potser això, conèixe’ls a tots, sigui la manera millor de saber-me, de saber com, quan i què sóc, de saber qui i per a què… Aquesta és avui la meva Ítaca, el viatge que m’ha de fer més ric i també més miserable, i és que -i permete’m la paradoxa- el que de debò ens fa rics és saber-nos les misèries. Em preguntes qui sóc i no sé si puc dir-te la veritat, ara com ara, l’únic que he après és que m’acosta la destrucció a la veritat, “potser perquè la veritat sigui temps de retorn i terra…”, i que la vida és com un riu soterrani sota el clatell que tot ho conté.

Vida

Però, lentament, la vida se’ns empassa i ens transforma en algú a qui a vegades ens costa de reconèixer. En algú que no només vol viure la vida que ja viu i que t’empeny i t’empeny… I ens adonem que no és nostra la vida, que tot va a l’inrevés i som nosaltres qui pertanyem a una Vida que ens traspassa amb la força dels déus. Podem fer-nos la il·lusió de controlar els nostres actes, però les escletxes del pensament vessen de dubtes i d’il·lusions, i per tot arreu s’obren camins incerts i vides paral·leles. Aleshores cal aturar-ho tot, allunyar-se per mirar des de la distància, repensar les hores i els minuts, carregar-se de modèstia i desprendre’s de prejudicis per acceptar que, a poc a poc, la vida se’ns empassa i ens transforma, per acceptar que no sabíem qui érem, que tot pot passar i tot ho podem viure. I que els móns possibles són inabastables i, tot i que hi ha estones que tot plegat ens fa por, lluitem perquè la vida no se’ns embruti de mesquinesa, per conservar la màgia de viure i compartir-la i per quedar-nos amb el més sublim que té: l’amistat d’un grapat de persones on la mirada reposa, com en una gran planura, en l’aire i la llum que tot ho omplen. Com ens omplen, també, la presència, el saber, l’acolliment, el silenci…

Torrent de Llops

Vinc de recórrer el que queda del Torrent de Llops, o potser n’haurem de dir claveguera des d’ara? Algun pretès cap civilitzador ha decidit que s’havia d’endreçar, d’urbanitzar, de sanejar, o vés a saber de què… I la gran obra ha consistit en arrasar-ho tot amb les màquines, des del llit del Torrent amb tota la seva microvida, fins als marges i els canyissars, on hi vivien granotes i tortugues i on, des de feia temps, hi havien fet niu les polles d’aigua en companyia de molts altres petits ocells. He trobat a faltar molts dels arbres que hi havia, sobretot xops; però ens diuen que no hi patim, que se’n plantaran dos mil de nous. Palmeres, potser? O encara gaudirem d’espècies més exòtiques? No hi queda res que visqui, només restes de runa i de formigó i molts metres cúbics de terra sense cap mena de capa vegetal que, amb la propera riuada, veurem córrer torrent avall per embossar el curs natural de l’aigua. I la ironia és que algú hi deu haver que s’ho miri satisfet mentre pensa que ara si que ha quedat net i curós. Si això és la civilització, quin mal negoci vam fer quan ens van fer creure que érem la bèstia més important d’aquest món.

70 anys

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys. Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules. Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí. I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.

Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.