Al poble on visc no s’estimen els rius

Al poble on visc no s’estimen els rius, ni ara ni mai. Quan hi vaig arribar, fa trenta cinc anys ben bons, l’aigua de l’Anoia baixava tenyida un dia d’un color, un dia d’un altre, de manera que no era difícil veure el riu de color verd o vermellós. Llavors eren les papereres i les adoberies de tota la conca que sense cap mena de mirament hi abocaven els residus que generaven com si es tractés d’un pou mort que tot ho pogués engolir.

Per sort, la democràcia ens va portar també una certa consciència de què calia recuperar el país i vam començar a entendre, amb l’ajut dels moviments naturalistes, com n’és d’important no esgotar els recursos del medi en el qual vivim ni ofegar-lo. Però al poble on visc, no tothom ho veu així, sinó que hi ha la convicció –també entre els manaires de torn- que urbanitzar al preu que calgui és sinònim de progrés.

No es pas la primera vegada que ho dic, i em sembla que dissortadament tampoc no serà la darrera. Si més no, això és el que em fa pensar la gens respectuosa intervenció que aquests darrers dies s’està fent al darrer tram de la llera de l’Anoia. Si bé l’ACA ha donat permís per fer feines de “Neteja del riu Anoia al seu pas per un gual inundable, TM Martorell”, el que s’hi ha fet ha estat entrar al llit del riu amb màquines excavadores i arrencar de soca-rel tota la vegetació, a més d’excavar i treure del riu tot el mantell de terra vegetal d’ambdues ribes i eliminar, és clar,  tots els microorganismes que vivien en aquest medi juntament amb les tortugues, polles d’aigua, ànecs i diverses espècies d’amfibis que durant els darrers anys havien tornat a poblar el tram de l’Anoia que travessa Martorell.

Ara, quan un s’ho mira, només hi veu una gran canalització capaç d’engolir molts més metres cúbics d’aigua per segon. “S’ha fet net”, sentirem a dir; i tant que s’ha fet net! Però això ja no és un riu, és un desguàs, una claveguera o ves a saber què és. Però en aquest tram el riu torna a ser mort, i haver-ho de dir així a la Catalunya del 2011 causa una immensa tristor, perquè indica que ni administrats ni administradors no hem aprés gairebé res des que les aigües del riu baixaven artificialment acolorides els darrers anys del franquisme i els primers de la transició.

Fa quatre o cinc anys, vaig tenir la sorpresa i la sort de veure un blauet just a la desembocadura de l’Anoia, i em va causar molta alegria perquè la presencia d’aquest petit ocell és un dels indicadors del bon estat dels rius. Però és difícil que en torni a veure cap després de les desafortunades intervencions que s’hi fan des de la prepotència de creure que tot ens pertany i en podem fer el que vulguem. No ens pertany el món, com tampoc no ens pertany el riu ni la vida de cap ésser, per menut que sigui, que hi visqui, i faríem bé de ser una mica més humils a l’hora de pensar la relació entre la urbs i la natura.

Perquè, fet i fet, el problema que de debò tenim no és que un aiguat s’endugui un parell de cotxes riu avall, única cosa que se soluciona enviant les excavadores a mossegar les ribes del riu per fer-lo més ample i més profund. El problema de debò és molt més important i té a veure amb com encarem el fet d’haver-nos convertit en uns depredadors sense mesura. No sé si aquest problema no l’encarem per incapacitat o no ho fem per hipocresia; però la resposta, sigui quina sigui, és prou trista i diu ben poca cosa a favor de l’home. Al poble on visc no s’estimen els rius, i jo em pregunto que si ni tan sols som capaços d’estimar allò que la natura ens dóna, quin llegat deixarem als nostres  fills i néts? Perquè a ells els estimem, oi?

Un nen que juga

Calles i et mires les cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites engrunes.

Ja no enveges res ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.

‘Teranyines’ d’Anna Montero

Quan vaig començar a llegir, fa una pila d’anys, m’empassava els llibres de la primera a la darrera paraules sense permetre’m cap descuit. Després, però, va arribar un moment que quan havia llegit unes dotzenes de pàgines ja sabia si calia insistir fins el final o no. Ara ja no m’amoïna deixar els llibres a mig llegir i si no m’ho passo bé els deixo córrer, de manera que alguns van a la pila de les segones oportunitats i d’altres van directament a l’oblit. Però segueixo llegint, i entre algunes altres raons ho faig, també, perquè de tant en tant tinc la sort que m’ensopego amb algun llibre que feliçment m’atrapa i em dóna consol com si hagués estat escrit per mi.

Això és el que em va passar diumenge passat, quan vaig agafar Teranyines d’una prestatgeria a la llibreria del TNC per fullejar-lo mentre feia temps. Vaig obrir-lo a l’atzar, i com si de debò es tractés d’una teranyina que algú m’hagués parat, ja no me’n vaig poder desprendre. Durant aquesta setmana l’he llegit i rellegit amb delit diverses vegades i encara hi entro i surto saltant d’un poema a un altre.
És un llibre en el qual la seva autora, l’Anna Montero, parla sense embuts del temps que ens resta, de la deriva, de la por, del buit i de l’adéu, però tot i la cruesa dels temes, m’ha fet bé llegir-lo. No només perquè els versos no amaguen res i tenen la virtut de gravar, amb la netedat i precisió d’un estilet, la veritat en el lector, sinó també perquè llegint-los es pot copsar l’aire i la llum amb què han estat escrits.

En molts dels poemes d’aquest llibre conflueixen dolor i bellesa, dualitat amb la qual l’autora traça imatges que, carregades de força, perduren alhora a la pell i a la memòria del lector; i les paraules ja no són només sons, sinó que adquireixen la densitat d’allò que anomenen, de manera que llegint-les podem sentir des de l’alè del moment viscut fins al tacte de cada cosa dita. Com en aquest poema que segueix, que cada element s’encasta en tots els altres per ser, plegats en l’instant, poesia:

cristalls

hi ha un dolor secret en la fulla
que al vent vacil·la i dubta i cau.
hi ha una eufòria de funàmbul
sobre la pista i una mirada
que s’atarda sobre la terra humida
i sap que és el vol darrer i la darrera
carícia del sol, el darrer alè
del vent i per això l’instant esclata
com una magrana i cristalls de sang
segellen l’adéu.

[Anna Montero: Teranyines. Edicions 62, col. Poesia, 139. Barcelona, 2010]

Intrús

La del seu naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava sentir-se un intrús en les seves vides.
Ara, passats els anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen.

L’escola en català

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en unaentrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene laiglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?

De l’educació, les elecciones i el mercat

Sempre hi dono voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però com que de les altres coses encara en sé menys i  és més fàcil que m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo, arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic article a La Vanguardia d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no- parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament estrafolàries.

Què és el que passa en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara, tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo, i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de fons.

Sovint em pregunto per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència. No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris.  I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina. O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver experimentat amb els coneixements rebuts.
Podria anar fent llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.
Doncs bé, ara que s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré pensant que, com al mercat, també a ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.
[17 de novembre de 2010]

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em pugui arribar a formar.
Tot plegat m’ha semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els (nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire que els havia renyat?
La casualitat ha volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe, estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.

La força del vent

La força del vent retalla l’horitzó, més lluny que mai, i amb prou feines pots obrir els ulls sota aquesta llum, seca i blanca, que estripa l’aire.  El món és estranyament net davant teu, i buit. Tant com aquest cel i aquest mar que s’inflen i creixen plens de no res.  Sents la força del vent assegut a la sorra, i que se t’empassa el vertigen del paisatge.

He vist ‘Pa negre’

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al cinema a veure Pa negre i, encara ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega de vida immenses.

La pel·lícula engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la vida dels personatges. Perquè Pa negreparla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni dolents a Pa negre, el que hi ha són persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els personatges han de suportar.
Entre les virtuts de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels seus records de quan eren pobres.
En segon lloc, és important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris, sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema, i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense por del nostre passat. Aneu a veure Pa negre, de debò que no us en penedireu.

[24 d’octubre de 2010]