Torrent de Llops

Vinc de recórrer el que queda del Torrent de Llops, o potser n’haurem de dir claveguera des d’ara? Algun pretès cap civilitzador ha decidit que s’havia d’endreçar, d’urbanitzar, de sanejar, o vés a saber de què… I la gran obra ha consistit en arrasar-ho tot amb les màquines, des del llit del Torrent amb tota la seva microvida, fins als marges i els canyissars, on hi vivien granotes i tortugues i on, des de feia temps, hi havien fet niu les polles d’aigua en companyia de molts altres petits ocells. He trobat a faltar molts dels arbres que hi havia, sobretot xops; però ens diuen que no hi patim, que se’n plantaran dos mil de nous. Palmeres, potser? O encara gaudirem d’espècies més exòtiques? No hi queda res que visqui, només restes de runa i de formigó i molts metres cúbics de terra sense cap mena de capa vegetal que, amb la propera riuada, veurem córrer torrent avall per embossar el curs natural de l’aigua. I la ironia és que algú hi deu haver que s’ho miri satisfet mentre pensa que ara si que ha quedat net i curós. Si això és la civilització, quin mal negoci vam fer quan ens van fer creure que érem la bèstia més important d’aquest món.

70 anys

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys. Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules. Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí. I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.

Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.