Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.