Poemes des del confinament, 5: Plugim

El cinquè dels poemes des del confinament és obra del poeta Esteve Miralles: Plugim  del llibre Ulls al bosc. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Tots aquests arbres que voregen la riera.
Tota aquesta aigua que desfila interminable.
I aquesta pluja que s’aterra sense pausa.

Tot aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes de punts desconnectats però inseparables,
traços sinuosos com perfils d’unes figures
que sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan, amb paciència,
aquest plugim tenaç i amable
faci com cal quan cal i on cal

la feina neta.

[Esteve Miralles: ULLS AL BOSC, edició d’autor, 2019]

Poemes des del confinament, 3: Una llesca de pa sucat amb oli

El tercer dels poemes des del confinament és obra de la poeta Teresa Pascual: Una llesca de pa sucat amb oli del llibre Vertical. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Una llesca de pa sucat amb oli
pren el blat de l’espiga al sol de l’era,
porta a terra i afirma la matèria,
venta a l’aire el color de les olives.

 
Una llesca de pa sobre la taula
pren la pell dels sentits i la subjecta
dins del món del concret i de l’afany,
forma i ventre des d’on decanta el viure,

 
on es creua el desig de confiança
amb les cares insomnes del neguit
quan es tanquen algunes de les portes

 
amb els panys que ens acosten a les venes,
al corrent de l’impuls en una llesca,
pa sucat, setrill, dia, mare, ullal.

[Teresa Pascual: VERTICAL, Ed. 62, Barcelona, 2019]

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Com les hores mortes

Ara que el gener s’acaba, encara una altra vegada aquella estranya llum de la tarda, llum de tardes antigues que penja encara, freda i taronjada, com d’un filferro rovellat cap al tard, quan la vida se’ns fa difícil i la memòria ja resta per sempre incompleta. I després, el silenci i la fragilitat de la nit que s’escampen pel terra com un munt de trossos inservibles de ferro colat, com les hores mortes.

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.