Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

On la sang, presentacions de tardor

Semblava que passat l’estiu recuperaríem una mica de calma, però no, l’agitació constant en què vivim no ens dóna treva. Tot i així, és important anar trobant moments de tranquilitat per recuperar les coses senzilles del dia a dia i, també, més enllà de l’èpica política, recuperar el gaudi que ens poden aportar la contemplació de la natura i la bellesa de les arts humanes. Per això, perquè una estona de pau també pot tenir un efecte balsàmic en les nostres ànimes, us proposem dos actes més on parlarem de poesia, concretament de On la sang.

El primer dels dos es farà a la Llibreria La Gralla (Pl. dels Cabrits, 5) de Granollers el dia 26 d’octubre a 2/4 de 8 de la tarda. Allà serà el pintor Pere Salinas, autor també de la magnífica il·lustració de la coberta del llibre, qui parlarà de On la sang i ho farà amb la mirada sàvia de qui és capaç de distingir els matisos del món en cada un dels seus colors. De ben segur, la seva manera de llegir els versos d’aquest llibre ens aportarà una mirada nova i diferent al que estem acostumats aquells que només fem servir les paraules.

El segon acte, organitzat gràcies a la Llibreria La Cultural, es farà a L’Agrícol (Passatge Alcover, 2) de Vilafranca del Penedès el dia 10 de novembre a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, qui parlarà de On la sang serà el poeta Jordi Llavina. Ell no és només una de les persones que més i millor coneixen la meva poesia, també és un lector atent i incisiu capaç de fer descobrir al propi autor els mecanismes ocults que aquest utilitza inconscientment.

Les lectures que un i l’altre han fet dels meus llibres m’enriqueixen enormement i, per això, em fa molt content que aquestes dues presentacions de tardor les facin ells. Com sempre, si hi sou a prop i us ve de gust hi sereu molt benvinguts.

 

Rei o república?

Sovint, amb el temps, les maneres de pensar varien. Jo no sóc el mateix ara que fa trenta o trenta-cinc anys i per això i per les vivències que he anat acumulant, algunes de les meves idees d’ara no són les de llavors. N’hi ha una, però, que es manté immutable: sóc partidari de la república com a forma de govern i mai no he entès que ningú vulgui ser governat per un règim monàrquic que nega, per la seva pròpia idiosincràsia, la igualtat de les persones dins de l’estat regentat pel rei. És així de simple, no hi calen més explicacions. No té cap mena de sentit, si defensem la igualtat de drets i deures de tothom, fer-ne cap excepció per causa de l’origen familiar. Al cap d’avall, aquesta és una rèmora del passat que es contradiu, i força, amb el desig de construir una societat i un país moderns.

Mai no m’he cregut la monarquia ni m’hi he sentit còmode, encara menys des d’ahir, 3 d’octubre de 2017, en sentir l’al·locució de Felip de Borbó i Grècia. Si bé era acceptat pel comú de la gent que viu a Espanya que el seu rei ha de restar al marge de la confrontació política i que, en tot cas, ha de fer un paper de mediador entre les diferents forces, quan ahir va comparèixer a la televisió es va trencar definitivament el miratge. Més enllà de cap paper conciliador o d’home de pau, se’ns va dirigir com el que és: el cap de les forces armades o, millor dit, el capità general dels tres exèrcits. Vestia de civil, sí, però la iconografia de què s’acompanyà el missatge no enganya: al seu darrera hi lluïa el retrat de Carles III, aquell que aplicà allò de Tot pel poble però sense el poble i que prohibí l’ús tant públic com privat de les llengües catalana, basca, gallega, asturiana i aragonesa.

Com el seu predecessor, ahir a la nit Felip de Borbó també va ignorar el poble (o potser és que ja no el sent seu?) i no va fer el més mínim esment a les moltíssimes persones ferides per les actuacions indiscriminades i extremadament violentes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquestes persones volien, tan sols, exercir el vot durant el diumenge 1 d’octubre a Catalunya i, sense ni tan sols mostrar-se violentes, van patir la ràbia de policies i guàrdia civils comandats des d’un estat, l’espanyol, del qual el rei n’és la màxima autoritat. Com es diu en castellà, no cal “tener muchas luces” (curiosament Carles III governà durant l’anomenat Siglo de las Luces) per interpretar l’oblit de Felip de Borbó com un menyspreu d’aquests ciutadans catalans que diu defensar perquè pertanyen al seu regne. O és que jo no ho he entès i són més importants les institucions que les persones?

I tampoc no se’ns hauria d’escapar un detall del retrat de Carles III: aquest apareix amb un ceptre a la mà dreta. El ceptre, símbol del poder reial, és també símbol de comandament i nasqué al Neolític a partir de les armes que empunyaven els caps de la tribu. M’agradaria pensar que tot plegat va ser una casualitat, però em costa molt de creure. Fins i tot quan no volem mostrar-nos d’alguna manera, el subconscient ens traeix i ens delata, i ahir la imatge de Carles III amb el bastó de comandament a la mà no feia res més que reforçar el missatge amenaçador de l’actual rei d’Espanya contra aquells ciutadans que diumenge passat van voler manifestar, més enllà del SÍ o el NO, la seva voluntat democràtica i, també, contra aquells que es queixen de la brutalitat policial de l’estat que ell representa.

Va parlar Felip de Borbó i va parlar, també, la iconografia de què s’envoltà, i lluny de mostrar-se conciliador, tot el que va dir va sonar a amenaces de mà dura contra els díscols catalans. Davant d’això, una vegada més em manifesto partidari d’una república, un sistema en el qual ningú té perquè estar per damunt de ningú i en el qual la democràcia pugui ser del tot real. I acabo: després de tot el que s’ha vist que cadascú triï, rei o república, allò que cregui més convenient per a ell i els seus fills i nets. I que ho pugui fer, sobretot, sense la coerció de cap violència, ni la de l’estat que ara com ara encapçala Felip VI ni de cap altre.

Anna Ruiz ressenya ‘ON LA SANG’

El passat divendres 15 de setembre els setmanaris El 3 de vuit, El vallenc i La Conca van publicar una nova ressenya sobre On la sang, el meu darrer llibre. L’autora d’aquesta ressenya que es publica encapçalada pel vers …i saber que la vida és aquest caos en què sobreviusés l’Anna Ruiz Mestres que ja ha parlat de la meva poesia en altres ocasions. A ella li dono les gràcies pel seu article i a vosaltres us convido a llegir el que ha escrit clicant aquí o anant a Desig de llegir, el seu blog.

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

‘On la sang’ a la Setmana del Llibre i més…

On la sang encara corre. Des d’avui i fins el 17 de setembre el podreu trobar a les casetes 8 i 33 de La Setmana del Llibre en Català. A més, demà 10 de setembre a partir de les 6 de la tarda també m’hi trobareu a mi, per tant si el voleu signat només cal que passeu per la caseta 33 i amb molt de gust us atendré.

A banda de la presència a La Setmana, també aprofito per anunciar-vos dos nous actes de presentació del llibre: el primer serà el 26 de novembre a les 7 de la tarda a la Llibreria La Gralla de Granollers i anirà a càrrec del pintor Pere Salinas, autor de la portada del llibre. El segon es farà a Vilafranca del Penedès gràcies a la Llibreria La Cultural i anirà a càrrec del poeta  Jordi Llavina que ja n’ha parlat en diverses ocasions; aquí hi podeu llegir el que en va dir. En aquest cas el lloc encara no s’ha decidit, tot i que oportunament l’anunciarem.

També he d’anunciar que el dia 30 de setembre participaré a Riudelletres, on parlarem de la recerca de noves fórmules de promoció de la literatura sota la coordinació de l’escriptor Jordi Romeu.

A més d’aquests, s’estan gestant dos actes més on parlarem de On la sang i on tindré ocasió de recitar alguns dels poemes que en formen part. Tot i així els anunciaré com cal quan s’hagi concretat el format i les dates.

Tot plegat ho podreu consultar a l’agenda, on també hi trobareu les sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual en les quals participaré durant aquest curs. Se’m gira feina, però fa de bon fer.

 

Ricard Garcia a ‘Lletres a les aules’

Ja fa algunes setmanes que des de la Institució de les Lletres Catalanes em van fer saber que he estat inclòs al llistat del programa Lletres a les Aules. Aquest programa vol fomentar la lectura a més d’acostar els alumnes al fet literari, estimulant i potenciant l’habilitat lectura i el coneixement de la llengua catalana. Se’n poden beneficiar tant els alumnes d’ensenyament primari com els d’ensenyament secundari i també els alumnes de centres d’adults. Per ampliar la informació o per poder-hi accedir cal que aneu a aquest enllaç.

També cal que sapigueu que les despeses de la sessió, a excepció del desplaçament, corren a càrrec de la ILC i que les sol·licituds s’han de presentar abans del dia 31 d’octubre a través de l’aplicatiu que trobareu a l’enllaç anterior.

Queda dit, doncs, que si estiguéssiu interessats en treballar la lectura d’algun dels meus llibres amb els vostres alumnes ho podeu gestionar a través del programa Lletres a les aules de la ILC o, en tot cas, us podeu posar en contacte amb mi per aclarir-vos el que calgui. Bon curs i a disposar.

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.