D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran: una nit màgica d’estiu

Ahir 24 de juliol a la nit, tot i que enguany no ho poguéssim fer a la font vam reunir-nos en un altre lloc també emblemàtic del passat del nostre poble. Ho vam fer allà on ara hi ha El Pàmpol, una magnífica escultura de Juanjo Novella, lloc aquest que havia estat una era on es batia el blat després de la sega.

Si a la font hi trobàvem l’aigua que és l’inici de tot, a l’antiga era d’en Peret hi vam trobar l’eco dels homes que batien el blat que després seria farina i pa. Per tant, tot i que involuntàriament, va ser com si les circumstàncies ens haguessin obligat a tancar el cercle nodridor que va de l’aigua de la font al pa a taula. En un lloc i l’altre hi ressonen les paraules, allò que ens defineix com a dones i homes i ens fa persones, i un lloc i l’altre han estat escenaris acollidors de bona poesia.

No vam tenir la companyia de les granotes com en edicions anteriors, però sí el càntir que ens recordava on va començar la nostra aventura poètica i que des d’ara ens identificarà. Perquè això no es va acabar ahir a la nit, ja que contra el coronavirus i contra els mals auguris de qui ens deia que no tenia cap futur fer recitals de poesia a un poble tan petit com ho és St. Llorenç d’Hortons, estem molt contents d’haver fet ja tres edicions ( 1, 2 i 3 ) del cicle Poetes a la Bassa Gran.

Quan vam començar el 2018 sabíem que era una aposta arriscada, sí, però aquí estem i tenim ganes de seguir. El públic no ens heu fallat, ahir éreu una setantena de persones que vau gaudir del recital, i no ens han fallat tampoc els poetes que hem convidat aquests tres anys i que ahir eren en Josep Checa, l’Anna Gas Serra i la Marta Pérez i Sierra. A ells, i també als d’edicions anteriors, els hem d’agrair que tot i la humilitat de la nostra proposta es preparin el recital amb la seriositat amb què ho fan. El nostre no és un gran escenari, però la seva poesia una vegada més l’ha fet créixer immensament.

I després del recital, contents de com havia anat tot, vam tancar el Poetes a la Bassa Gran 2020 amb les signatures de llibres, amb les converses disteses del públic amb els poetes i amb una copa de xarel·lo en una nit màgica d’estiu. Tot i que aquest el recordarem com l’any de la pandèmia, ahir va vèncer la poesia. A tothom qui ho va fer possible, moltes gràcies!

Poetes a la Bassa Gran 2020: Marta Pérez i Sierra

Amb la Marta Pérez i Sierra  hem coincidit un munt de vegades per tot arreu de manera que ja no sabria dir des de quan la conec. Potser una vella antologia de poetes blogaires va ser el tret d’inici de la nostra relació, però després d’allò i a més dels llibres, el nostre nexe s’ha forjat a través de moltes iniciatives, recitals i presentacions sovint empeses per ella, dona inquieta i imparable.

A més del programa a Ràdio Sant Feliu o del Contrapunt poètic, per citar un parell de les activitats que realitza, publica ressenyes a diversos medis i ha publicat un munt de llibres tant de caire infantil com de relats o de poesia. D’aquests darrer gènere en podria citar uns quants, però en vull destacar Dones d’heura (Premi de Poesia Jordi Pàmies), Escorcoll (Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi) i Punta de plom (Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra), aquest darrer acabat de publicar tot just ara.

Sovint, la Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) ens sorprèn perquè tot i el seu aspecte bondadós i sempre somrient, escriu una poesia que té la força de qui sap que la vida és difícil i que, tot i així, paga la pena enfrontar-s’hi i viure-la. Ella, juntament amb en Josep Checa i l’Anna Gas Serra, serà amb nosaltres al POETES A LA BASSA GRAN el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit al Pàmpol i tindrem l’ocasió d’escoltar-la en directe. De moment us deixo un poema com a mostra:

EL PARE

El meu primer record és el repic
de la seva pipa, buida,
contra el cendrer gris i vermell,
sempre a la tauleta baixa del menjador.
El meu primer record és la seva mà forta
acompanyant la meva,
de vint mesos,
Torrent de l’Olla amunt,
per conèixer la meva germaneta
que acabava de néixer.
És així, irremeiablement,
barrejats el tacte del pare
i l’olor de tabac que em feia immune
a totes les altres olors,
protegint-me.
Aquella olor, dins meu,
molt dins meu,
i la seva mà,
sempre amb la meva,
que m’ha donat caràcter i consciència.

Sovint m’ha salvat, aquella olor.
Abigail demana tabac tothora.

[Marta Pérez i Sierra: Escorcoll. Edic. del Buc, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2020: Anna Gas Serra

Va ser a la Festa de la Poesia de Sitges que vaig tenir notícia per primera vegada de l’Anna Gas Serra, ella participava al recital que tres poetes joves ens oferien a aquells que el juliol del 2018 hi érem com a poetes convidats. Recordo que li vaig demanar la seva adreça de correu pensant, ja, que algun dia la convidaria al POETES A LA BASSA GRAN. I aquest dia ha arribat, perquè el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit serà amb nosaltres al Pàmpol on, juntament amb en Josep Checa i la Marta Pérez Sierra, ens recitarà alguns del seus poemes.

L’Anna Gas (Barcelona, 1996) ha publicat un parell de llibres. Amb Crossa d’aigua va obtenir el 18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors i amb Llengua d’àntrax va guanyar el Premi Josep M. Llompart dins els prestigiosos Premis Cavall Verd. Escoltar-la primer i llegir-la després va ser per a mi un descobriment important que va fer que em desfés d’alguns prejudicis pel que fa a l’obra de poetes tan joves. I és que llegir els seus versos fa que m’oblidi de l’edat i m’enfronti a la poesia d’algú que té la força i la maduresa que calen per ser capaç d’indagar pels racons més cantelluts de l’ésser humà.

Esteu tots convidats a aquest esplèndid recital que se’ns presenta per la nit del divendres 24 de juliol. I per anar fent boca us deixo un poema de l’Anna Gas:

acostat a la vora d’aquest
cos foradat i vetlla, de lluny,
els fluids que l’amortallen.
vine i espia com em plou
a través de la migranya un
desesperat plor moribund
que ni el patetisme cristal·litzat
sota els repels oculta.
recorda’,, si t’ho permet
la infàmia que arrossegues
entre les cames, el deure
d’atendre la vida.
però t’he vist un xiprer al fons dels ulls
i sé que tens la sang de pedra.
la mort m’espera al llit:
abandona-m’hi.

[Anna Gas Serra: Llengua d’àntrax. Edic. del Buc, 2019]

 

 

Poetes a la Bassa Gran 2020: Josep Checa

Recordo exactament el moment en el qual vaig conèixer el poeta Josep Checa, va ser fa un parell d’anys a la recepció de l’hotel Borgia de Gandia. Anàvem camí de Beniarjó perquè el seu llibre Pell d’ànima havia obtingut el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Abans d’això en sabia poca cosa, només que també havia obtingut el Premi Vila de Martorell el 2014 amb L’enteniment de les bèsties.

Checa va néixer a Caldes de Montbui el 1962 i tot i que viu un pèl apartat dels cenacles literaris ha publicat, fins ara, una dotzena de llibres de poesia. Intueixo que el seu món és a la natura i això es reflecteix extraordinàriament en la riquesa del vocabulari que empra per referir-se a les coses de la terra, a les plantes i els animals que hi viuen. L’ús i la riquesa del vocabulari em van atrapar quan el vaig llegir per primera vegada; de seguida, però, em vaig adonar que això només era l’esquer que em duria a una poesia d’una intensitat i d’una força extraordinàries. La seva és una poesia vívida que si bé parteix sovint de fets o coses aparentment comuns, ens fa entendre que és en els fets senzills i quotidians on podem arrelar i ser.

Tenim la sort que el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit, en Josep Checa serà al POETES A LA BASSA GRAN (enguany es farà al Pàmpol) al costat de l’Anna Gas i la Marta Pérez Sierra per recitar-nos alguns dels seus poemes. Estem segurs que serà un recital ben especial i us hi convidem. De moment, però, us deixo un poema de mostra:

CIGONYES DINS UN CAMP NEVAT

Des de la finestra de la cuina les pots veure:
les cigonyes et despullen l’ànima.
Amb el coll encongit, reposen a peu coix
sobre el pam de neu que va caure anit.
No les has vist arribar, solemnes,
a contravent del nord, sempre de pas.
Són com els trossos que has anat perdent
de tot allò per què t’has jugat la vida
i que ara et miren, equidistants de tu i de l’oblit.
De tard en tard, enyores els dies que no has viscut,
les coses que no has posseït i que et semblava haver.
La rufagada enterboleix l’ossada dels pollancres
i els cossos lleugers dels estilitzats ocells,
les seves parpelles i els teus ulls.
Si t’agradés el vi, bé prou que en veuries.

[Josep Checa: Pell d’ànima. Ed. 3i4, 2018]

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran

No sabíem si sí o si no, però finalment hem d’anunciar que aquest juliol es farà el recital D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran. Com a conseqüència de tot el que estem vivint els darrers mesos, aquesta tercera edició serà peculiar ja que hem hagut de buscar un nou emplaçament. Les dimensions de la font de la Bassa Gran no ens permeten mantenir les mesures de distanciament que es recomanen des del Departament de Salut, però per sort hem trobat un altre indret que també ens permetrà gaudir de la nit i de la poesia a l’aire lliure. És per això que enguany el recital canvia d’escenari i es farà al lloc que al·ludint a l’escultura de 8 metres d’acer que l’escultor Juanjo Novella hi va fer, es coneix popularment com El Pàmpol.

El recital es farà el divendres 24 de juliol a les 10 de la nit i els poetes que enguany ens oferiran la seva obra són en Josep Checa, l’Anna Gas i la Marta Pérez i Sierra. Com sempre, al final del recital podreu parlar amb ells i comentar tot allò que cregueu convenient tot fent una copa de vi o de cava. I podreu, també, aprofitar per adquirir algun dels seus llibres i que us els signin.

A tothom que ja hi ha vingut els anys anteriors (1 i 2) no cal que us fem massa propaganda perquè ja sabeu que és un acte que ens permet acostar-nos a la poesia d’una manera molt agradable. Als qui encara mai no heu assistit al Poetes a la Bassa Gran, tant si sou de Sant Llorenç com si sou de fora, us animem a venir perquè els poetes que hi hem convidat paguen molt la pena, perquè passareu un vespre de juliol que recordareu i perquè, tot i que sigui temps de Covid, no ens prenguin la poesia.

Poemes des del confinament, 34: Instant

33 poemes i una petita propina, aquest INSTANT i les roses del pati de casa que us deixo avui,  hauran estat la manera de fer-nos companyia des del Dia Mundial de la Poesia fins avui, diada de Sant Jordi.

Que ningú hi busqui cap criteri en la tria de poemes, entre uns quants dels meus també n’hi ha d’altres poetes tot depenent, només, del meu ànim d’aquell dia. N’hi haurà més? Potser sí, però no cada dia com fins ara; si una cosa no vull és que la poesia se’m converteixi en una obligació. Faré més vídeo-poemes, segur, però només quan ensopegui amb uns versos que m’ho demanin i senti, com tots aquests dies, la necessitat imperiosa de compartir-los amb vosaltres.

 Aquests 34 poemes des del confinament m’han servit per acostar-me a vosaltres i per a sentir-vos també molt a prop perquè, com diu el poema d’avui, allò que al cap d’avall compta és trobar una mà que ens aculli les ferides i la companyia que ens fem. Ah, i sobretot llegiu poesia i estimeu. Bon Sant Jordi!

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]

Poemes des del confinament, 32: Qui és aquesta que ve…

Avui, un petit atreviment per part meva. Es tracta d’un poema de Guido Cavalcanti (1260 aprox.-1300) que he intentat llegir en versió original primer i després n’he fet una traducció lliure al català. Podeu anar al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text original:

Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn canoscenza.

[Carlos Alvar: EL DOLCE STIL NOVO. 47 SONETOS Y 3 CANCIONES, Visor, 1984]

Poemes des del confinament, 31: L’aigua podrida…

El poema des del confinament que en fa 31 és d’en Perejaume, pertany al seu llibre PAGÈSIQUES publicat per Edicions 62 i comença dient: “L’aigua podrida de guardar les flors…” Podeu accdedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

L’aigua podrida de guardar
les flors, les esteses de mar,
els marges socarrats.
L’aigua pudenta dels gerros,
els llorers que espeteguen
en encendre’s, les fresques
aigualeres on canten els passarells.
I totes les valls en gerros
i les muntanyes en gerros,
posades en aigua en grans gerros
d’aigua que no pot arrelar,
que no vol arrelar,
que es podreix si arrela.

[Perejaume: PAGÈSIQUES, Ed. 62, 2011]

Poemes des del confinament, 30: Sentor

I avui que arribem als 30 poemes des del confinament, us en deixo un de meu. Es titula ‘Sentor’ i és del llibre ON LA SANG. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç; a sota, el text:

Com si volguessis omplir-te de la sentor que desprèn
quan n’has remenat les entranyes, escarbaves la terra.
Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges,
l’escalfor humida de la combustió lenta de les fulles
i la dels petits invertebrats que hi van quedar atrapats.
I ara, mentre t’espolses la roba, desades ja les eines,
no sabries dir per què enfonses les mans a la terra
com quan toques enfebrat la dona que estimes
i te n’emportes no només l’aire que respira,
també l’olor i el gust vivíssims de les seves carns.
Ni ho saps explicar ni potser calgui. Al capdavall,
tu només vols servar intacte el record d’aquella sentor
en què es barregen el pes de la mort i la vida nova,
i també aquesta olor de terra que et fan encara les mans.

[RG: ON LA SANG, Onada Edic., 2017]