Poemes des del confinament, 31: L’aigua podrida…

El poema des del confinament que en fa 31 és d’en Perejaume, pertany al seu llibre PAGÈSIQUES publicat per Edicions 62 i comença dient: “L’aigua podrida de guardar les flors…” Podeu accdedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

L’aigua podrida de guardar
les flors, les esteses de mar,
els marges socarrats.
L’aigua pudenta dels gerros,
els llorers que espeteguen
en encendre’s, les fresques
aigualeres on canten els passarells.
I totes les valls en gerros
i les muntanyes en gerros,
posades en aigua en grans gerros
d’aigua que no pot arrelar,
que no vol arrelar,
que es podreix si arrela.

[Perejaume: PAGÈSIQUES, Ed. 62, 2011]

Poemes des del confinament, 30: Sentor

I avui que arribem als 30 poemes des del confinament, us en deixo un de meu. Es titula ‘Sentor’ i és del llibre ON LA SANG. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç; a sota, el text:

Com si volguessis omplir-te de la sentor que desprèn
quan n’has remenat les entranyes, escarbaves la terra.
Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges,
l’escalfor humida de la combustió lenta de les fulles
i la dels petits invertebrats que hi van quedar atrapats.
I ara, mentre t’espolses la roba, desades ja les eines,
no sabries dir per què enfonses les mans a la terra
com quan toques enfebrat la dona que estimes
i te n’emportes no només l’aire que respira,
també l’olor i el gust vivíssims de les seves carns.
Ni ho saps explicar ni potser calgui. Al capdavall,
tu només vols servar intacte el record d’aquella sentor
en què es barregen el pes de la mort i la vida nova,
i també aquesta olor de terra que et fan encara les mans.

[RG: ON LA SANG, Onada Edic., 2017]

Poemes des del confinament, 29: No hi ha llum…

El 29è poema des del confinament és del poeta Marc Granell. Pertany a VERSOS PER A ANNA que s’inclou en la POESIA COMPLETA (1976-2016) editada el 2017 per la Institució Alfons el Magnànim. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A continuació, el text:

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t’acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
desbades desxifrar tanta tenebra.

No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
de puresa la pell a en l’abraçada
quan arribes i els cossos s’entrellacen
en l’oblit del desert i de les ombres.

No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
cada instant que amb tu estic, cada presència
tan clara com les sendes que transite
en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

[Marc Granell: POESIA COMPLETA (1976-2016), Institució Alfons el Magnànim, 2017]

Poemes des del confinament, 28: ahir

 

[Anna Montero: ON ELS CAMINS S’ESBORREN, Edic. del Buc, 2018]

Poemes des del confinament, 27: Si hay dolor…

Amb William Faulkner arribem al 27è poema des del confinament. El poema comença dient ‘If there be grief…’, però pel vídeo he fet servir la traducció al castellà d’en Javier Marías que comença amb el vers ‘Si hay dolor, que sea sólo lluvia…’ Des d’aquest enllaç es pot accedir al vídeo; a sota, el text original:

If there be grief, then let it be but rain,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

 
But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breath.

[William Faulner / Javier Marías: SI YO AMANECIERA OTRA VEZ, Alfaguara, 1997]

 

Poemes des del confinament, 25: Ombres

Avui un poema per aquests dies que -com diu la seva autora-  els àngels estan acollint a més àngels. Es titula Ombres i forma part del llibre DONES D’HEURA de la poeta Marta Pérez i Sierra. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

Ara sí!
No sé com ho hem aconseguit,
però el temps se’ns ha ofert.
Tornem a tenir vint anys
i marxem cap a Tamariu.
A peu, aquest cop a peu,
lentament, ja ho sabem,
hi ha la cala breu i els petons
que deixàrem dins les petxines,
les onades menudes
que encara guarden les petjades.
I el vent, el vent que et despentinava
el riure i les piguetes de les espatlles.
Ombres.
Som just a la vora del camí.
Un xiprer guarda els cants d’encens
amb què ens acomiadaren.
I les flors, el condol que ens oferiren.
Tu i jo, desposseïts d’urgències,
àngels al sojorn d’altres àngels.
Un mormol de Dylan entre les herbes.
Blau silenci a les butxaques.
Ho veus? Tot torna a ser a lloc.

[Marta Pérez i Sierra: DONES D’HEURA, Pagès Edit., 2011]

 

Poemes des del confinament, 24: Casa nostra

[RG: On la sang, Onada Ed., 2017]

Poemes des del confinament, 23: Perquè resulta que us estim…

El poema d’avui, i ja en són 23, comença dient Perquè resulta que us estim començant per la carn… i pertany al llibre LA BELLESA DE L’HOME de Miquel Àngel Riera. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota, el text:

…Perquè resulta que us estim començant per la carn,
succeeix que us estim perquè us veig de carn,
que la carn que us estim és estrictament vosaltres,
que no aconseguesc destriar-vos si us cerc més enllà d’ella,
que en feis olor i m’agrada fer-ne també amb vosaltres,
que tota l’estètica de la corrupció que ens pot salvar
exactament comença
a la divina
carn humana.
Partint de tot això i que és des d’ella i per mor d’ella
que fruïm la set,
que tenim fam,
que assolim totes les categories del goig,
que ens purificam amb la lenta destil·lació dels dolors
implacables
i fatalment som homes,
no comprenc ni de lluny
el secular anatema contra la carn,
la rara paradoxa dels gaudis anomenats prohibits,
la catalogació jeràrquica de les innobleses de la carn,
la maledicció d’ella centímetre a centímetre,
tot i sabent com jo sé que és just des d’ella
des d’on es pot parlar gràficament
de les proximitats humanes,
des d’on puc comprovar la vostra esplendorosa existència,
des d’on m’arriba
la feresta temporalada de mar profunda
que, per abreujar, anomenam amor.

[Miquel Àngel Riera: OBRA POÈTICA COMPLETA (1953-1993), Edic. del Salobre, 2004]

 

Poemes des del confinament, 22: Y resbalaron…

[Julio Cortázar: RAYUELA, Edhasa, 1977]

Poemes des del confinament, 21: Quan sento que el rellotge…

Avui que se’m fa més evident que el temps corre, us deixo el Sonet XII de William Shakespeare en versió original i després la traducció que en va fer en Salvador Oliva per Ed.62·Empúries. La recitació en anglès la fa la Montse Catasús, en català la faig jo. Podeu accedir al vídeo i escoltar-nos des d’aquest enllaç. A sota, el text original:

When I do count the clock that tells the time,
And see the brave day sunk in hideous night,
When I behold the violet past prime,
And sable curls all silvered o’er with white,

When lofty trees I see barren of leaves,
Which erst from heat did canopy the herd,
And summer’s green all girded up in sheaves
Borne on the bier with and bristly beard;

Then of thy beauty do I question make
That thou among the wastes of time must go,
Since sweets and beauties do themselves forsake,
And die as fast as they see others grow,

And nothing ‘gainst time’s scythe can make defence
Save breed to brave him when he takes thee hence.

[William shakespeare: ELS SONETS, Ed.62·Empúries, 2002]