Poemes des del confinament, 20: Les ombres no pertanyen…

Amb el poema que comença dient ‘Les ombres no pertanyen a la tarda’ arribem al vintè poema des del confinament. És del poeta Luís Quintais i pertany al llibre LA IMPRECISA MELANCOLIA que publica Lumen en portuguès i en castellà (trad. de Jordi Virallonga). La versió en català és cosa meva. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo; a sota el text original:

As sombras não pertencem à tarde.

O mar não pertence à terra.

As folhas não pertencem à árbore.

A lua não pertence ao firmamento.

O silêncio que transpõe o escuro

não pertence ao silêncio.

O som é pura forma.

A forma que nos escapa

não pertence ao gesto,

à acidentada planície

onde os objectos são

o eco, o coração da casa.

A casa não é o pensamento,

mas o pensamento

quer ser casa.

[Luís Quintais: LA IMPRECISA MELANCOLIA (trad. al castellà de Jordi Virallonga), Lumen, 1995]

 

Poemes des del confinament, 19: Per damunt dels liles…

El poema des del confinament que en fa dinou comença dient ‘Per damunt dels liles…’ i pertany al llibre FINGIMENTS de Francesc Prat. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota el text:

Per damunt dels liles del camp d’userda, el volum immens de color de blat madur del Convent dels Frares. Com un aire, passejo pels racons resclosits i ombrívols, plens de frustracions místiques i desig absolut; pels armaris hi ha sagrats cors amb túniques vermelles que cremen com sofriments dels franciscans que ara reposen al cementiri abandonat.
És per la finestra del migdia que m’allibero mirant la silueta verda minuciosament retallada de les Gavarres; cap allí volo, daurat com un pensament, i em faig llum intensificant la neurosi. I sóc feliç de ser en el món, de ser amb la llum, de ser amb el ser.

[Francesc Prat: FINGIMENTS, CCG Edic., Girona, 2008]

Poemes des del confinament, 18: I si caure no fos…

[Maria Victòria Secall: EL DIA QUE VA NÉIXER ORLANDO, Finis Africae Ed., Palma, 2018]

Poemes des del confinament, 17: I Déu en algun lloc

El dissetè poema des del confinament es titula I Déu en algun lloc i pertany al llibre de la Sònia Moll Gamboa que duu el mateix títol. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota el text:

El poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules…
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d’un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d’unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L’olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L’abisme a la línia breu de les parpelles
quan l’amic recita un poema
que no parla d’absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.

[Sònia Moll Gamboa: I DÉU EN ALGUN LLOC, Cafè Central Ed., Vic, 2014]

Poemes des del confinament, 16: Tot camí és llum

[Joan de la Vega: EL TOT SOLITARI, LaBreu Edic., Barcelona, 2019]

 

Poemes des del confinament, 15: Taques

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Poemes des del confinament, 14: Trànsit

Trànsit, del llibre VINCES de Vicent Alonso, és el que en fa catorze dels poemes des del confinament. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota el text:

No és meu el temps si no el puc reduir
a les seues manifestacions
més elementals.
                             No el buit o el silenci
sinó la superfície minúscula
que em permet el trànsit, el gram de vida,
la raó que m’il·lumina el present
sense pretensions de capgirar
el sentit de les busques. I què podria dir
del jo mateix? Quina mena d’orgull
li ha impedit de lliurar-se a la seducció
d’uns altres ulls?
                             Em tempten enigmes tan sòlids
que ja són requisits de la meua existència,
paraules que regiren les meues servituds,
el passeig obstinat per la vora d’un riu
que no existeix, els ponts que he de creuar
per saber-me d’un altre món, des d’on
observar i observar-me. No hi ha, tanmateix,
un assumpte central i de seguida els versos.
Tot és com després de la tempesta: la llum
esbarriada dels tolls, l’atzar, el foc,
el ball de les merles.
                                   No és meu el temps
dels pensadors sinó el del riu que no existeix,
la columna vertebral dels meus dies.

[Vicent Alonso: VINCES, Ed. Cafè Central, Vic, 2016]

 

Poemes des del confinament, 13: Supernova II

El tretzè dels poemes des del confinament es titula Supernova II, pertany al llibre A PÉ / A PEU de la poeta Veronika Paulics i en Joan Navarro l’ha traduït del portuguès. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo i a sota us deixo el text original:

 anos-luz não é uma medida de tempo. o
tempo pode ser uma medida de distância.
de tarde, a manhã poderá parecer distante.
nem por isso menos triste. dizem que
hoje é a segunda-feira mais triste do ano.
como dizem que são tristes as histórias
de amor que se acabam enquanto o amor
permanece. nenhuma medida pode mudar
isso. a tristeza. a segunda-feira. a distância.
o tempo. que tudo permaneça. que tudo se
repita. que o amor mergulhe anos-luz numa
tristeza de segunda, até emergir escuridão.
os olhos de van gogh eram capazes de ver
azuis onde a gente nem: azul de prússia
cobalto ultramarino. e de ver estrelas. a
milhares de anos-luz.

[Veronika Paulics: A PÉ / A PEU. Trad. de Joan Navarro, Ed. Pruna Llibres, València, 2018]

Poemes des del confinament, 12: Per a d’altres

El dotzè poema des del confinament es titula Per a d’altres del llibre UN MES I ALTRES POEMES de la poeta Berta Piñán. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo amb la versió traduïda de l’asturià per en Jaume Subirana. A sota el poema en versió original:

PA OTROS

Pa otros l’aventura, los viaxes, l’anchor
del océanu, Roma ardiendo y las pirámides,
les selves inomables, la lluz de los desiertos,
los templos y el rostru de la diosa. Pa ellos
rascacielos y ciudaes, palacios del suañu
contra’l tiempu, la sorrisa de Buda, les torres
de Babel, los acueductos, la industria incesante
del home y los sos afanes.

A min dexáime la solombra difusa del carbayu,
la lluz dalgunos díes de seronda, la música callada
de la nieve, el so cayer incesante na memoria,
dexáime les zreces na boca cuando nena, la voz
de los amigos, la voz del ríu y esta casa, dalgunos llibros,
pocos, la mio mano dibuxando, a modo, la curvatura
perfecta del to llombu.

[Berta Piñán: UN MES I ALTRES POEMES, Ed. Denes, València, 2007]

 

Poemes des del confinament, 11: Març

Avui, darrer dia d’aquest març estrany i virulent que ens ha tocat viure, un poema titulat amb el nom d’aquest mateix mes del meu llibre DE SECRETA VIDA. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

La llum càlida dels matins s’eleva des del migdia i basteix castells d’aigua on col·lideixen, cada tarda, tots els grocs i tots els grisos que al cel hi caben. La natura s’apodera de nosaltres i l’aire humit de la pluja que s’acosta ens omple d’estranys calfreds els cossos renovellats. S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern. Els dits tendres de la primavera emergeixen mentre març se’ns escapa, tan de pressa que abril ja verdeja.

[RG.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]