Poemes des del confinament, 13: Supernova II

El tretzè dels poemes des del confinament es titula Supernova II, pertany al llibre A PÉ / A PEU de la poeta Veronika Paulics i en Joan Navarro l’ha traduït del portuguès. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo i a sota us deixo el text original:

 anos-luz não é uma medida de tempo. o
tempo pode ser uma medida de distância.
de tarde, a manhã poderá parecer distante.
nem por isso menos triste. dizem que
hoje é a segunda-feira mais triste do ano.
como dizem que são tristes as histórias
de amor que se acabam enquanto o amor
permanece. nenhuma medida pode mudar
isso. a tristeza. a segunda-feira. a distância.
o tempo. que tudo permaneça. que tudo se
repita. que o amor mergulhe anos-luz numa
tristeza de segunda, até emergir escuridão.
os olhos de van gogh eram capazes de ver
azuis onde a gente nem: azul de prússia
cobalto ultramarino. e de ver estrelas. a
milhares de anos-luz.

[Veronika Paulics: A PÉ / A PEU. Trad. de Joan Navarro, Ed. Pruna Llibres, València, 2018]

Poemes des del confinament, 12: Per a d’altres

El dotzè poema des del confinament es titula Per a d’altres del llibre UN MES I ALTRES POEMES de la poeta Berta Piñán. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo amb la versió traduïda de l’asturià per en Jaume Subirana. A sota el poema en versió original:

PA OTROS

Pa otros l’aventura, los viaxes, l’anchor
del océanu, Roma ardiendo y las pirámides,
les selves inomables, la lluz de los desiertos,
los templos y el rostru de la diosa. Pa ellos
rascacielos y ciudaes, palacios del suañu
contra’l tiempu, la sorrisa de Buda, les torres
de Babel, los acueductos, la industria incesante
del home y los sos afanes.

A min dexáime la solombra difusa del carbayu,
la lluz dalgunos díes de seronda, la música callada
de la nieve, el so cayer incesante na memoria,
dexáime les zreces na boca cuando nena, la voz
de los amigos, la voz del ríu y esta casa, dalgunos llibros,
pocos, la mio mano dibuxando, a modo, la curvatura
perfecta del to llombu.

[Berta Piñán: UN MES I ALTRES POEMES, Ed. Denes, València, 2007]

 

Poemes des del confinament, 11: Març

Avui, darrer dia d’aquest març estrany i virulent que ens ha tocat viure, un poema titulat amb el nom d’aquest mateix mes del meu llibre DE SECRETA VIDA. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

La llum càlida dels matins s’eleva des del migdia i basteix castells d’aigua on col·lideixen, cada tarda, tots els grocs i tots els grisos que al cel hi caben. La natura s’apodera de nosaltres i l’aire humit de la pluja que s’acosta ens omple d’estranys calfreds els cossos renovellats. S’obren minúsculs traus a cada plec de la terra i a la fusta del darrer hivern. Els dits tendres de la primavera emergeixen mentre març se’ns escapa, tan de pressa que abril ja verdeja.

[RG.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Poemes des del confinament, 10: Reposes, Marta, i ara tanco els ulls…

Avui he triat un poema del llibre ESTIMADA MARTA de Miquel Martí i Pol, aquell que comença dient Reposes, Marta, i ara tanco els ulls. Podeu accedir al vídeo i escoltar-lo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans
i músiques i festes pel teu cos.
Tot l’aldarull insòlit dels colors
d’aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n’escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d’aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.

[Miquel Martí i Pol: ESTIMADA MARTA, Edic. del Mall, Sant Boi de Llobregat, 1978]

Poemes des del confinament, 9: Cabirol

El poema des del confinament d’avui es titula Cabirol i pertany al llibre CELOBERT de la poeta Rosa Font. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota us deixo el text:

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

[Rosa Font: CELOBERT, Ed. 3i4, València, 2019]

Poemes des del confinament, 8: Romance de la luna, luna

Avui, el vuitè poema des del confinament és el Romance de la luna, luna de Federico Garcia Lorca i va dedicat especialment als meus alumnes de literatura que tot just han començat a llegir el ROMANCERO GITANO. Cuidem-nos! Podeu accedir al víeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

La luna vino a la fragua 
con su polisón de nardos. 
El niño la mira mira. 
El niño la está mirando. 
En el aire conmovido 
mueve la luna sus brazos 
y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 
Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón 
collares y anillos blancos. 
Niño déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados. 
Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
Niño déjame, no pises, 
mi blancor almidonado. 

El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño, 
tiene los ojos cerrados. 

Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas 
y los ojos entornados. 

¡Cómo canta la zumaya, 
ay como canta en el árbol! 
Por el cielo va la luna 
con el niño de la mano. 

Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos, los gitanos. 
El aire la vela, vela. 
el aire la está velando.

[Federico García Lorca: ROMANCERO GITANO, Rev. de Occidente, Madrid, 1928]

Poemes des del confinament, 6: Roses d’hivern

Aquí teniu un altre poema des del confinament, avui m’ha vingut de gust penjar-ne un de meu. Es titula Roses d’hivern i podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Ancorades a una paret del jardí,
resisteixen les roses d’hivern.
La tarda és grisa i ventosa, freda,
però sostenen encara, les tiges més altes,
les restes d’una esplendor vellutada.
A la resta del roser hi queden només
els calzes de les flors mortes, secs,
i algunes fulles. Però aquest migdia,
encara maldaven les roses d’hivern
per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener
en la carn clivellada dels seus pètals.
Talment nosaltres que ens resistim,
atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir.

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Poemes des del confinament, 5: Plugim

El cinquè dels poemes des del confinament és obra del poeta Esteve Miralles: Plugim  del llibre Ulls al bosc. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Tots aquests arbres que voregen la riera.
Tota aquesta aigua que desfila interminable.
I aquesta pluja que s’aterra sense pausa.

Tot aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes de punts desconnectats però inseparables,
traços sinuosos com perfils d’unes figures
que sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan, amb paciència,
aquest plugim tenaç i amable
faci com cal quan cal i on cal

la feina neta.

[Esteve Miralles: ULLS AL BOSC, edició d’autor, 2019]