Poemes des del confinament, 8: Romance de la luna, luna

Avui, el vuitè poema des del confinament és el Romance de la luna, luna de Federico Garcia Lorca i va dedicat especialment als meus alumnes de literatura que tot just han començat a llegir el ROMANCERO GITANO. Cuidem-nos! Podeu accedir al víeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

La luna vino a la fragua 
con su polisón de nardos. 
El niño la mira mira. 
El niño la está mirando. 
En el aire conmovido 
mueve la luna sus brazos 
y enseña, lúbrica y pura, 
sus senos de duro estaño. 
Huye luna, luna, luna. 
Si vinieran los gitanos, 
harían con tu corazón 
collares y anillos blancos. 
Niño déjame que baile. 
Cuando vengan los gitanos, 
te encontrarán sobre el yunque 
con los ojillos cerrados. 
Huye luna, luna, luna, 
que ya siento sus caballos. 
Niño déjame, no pises, 
mi blancor almidonado. 

El jinete se acercaba 
tocando el tambor del llano. 
Dentro de la fragua el niño, 
tiene los ojos cerrados. 

Por el olivar venían, 
bronce y sueño, los gitanos. 
Las cabezas levantadas 
y los ojos entornados. 

¡Cómo canta la zumaya, 
ay como canta en el árbol! 
Por el cielo va la luna 
con el niño de la mano. 

Dentro de la fragua lloran, 
dando gritos, los gitanos. 
El aire la vela, vela. 
el aire la está velando.

[Federico García Lorca: ROMANCERO GITANO, Rev. de Occidente, Madrid, 1928]

Poemes des del confinament, 6: Roses d’hivern

Aquí teniu un altre poema des del confinament, avui m’ha vingut de gust penjar-ne un de meu. Es titula Roses d’hivern i podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Ancorades a una paret del jardí,
resisteixen les roses d’hivern.
La tarda és grisa i ventosa, freda,
però sostenen encara, les tiges més altes,
les restes d’una esplendor vellutada.
A la resta del roser hi queden només
els calzes de les flors mortes, secs,
i algunes fulles. Però aquest migdia,
encara maldaven les roses d’hivern
per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener
en la carn clivellada dels seus pètals.
Talment nosaltres que ens resistim,
atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir.

[RG: On la sang, Onada Edic., Benicarló, 2017]

Poemes des del confinament, 5: Plugim

El cinquè dels poemes des del confinament és obra del poeta Esteve Miralles: Plugim  del llibre Ulls al bosc. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Tots aquests arbres que voregen la riera.
Tota aquesta aigua que desfila interminable.
I aquesta pluja que s’aterra sense pausa.

Tot aquest temps que he caminat sense aturar-me.
Aquests clotets que he anat fendint damunt la sorra,
la sorra xopa en què he gravat aquestes línies
fetes de punts desconnectats però inseparables,
traços sinuosos com perfils d’unes figures
que sols el temps sabrà comprendre íntegrament
quan, amb paciència,
aquest plugim tenaç i amable
faci com cal quan cal i on cal

la feina neta.

[Esteve Miralles: ULLS AL BOSC, edició d’autor, 2019]

Poemes des del confinament, 3: Una llesca de pa sucat amb oli

El tercer dels poemes des del confinament és obra de la poeta Teresa Pascual: Una llesca de pa sucat amb oli del llibre Vertical. Podeu accedir al vídeopoema des d’aquest enllaç. A sota, el poema:

Una llesca de pa sucat amb oli
pren el blat de l’espiga al sol de l’era,
porta a terra i afirma la matèria,
venta a l’aire el color de les olives.

 
Una llesca de pa sobre la taula
pren la pell dels sentits i la subjecta
dins del món del concret i de l’afany,
forma i ventre des d’on decanta el viure,

 
on es creua el desig de confiança
amb les cares insomnes del neguit
quan es tanquen algunes de les portes

 
amb els panys que ens acosten a les venes,
al corrent de l’impuls en una llesca,
pa sucat, setrill, dia, mare, ullal.

[Teresa Pascual: VERTICAL, Ed. 62, Barcelona, 2019]

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.