O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]

Mirar el silenci

Avui 1 de novembre, dia de mirades contingudes i de silencis mentre cadascú passeja entre la memòria dels seus morts, recupero aquest magnífic regal de la Mireia Córdoba i la Cristina Almirall que un dia a l’institut se’m van plantar al davant per demanar-me quin dels meus poemes m’agradaria veure en vídeo. Jo en vaig proposar tota una colla perquè fossin elles que el triessin, i aquest, Mirar el silenci, va ser el que van escollir per fer-ne aquest vídeo-poema que us presento. Mireu-lo i escolteu-lo i ja em direu si no és per estar-ne ben orgullós d’exalumnes com aquestes.

I a més, em sembla que fa pel día d’avui i per l’hivern que ha de venir ara que sembla que sí que s’acaba l’estiu i que les nits, molt mes llargues, conviden a pensar en els dies passats i en allò que hem estat i, també, en les bones estones que encara hem de viure.

aQstica i l’alegria de viure

Poc em podia pensar, mentre escrivia el post anterior, que només en dos dies hi hauria tants polítics decidits a exemplificar el que hi deia d’ells. Sembla que no tinguin remei i que l’única cosa que els permet sortir als diaris sigui dir animalades i estupideses de la mida d’un campanar(123…). Parlen i escampen merda com si volguessin fer-nos aborrir aquest món que ens ha tocat compartir.

Però no se’n sortiran. Encara queden persones convençudes que en la bellesa hi pot haver una forma de salvació davant tanta imbecil·litat. I entre aquestes persones hi ha els amics d’aQstica. Fa uns mesos em van convidar a col·laborar amb ells incorporant alguns dels meus poemes al concert vermut que van fer a Can Terra. Va ser un migdia especial que junts vam sentir l’alegria de viure. Doncs bé, ara que acaben d’editar un nou vídeo amb una de les peces que interpreten, us convido a escoltar-los. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel Miquel, la Desi, l’Eloi i el Carles. Us agradarà!

[7 de maig de 2013]

A l’Ull de peix

Lluny de lamentacions que no duen en lloc, una colla de manresans van endegar fa uns mesos  l’Ull de peix, i com un ull de peix miren cap a totes bandes, sense deixar-se res, per portar alcafè-teatre La Peixera artistes de diferents àmbits, barrejar-los i posar-los ben a prop del públic perquè ensenyin el que fan i s’expliquin.

Doncs bé, demà diumenge 3 de març a les 7 de la tarda es farà la 2a edició de l’Ull de peix, en la qual podreu compartir experiències amb en Lluis Llumà (mosaics), l’Aroa Vivancos (il·lustradora), la Cia. Mag Ian (màgia), el grup Dips (música) i amb mi, Ricard Garcia, que llegiré una mostra de la meva poesia i us explicaré el que volgueu.

Si sou a prop de Manresa i no se us acut una manera millor de passar l’hora tonta del diumenge, veniu a escoltar-nos. Estrenarem junts el març amb un bon còctel d’artistes. Us esperem a La Peixera de Manresa!

[2 de març de 2013]

A ‘Petit munt de lletres’

Petit munt de lletres és el nom del programa que dirigeix i produeix l’incansable Josep Diaz-Galera per tal de fer-nos arribar la poesia a través de Ràdio Martorell. Aquesta temporada ha refet l’antic Poetes de Martorell i ens presenta un programa nou en el qual cada setmana no només es presenten novetats, sinó que també s’hi poden escoltar entrevistes amb poetes i algunes de les seves poesies.

Si ara fa poc més d’un any vaig poder participar en un capítol de Poetes de Martorell, enguany he estat convidat per participar també a Petit munt de lletres, concretament en un programa que vam gravar tot just començar l’any i que es va  emetre el passat 31 de gener. Per si teniu curiositat o interès d’escoltar-lo, hem seleccionat el tall de veu que conté l’entrevista que em va fer en Josep i també alguns dels meus poemes. Tot plegat es pot escoltar en el reproductor de Goear que veureu a sota. Gràcies Josep!

[5 de febrer de 2013]

‘El llibre que llegies’ a les ones

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galeraper Petit munt de lletresel programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

[28 de gener de 2013]

A ‘Poetes de Martorell’

Fa unes setmanes, en Josep Díaz del grup TIM Teatre em va convidar a participar en el programa Poetes de Martorell. Aquest és un programa de poesia que ell mateix realitza per Ràdio Martorell i en el qual s’hi presenta cada setmana un poeta vinculat a aquesta vila. Divendres passat es va emetre el 16è capítol i em va tocar a mi.

El programa comença amb una breu presentació i conversa amb el poeta convidat, però  de seguida es dóna pas a la segona part, en la qual es pot escoltar una mostra de la seva poesia. Si us ve de gust escoltar les paraules d’en Josep i els poemes que vaig triar i recitar, ho podeu fer a través d’aquest enllaç. Gràcies Josep!

Entrevista a ‘L’Informador’

Fa uns dies, en el número del 9 de setembre, ‘L’Informador de Martorell’ va tenir la bondat de publicar una entrevista que m’havien fet a finals d’agost. Hi parlo de la meva poesia i també, esclar, del nou llibre que gràcies al Premi Vila de Martorell es publicarà a finals del proper abril.

Ja que ‘L’Informador’ és una publicació d’àmbit local i hi ha qui m’ha demanat poder llegir l’entrevista, aprofito el bloc per a penjar-la i fer-ne difusió. Aquí la teniu.

Llegir poesia. (Dia Mundial de la Poesia)

La ILC ha editat un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir aquí. Al bloc del Dia Mundial de la Poesia també s’hi pot trobar informació dels molts actes que avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió de llengües.

Pel que fa a la celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007 amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu:

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci. D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i –si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar, però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic, que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè, contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.

[21 de març de 2011]