Llegir poesia. (Dia Mundial de la Poesia)

La ILC ha editat un any més un poema expressament fet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Enguany, l’encarregada d’escriure’l ha estat la poeta Marta Pessarrodona i el poema el podeu llegir aquí. Al bloc del Dia Mundial de la Poesia també s’hi pot trobar informació dels molts actes que avui es faran, així com les traduccions del poema a una munió de llengües.

Pel que fa a la celebració particular d’aquest bloc, he decidit recuperar un text que sobre aquest objecte incorpori que en diem poesia, vaig escriure l’octubre de 2007 amb el títol L’acte de llegir poesia. Diu:

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan observen una preparació al microscopi? Una sèrie de reaccions mecàniques o, en canvi, alguna manifestació de la vida que perquè els fascina i emociona els empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el pes de l’acer i el formigó? És d’això segon que ens provoca emocions difícils d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens parla la poesia.

És evident que amb els coneixements adequats i un bon domini de la tècnica, el plaer que s’obté de la contemplació d’una obra és més gran que si s’és profà en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb les músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica per sentir que determinats poemes ens parlen justament a nosaltres. Tristament massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir sensacions que dúiem ocultes i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal fer davant d’una pintura, d’un poema o d’una construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci. D’una banda hem de saber estar en silenci per sentir allò que l’obra d’art desperta dins nostre. I d’una altra, hem de ser capaços de despullar-nos de les idees preconcebudes que no ens deixen mirar les creacions humanes com si fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar el gaudi de l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i –si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, en som part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar, però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic, que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia ja no ens hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres experiències vitals.

En l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i el problema principal amb el qual s’enfronta el poeta és que vol expressar l’inefable, vol dir el que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a imatges construïdes amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè, contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No és res ni es pot mesurar, però ho conté tot.

PS: I si em voleu escoltar, avui també em trobareu en vídeo al Bloc del Dia Mundial de la Poesia 2011.

[21 de març de 2011]

‘Canigó’, 125 anys-125 veus

Va ser de manera fortuïta que un exemplar de la primera edició de Canigó de Jacint Verdaguer em va arribar a les mans. El primer moment, no n’estava segur i la memòria no m’ajudava a recordar quan s’havia editat per primera vegada aquell llibre, però de seguida que vaig ser a casa vaig buscar un volum d’història de la literatura per confirmar que sí, que aquell que tenia a les mans, bellament imprès en paper de bona qualitat, era un exemplar de l’edició de 1886. Ja us podeu imaginar que el guardo com un tresor i que llegir-hi els versos de Verdaguer té un encant especial.

Tot plegat m’ha vingut a la memòria perquè acabo de descobrir que per commemorar els 125 anys de l’edició d’aquesta obra emblemàtica de Verdaguer, la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic han engegat un projecte consistent en què 125 veus recitin els versos del Canigó.  Cada dia, fins arribar a 125, es publica un vídeo on podem escoltar la lectura que en fan diferents persones, composant així una versió polifònica del  poema.

En el vídeo de dalt s’hi pot escoltar la magnífica recitació de l’actor Lluís Soler, que fou l’encarregat d’iniciar el Cant I. Us convido que l’escolteu, a ell i també a tota la resta a mida que es publiquin els diferents vídeos, i us deixeu submergir en la bellesa de les paraules i els versos que, ja fa 125 anys, Jacint Verdaguer ens va llegar.

 [1 de febrer de 2011]

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però lÀngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesiad’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

[14 d’octubre de 2010]

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

Enyorança

Ara, que ni és estiu ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu, després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.

Recital d’Àngels Gregori i Ricard Garcia

Divendres 9 de juliol a les 10 de la nit, l’Àngels Gregori i jo serem a Llavaneres, als Jardins de Can Caralt, per recitar els nostres poemes acompanyats pels músics de GPM Trio.

L’acte duu el nom de Nit de Poesia&Swing i s’ha organitzat sota l’empara de l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres gràcies a l’empenta d’en Joan Calsapeu, que també ha tingut cura de l’edició de la plagueta que, amb una selecció de poemes de l’Àngels i meus i un pòrtic que podeu llegir aquí, es repartirà als assistents.

Tot i que he llegit la seva poesia i que compartim amistats i hem intercanviat trucades i correus electrònics, amb l’Àngels Gregori no ens coneixem cara a cara, i això farà que el recital de divendres sigui un moment de descobertes no nomès poètiques.

I com sempre que una cosa em fa il·lusió, també aquesta vegada vull compartir poesia i música amb vosaltres en una nit d’estiu. Per això hi sou convidats. Si us ve de gust, fins divendres!

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.
Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

La veritat és que quan vam arribar al parc d’Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l’entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d’amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.

Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mi i del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l’Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.

Si la gent s’ho va passar bé, imagineu-vos com m’ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d’explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d’energia i encomana les ganes de viure. Després d’haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb “paraules poderoses. Certes com la pedra i vives”, tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló, i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d’octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d’Olèrdola per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m’agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!

Amigó i Cantón: ‘El vi encenia la vida’

La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar aquí- tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat perquè, si podeu, us animeu a anar a escoltar la Sílvia a les caves Giró i Giró de Sant Sadurní d’Anoia.

Avui al vespre, a dos quarts d’onze, actuarà en companyia de Manel Cantón i oferiran un recital de poemes i cançons titulat El vi encenia la vida. El recital forma part del cicle Poesia i cava 2009 que ha organitzat, un any més, el Santi Borrell amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Sadurní.

Per tothom, però sobretot per als qui no la pugueu anar a sentir, us deixo a dalt el vídeo de la Sílvia i el Toti interpretant Pessoa.