‘Canigó’, 125 anys-125 veus

Va ser de manera fortuïta que un exemplar de la primera edició de Canigó de Jacint Verdaguer em va arribar a les mans. El primer moment, no n’estava segur i la memòria no m’ajudava a recordar quan s’havia editat per primera vegada aquell llibre, però de seguida que vaig ser a casa vaig buscar un volum d’història de la literatura per confirmar que sí, que aquell que tenia a les mans, bellament imprès en paper de bona qualitat, era un exemplar de l’edició de 1886. Ja us podeu imaginar que el guardo com un tresor i que llegir-hi els versos de Verdaguer té un encant especial.

Tot plegat m’ha vingut a la memòria perquè acabo de descobrir que per commemorar els 125 anys de l’edició d’aquesta obra emblemàtica de Verdaguer, la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic han engegat un projecte consistent en què 125 veus recitin els versos del Canigó.  Cada dia, fins arribar a 125, es publica un vídeo on podem escoltar la lectura que en fan diferents persones, composant així una versió polifònica del  poema.

En el vídeo de dalt s’hi pot escoltar la magnífica recitació de l’actor Lluís Soler, que fou l’encarregat d’iniciar el Cant I. Us convido que l’escolteu, a ell i també a tota la resta a mida que es publiquin els diferents vídeos, i us deixeu submergir en la bellesa de les paraules i els versos que, ja fa 125 anys, Jacint Verdaguer ens va llegar.

 [1 de febrer de 2011]

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però lÀngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesiad’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

[14 d’octubre de 2010]

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

Enyorança

Ara, que ni és estiu ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu, després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.

Recital d’Àngels Gregori i Ricard Garcia

Divendres 9 de juliol a les 10 de la nit, l’Àngels Gregori i jo serem a Llavaneres, als Jardins de Can Caralt, per recitar els nostres poemes acompanyats pels músics de GPM Trio.

L’acte duu el nom de Nit de Poesia&Swing i s’ha organitzat sota l’empara de l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres gràcies a l’empenta d’en Joan Calsapeu, que també ha tingut cura de l’edició de la plagueta que, amb una selecció de poemes de l’Àngels i meus i un pòrtic que podeu llegir aquí, es repartirà als assistents.

Tot i que he llegit la seva poesia i que compartim amistats i hem intercanviat trucades i correus electrònics, amb l’Àngels Gregori no ens coneixem cara a cara, i això farà que el recital de divendres sigui un moment de descobertes no nomès poètiques.

I com sempre que una cosa em fa il·lusió, també aquesta vegada vull compartir poesia i música amb vosaltres en una nit d’estiu. Per això hi sou convidats. Si us ve de gust, fins divendres!

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.
Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

La veritat és que quan vam arribar al parc d’Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l’entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d’amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.

Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mi i del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l’Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.

Si la gent s’ho va passar bé, imagineu-vos com m’ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d’explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d’energia i encomana les ganes de viure. Després d’haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb “paraules poderoses. Certes com la pedra i vives”, tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló, i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d’octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d’Olèrdola per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m’agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!

Amigó i Cantón: ‘El vi encenia la vida’

La primera vegada que vaig sentir recitar la Sílvia Amigó, va ser durant la Kinzena Poetika 2005 en un acte en el qual van confluir la seva veu, la música del Toti Soler i la poesia del gran Fernando Pessoa. Aquell dia -ja ho vaig explicar aquí- tot va quedar tocat per la gràcia de la poesia. I ara ho he enllaçat perquè, si podeu, us animeu a anar a escoltar la Sílvia a les caves Giró i Giró de Sant Sadurní d’Anoia.

Avui al vespre, a dos quarts d’onze, actuarà en companyia de Manel Cantón i oferiran un recital de poemes i cançons titulat El vi encenia la vida. El recital forma part del cicle Poesia i cava 2009 que ha organitzat, un any més, el Santi Borrell amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Sadurní.

Per tothom, però sobretot per als qui no la pugueu anar a sentir, us deixo a dalt el vídeo de la Sílvia i el Toti interpretant Pessoa.

Llavina + Julià + Garcia

En mig d’una tarda esplèndida, el Jordi Llavina, el Lluís Julià i jo ens vam trobar dissabte al Museu Vicenç Ros de Martorell per recitar els nostres poemes davant de la cinquantena de persones que s’hi van acostar per escoltar-nos.

Durant aproximadament una hora vam alternar la lectura dels nostres poemes. El Lluís va llegir poemes del seu nou llibre Música màquina, el Jordi en va llegir de La corda del gronxador i Diari d’un setembrista i alguns encara inèdits, i jo també vaig llegir poemes inèdits a més d’alguns de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Qui ens ha llegit i qui ens va poder escoltar, sap que les nostres poètiques són diferents, però tinc la sensació que precisament aquesta diversitat va ajudar a què finalment el recital quedés prou ben amanit.

També he de dir que per a mi -i també el Jordi i el Lluís ho van dir així-, l’oportunitat de ser tan a prop del públic és molt gratificant, perquè més enllà de l’acte més íntim de la lectura d’un poema en soledat, tenir la gent a tocar com dissabte i poder mirar-los als ulls quan mostres la pròpia poesia et permet gaudir d’un munt de sensacions compartides que la fan més viva.

A banda de tot això, el Daniel Garcia Peris i el Xavier Rius, ànimes respectivament de la Penedesfera i de l’e-Notícies que eren entre els assistents, en parlen aquí i aquí. I encara de propina, en aquest darrer enllaç hi podeu escoltar i veure en vídeo tres fragments del recital.