Joan Margarit a Martorell

Com ja ha fet els darrers anys per la Fira, l’Associació de Botiguers de la Vila de Martorell, va organitzar dissabte passat les 24 hores de lectura. Aquest any eren dedicades a l’obra de Joan Margarit, però durant la tarda també es van llegir poemes d’autors martorellencs amb obra editada. La Teresa Amat es va encarregar de llegir poesies de Francesc Pujols, la filla de Jacint Lladó va llegir versos del seu pare, en Jacint Soler i altres familiars de Joan Mas Puig van llegir obra d’aquest autor i Ferran Balanza es va encarregar de la poesia de Mn. Marçal Martínez i del músic i mestre Gomila. Després ens va tocar el torn als autors vius: Moisès Queralt i Andreu González van llegir els seus poemes i jo els meus.

Per tancar aquests actes de lectura, demà dimecres 29 a les vuit del vespre, el poeta Joan Margarit serà a la Casa de Cultura de la Vila (carrer Francesc Santacana, 13) per recitar-nos alguns dels seus poemes i, a més , parlar de poesia amb el públic i signar llibres. Si mai l’heu anat a escoltar ja sabreu de què us parlo, però si no ho heu fet aquesta és una gran ocasió per deixar-se seduir per la paraula d’un home savi.

‘L’últim nord’ de Vicenç Llorca

Divendres, l’endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l’un amb l’altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s’estenen entre el Delta de l’Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d’escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L’últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d’ara, que ja l’he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d’un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d’una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l’exercici fundacional de la paternitat i de l’alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m’ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L’últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare…

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.

[Vicenç Llorca: L’últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

Tot va bé si acaba bé

Ara fa dos anys, el setembre del 2005, anunciava aquí que un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga havia concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent al meu poemari Els contorns del xiprer.

Un any després explicava enfadat que el premi, consistent en l’edició del llibre, no s’havia fet efectiu. I llavors vaig començar, durant cada divendres de tot un any, a publicar Els poemes de Els contorns… a través del Cupressus sempervirens.

Ara, el setembre de 2007 i després de força peripècies que vull oblidar, els poemes de Els contorns del xiprer s’han editat finalment, amb un pròleg de la Teresa Pascual i una portada dissenyada pel Jordi Ribas, en forma de llibre.

Divendres vaig poder tenir a les mans els primers exemplars i sentir com la feina feta havia agafat cos i consistència. I encara que la sensació que vaig tenir tingui un punt de fetitxista, estic segur que aquells a qui us agraden els llibres enteneu el que vull dir. La satisfacció de veure la feina finalment acabada i poder-la oferir als demés tal i com la il·lusió te l’havia fet imaginar, és molt gran.

I és per tot plegat que vull donar les gràcies no només a tothom que ha intervingut en l’edició del llibre, sinó també a totes les persones que han visitat les pàgines on jo hi penjava els poemes i especialment a aquelles que, personalment o a través dels seus comentaris a internet, m’han fet arribar els seus suggeriments, les seves opinions i les seves sensacions. Més d’una vegada és aquest feedback amb els altres el que et renova les forces.

Si tot surt com està previst, el proper dissabte 10 de novembre durant la Festa del Tiscar, es farà un acte de presentació del llibre a la Capella de Sant Joan de Martorell. Diuen que tot va bé si acaba bé; doncs que així sigui.

Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions
i accions,
i mastegar-los
i de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els secrets del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn.
I a una velocitat vertiginosa
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes
i traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.