Petita crònica d’un recital

Una vegada més, el Jordi Sàbat i jo hem presentat els nostres Desordres naturals i més… Ahir, però, s’hi afegia que gràcies a la Fundació Francesc Pujols jugàvem a casa, a Martorell, i això ens comportava un plus de pressió que altres vegades potser no hi era. A més dels incondicionals, hi havia amics i veïns que es van acostar encuriosits al Museu Vicenç Ros a escoltar-nos i als quals no podíem deixar marxar indiferents. Mentre assajàvem, sentíem la necessitat d’aprofitar l’ocasió de convèncer el públic ocasional que escoltar música clàssica o llegir i escoltar poesia són activitats que ens poden ajudar a sobreviure millor tant als desordres com a les rutines de la vida.

Tot i l’amenaça de la pluja (vam traslladar el recital de la Torre de les Hores al Museu Vicenç Ros) i tot i que a Martorell hi havia altres actes convocats, entre amics, companys de feina, poetes, veïns i també força públic que era la primera vegada que venia a un recital nostre, vam reunir una mica més d’un centenar de persones a l’antiga església del que havia estat convent dels Caputxins.

Vam haver de lluitar una mica amb l’eco que es produïa per les característiques de l’edifici, però un cop superats els problemes de so i que ens presentés la Teresa Amat, ens vam anar sentint còmodes i vam procurar oferir la millor versió possible de la feina que havíem preparat durant els assajos. I he de dir que al final vam acabar satisfets en veure les reaccions del públic. L’atenció i el silenci amb què se’ns escoltava denotava un gran respecte pel que estàvem oferint i percebíem, des de l’escenari, un públic àvid de les emocions que la poesia i la música ens poden donar.

Per tot plegat, no només estem contents de la feina feta, sinó que ens sentim molt agraïts amb tothom qui d’una manera o altra ens va fer costat o ens va acompanyar. Potser no vam poder donar les gràcies a tothom personalment, però en tot cas també ho fem des d’aquí: gràcies!

Ricard Garcia+Jordi Sàbat: ‘Desordres naturals’ a Martorell

El proper dissabte 24 de setembre, a 2/4 de 8 de la tarda a la seu de la Fundació Francesc Pujols de Martorell,  us oferirem  un recital poètic i musical nascut a l’entorn de la idea que viure és desordre i que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta amb més força.

Per exposar aquest pensament, recitaré una antologia de poemes meus que parlen del dolor o de la pèrdua juntament amb d’altres que celebren el goig de viure, l’amor i l’erotisme. I ho faré amb la inestimable col·laboració del músic Jordi Sàbat, que interpretarà peces d’Emili Pujol, Frederic Mompou, William Walton, Heitor Villa-Lobos, Johann Sebastian Bach, Gaspar Cassadó, Manuel de Falla i Mario Gangi. Tot plegat ho farem de manera que música i poesia no només es complementin, sinó amb la voluntat que formin una unitat indestriable, és a dir, allò que volem que sigui aquest recital que nosaltres anomenem DESORDRES NATURALS i més… 

Si bé ja ho hem fet altres vegades, ara, tant al Jordi Sàbat com a mi ens ve molt de gust poder oferir DESORDRES NATURALS i més… a Martorell, el poble que ens acull, i a més ens fa molta il·lusió que això passi en un espai tan emblemàtic com la Torre de les Hores (carrer del Mur, 63), la casa del filòsof i poeta Francesc Pujols a Martorell.

[L’entrada és gratuïta i oberta a tothom. Aquí hi teniu el cartell amb informació de l’acte i com arribar-hi. Si plogués el recital es faria al Museu Municipal Vicenç Ros, a tocar de la Torre de les Hores.]

 

Poesia a les caves 2016

Gràcies a l’empenta i direcció d’en Santi Borrell, torna a començar el cicle Poesia a les caves de Sant Sadurní d’Anoia. Enguany, els quatre recitals que el conformen es faran durant quatre divendres consecutius, des del 29 d’abril fins el 20 de maig en diversos cellers del poble. I pel que fa a mi, us anuncio que participaré en el tercer dels recitals amb els poetes Josep Maria Sala-Valldaura i Aina Torres. Això serà el 13 de maig a les caves Jaume Giró i Giró a partir de 2/4 d’11 del vespre.

A banda d’aquest, però, us vull convidar també a escoltar la resta de recitals programats. El cicle l’inauguraran el 29 d’abril els poetes Joan Adrover, Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda a les caves Pere Ventura. El segon divendres, 6 de maig, seran l’Esteve Plantada, el Carles Morell i el Pau Vadell els encarregats de recitar a les caves Juvé&Camps. I el darrer divendres, 20 de maig, la poesia anirà a càrrec de Lluís Roda, Maria Antònia Massanet i Carles M. Sanuy a les caves Recaredo.

Per poder-ho consultar, us deixo el cartell amb la programació de tot el cicle. No us ho perdeu, hi haurà bona poesia i bon cava!

‘Desordres naturals i més…’ a Gelida

Amb la col·laboració de l’amic i músic Jordi Sàbat, i gràcies a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual, tornaré a recitar els poemes del que anomenem DESORDRES NATURALS i més… El recital, que conté poemes publicats i també poemes inèdits, neix a l’entorn de la idea que viure és desordre i que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta amb més força.

És per això que hem preparat un recital on hi haurà des de poemes que parlen del dolor o la mort fins a d’altres que celebren l’amor i l’erotisme. A més, el Jordi Sàbat emmarcarà els textos interpretant peces de Gaspar Cassadó, Robert Schumann, Heitor Villa-Lobos, Francesc Tàrrega i Mario Gangi.

A tots dos ens ve molt de gust tornar-vos a oferir aquest recital i us convidem a escoltar-nos el proper divendres 29 de gener, a 2/4 de 8 del vespre, al Centre Cultural de Gelida (carrer Major, 51). Durant el recital, també podrem degustar el nou cava elaborat al celler de Can Pascual que ens dóna el seu suport. Podeu trobar més informació aquí i aquí.

A banda del recital, que és obert a tothom que hi vulgui assistir, la Biblioteca Jaume Vila i Pascual també ha organitzat una sessió prèvia de presentació de DESORDRES NATURALS i més… Aquesta sessió, que es farà el divendres 22 de gener a les 7 de la tarda a la Biblioteca de Gelida, tindrà format de taller i va dirigida a aquelles persones que vulguin conèixer millor els poemes que formen part del recital. És per això que hi participaré per presentar-los i comentar-los. El nombre de places per aquesta sessió és limitat i per participar-hi cal inscriure’s prèviament a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual.

Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

Una mica d’autobombo

Després de valorar molt bé l’experiència del curs passat, aquest curs també participaré a les sessions dels clubs de lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. He pogut participar en la tria de novel·les i ja us puc dir que comentaré La noia del ball de Jordi Coca, Mirall trencat de Mercè Rodoreda, Dissabte d’Ian McEwan i Los enamoramientos de Javier Marías.

En segon lloc, i també aixoplugats per la biblioteca de Gelida, us puc dir que el proper 20 de novembre i amb el Jordi Sàbat tornarem a fer el recital Desordres naturals que vam estrenar a l’estiu a Sant Pere de Riudebitlles. Aquesta vegada serà a Gelida; de l’hora i el lloc ja us n’informarem més endavant.

També us volia anunciar que ja ha sortit a Mèxic l’exemplar de la revista El canto del ahuehuete que recull poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i meus, tot plegat compilat i magníficament coordinat per Joan Navarro.

I finalment, si cliqueu aquí hi trobareu l’enllaç de l’entrevista que em van fer pel programa Martorelletres que dirigeix en Josep Díaz Galera i que es va emetre el passat 30 de setembre a Ràdio Martorell. La meva intervenció la trobareu entre els minuts 3 i 32 del programa.

Ja heu vist que avui la cosa només anava d’explicar-vos tres o quatre coses i de passada fer una mica de publicitat. Espero, doncs, que no em tingueu en compte ni l’autobombo ni  la fotografia que il·lustra aquest apunt, és de la placa que hi ha a l’entrada de Garcia (Ribera d’Ebre) i no me’n vaig estar de fer-la. Apa, que passeu una bona tardor!

Ricard Garcia + Jordi Sàbat: Recital a La taverna d’en Silè

La fotografia que il·lustra aquest post és de la primera vegada que vaig tenir la sort de col·laborar amb el músic Jordi Sàbat. Ara, després de molt temps, ho hem pogut tornar a fer i demà presentem a La taverna d’en Silè de Sant Pere de Riudebitlles un nou recital que hem titulat DESORDRES NATURALS i més… La idea nuclear del recital està continguda en aquest text i pretén, d’alguna forma, fer-nos adonar que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta d’una manera més punyent i amb més força.

És per això que anirem d’un extrem a l’altre –com diria el meu enyorat Miquel Peris, d’Eros a Tànatos i a l’inrevés- i saltarem des de poemes que parlen del dolor o la mort a d’altres que no només no defugen el goig de viure i l’erotisme sinó que el celebren. Jo recitaré alguns textos dels meus llibres, però també hi tindran una presència important nous poemes que encara són inèdits; i el Jordi Sàbat interpretarà peces de Gaspar Cassadó, Robert Schumann, Heitor Villa-Lobos, Francesc Tàrrega i un bolero delicadíssim de l’italià Mario Gangi.

La veritat és que a tots dos ens fa molta il·lusió i no només en tenim moltes ganes sinó que estem convençuts que ens ho passarem molt bé. Per tant, si us ve de gust compartir-ho amb nosaltres, demà 23 de juliol ens trobareu a La taverna d’en Silè a les 8 del vespre. Si us cal, podeu trobar més informació pràctica aquí i aquí.

Després vénen els anys / 2

Em va fer il·lusió que la Maria Folch em convidés a parlar de Després vénen els anys quan la va presentar a Barcelona. Amb aquesta novel·la hi tinc una relació especial no només perquè amb l’autora ja n’haguéssim parlat mentre l’acabava, també perquè mentre era al forn em va deixar trastejar per la seva cuina convertint-me en el seu marmitó durant unes setmanes que van ser molt intenses i divertides.

Avui us ofereixo la possibilitat d’escoltar i veure la gravació en vídeo que en va fer Vilaweb. La meva intervenció -un pèl llarga, ja ho sé- la trobareu entre els minuts 05:35 i 37:32 i complementa el que vaig escriure en un altre post el desembre passat. Si us ve de gust, aquí ho teniu:


Presentació de ‘Després vénen els anys’ per vilawebtv

Interpoesia

El proper divendres, 30 de gener, a 1/4 de 9 del vespre es farà l’INTERPOESIA, un acte en el qual podreu escoltar poemes, narracions  i música creats i interpretats per Anna Roig, Santi Borrell, Montse Rubio, Dionís Lluch, Cesk Freixas, Josep Lázaro, Jordi Romeu, Jordi Llavina, Ricard Garcia, el Combo de l’Escola i Jeannette Porter i la Intercoral.

Una de les peculiaritats d’aquest recital és que tots els participants estem o hem estat vinculats a l’Escola Intermunicipal del Penedès, ja sigui com a alumnes, professors o pares d’alumnes. Això no vol dir, però, que aquest sigui un acte tancat a la comunitat de l’Escola, sinó que és obert a tothom que hi vulgui assistir. Per tant, si sou a Sant Sadurní d’Anoia o a prop i us fa peça, us acollirem molt de gust i procurarem que passeu una bona estona escoltant-nos.

O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]