Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Des de l’altra banda…

Llegit a Solenoide:

“Pensava molt sovint que el món també s’ordena, amb les seves tres dimensions, en un trompe-l’oeil igual d’enganyós davant l’ull infinitament més complex de la nostra ment, amb els dos hemisferis cerebrals que copsen el món des d’angles lleugerament diferents, de manera que, combinant el raonament analític i la sensibilitat mística, la parla i el cant, la felicitat i la depressió, l’abjecció i la sublimitat, s’esbadella davant nostre la meravellosa poncella de roser del món en quatre dimensions, amb els seus pètals perlats, amb la seva felicitat pletòrica, amb les seves superfícies cúbiques, amb els hipercubs dels seus volums. Com si l’embrió no creixés dins el ventre de la mare sinó que vingués de molt lluny, i només la il·lusió de la perspectiva el fes semblar cada vegada més gran, com un pelegrí que es va apropant per un camí desert. El pelegrí que, després de creuar la cresta ilíaca, s’albira a la llunyania, primer com un infant de pit, després com un nen, després com un adolescent i, finalment, quan te’l trobes davant per davant i et mira als ulls, et somriu com un vell amic, des de l’altra banda del mirall, que per fi t’ha retrobat.”

Mircea Cārtārescu dixit.

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.

 

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.

Rosa Mulà parla de ‘On la sang’

La Rosa Mulà, amb qui ens lliga una bona amistat des dels temps de la universitat, va parlar el passat divendres 26 de maig a la Biblioteca de Martorell de On la sang, el meu darrer llibre. Ho va fer des de les seves sensacions com a lectora i això és el que va dir:

La poesia m’emociona. La vida és poesia. Tot el que ens envolta és poesia. I avui més que mai la poesia m’emociona en presentar-los el darrer llibre d’en Ricard Garcia, titulat On la sang,  19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt (2016). És per mi, doncs, un extraordinari plaer ser avui amb tots vostès, d’una banda per l’amistat personal que m’uneix al poeta i d’altra per com m’omple llegir els seus versos, carregats d’una força excepcional que et trasllada al més enllà. A una vida on tot té sentit.

Primer de tot, dir-los que el que escoltaran avui són simplement percepcions personals i sentiments que he experimentat a partir de la lectura d’aquests versos.

Comences el llibre i, de sobte, et trobes immers en un món on la vida i la mort lluiten aferrissadament, a través d’una meravellosa prosa poètica on el poeta ens narra com Perseu esdevé victoriós amb el cap de la Medusa a la mà. No saps quins seran els següents versos, però estàs assistint a la presentació del que més endavant ens parlarà el llibre: la vida i la mort.

Llegir On la sang és caminar per la vida, és sentir-te viu, és sentir que la vida és una força interior que t’absorbeix, que t’envaeix completament. T’adones que sovint no pares atenció a les petites coses que inconscientment van donant forma a la teva existència.

A On la sang s’expressa una força vital tan gran que et fa ser protagonista. Protagonista d’uns sentiments on els sentits tenen un paper cabdal: la mirada, les mans, les olors… barrejades amb elements com la pluja, l’aire, la terra… et fan sentir que ets viu.

El poeta experimenta els plaers de la vida a través de l’exaltació màxima dels sentits i ens fa: Inspirar, Respirar, Mossegar, Mastegar, Tocar, Escarbar… però el que més ens fa és estimar. Estimar la vida. Trobar-li sentit.

Tota la primera part, titulada, “Res no és, tot passa”, amb 13 poemes en total, la dedica a mirar la vida, a gaudir de petits i grans esdeveniments, a contemplar el que l’envolta i trobar-li el sentit just per transmetre’ns que la vida és i punt, com diu ell mateix: “No cal res més”: viure. I diu…

“Inspires amb força mentre escoltes
la pluja. No et cal res més”

En una segona part: que anomena “Res no em lliga” . Després d’una tarda de pluja i boira, la mort es passeja silenciosa i passa. Passa per no quedar-s’hi, però tens la sensació que la respires, que la toques, que ets tan a prop, que la sents lligada a la vida.

“S’adorm la tarda,
ja res no em lliga i miro
la mort com passa”

I arribem a la tercera part, el poeta l’ha titulada “Sense treva”, i al llarg de 16 magnífiques composicions contempla el pas del temps. Comencem a sentir el dolor dels records perduts. Escull aquí l’ús de paraules marineres que ens ajuden a entendre el seu sentiment. D’aquesta manera, compara el temps a la llinya, aquest fil de pescar tan rígid i difícil de trencar que recorda els fets que a vegades s’enquisten en el temps i són difícils d’oblidar.

A vegades el temps passa molt lent quan els records ens envaeixen i, aleshores, és quan el poeta empra aquell verb tan vital i que ens fa sentir tan vius: respirar:

…també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles
[…]
I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre…

Respirar, inspirar, aire, terra, aigua. En definitiva, en Ricard Garcia col·loca la càmera, el focus, al fet de la vida i analitza la realitat quotidiana amb una elegància tal que et fa sentir protagonista dels fets que ens narra.

El pas del temps és el pas de la vida, i, segons el poeta “la vida és aquest caos en què sobrevius”. La vida és “un cúmul de desordres naturals”.

És, per tant, en aquesta darrera part del llibre on el llenguatge que utilitza és des d’una mirada trista, cansada. Ens parla d’una última tarda, d’un dia que s’acaba, d’un cel negre… El dolor esdevé ara un personatge de la vida quotidiana dins aquest caos en què vivim.

Com els ho diria… La lectura d’aquest llibre m’ha transmès tanta força de vida que he viscut cada poema com si hagués estat escrit per mi mateixa.

M’ha fet contemplar la vida d’una manera diferent, m’ha fet reflexionar sobre les petites coses del dia a dia, sobre els petits moments, els petits detalls, sobre els problemes, que tot sovint exagerem i, al cap i a la fi, no són més que gotes de pluja enmig de la immensitat de l’oceà. La vida és perquè és, i, com diu el nostre poeta: “No cal res més”.

Convençuda que la poesia és la millor medicina que hom pot receptar, els recepto la lectura del llibre On la sang; de ben segur que en acabar-lo se sentiran plens d’energia vital.

Una vegada més, Rosa, moltes gràcies!

Ramon Moix parla de ‘On la sang’ i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.