Jordi Benavente, l’home que camina

Llegit a Tots els focs totes les pistoles:

La meva preferida és aquesta herba rossa i lleugera que mai va sola. Tan ben parada al marge del camí les puntes enceses pel sol i ballant al ritme dels cops de vent que sembla que van parir-la per ser just aquí justament ara que hi passo jo. Que existeix com si no tingués cap importància i, no obstant, la té tota.

Jordi Benavente dixit. Sí, hi diu això i hi diu moltes altres coses en aquesta delícia de llibre que ens revela qui és l’home que camina i es deixa endur pels camins, coneguts o no, de la muntanya. L’home que camina i coneix l’olor de la pluja quan encara no plou o de la pols que se t’arrapa a les botes, l’home que camina i captura a la retina tant de món com hi ha, sobretot aquelles coses tant i tant menudes que sovint no veiem i que sustenten la vida. Com aquesta herba de la vora del camí que no és res i ho és tot. Com cada passa que fem, que és només una però conté el camí sencer. Com l’energia que traspuen les paraules d’en Benavente: Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima, i serà veritat -va deixar escrit. Llegiu-lo!

Pere Salinas a Beniarjó

D’ençà que l’any 1981 es va concedir per primera vegada el premi de poesia que duu el nom del Senyoriu d’Ausiàs March, aquest premi que es dona a Beniarjó s’ha convertit en una important referència de la poesia en català. Si més no, així ho indica aquesta llista de poetes que, encapçalada per Enric Sòria, no para de créixer.

L’any passat i degut a les mesures sanitàries per lluitar contra la Covid, no es va poder celebrar la 40a edició del premi tal com s’havia previst. Enguany, però, sí que es farà tot recuperant l’acte central de la celebració, és a dir, la inauguració de l’exposició amb què Pere Salinas ha il·lustrat un vers de cadascuna de les obres premiades.

L’exposició es titula Mudant color e lo estat natural i recorre la història del premi amb 42 magnífiques pintures que no deixaran ningú indiferent. Ni tampoc, és clar, als autors premiats als quals es probable que els passi com a mi que, contemplant la pintura que Salinas dedica al meu llibre, encara em pregunto com s’ho fa aquest alquimista dels pigments per convertir les meves paraules en imatge d’una manera tan precisa i bella. Estic meravellat després del que ja he vist i, per tant, i no m’ho penso perdre: un pintor extraordinari per un gran premi!

[La inauguració de l’exposició es farà l’11 de setembre a la Sala d’Exposicions Vicent Vidal Miñana de Beniarjo, tot just després de l’acte de lliurament del 41è Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.]

Poemes des del confinament, 26: Seda

Amb aquest d’en Josep Porcar arribem al 26è poema des del confinament, es titula Seda i pertany al seu llibre ANYS LLUM. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

A la cotxera de l’avi,
com la llosa d’un albat,
l’antiga capsa de sabates
amb fulles mortes de morera
porta escrites, nebuloses,
les inicials del meu nom.
Sepulcre buit de cucs de seda,
penetra encara, pels forats,
la sentor inconfusible dels vells
fertilitzants, el llambreig
de la corbella, l’eclipsi
dels barrots de conilleres desnonades.
En anys no s’ha despenjar l’aixada,
tampoc la seua ombra.

Als cims de l’heretat, abandonat
com un gos al pòrtic de la cova,
l’espectre arcà d’unes branques
burxa encara poms d’olives
com estrelles que serpegen, ensopides,
al taüt immens de nits tancades.
A la cotxera, com maragdes,
dos pinyols incandescents
escopits fa vint tardors, impertèrrits
s’assolellen, pengívols, en l’alta
teranyina d’un branquilló.

L’heretat, la cova, la cotxera,
la capseta on tot s’acora.
Per les altes voltes de la fosca,
cent anys llum de mi filant-se.
Pertany ja tota la seda
a la gràcil destresa de les aranyes.

[Josep Porcar: ANYS LLUM, Onada Edic., 2019]

On tot comença

D’ençà que vaig començar a llegir l’obra poètica de la Teresa Pascual, i això va ser amb El temps en ordre, he après que la seva és una poesia que sense acovardir-se posa el focus damunt les ferides i que, sobretot, tendeix a la síntesi buscant sempre l’expressió justa i la paraula precisa que ens diguin, sense romanços, aquella veritat que ens vol transmetre. Dit això, també opino que no em sembla encertat dir que Vertical (LVI Premi de Poesia Ausiàs March) sigui un llibre difícil. El que potser sí que ens resulta difícil és enfrontar-nos a les veritats com ho fa la Teresa Pascual amb la seva poesia, una poesia que en dic de la veritat perquè molt sovint ens condueix fins al precipici de les preguntes fonamentals. Per això agraeixo la valentia d’uns versos on sempre hi són presents el temps i la necessitat d’ordenar-lo i entendre el seu transcurs. I això també hi és en aquest llibre, però si a València Nord la mirada es projectava endavant, cap a aquells que ens han de succeir, a Vertical la poeta se submergeix en qui l’ha precedit, aquesta mare i aquest pare que adquireixen corporeïtat en les paraules de la poeta quan anomena els mons on una i l’altre regnaven.

A parer meu, el llibre creix a l’entorn de dos eixos: un primer eix que es refereix als dies o el temps i la necessitat d’entendre’l i posar-hi ordre, i un altre que ens parla de la cerca de la llum entesa com a necessitat de coneixement. No és estrany, per tant, que en les citacions recorri a San Juan de la Cruz per recordar-nos que Para venir a lo que no sabes / has de ir por donde no sabes. Ni tampoc ho és que a poemes com ‘Ànima’ se’ns parli del que ens és desconegut, el misteri de viure i potser també el de morir, els dos costats de l’ànima. Però la cerca de l’inconegut no es fa de manera metafísica, deslligada del món que habitem, sinó que la poeta recorre a tot allò que ens estimula els sentits i que és senzill i alhora vital com el pa, com la llet. I recorre, també, als colors del món: els grocs, els vermells ferro, els boscos de pinedes, els colors de les vinyes, la terra…  El poema titulat ‘El caire de la pedra’ ho exemplifica prou bé, sobretot quan hi podem observar l’ascensió de la pedra, mineral i compacta, a les espurnes de plata, a l’àmbit de la llum. Pedra, arrel i terra seran olivera, argila i plata en un procés que parteix del món mineral per elevar-se i ascendir cap al món aeri i de la llum i, finalment, cloure’s. Tot es clou dins del cos / definit d’aquest mur, ens diu; de manera que després d’haver viscut la immensitat en la pàtina de grisos contra l’aire, l’experiència queda reclosa en els límits del propi cos.

‘Fils’, la primera part del llibre, es tanca amb una referència a l’enyor i dona pas a ‘Vidres’ primer i a ‘Tornaràs a la mar’ després, dues parts que associo amb la mare i el pare. A ‘Vidres’ es parla de l’herència, del goig de viure malgrat les dificultats i la pobresa i hi trobem la poeta que mira enrere i veu encara com la mare li fa senyals des del t(s)eu angle fosc. També es fa referència al que s’ha après per arribar més endavant a plantejar-se els límits del llenguatge, és a dir, d’allò que no es diu o que no es pot dir, d’allò que no sabem com anomenar tot i que sabem que hi és.

Un altre tema que en aquesta part no es defuig és el camí cap a l’enlloc –potser el més bàsic que ens caldria aprendre-, aquest saber morir que ens ensenya a viure i al qual la poeta fa referència en dir-nos que Comença un rumb secret per a les roses / que el riu s’emporta en contra de la terra.  Assumir-ho ens fa entendre que al cap i a la fi som només un punt en la línia de l’herència: hi havia els pares, ara hi som nosaltres i ens succeirà alguna cosa nova. Aprendre-ho, acceptar-nos com a matèria i saber quines són les coses essencials que ens fan ser el que som constitueix -per qui la vulgui, jo sí- una de les grans lliçons d’aquest llibre: Una llesca de pa sucat amb oli / pren el blat de l’espiga al sol de l’era, / porta a terra i afirma la matèria, / venta a l’aire el color de les olives. […] una llesca, / pa sucat, setrill, dia, mare, ullal. Aquesta llesca de pa que abans era blat i espiga, que era llum del sol a l’era i era terra, aquest aire ple del color de les olives què són, sinó llum que ens alimenta?

A ‘Tornaràs a la mar’ hi descobrim el món mariner: el moll, els hams i el plom, les olors del port, els bots del peix sobre la fusta…, i hi trobem un altre eix. Si abans era una tija la que unia la terra a l’aire, ara l’eix és a la verticalitat del rellotge que s’alça al port, aquest rellotge real i alhora símbol, sobretot perquè genera preguntes com A qui van destinades les hores? Aquestes preguntes i que t’obligui a cercar respostes són el que fa que, a vegades, la poesia de la Teresa Pascual no ens resulti còmoda, però és prou clar que poesia i filosofia, fer-se preguntes i cercar respostes, són dues vessants intrínseques de la seva manera d’escriure. I tant és així, que aquesta part de Vertical és farcida de preguntes: sobre el temps, sobre l’absència, sobre la llunyania de la terra on som, sobre què som quan no som terra? Què és això que es lliura a l’aire quan queda lluny la terra? O què passa quan Cap dels rumbs ens indica / els cercles del retorn… A diferència de ‘Vidres’, on la matèria hi té més pes, aquesta altra part es caracteritza més per la fluïdesa del que s’hi tracta: el mar i el temps, sí, però també els enigmes d’allò que tot i que encara no ho coneguem, serà: un misteri en el ventre / assegura l’enigma.

El llibre es tanca amb un ‘Epíleg’ que ho conjuga tot, també l’herència que duem ben endins i que en bona part ens modela. Per això hi trobem des de la quotidianitat (Reals eren la llet, la son, les brases, / el pa, el moll de carbó, les injustícies; / les veritats es paraven a taula, / tenien nom i podien ser dites.) fins a la il·lusió d’abastar l’infinit en el traçat perfecte de les corbes.

Aquest és un llibre d’una riquesa i una bellesa extraordinàries per diverses raons, però sobretot perquè a cada relectura s’hi descobreixen matisos que enriqueixen el lector i perquè cada poema ha estat cisellat com qui n’extreu les noses fins a trobar l’única manera possible de dir precisament i exacte allò que la poeta volia dir. Vertical és, doncs, la torre del rellotge del Moll del Grau de Gandia, sí, però sobretot és el punt originari des d’on les hores i la vida s’ordenen i alhora es projecten endavant. És on tot comença i és, també, el temps, aquesta línia invisible com un fil de present amb la qual Teresa Pascual teixeix el trajecte que uneix herència i futur.

[Teresa Pascual: Vertical, Ed. 62, col. Poesia, 171, Barcelona, 2018. ISBN: 978-84-297-7744-4]

L’abolició del pensar

Llegit a  Pensar y no caer:

Alexandre Kojève lo presagió en pleno siglo XX. Observó la deriva de un ser humano que no ha sobrevivido a la Historia, un animal posthistórico que sólo será posible en la técnica, ajeno ya al error y al sentido del error; habrá olvidado qué es la negación, desconocerá el conflicto. En palabras suyas, construirá los edificios como hacen los pájaros sus nidos y las arañas sus telas, de igual modo que hará música como las cigarras y las ranas. No necesitará que nada le depare felicidad; el anhelo de placidez se convertirá en un relato del pasado, lo serán también el arte, la filosofía. No tendrá qué indagar. No lo precisará. Agamben lo señala: Kojève está seguro de que nos hallamos a las puertas del final, persuadido de que la época, ya epigónica, hegeliano-marxista ha dado paso al esplendor técnico y a la eclosión de la producción y el consumo, y, por lo tanto, a la abolición del pensar. Sobre este sedimento se han afianzado los fundamentos del siglo XX.

El proceso que ha acelerado este crepúsculo ha sido incentivado, sobre totdo, <<por las dos guerras mundiales, el nazismo y la sovietización de Rusia>>. Kojève sentenció que era precisamente el American way of life el que encarnaba <<el género de vida propio del período post-histórico>>. La idea de superación y victoria, la individualidad sentida como coronación, el fácil ímpetu del dinero y el concienzudo adoctrinamiento impartido por la publicidad, entre otras cosas, determinaron hace años un nuevo mundo, una realidad terrena que ha dado por sobreentendido el sometimiento humano a costa de lo que fuere. Acostumbrarse a malvivir en grandes núcleos de población, suponer que la naturaleza cumple el cometido de un vertedero al que van a parar los restos del exceso, entender la realidad como confort, dar la bienvenida a un mundo que se deteriora a la velocidad de los utensilios que utilizamos, soñar la seguridad, lo programado, la abundancia y la aspiración a almacenarla pertenecen a este hombre posthistórico cuyo inicio anuncia el retorno a lo animal. No por otra cosa ha puesto todas sus fuerzas en idear una felicidad artificial y hacer de ésta una industria pesada.

Y sin embargo, la verdadera memoria del ser humano, tal como ha pervivido, se quiera o no, está en la vigilia, en la dureza de la supervivencia, en la búsqueda sin tasa, en su condición de Sísifo y Atlante a un mismo tiempo […]”

Ramón Andrés dixit.

(La imatge, obra de Xue Jiye at The Ministre of Art, és un fragment de la portada del llibre de Ramón Andrés: Pensar y no caer, Ed. Acantilado, Barcelona, 2016. ISBN:978-84-16748-13-6)

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]

 

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Des de l’altra banda…

Llegit a Solenoide:

“Pensava molt sovint que el món també s’ordena, amb les seves tres dimensions, en un trompe-l’oeil igual d’enganyós davant l’ull infinitament més complex de la nostra ment, amb els dos hemisferis cerebrals que copsen el món des d’angles lleugerament diferents, de manera que, combinant el raonament analític i la sensibilitat mística, la parla i el cant, la felicitat i la depressió, l’abjecció i la sublimitat, s’esbadella davant nostre la meravellosa poncella de roser del món en quatre dimensions, amb els seus pètals perlats, amb la seva felicitat pletòrica, amb les seves superfícies cúbiques, amb els hipercubs dels seus volums. Com si l’embrió no creixés dins el ventre de la mare sinó que vingués de molt lluny, i només la il·lusió de la perspectiva el fes semblar cada vegada més gran, com un pelegrí que es va apropant per un camí desert. El pelegrí que, després de creuar la cresta ilíaca, s’albira a la llunyania, primer com un infant de pit, després com un nen, després com un adolescent i, finalment, quan te’l trobes davant per davant i et mira als ulls, et somriu com un vell amic, des de l’altra banda del mirall, que per fi t’ha retrobat.”

Mircea Cārtārescu dixit.