La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.

 

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.

Rosa Mulà parla de ‘On la sang’

La Rosa Mulà, amb qui ens lliga una bona amistat des dels temps de la universitat, va parlar el passat divendres 26 de maig a la Biblioteca de Martorell de On la sang, el meu darrer llibre. Ho va fer des de les seves sensacions com a lectora i això és el que va dir:

La poesia m’emociona. La vida és poesia. Tot el que ens envolta és poesia. I avui més que mai la poesia m’emociona en presentar-los el darrer llibre d’en Ricard Garcia, titulat On la sang,  19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt (2016). És per mi, doncs, un extraordinari plaer ser avui amb tots vostès, d’una banda per l’amistat personal que m’uneix al poeta i d’altra per com m’omple llegir els seus versos, carregats d’una força excepcional que et trasllada al més enllà. A una vida on tot té sentit.

Primer de tot, dir-los que el que escoltaran avui són simplement percepcions personals i sentiments que he experimentat a partir de la lectura d’aquests versos.

Comences el llibre i, de sobte, et trobes immers en un món on la vida i la mort lluiten aferrissadament, a través d’una meravellosa prosa poètica on el poeta ens narra com Perseu esdevé victoriós amb el cap de la Medusa a la mà. No saps quins seran els següents versos, però estàs assistint a la presentació del que més endavant ens parlarà el llibre: la vida i la mort.

Llegir On la sang és caminar per la vida, és sentir-te viu, és sentir que la vida és una força interior que t’absorbeix, que t’envaeix completament. T’adones que sovint no pares atenció a les petites coses que inconscientment van donant forma a la teva existència.

A On la sang s’expressa una força vital tan gran que et fa ser protagonista. Protagonista d’uns sentiments on els sentits tenen un paper cabdal: la mirada, les mans, les olors… barrejades amb elements com la pluja, l’aire, la terra… et fan sentir que ets viu.

El poeta experimenta els plaers de la vida a través de l’exaltació màxima dels sentits i ens fa: Inspirar, Respirar, Mossegar, Mastegar, Tocar, Escarbar… però el que més ens fa és estimar. Estimar la vida. Trobar-li sentit.

Tota la primera part, titulada, “Res no és, tot passa”, amb 13 poemes en total, la dedica a mirar la vida, a gaudir de petits i grans esdeveniments, a contemplar el que l’envolta i trobar-li el sentit just per transmetre’ns que la vida és i punt, com diu ell mateix: “No cal res més”: viure. I diu…

“Inspires amb força mentre escoltes
la pluja. No et cal res més”

En una segona part: que anomena “Res no em lliga” . Després d’una tarda de pluja i boira, la mort es passeja silenciosa i passa. Passa per no quedar-s’hi, però tens la sensació que la respires, que la toques, que ets tan a prop, que la sents lligada a la vida.

“S’adorm la tarda,
ja res no em lliga i miro
la mort com passa”

I arribem a la tercera part, el poeta l’ha titulada “Sense treva”, i al llarg de 16 magnífiques composicions contempla el pas del temps. Comencem a sentir el dolor dels records perduts. Escull aquí l’ús de paraules marineres que ens ajuden a entendre el seu sentiment. D’aquesta manera, compara el temps a la llinya, aquest fil de pescar tan rígid i difícil de trencar que recorda els fets que a vegades s’enquisten en el temps i són difícils d’oblidar.

A vegades el temps passa molt lent quan els records ens envaeixen i, aleshores, és quan el poeta empra aquell verb tan vital i que ens fa sentir tan vius: respirar:

…també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles
[…]
I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre…

Respirar, inspirar, aire, terra, aigua. En definitiva, en Ricard Garcia col·loca la càmera, el focus, al fet de la vida i analitza la realitat quotidiana amb una elegància tal que et fa sentir protagonista dels fets que ens narra.

El pas del temps és el pas de la vida, i, segons el poeta “la vida és aquest caos en què sobrevius”. La vida és “un cúmul de desordres naturals”.

És, per tant, en aquesta darrera part del llibre on el llenguatge que utilitza és des d’una mirada trista, cansada. Ens parla d’una última tarda, d’un dia que s’acaba, d’un cel negre… El dolor esdevé ara un personatge de la vida quotidiana dins aquest caos en què vivim.

Com els ho diria… La lectura d’aquest llibre m’ha transmès tanta força de vida que he viscut cada poema com si hagués estat escrit per mi mateixa.

M’ha fet contemplar la vida d’una manera diferent, m’ha fet reflexionar sobre les petites coses del dia a dia, sobre els petits moments, els petits detalls, sobre els problemes, que tot sovint exagerem i, al cap i a la fi, no són més que gotes de pluja enmig de la immensitat de l’oceà. La vida és perquè és, i, com diu el nostre poeta: “No cal res més”.

Convençuda que la poesia és la millor medicina que hom pot receptar, els recepto la lectura del llibre On la sang; de ben segur que en acabar-lo se sentiran plens d’energia vital.

Una vegada més, Rosa, moltes gràcies!

Ramon Moix parla de ‘On la sang’ i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Poesia i saviesa: ‘VINCES’ de Vicent Alonso

Tot just acabar de llegir Vinces de Vicent Alonso, pensava amb una mica d’enveja: “qui tingués la saviesa d’aquest home!” Perquè la poesia d’aquest llibre és una poesia plena a vessar de la saviesa d’algú que no només té un domini extraordinari del llenguatge, sinó la d’algú que sap -i així ho fa- que una de les principals funcions de la poesia és obligar-nos a enfrontar-nos a les preguntes essencials.

Pel que fa al llenguatge, m’ha agradat especialment la capacitat d’Alonso de conduir-nos pel seu món sense necessitat de fer servir un discurs en excés retòric, ans al contrari, el seu és un discurs marcat per la senzillesa de les paraules precises i netes, gens afectat, amb el qual a poc a poc va dibuixant el seu univers personal, un univers fet -a parer meu- de sons, de colors i dels mil matisos de la llum que és capaç de fer-nos veure. I quan ho fa, la seva mestria és tanta que no només aconsegueix que veiem la mateixa llum que ell ha vist, també ens fa veure què conté la llum vista pel poeta: un fil de llum davalla a poc a poc en cerca / de l’existència. O és capaç, fins i tot, de fer-nos sentir el so del món quan s’engendrà el poema. A Sorolls, el poema al qual pertany el vers anterior, hi barreja sons i mirada per dir-nos: I ni el llagut que arriba a port ni els ulls / que el contemplen susciten més soroll / que la música de l’aigua, el cruixit / dels rems, un pensament que es balandreja. És sublim com sobreposa una sensació damunt una altra i com enfronta la música de l’aigua al cruixit dels rems -llegint-lo ho puc veure i sentir- per esvair-se tot finalment en la sensació de levitat d’un pensament que es gronxa com un balandre.

Vist això, la de Vinces és clarament la poesia dels sentits d’algú que s’ha deixat amarar pels sons del món, per les seves músiques (el ball de les merles) i els seus colors (retornar als aurons / perquè taquen el verd de la carena), per les seves llums reconvertides en sensacions físiques com quan diu: la llum / esbarriada als tolls. Aquest interès per explicar-nos la llum i el color hi és en tot el llibre, però també d’una manera molt clara en els poemes dedicats al pintor Pinazo, on s’inclou un vers que per a mi és la declaració d’estètica més clara d’aquest llibre: la bellesa és l’ull que mira. I això és així en el cas del pintor, però també en el del poeta. Llegint aquest llibre he tingut la sensació que Vicent Alonso ha vist els seus poemes abans d’escriure’ls.

Entenc que si Vicent Alonso recorre constantment als sentits, és perquè només aquests ens poden explicar el món en el qual està immers, un món riquíssim de sensacions i alhora ple de preguntes. Perquè a banda del que he dit fins ara, la poesia de Vinces és una poesia que interroga el lector, una poesia que ens pregunta On s’amaguen els camins perduts? o qui sóc per jutjar la mesura de totes les coses? I així, enfrontant-nos a les preguntes ens situa davant els miralls de la vida (el jo a l’espill de l’aigua), ens convida a travessar congostos i a conèixer l’alteritat: els camins que porten / a l’altra llum diu en un poema, i en el següent fa referència a l’altra cara de l’ànima. Fins i tot m’atreviria a dir que en aquesta recerca que fa el poeta de l’altre costat de l’ésser hi ha alguna reminiscència d’una mística laica, sobretot en versos com Al bosc ja dormen / els tords, l’hora en què l’anima s’encén del poema Besllum o, també, quan parla a Dovelles d’obtenir / el gaudi de l’ocult, l’escala fins als núvols.

La voluntat de saber i la bellesa de la llum recorren tot el llibre, però també hi és el món mineral, les pedres que diu necessitar el poeta quan somia, els mollons, les dovelles i, és clar, les vinces d’aquells marges vells, les vetes de mineral que testimonien que fou abans de ser nosaltres. És a dir, un món de pedra on agafar-nos, ni que sigui un instant, davant el desassossec que ens produeixen les veritats contingudes en la poesia d’Alonso; veritats com que no puc / retenir la vida, / (l’instant no basta, / tampoc l’etern) / se me’n va delerosa / de retrobar el lloc d’on procedeix o, també, veritats com que No són eternes les pedres.

A banda de veritats com la de la finitud, a Vinces Vicent Alonso ens mostra a través de la paraula la bellesa del món i ens ensenya a transcendir-lo per saber el vell misteri de la poesia / l’impuls que ens arrossega fins al cor de les coses. Però no es queda aquí, sinó que savi com és ens recorda les bondats de la humilitat / que et lliga a la cadena eterna / de la creació. La suma de totes aquestes coses constitueix una magnífica lliçó de vida. Som éssers en trànsit i hem de triar com consumim, sense malbaratar-lo, el gram de vida, / la raó que m’il·lumina el present.

Després de tot el que he dit, us convido de totes totes a llegir Vinces de Vicent Alonso. No sempre passa, però aquesta vegada sí, aquesta vegada tinc la certesa d’haver sortit del llibre més ric que no pas hi vaig entrar.

El poder fa estúpides les persones

Llegit a Fi de trajecte, del llibre Ningú no ens espera:

“A la fira , mire les criatures dalt dels cavallets, eufòriques, amb una mà agafada a l’animal postís i l’altra saludant mentre giren, i giren, en un viatge redundant que només els diverteix a ells i que els pares, resignats, observen des de fora. La imatge em recorda alguns polítics que han ocupat càrrecs influents i a qui he vist eufòrics, prepotents, saludant a tort i a dret mentre des de fora els contemplàvem esceptics, resignats. ‘Es paga car el poder. Fa estúpides les persones’, deia Nietzsche. Les fa estúpides, o revela la seua estupidesa latent? En tot cas, el poder, com l’èxit, és altament nociu, per la inflamació de l’ego que comporta. Qui no ha vist un individu conegut accedir a un càrrec i començar a sorprendre’ns, amb el seu comportament? A fer i dir ximpleries, a capgirar el concepte que en teníem. Qui és ell realment, el que crèiem conèixer abans que pujara als cavallets o el que se’ns revela allà dalt? Quines són, del cert, les seues conviccions? Quines les seues formes? El trajecte, però -com tot en la vida-, és curt. Un instant. […]”

Manuel Baixauli dixit.

[PS: Serà cosa de no oblidar mai d’on venim, més que res a tall de vacuna.]

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.

Josep Julien i ‘El bon lladre’

Quan la Daniela em va dir d’anar a veure El bon lladre em va semblar que era una bona pensada, però al cap d’un parell de minuts que hagués començat la representació ja m’adonava que oferint-me les entrades m’havia fet un regal immens. Vaig sortir del Romea amb una sensació de satisfacció que no sempre s’aconsegueix, però aquesta vegada sí, aquesta vegada el miracle del teatre se m’havia fet present. I és que el que fa en Josep Julien amb El bon lladre és tan potent i tan de veritat que de seguida t’oblides que ets públic per convertir-te en confident seu.

Arribes i t’asseus en una de les cadires del bar del Romea. I tot seguit en Julien et mira descarat als ulls i mentre et clava les primeres paraules ja ets a Irlanda, sense adonar-te’n has conegut en Joe Murray, la Greta i en Vinnie Rourke, i encara la petita Niamh i la senyora Mitchell… Mai no els has vist, però els acabes coneixent perfectament sobretot perquè en Julien no només és capaç de fer-te sentir com a verídic el fantàstic monòleg que escrigué en Conor McPherson, sinó perquè tu també formes part de la història que t’explica.

Tant l’actor com en Xicu Masó, el director, que saben que sense espectadors no hi ha teatre, opten per una escenografia mínima i íntima alhora que t’engoleix mentre aquest mafiós de poca volada representat per Julien et va embolcallant amb un discurs de paraules entretallades, de frases a mig dir, de confidències i de silencis potentíssims que s’omplen amb les mirades i les respiracions, primer només de l’actor, però de seguida també dels espectadors abocats al seu relat. Julien t’abraça amb un discurs que et fa còmplice dels seus actes i et trobes immers en una mena de road movie que es viu amb molta intensitat sense necessitat de sortir d’un pub dublinès.

No ens deixem enganyar, perquè l’aparent comicitat d’aquest monòleg amaga preguntes sobre qui som i com vivim que cal respondre amb sinceritat. A El bon lladre, el personatge fracassat i tragicòmic que encarna en Julien ens fa riure, però també ens fa entendrir i que ens preguntem sobre el bé i el mal en el marc d’una vida sense futur. Quan això passa, aquest “noi dels encàrrecs” que ens parlava apaga els llums i se’n va deixant-nos sols amb el dubte i amb ganes, moltes, de seguir-lo escoltant i de seguir vivint la veritat del teatre.

Si encara no heu vist El bon lladre, afanyeu-vos a anar al Romea abans de l’11 de desembre. No us en penedireu ni pel gran monòleg d’en Conor McPherson, ni pel plantejament d’en Xicu Masó ni, sobretot, per la lliçó magistral d’interpretació que fa en Josep Julien. La confluència de tots tres fa possible que en un raconet del Romea es produeixi el miracle del teatre.

[La fotografia que il·lustra aquest post és de teatrebarcelona.com]

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.