Vinyoli assajant cercles

Avui que fa 25 anys que Joan Vinyoli és mort, torno a llegir a poc a poc els seus versos. La seva poesia em guanya una altra vegada i comprovo com els seus poemes creixen més i més cada dia que passa. Per això, tot i l’homenatge que aquest vespre es farà a l’Ars Santa Mònica, organitzat per aquesta institució i la ILC, des d’aquí també us convido a retre homenatge a la seva poesia escoltant el poema CERCLES recitat per Feliu Formosa, o llegint-lo:

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[…] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem– per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[…] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.

Teresa Pascual. Sense por de la veritat.

Gràcies a l’empenta de l’Àngels Gregori, d’aquí a ben poca estona, començarà al Casal Jaume I de Gandia una festa d’homenatge a la poeta Teresa Pascual. Primer es farà una taula rodona sobre la seva poesia, en la qual hi han d’intervenir Lluïsa Julià, Jaume Pérez Montaner, Antònia Cabanilles, Rosa Ardid i l’autora. Després hi haurà una lectura poètica del llibre Rebel·lions que ha estat expressament editat per a l’ocasió. Aquesta lectura anirà a càrrec de Ramon Guillem, Josep Piera, Lluís Roda, Isabel Robles, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà.

Tant per la seva obra, com pel que representa per a mi la figura de la Teresa Pascual, m’hauria agradat molt poder ser aquest vespre a Gandia. Però tot i que no m’ha estat possible anar-hi, he tingut l’alegria i el gust de poder participar a Rebel·lions, el llibre d’homenatge. Temps enrere m’hi va convidar l’Àngels Gregori, ànima de la iniciativa, i llavors vaig escriure aquest text que vaig titular Teresa Pascual. Una poesia sense por de la veritat. Avui, coincidint amb l’homenatge el faig públic; diu així:

Jo vaig arribar a la teva obra, Teresa, a través d’El temps en ordre, i les grans afinitats que en aquesta primera lectura vaig descobrir, van ser les que van propiciar aquell recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular ‘Els contorns del temps’ i que es va fer després d’una rocambolesca “cita a cegues” en la qual hi van intervenir diverses persones. La Maria -que em coneix prou- després d’haver-te sentit recitar poemes d’El temps en ordre a la ràdio amb en Jordi Llavina, me’n va regalar un exemplar. Poc després que jo l’hagués llegit, el Jordi Boldú em van oferir que fes una lectura dels meus poemes a la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès amb qui jo volgués. I jo, que en aquells moments em trobava profundament immers en els versos que tu havies escrit, vaig demanar sense ni tan sols conèixer-nos, que em deixessin fer el recital amb tu. Els organitzadors de la Kinzena tampoc no et coneixien, però es van moure amb tanta agilitat que la nit del mateix dia que vaig fer la proposta ja havien contactat amb tu. Vas estar molt generosa perquè tot i que ni sabies qui jo era ni m’havies llegit mai, vas acceptar acompanyar-me en el recital.

No va ser fins uns dies més tard que vam posar rostre a les nostres veus i que, en dues sessions maratonianes i agradabilíssimes, vam preparar el recital seguint un mètode molt interessant: cadascú va triar els poemes que volia que llegís l’altre. És probable que tot això pugui semblar purament anecdòtic, però per a mi va ser providencial, ja que fins llavors ni jo mateix havia donat massa valor als meus versos ni gairebé ningú no en sabia res del que jo escrivia. Però tu, Teresa, de qui jo admirava la poesia que acabava de descobrir, et vas esforçar a fer-me adonar que sí que en tenien de valor els meus poemes. I aquest fet, que una poeta de la teva vàlua em digués que li agradava el que jo escrivia, em va donar una força que llavors no tenia. Mai no t’agrairé prou que aquell 14 d’octubre ens poguéssim presentar junts davant del públic, perquè en aquells moments van començar moltes de les coses que després he viscut.

Va ser després de tot això que vaig poder llegir els llibres anteriors a El temps en ordre i, finalment, Rebel·lió de la sal. Quan ara fa un any vaig llegir aquest últim llibre, primer ho vaig fer ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que havies fet una passa important amb aquesta nova obra, ja que tot i la cruesa del tema els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Em sembla que ens posaríem fàcilment d’acord –alguna vegada t’ho he dit- si afirmés que la teva manera de construir la poesia és molt semblant a la manera de l’escultor Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que l’envolten i el travessen. Els teus versos són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Crec que tu, Teresa, esculpeixes la poesia, perquè llegint-te tinc la sensació que hi ha hagut una feina meticulosa que ha consistit en anar eliminant pacientment de cada vers, com l’escultor ho fa de la pedra, tot allò que no sigui estrictament necessari, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. Molt probablement sigui això el que fa que la teva poesia tingui, a l’hora, la densitat i la fluïdesa tan característiques que té. Despulles el vers fins que ja no sobra res, però tampoc no hi falta perquè cada paraula que has emprat ha adquirit una solidesa extraordinària al desprendre’s de qualsevol nosa supèrflua. No sé si m’equivoco, però em sembla que és d’aquesta manera que la teva poesia adquireix la capacitat de donar cos i forma a tot allò que ens resulta inexplicable i la capacitat, també, de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud.

Per a mi, com a lector, la teva és una poesia sense por de la veritat que em permet recórrer espais fronteres que sovint són difícils de concretar. I així, sense por, cal que la llegim, mastegant i paladejant cada vers per reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles. I perquè entenc, finalment, que una de les coses que amb força ens ha unit des del primer dia és l’interès per la poesia que cerca la grandesa de viure en els detalls més petits del món, per a tu aquests dos poemes brevíssims:

En la desolació de l’hivern,

com l’anunci d’un fill

es desclouen els ametllers

i la vida flota impúdica.

El present s’alimenta de veritat

i toques amb la veu les coses

perquè tornin a tu com sagetes.

La sang flueix càlida i espessa

i els versos resten equidistants

mentre observes esglaiat el futur.

A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[De Els contorns del xiprer, 2007]

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[De De secreta vida, 2008]

‘De secreta vida’ a Nebuloses

Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de ‘De secreta vida’ a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n’havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.

Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l’efecte que la Núria de Nebuloses l’he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.

Avui he estat amb els morts

L’octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l’edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d’Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l’escoltava en silenci sota un emotiu adagi d’Albinoni o que, més tard, llegiria des de l’andorrana vall les Cartes a Gerard.

Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:

“Avui he estat amb els morts. M’he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n’han anat, a un capollet vermell, guaita d’un roserar, li he mormolat un vers a cau d’orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.

M’ha soplujat la pau i solitud d’un tardorenc capvespre al vell casal dels morts.”

[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura – Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]

Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola, 2

La veritat és que quan vam arribar al parc d’Olèrdola feia fred i que els micròfons ens van fer una mica la guitza. Però aviat, la petita era que hi ha després de l’entrada al parc es va anar omplint de públic. Hi havia des d’amics fidelíssims fins a algunes persones que van ensopegar casualment amb el recital i que van decidir passar el migdia amb nosaltres. Poc a poc va anar sortint un sol més aviat tímid, però suficient per aportar una mica de caliu, i va començar el recital després que la Paula Carrillo fes una introducció musical amb el saxo.

Vàrem fer dues rondes de lectura, de manera que em va tocar començar a mi llegint alguns poemes de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. Va seguir la Montserrat llegint diversos poemes del volum Al cor de les paraules, la seva obra poètica des de 1963 a 2002. En la segona ronda jo vaig aprofitar per llegir un manat de poemes inèdits i la Montserrat va recitar poesies de Memòria de tu i de mi i del seu últim llibre, El fred íntim del silenci. La Paula, acompanyada ara per l’Ester Xargay, va tancar el recital. Tot plegat ja eren quarts de dues i havíem fet gana.

Si la gent s’ho va passar bé, imagineu-vos com m’ho vaig passar jo que gairebé la tenia tota per mi, la Montserrat. Compartir unes hores amb aquesta dona carregada de tantes raons de viure, i sobretot escoltar-la parlar de les coneixences, dels viatges, de les coses senzilles de cada dia, de tanta vida i poesia viscudes, va ser un luxe difícil d’explicar. Amb una alegria i una sinceritat envejables escampa carretades d’energia i encomana les ganes de viure. Després d’haver-la conegut entenc encara més la poesia neta i clara , gairebé despullada, que escriu amb “paraules poderoses. Certes com la pedra i vives”, tan certes com les del poema que tanca el seu darrer llibre i que ens va llegir per acabar el recital:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre

que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill

com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

[Montserrat Abelló: El fred íntim del silenci. Edit. Denes, Col. de Poesia Edicions de la Guerra, 73. Paiporta, 2008]

Amb la Montserrat Abelló a Olèrdola

El Carles Hac Mor em va convidar, ara fa uns mesos, a participar una altra vegada al Cicle de Poesia als Parcs de la Diputació de Barcelona. Em va demanar si volia recitar amb la Montserrat Abelló, i jo que més que no pas una proposta vaig entendre que el Carles em feia un regal, vaig dir que sí de seguida. Per tant aquest diumenge 18 d’octubre, a les 12 del migdia, la Montserrat Abelló i jo serem al Conjunt monumental d’Olèrdola per llegir-vos un grapat dels nostres poemes mirant de seguir el lema del cicle, que enguany és Les veus de la natura.

És evident que poder compartir un migdia de diumenge llegint poesia amb la Montserrat Abelló em fa una il·lusió especial, però també m’agradaria compartir-ho amb vosaltres i per això hi sou convidats. Si us ve de gust i podeu, fins diumenge!

Algú em fa una oferta?

He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me, abans no fos a les llibreries un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè els regalés a qui jo volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions del blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc amb l’esperit de la majoria d’autors de blocs. Pel que jo he experimentat i pel que m’han dit altres blocaires, una de les coses més interessants dels blocs és l’absoluta llibertat que permeten, ja que ningú no et dicta que has de dir i que has de callar ni com ho has de fer, sinó que els lectors et llegeixen o no, i llestos.

No sé si els responsables comercials i de publicitat de les editorials això ho han entès, però el què sí és segur que han entès és que aconseguir que en una colla de blocs es parli dels seus productes és molt més barat que els sistemes tradicionals de promoció. Tothom té dret a mirar de millorar els seus guanys i sembla que a algú se li ha acudit fer servir això dels blocs per millorar les vendes, però voler-hi guanyar més aprofitant-se de la feina gratuïta d’algú altre fa lleig, molt lleig.

D’altra banda també he de dir que si a mi hi ha alguna cosa que em molesta és que em prenguin per babau, perquè al capdavall les hores que hauria d’invertir en llegir un llibre que probablement no m’interessi ni gens ni mica, i després redactar un apunt que no em faci quedar com un estúpid no es paguen pas amb el que val un exemplar del llibre en qüestió. Altra cosa seria que de manera clara i oberta m’oferissin feina, i ja en parlaríem si m’hi avindria a fer de lector i redactor de ressenyes, ja en parlaríem del preu de la meva feina. Però em fa l’efecte que ni això passarà pas, ni era de bon tros el que em proposaven.

Per tant, seguiré parlant sense cap mena de condicionant d’allò que de debò m’interessi i, com sempre fins ara, quan surti alguna referència a algun llibre en aquest bloc serà perquè m’ho he passat bé llegint-lo. Ah, i si algú em fa una oferta substanciosa i difícil de rebutjar, també us ho explicaré, però em sembla que…

PS: Llegiu, si no ho heu fet ja, Desfent el nus del mocador del Ramon Erra. Feia temps que ho volia dir i ara m’hi ha fet pensar el David que en parla al seu bloc. Desconeixia del tot la narrativa d’aquest autor i després que me’l recomanés la Núria hi vaig quedar enganxat. Llegint-lo he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. Per cert, aquesta recomanació és de franc.

Corro sota la pluja

Del grup Anna Roig i L’ombre de ton chien ja n’he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m’he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s’ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d’Anna Roig i L’ombre… també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n’hi ha més d’una que m’agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M’agrada molt sentir cantar l’Anna -sobretot en directe- i la música d’aquesta colla de bons músics que l’acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=ae7f085

La terra oberta i molla

Tot i ser maldestres, les pluges d’aquest final d’estiu han omplert l’aire d’una olor que tenia mig oblidada: l’olor que fa la terra l’endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d’aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s’explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

“Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas.”

És això, l’olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.