El vent a les venes

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M’aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l’horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l’Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]

Existir menys

Llegit a Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera:

“Deixà de respirar i ordenà a les seves artèries que alentissin el curs de la sang, en un esforç per existir menys. I es sentí encara millor.”

PS: Ara sí, uns dies d’observar només la cadència de la llum en totes les coses del món que abasta la mirada, de sentir els vents i la sal a la pell, d’omplir-se de mar i alleugerir la raó. Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser.

Ser o no un país normal?

Poques vegades podem escoltar algú parlar amb autoritat i amb un discurs net i clar d’alló que coneix. Avui el Dr. Joan Solà ho ha fet al Parlament de Catalunya, ja que ha estat convidat a intervenir davant del ple del Parlament.
Entre altres consideracions que ha fet, el Dr. Solà ha demanat als diputats i diputades que es preguntin si volen o no que siguem un país normal. També ha parlat de la diferència d’ús del català a les aules i als patis de les escoles i de la degradació de les estructures lingüístiques als mitjans de comunicació quan s’ha referit a la salut de la llengua. I ha afegit que només si tingués la consideració social de llengua útil i necessària, el català milloraria la seva mala salut.
El discurs del Dr. Solà conté tota una lliçó de sociolingüística amb diagnòstic i pronòstic inclosos sobre la llengua catalana. Ara toca els polítics, però sobretot a la societat catalana decidir què i com volem parlar. Si no ho fem nosaltres, seran els espanyols en primera instància i els anglesos en segona que decidiran com ho hem de fer, com s’anomenen les nostres coses i fins i tot com ens hem de dir.
Us convido que escolteu el discurs del Dr. Joan Solà en aquest vídeo de VilawebTV. Penso que no us en penedireu, perquè durant els vint minuts que dura no hi ha ni una sola pellofa, tot és gra.

DSV al ‘Resum de l’any poètic’

Amb el correu d’avui he rebut un sobre de l’Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d’enguany. Entre els diferents continguts d’aquest llibre hi ha el Resum de l’any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m’ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m’hi dedica un paràgraf que diu així:

“[…] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L’edició, però, feta per l’Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó) té l’aire d’una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció.

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l’any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tant d’hivern, aquesta tarda, l’última d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

A veces

Ha fet un ruixat benèfic. Ara tot és moll i el sol amable de la tarda travessa el jardí. L’olivera regalima llum nova. Com un llampec em venen al cap uns versos de José Agustín Goytisolo. No sé pas perquè, tant és. El cas és que hi ha vegades, com quan sento les olors gairebé imperceptibles de les persones que estimo, que un corrent elèctric em recorre i sé que sóc viu. Llavors entenc en la seva plenitud -crec- el que Goytisolo deia a A VECES:

A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

A veces
encuentras en las páginas de un libro una vieja foto de la persona que amas y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más de mil kilómetros por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y empiezas a dar gritos.

A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

A veces
explican por la radio una historia ridícula y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y en tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello y en seguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

A veces
esperando en un bar a que ella vuelva escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero o al cura o a Dios si es que existiera
miras a quien te mira y quisiera tener todo el poder preciso para mandar que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

A veces
sólo a veces gran amor.

[José Agustín Goytisolo: A veces gran amor. Editorial Lumen, col. Poesía, 66. Barcelona, 1991]

Montserrat: Alibau, 2009

He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses…o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?

Abril

Em deia un amic, fa uns dies, que la primavera d’aquest any s’assembla com poques a les de la nostra infància, amb les pluges imprevisibles i la llum tan neta, amb l’eclosió dels verds tan iguals i tan diferents.

Les dels darrers anys no han estat tan generoses però, tot i ser més seques, mai no hi ha faltat el senyal de les roselles tacant de sang nova la terra per treure’ns de l’hivern i dur-nos saba fresca. Doncs bé, avui que tanquem un altre abril, em ve de gust oferir-vos la sorpresa renovada del roig:

ABRIL
Enyores sentir als braços l’entrada de l’aire humit que anunciï l’arribada de la pluja després d’un matí ple de llum nova. Però enguany l’abril, eixut com mai, sembla que t’hagi traït i al jardí, que encara és erm, només hi han florit, forçats, uns quants lliris grocs. Sort en tens que, fidels a la memòria de la teva infància i porugues com les primeres besades, les roselles et diuen la primavera des del marge de la carretera, sobtadament, després d’un revolt que havies traçat massa depressa.

[RG: De secreta vida, Edicions 3i4, Col. Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008]

‘L’últim nord’ de Vicenç Llorca

Divendres, l’endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l’un amb l’altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s’estenen entre el Delta de l’Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d’escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L’últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d’ara, que ja l’he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d’un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d’una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l’exercici fundacional de la paternitat i de l’alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m’ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L’últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare…

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.

[Vicenç Llorca: L’últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

‘Rebel·lió de la sal’, premi de la crítica 2009

Després que ahir es fessin públics els Premis de la Crítica 2009, ho vull celebrar. Primer perquè els dos llibres guanyadors en llengua catalana, El professor d’història de Joan F. Mira i Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual, havien estat recomanats aquí i aquí des d’aquest blog. I en segon lloc perquè des de fa temps penso que l’obra que de manera pausada i silenciosa escriu la Teresa Pascual, conforma un corpus poètic importantíssim.

Jo vaig arribar a la seva poesia a través de El temps en ordre (2002), i només després vaig poder llegir la seva poesia anterior. El cas és que quan vaig llegir-la per primera vegada, ja hi vaig descobrir grans afinitats en la manera de pensar la poesia i això va propiciar un recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular Els contorns del temps.

Quan la tardor passada vaig rebre el llibre ara premiat, Rebel·lió de la sal, el vaig llegir ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que la Teresa Pascual havia fet una passa important amb aquesta nova obra. Perquè tot i la cruesa del tema -la mort de la mare és un element central en el llibre- els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Jo no sé si ella hi estaria d’acord, però la seva poesia em fa pensar en la manera d’Eduardo Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que el volten i el travessen. Els versos d’aquest llibre són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Quan la Teresa Pascual esculpeix la seva poesia -a vegades n’hem parlat-, no fa altra cosa que eliminar pacientment de cada vers, com l’escultor de la pedra, tot allò que pugui resultar superflu, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. És per això que la poesia de Rebel·lió de la sal, com es pot veure en el poema que segueix, té una densitat capaç de donar cos i forma al que ens resulta inexplicable i de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud:

La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca el pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s’obria a l’espai
fins ara inexpressable
de la mort

Us convido que entreu a Rebel·lió de la sal sense por i que mastegueu cada vers amb la parsimònia de qui vol reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles; us garanteixo que quan en sortiu sereu molt més rics.

D’esplèndida, perfecta indiferència

Llegit a El llast de les abelles (DVD edicions, col. l’illot, 5, Barcelona, 2002):

Ser un còdol, una penya; cigró de calabruix
en patis i ortigalls (o gota, llot, esquerda),
bocada de vapor en el musell del bou,
la pols que duu a la roba el pobre navegant.
Ser una pedra d’esplèndida, perfecta indiferència,
ignorant del comerç d’apetits i delictes,
inconscient dels guanys, de la fe, dels imperis,
un palet, o pedrera; ciments de cadafal,
el llast de les abelles en dia de ventada.
Ser llamborda en senders de carro. Ser una roda:
l’anell pigat de ferro no vol partir el pedrís,
ni el roc pretén ser quatre ni vol restar sencer.

Josep Maria Pinto dixit.