Matèria primera

Llegit a Desvetlla de mots és feina obscura:

‘Matèria primera

El temps estria rengleres
de nervis damunt la pell,
sensible interruptor
de la memòria.

El temps congria tempestes
d’avorriment, tedi voraç.
Enfarina de pàgines nívies
la ment seca.

El temps fa reposar
el vi magre espremut.
La tinta escorreguda
guanya impressió
i ens fa una mica
més bellament

imperfectes.

David Madueño dixit.

Dia Mundial de la Poesia 2009

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

Ponç Pons dixit.

I si cliqueu aquí sentireu el Ponç Pons recitar un altre poema també dedicat a la poesia. No us deixeu passar ni l’anècdota que explica ni el poema que recita al final. Quin luxe!

19 de març.- Han arribat les orenetes

“19 de març de 1919.- La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara al mas -penso- la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redós de la xemeneia, el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes [Josep Pla: El quadern gris, 1966.]

100è joc literari a Can Tibau!

Avui, el bloc Tens un racó dalt del món arriba al Joc Literari número 100. Si hi participeu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. I a més, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, sense sortejos, un dels llibres del Jesús M. Tibau dedicat. Les instruccions detallades per participar són aquí.

Per celebrar-ho, una llarga tirallonga de blocs hi col·laborem inserint fragments inicials de llibres que heu d’endevinar. Castells de cartes també hi participa, i ho fa amb aquest magnífic començament de novel·la:

No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados. Cuando se oyó la detonación, unos cinco minutos después de que la niña hubiera abandonado la mesa, el padre no se levantó en seguida, sino que se quedó durante algunos segundos paralizado con la boca llena, sin atreverse a masticar ni a tragar ni menos aún a devolver el bocado al plato; y cuando por fin se alzó y corrió hacia el cuarto de baño, los que lo siguieron vieron cómo mientras descubría el cuerpo ensangrentado de su hija y se echaba las manos a la cabeza iba pasando el bocado de carne de un lado a otro de la boca, sin saber todavía qué hacer con él. Llevaba la servilleta en la mano, y no la soltó hasta que al cabo de un rato reparó en el sostén tirado sobre el bidet, y entonces lo cubrió con el paño que tenía a mano o tenía en la mano y sus labios habían manchado, como si le diera más vergüenza la visión de la prenda íntima que la del cuerpo derribado y semidesnudo con el que la prenda había estado en contacto hasta hacía muy poco[…]

Si encara no ho heu endevinat, us regalo dues pistes: Primera, mireu-vos atentament el quadre d’Henri Gervex que il·lustra aquest post, era a la portada de la primera edició de la novel·la que heu de descobrir. I segona, si demanéssiu ajuda al gran William Shakespeare, ell us diria: ‘My hands are of your colour; but I shame to wear a heart so white.’ I ja he xerrat massa.

Recordatoris i recomanacions

El primer recordatori és perquè aquesta setmana l’amic Tibau ens proposarà el seu Joc Literari número 100. Aquest bloc i molts altres que anireu descobrint hi participaran. Ara no puc dir-vos res més, només que estigueu al cas el proper dimecres 18 de març. Hi haurà, com sempre, premis.

El segon recordatori és pel proper dissabte, 21 de març, i té a veure amb el cartell que podeu veure il·lustrant aquest post. El cas és que aprofitant que és el Dia Mundial de la Poesia, ens trobarem a Vilafranca del Penedès una bona colla de poetes per explicar la nostra experiència a Internet i per llegir-vos, també, alguns dels nostres poemes. La trobada s’anomena Poems&Blogs. Poetes a la xarxa i hi sou convidats.

I pel que fa a les recomanacions, es tracta de tres blocs que he incorporat a la llista dels que llegeixo de manera assídua. El primer és un bloc que ja fa un cert temps que conec i que té més d’un any i mig de vida. L’escriu la Maria Folch des de Roma i el seu nom és El meu país d’Itàlia.

Els altres dos blocs són molt més novells. Un és Jocs de nens, que tot i que només té dos mesos de vida és molt prometedor tenint en compte, sobretot, l’edat de la seva autora. L’altre, encara més nou, es titula Nebuloses i l’escriu la Núria Talavera des de fa tot just dues setmanes quan em va ajudar amb els nanos d’un taller de blocs.

I de propima, encara una última recomanació: Gran Torino. Una gran lliçó de cinema del mestre Clint Eastwood. Sense paraules, veieu-la!

‘Veus al celobert’ de Marta Espinach

De la pintura de la Marta Espinach se’n poden dir moltes coses, però el que a mi sempre m’ha interessat és que m’inquieta i m’empeny a fer una passa més. Amb la seva pintura, la Marta accentua els elements més enigmàtics de la quotidianitat de manera precisa i fins i tot colpidora. Allà on la resta no hi veiem res d’estrany, ella hi troba l’escletxa que permet travessar a l’altra banda de la convenció. Suposo que és per això que a mi m’agrada mirar la seva pintura en soledat i amb temps, i també perquè em permet mirar la vida des de les cicatrius que deixem en els espais que habitem, des dels buits que queden en el món després que les presències i els sons s’hagin esvaït.
És per això que no deixaré passar la possibilitat de veure les seves noves pintures a la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès. Després d’exposicions com Cossos i pròtesis el 2000, de Vides (t)robades el 2001 i d’Espais de trànsit el 2006, ara presenta Veus al celobert que es podrà veure fins l’11 d’abril. Abans de ser a Vilafranca, aquesta exposició ja es va poder veure a Santander dins del cicle El Puente de la Visión 2008 que van organitzar el Museo de Bellas Artes de Santander i Caja Cantabria sota el comissariat de Salvador Carretero Rebés que aquí parla de la pintura de la Marta.

Saber no anar-se’n mai

Llegit a Moments feliços:

DESIG
Aprendre a delectar-se en l’escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l’acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi
per sempre.

Oriol Izquierdo dixit.

Gaspar Hernàndez escolta

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada…” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.

Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]

Impúdica

No fa gaire estona, una bona amiga i lectora em deia que la imatge dels ametllers florits li havia dut a la memòria l’adjectiu impúdica que jo havia fet servir en un poema referit a la florida d’aquests arbres. Febrer és temps de mimoses, però també d’ametllers, i només cal alçar la vista i mirar una mica enllà per veure com la seva blancor immaculada esquitxa el paisatge. A mi, el vent em va arrencar la mimosa, però els darrers dies he descobert un ametller que, arrecerat a la banda de fora de la tanca del jardí, ha nascut silvestre. Ara ja treu el nas i des de fa una setmana i mitja m’ofereix, cada matí quan surto de casa, un pomell de flors descarades i impúdiques com les del poema:

En la desolació de l’hivern,
com l’anunci d’un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s’alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[RG: Els contorns del xiprer, Ajuntament de Sallent, 2007]