L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Una certa salvació

“¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de infelicidad y de dolor parece siempre honesta. Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de cansancio, de no saber qué hacer: una especie de hastiada perplejidad medrosa ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable. La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico, me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces, la salvación otra vez. Le respondí que, casualmente, la pasada noche había estado releyendo algunas páginas de Maestros antiguos, una novela de Thomas Bernhard, un autor al que en otro tiempo leí con avidez. Le comenté que había encontrado un fragmento en el que decía: Nos confiamos durante toda la vida a los Grandes Ingenios y a los así llamados Maestros Antiguos, y nos vemos mortalmente decepcionados por ellos porque no cumplen su finalidad en el momento decisivo. Su finalidad. El momento decisivo. Eso es lo que opinaba Bernhard. Que tampoco los maestros antiguos, los grandes autores, aquellos que nos han acompañado a lo largo de la vida y cuyas páginas nos hemos aprendido prácticamente de memoria, cumplen su finalidad en el momento decisivo. Pero, ¿qué quiere decir en realidad? ¿Cuál es el momento decisivo? Y, sobre todo, ¿cuál es esa finalidad a la que se refiere?

Le dije: el que dedica su vida a la literatura, ¿qué puede esperar, al fin y al cabo, de la literatura en ese supuesto momento decisivo que no haya recibido ya? He dedicado mi vida a la literatura, puede decir uno, y al cabo de mucho tiempo (tanto que ya cambiar es imposible) he comprendido, le dije, que la literatura tampoco es la salvación. Pero, cuando hablamos de salvación(no recuerdo si Bernhard llega a utilizar esa palabra solemne, aunque no me sorprendería lo más mínimo) entonces, ¿de qué hablamos? ¿De no caer en la estupidez? ¿De no caer en la ambición? ¿De no caer en la locura? Evidentemente, no hay tal salvación; eso fue lo que le dije.

– No la hay –repetí varias veces-. No la hay.

Y sin embargo, de algún modo, sabemos que sí hay, después de todo, una cierta salvación, le dije después, O algo, en todo caso, parecido a una especie de pequeña salvación. Leemos o escribimos un poema (lo que sea, una hoja entera o una simple frase), y sabemos que en ese momento hay algo iluminador. Algo que posee la fuerza suficiente para hacer que todo se detenga. Que todo pase a segundo plano. Es como mirar un cuadro de Rembrandt, o de Vermeer. O de Rothko, o de Klee. A veces ocurre y otras no, pero cuando ocurre merece la pena. O como escuchar a Bach de vez en cuando. Como volver a poner el disco de las Variaciones Goldberg y encontrarte ahí de pronto con Glenn Gould acompañando con el piano su gruñido interior. Al final, lo mismo da que sean las Variaciones Goldberg o Tom Waits cantando All the World is Green. Dices, te dices a ti mismo: Diosmío, qué es esto. Te preguntas: ¿qué ocurre? ¿Qué está ocurriendo? ¿Qué demonios está pasando ahí? ¡Qué maravilla!

Y dices: Que se detenga todo.

Eso fue lo que le contesté. Ésa es la única salvación en que ahora creo. Efímera, escuálida, temblorosa, una criatura que hay que cuidar constantemente. Luego están los días, claro, pero eso no tiene nada que ver con la salvación. Eso es el tiempo. El paso de las horas. Los días sucesivos. Los años que nos llevan.”

Fernando Luis Chivite dixit.

Nicolas de Staël

La tarda d’abans d’ahir va ser una d’aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d’una exposició o d’un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël (1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se’m va fer present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta – com ell mateix diu- des de la necessitat de pintar per a poder viure: “Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura.”

Als seus primers quadres la pintura té el gruix de la vida de tal manera que es pot sentir, al contemplar-los, la tensió del braç del pintor, la força de la seva mà aplicant el color amb la paleta. Més endavant, el que més em crida l’atenció és com les taques de color –més enllà de les formes- omplen de llum els espais i és aquesta llum la que –a mida que et distancies del quadre- et retorna les figures o els paisatges que havia viscut el pintor.

És ben viva la pintura de Nicolas de Staël, respira i, ja sigui amb la consistència de la matèria o amb la dels colors, la seva respiració et captura i et transmet una força i una energia que, tot i que és difícil d’explicar, n’intueixes l’origen. Perquè a través de la seva obra revius, d’alguna manera, instants de bellesa i pots, sobretot, sentir la densitat del diàleg que–no només a través dels sentits, sinó també amb tot el cos – Staël mantenia amb l’absolut.

L’exposició estarà oberta fins el 24 de setembre, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa de Catalunya. L’entrada és gratuïta i el catàleg, que costa 25€, és un regal.

[Pintura: Les Cyprès (1953) de Nicolas de Staël]

L’ombre de ton chien

Com passa amb la majoria d’alumnes, quan va acabar l’institut, vaig perdre la pista de l’Anna Roig. Però retrobar-la convertida en una cantant amb una personalitat definida prescindint de modes i que sembla que sap molt bé el que vol cantar, ha estat una descoberta molt agradable per a mi. En algun moment d’aquest curs, algú em va dir que l’Anna venia a cantar. Només vaig poder passar per la sala d’actes el temps de sentir cançó i mitja, però el que vaig tenir temps d’escoltar –i permeteu-me el gal·licisme- ja em va frapar.

Aquest estiu, el 21 de juny al vespre, vaig poder sentir sencera l’actuació de L’ombre de ton chien organitzada per Martorell Viu al pati de l’Enrajolada de Martorell per commemorar el dia de la música i el solstici d’estiu. Va ser molt i molt agradable poder sentir com una cantant jove com l’Anna Roig, acompanyada d’uns músics també joves com el Carles Sanz, el Magí Batalla, el Carles Munts i el Ricard Parera, interpretaven amb tanta delicadesa i sensibilitat no només algunes composicions pròpies, sinó també les cançons de Jacques Brel, Boris Vian, Serge Gainsbourg i Claude Nougaro.

I va ser màgica, no me n’estic de dir-ho, la interpretació de Ne me quitte pas de Jacques Brel. En aquella interpretació hi havia no només sensibilitat, també hi havia la saviesa de qui ha entès el sentit profund de la música, de la poesia, de l’art. Ningú del públic en va quedar indiferent.

Per tant, si en teniu ocasió, no us perdeu l’oportunitat d’escoltar L’ombre de ton chien. Aquest dissabte -28 de juliol- actuen a la Font Cuitora de Capellades a les 10 de la nit i dissabte de la setmana que ve -4 d’agost- a la mateixa hora a la Plaça del Pati de Torà. Us puc garantir, si hi aneu, una estona a prop de la felicitat, atrapar-la ja és cosa de cadascú.

Farmàcia de guàrdia

Rellegit al programa del 12è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Palau de la Música Catalana, 28 de maig de 1996:

No es Valium ni Orfidal,
no me ha entendido.
Se trata de la fe. Sí: de la fe.
Comprendo que es muy tarde
y no son horas
de andar telefoneando a una farmacia
con tales quintaesencias.
Lo que yo necesito
para entrar confiada en el vientre del sueño
es algún específico protector de la fe.
¿Que le ponga un ejemplo más concreto?
Pues no sé… Necesito
creerme que este saco
cerrado por la boca
y en cuya superficie
se aprecia la joroba
de envoltorios estáticos
puede volver a abrirse alguna vez,
a provocar deseos y sorpresas
bajo la luz del sol y de la luna,
bajo el fervor clemente
de los dioses del mar.
¡Oh, volver a sentir lo que era eso!
Y ni siquiera necesito tanto
-ya es menos lo que pido-;
simplemente creerme
que un día lo sentí
intempestivamente
cuando más descuidada andaba de esperarlo,
y supe con certeza
que sí, que se podía,
que un corazón doméstico
cuando al fin se desboca
es porque está latiendo sin saberlo
desde otro muy cercano.

Ya. Que no tienen nada.
Pues perdone.
Comprendo que es muy tarde
para hacerle perder a usted el tiempo
con tales quintaesencias.
Ya me lo figuraba.
Buenas noches.

Carmen Martín Gaite dixit.

 

[Pintura de Juan M. Valcarcel]

Silenci

Llegit a Claustre, XXVI Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March; (Edit. Tres i Quatre, col·lecció Poesia 3i4, núm.131, València, 2007):

SILENCI

Quan pronuncie la paraula Silenci,
la destruesc.
(Wislawa Szymborska)

Pense el blanc subtil del Quadern
i de la solitud aprenc:
caminar el moll del silenci.

Muda, el dic amb els ulls
-tot silenci incita a la nuesa-,
despulle l’esquena de les hores,
els lòbuls de carn que l’udol habita.

L’home simula fer-se el mort i viu
el més antic deliri: retrobar-se,
el pes fosc de la cova que ens fa savis,
entendre el món perquè el vent no el canvia.

Oberta al mar d’aquest far meu, m’explore
la fondària arenosa dels ulls,
infinit i amb solcs és l’iris del temps,
agut lleuger i impur és el silenci.

Isabel Garcia i Canet dixit.

 

[Fotografia de Cristina Moreno]

Intel·ligibilitat i bellesa

És decebedor que ja ben entrat el segle XXI, i també entre la gent del meu gremi, hi corrin encara més o menys soterrats vells prejudicis. Sovint hi penso quan sento algú a dir allò de “No, és que jo sóc de… lletres”. O poseu-hi “… de ciències”, que pel que fa al cas és el mateix. No puc entendre que ens posem barreres de manera tan condescendent i ens parem la trampa de creure que el món està compost de parcel·les estanques.

Tant si seguim els camins inductius com si seguim els deductius, és en el coneixement que s’hi troba una bona part de la màgia de viure, i és per això que és una llàstima que siguem nosaltres mateixos que, pobres d’esperit, ens limitem el saber. Si el que al capdavall volem, científics o poetes, no és altra cosa que saber què som i on vivim, tots els camins són prou fascinadors per esbrinar-ho.

Segurament és per això que quan vaig llegir aquest post de El violinista celest, de seguida em va venir al cap un altre text que feia temps havia llegit a l’entrada del Cosmocaixa de Barcelona. Em va semblar que hi explica, net i clar, quin és el lligam entre les ciències i les arts i per això el reprodueixo aquí:

“No tot allò que és imaginable s’esdevé a la realitat. Els objectes i els fets reals tenen unes restriccions inviolables: les lleis de la natura. El seu coneixement ajuda a complir una vella il·lusió dels éssers vius: anticipar la incertesa. Les lleis s’escriuen amb equacions matemàtiques, una relació entre les magnituds rellevants (massa, càrrega, energia,…) i els seus canvis en el temps i l’espai. Una equació d’una llei és més fonamental com més gran és el seu àmbit d’aplicació. Una gran equació d’una gran llei és com un poema, un concentrat d’intel·ligibilitat i bellesa.”

Una gran equació és com un poema. Tant una com l’altre serveixen per fer més intel·ligibles el món i l’exercici de viure-hi. I serveixen, també, per ajudar-nos a capturar-ne la bellesa. I és que, potser, la felicitat no sigui res més que saber -pels camins de la ciència o de la poesia- la bellesa del món.

Quan les flors miren els poetes

Diumenge que ve a les set de la tarda, al Castell de Subirats, el Toti Soler hi posarà la música, la Sílvia Amigó la veu i la Marta Rodríguez la presència de les flors. Expliquen que el que volen fer és entrelligar aquests tres elements -paraula, música i imatge- per ensenyar-nos els vincles que des de sempre hi ha hagut entre les flors i la poesia: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvat-Papasseit, Rabindranath Tagore, Fernando Pessoa, Robert Walser,… Si us cal més informació, podeu trucar al 938993011.