El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.

Je t’aime, de l’Anna Roig i L’ombre…

De l’Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió, quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint n’he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada casual o gràcies al seu germà Xavier, que me’n dóna notícies quan passo per casa seva a buscar vi i cava.

I cada vegada que en sé alguna cosa nova, veig com l’Anna i L’ombre de ton chien no paren de créixer en el món de la música sense renunciar al seu caràcter i a la seva personalitat. Fa pocs dies vaig saber que havien rodat un videoclip de presentació del seu projecte musical, és aquest que hi ha sobre el text i que us convido a escoltar. Si en voleu saber més, també els podeu trobar al seu bloc. Apa, bon vespre i bona música!

Vam estar aquí, un dia érem vius…

He llegit Marques, un petit llibre de 70 pàgines de Bernardo Atxaga que ha traduit al català en Josep Maria Fonalleras. En aquest llibre, que comença amb l’evocació de les traces fetes per algú fa set mil anys en un bloc de pedra, Atxaga rememora les marques dels bombardejos de Guernika. I he de dir que de debò el recomano, perquè pel que fa a les discusions i les polèmiques sobre la necessitat de recuperar o no la memòria de la guerra civil espanyola -o de qualsevol altra guerra- i els seus morts, aquest és probablement el text més savi he llegit. Comença així:

En un petit museu de Milà hi ha una roca que es coneix com ‘il Masso di Bormo’. No és una roca qualsevol. Està plena d’estries, de traços, de marques fetes amb un objecte punxant; marques que són línies rectes o lleugerament corbes, o que són figures radials, una mena de sols o asteriscos; marques que componen uns dibuixos que avui en diríem geomètrics.

Una placa col·locada al peu de la roca explica que va estar soterrada fins al 1956, l’any que una riuada i el consegüent moviment de terres la van deixar al descobert; explica també que la seva decoració abstracta la podem fer recular fins fa set mil anys. Segons els càlculs, va ser aleshores, en aquell moment de la prehistòria, cinc mil anys abans del naixement de Crist, que uns quants éssers humans es van ajupir davant la roca i la van marcar: van escriure-hi un missatge capaç de travessar setanta segles fins a arribar on som nosaltres.

No podem desxifrar el missatge en tots els seus detalls perquè no tenim a mà les referències que ens remeten a un determinat succés, com passa amb les pintures rupestres; la caça d’un bisó o la mort d’un guerrer. L’únic que podem afirmar davant ‘il Masso di Bormo’ és que les estries, els traços i les marques expressen el que és primordial, elemental; un missatge que, bàsicament, diu: “Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí”. […]

Atxaga dixit.

Edgar Allan Poe: “El corb”

“[…]
I el corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sol ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar -mai més!”

Tot i que Edgar Allan Poe és considerat el mestre del relat fantàstic i de terror psicològic, és també autor del gran poema romàntic titulat El corb. A dalt hi he transcrit només la darrera estrofa, però aquí es pot llegir sencera la magnífica traducció que en va fer Xavier Benguerel.Si no és El corb, busqueu algun altre dels seus poemes o dels seus relats i llegiu-lo en veu alta perquè avui , 19 de gener, aquesta serà la millor manera d’homenatjar Poe. Fa exactament 200 anys que va néixer a Boston per ensenyar-nos a mirar dins la foscor.

Edgardo Dobry i Ricard Garcia

Em va trucar, fa uns dies, el Matías Néspolo i em va proposar confrontar el pensament poètic de l’Edgardo Dobry i el meu. Jo no havia llegit la poesia de l’Edgardo, però vaig acceptar després que en Néspolo -que sí que ens havia llegit a tots dos- em digués que tot i que fem poesia ben diferent, ell hi veia punts de confluència prou interessants.

Escoltar la manera que tenen els altres d’enfrontar-se al fet poètic, i també mirar d’explicar com ho faig jo, em resulta molt estimulant, i és amb aquesta intenció que ens vam trobar dimecres a la cafeteria de La Central del Raval.

De la xerrada, que va ser llarga i per a mi força interessant, el Matías Néspolo n’ha fet un article que avui s’ha publicat a les pàgines del suplement Tendències de l’edició de Catalunya de El Mundo. Es titula Dos lenguas para una misma búsqueda poética i parla del que tots dos pensem que ha de ser la poesia, de com ens agrada treballar-la i també -és clar- dels nostres darrers llibres, Cosas de l’Edgardo Dobry i el meu De secreta vida.

Si us ve de gust, podeu llegir l’article clicant a sobre de la imatge següent:

[Nota: Ricard Garcia i Edgardi Dobry fotografiats per Antonio Moreno]

Si yo amaneciera otra vez

Remenava llibretes i he retrobat les anotacions que vaig fer quan vaig llegir el llibre que va publicar el 1997 Javier Marías amb el títol Si yo amaneciera otra vez. És un llibre molt ben editat que conté una dotzena de poemes de A Green Bough de William Faulkner, a més d’alguns textos del mateix Marías i de Manuel Rodríguez Rivero sobre l’autor nord-americà. Els poemes hi són en la versió original i també en la traducció castellana de Javier Marías. D’entre tots, a mi m’agrada molt el que diu:

IF THERE BE GRIEF, THEN LET IT BE BUT RAIN,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breadh.
…………………………………………………………………………

SI HAY DOLOR, QUE SEA SÓLO LLUVIA,
y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,
si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar
en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues ¿dónde hay muerte
mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto
tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,
esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

I d’entre tots, el poema que he transcrit hi és especialment subratllat i anotat a la llibreta, i m’adono que onze anys més tard ho tornaria a fer de la mateixa manera. Potser és que, d’alguna forma, hi ha paraules, versos o frases amb les quals ens hem ensopegat algun dia llegint o al teatre o en una conversa i que s’incrusten en nosaltres i ja no ens en podrem desfer mai més perquè es converteixen en part substancial de nosaltres. Remenant i remenant més llibretes he pensat que potser sí, que una bona part de mi es pot explicar només amb els fragments de lectures que durant molt de temps he anat anotant. Per això, si algun dia em torno a despertar m’agradaria poder rellegir aquestes llibretes que he anat guixant a poc a poc i que m’expliquen qui he volgut ser.

L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Una certa salvació

“¿Se supone que estamos destrozados? No. Sí. No lo sé. Se supone que estamos descoyuntados, fragmentados, enajenados. Se supone que estamos desorientados y estupefactos. Lo afirman la mayor parte de los filósofos y los sociólogos contemporáneos. Y no seré yo quien lo niegue. Además, cualquier forma de infelicidad y de dolor parece siempre honesta. Ahora la humanidad entera adopta una actitud de asombro, un gesto de cansancio, de no saber qué hacer: una especie de hastiada perplejidad medrosa ante el siglo que comienza.

Lo peor es que uno siempre tiene la sensación de estar solo. Hace poco estuve dando una conferencia en otra ciudad. Había unas treinta personas en la sala. En realidad, no se trataba de una verdadera conferencia, sino de una especie de mesa redonda sobre mis últimas obras. Fue una experiencia agradable. La gente me hacía preguntas acerca de mis novelas y yo debía contestarlas. Preguntas realmente buenas y a veces juicios de valor que demostraban que me habían leído a conciencia, cosa que, como es lógico, me aterrorizaba por un lado, pero por otro me halagaba enormemente. Los escritores invisibles nos maravillamos cada vez que tenemos ocasión de comprobar que alguien nos lee. Y alguien, una mujer, una mujer con acento sudamericano, una mujer muy hermosa, me preguntó, como si supiera muy bien lo que me preocupa:

– ¿Podemos salvarnos por medio de la literatura, puede la literatura ser una forma de salvación?

Diosmío, pensé entonces, la salvación otra vez. Le respondí que, casualmente, la pasada noche había estado releyendo algunas páginas de Maestros antiguos, una novela de Thomas Bernhard, un autor al que en otro tiempo leí con avidez. Le comenté que había encontrado un fragmento en el que decía: Nos confiamos durante toda la vida a los Grandes Ingenios y a los así llamados Maestros Antiguos, y nos vemos mortalmente decepcionados por ellos porque no cumplen su finalidad en el momento decisivo. Su finalidad. El momento decisivo. Eso es lo que opinaba Bernhard. Que tampoco los maestros antiguos, los grandes autores, aquellos que nos han acompañado a lo largo de la vida y cuyas páginas nos hemos aprendido prácticamente de memoria, cumplen su finalidad en el momento decisivo. Pero, ¿qué quiere decir en realidad? ¿Cuál es el momento decisivo? Y, sobre todo, ¿cuál es esa finalidad a la que se refiere?

Le dije: el que dedica su vida a la literatura, ¿qué puede esperar, al fin y al cabo, de la literatura en ese supuesto momento decisivo que no haya recibido ya? He dedicado mi vida a la literatura, puede decir uno, y al cabo de mucho tiempo (tanto que ya cambiar es imposible) he comprendido, le dije, que la literatura tampoco es la salvación. Pero, cuando hablamos de salvación(no recuerdo si Bernhard llega a utilizar esa palabra solemne, aunque no me sorprendería lo más mínimo) entonces, ¿de qué hablamos? ¿De no caer en la estupidez? ¿De no caer en la ambición? ¿De no caer en la locura? Evidentemente, no hay tal salvación; eso fue lo que le dije.

– No la hay –repetí varias veces-. No la hay.

Y sin embargo, de algún modo, sabemos que sí hay, después de todo, una cierta salvación, le dije después, O algo, en todo caso, parecido a una especie de pequeña salvación. Leemos o escribimos un poema (lo que sea, una hoja entera o una simple frase), y sabemos que en ese momento hay algo iluminador. Algo que posee la fuerza suficiente para hacer que todo se detenga. Que todo pase a segundo plano. Es como mirar un cuadro de Rembrandt, o de Vermeer. O de Rothko, o de Klee. A veces ocurre y otras no, pero cuando ocurre merece la pena. O como escuchar a Bach de vez en cuando. Como volver a poner el disco de las Variaciones Goldberg y encontrarte ahí de pronto con Glenn Gould acompañando con el piano su gruñido interior. Al final, lo mismo da que sean las Variaciones Goldberg o Tom Waits cantando All the World is Green. Dices, te dices a ti mismo: Diosmío, qué es esto. Te preguntas: ¿qué ocurre? ¿Qué está ocurriendo? ¿Qué demonios está pasando ahí? ¡Qué maravilla!

Y dices: Que se detenga todo.

Eso fue lo que le contesté. Ésa es la única salvación en que ahora creo. Efímera, escuálida, temblorosa, una criatura que hay que cuidar constantemente. Luego están los días, claro, pero eso no tiene nada que ver con la salvación. Eso es el tiempo. El paso de las horas. Los días sucesivos. Los años que nos llevan.”

Fernando Luis Chivite dixit.

Nicolas de Staël

La tarda d’abans d’ahir va ser una d’aquelles vegades que tens la sensació, quan surts d’una exposició o d’un concert o acabes un llibre, que ja no ets exactament el mateix que eres abans de començar. El cas és que jo no en sabia res de res de Nicolas de Staël (1914-1955) ni de la seva pintura fins que, dilluns a La Pedrera, se’m va fer present amb una força aclaparadora.

No sabria definir la seva pintura, no és abstracta ni tampoc figurativa, però està feta amb una llibertat absoluta des de molt més enllà de cap moda o de cap corrent artística. És una pintura feta – com ell mateix diu- des de la necessitat de pintar per a poder viure: “Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura.”

Als seus primers quadres la pintura té el gruix de la vida de tal manera que es pot sentir, al contemplar-los, la tensió del braç del pintor, la força de la seva mà aplicant el color amb la paleta. Més endavant, el que més em crida l’atenció és com les taques de color –més enllà de les formes- omplen de llum els espais i és aquesta llum la que –a mida que et distancies del quadre- et retorna les figures o els paisatges que havia viscut el pintor.

És ben viva la pintura de Nicolas de Staël, respira i, ja sigui amb la consistència de la matèria o amb la dels colors, la seva respiració et captura i et transmet una força i una energia que, tot i que és difícil d’explicar, n’intueixes l’origen. Perquè a través de la seva obra revius, d’alguna manera, instants de bellesa i pots, sobretot, sentir la densitat del diàleg que–no només a través dels sentits, sinó també amb tot el cos – Staël mantenia amb l’absolut.

L’exposició estarà oberta fins el 24 de setembre, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre, a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa de Catalunya. L’entrada és gratuïta i el catàleg, que costa 25€, és un regal.

[Pintura: Les Cyprès (1953) de Nicolas de Staël]