Silenci

Llegit a Claustre, XXVI Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March; (Edit. Tres i Quatre, col·lecció Poesia 3i4, núm.131, València, 2007):

SILENCI

Quan pronuncie la paraula Silenci,
la destruesc.
(Wislawa Szymborska)

Pense el blanc subtil del Quadern
i de la solitud aprenc:
caminar el moll del silenci.

Muda, el dic amb els ulls
-tot silenci incita a la nuesa-,
despulle l’esquena de les hores,
els lòbuls de carn que l’udol habita.

L’home simula fer-se el mort i viu
el més antic deliri: retrobar-se,
el pes fosc de la cova que ens fa savis,
entendre el món perquè el vent no el canvia.

Oberta al mar d’aquest far meu, m’explore
la fondària arenosa dels ulls,
infinit i amb solcs és l’iris del temps,
agut lleuger i impur és el silenci.

Isabel Garcia i Canet dixit.

 

[Fotografia de Cristina Moreno]

Intel·ligibilitat i bellesa

És decebedor que ja ben entrat el segle XXI, i també entre la gent del meu gremi, hi corrin encara més o menys soterrats vells prejudicis. Sovint hi penso quan sento algú a dir allò de “No, és que jo sóc de… lletres”. O poseu-hi “… de ciències”, que pel que fa al cas és el mateix. No puc entendre que ens posem barreres de manera tan condescendent i ens parem la trampa de creure que el món està compost de parcel·les estanques.

Tant si seguim els camins inductius com si seguim els deductius, és en el coneixement que s’hi troba una bona part de la màgia de viure, i és per això que és una llàstima que siguem nosaltres mateixos que, pobres d’esperit, ens limitem el saber. Si el que al capdavall volem, científics o poetes, no és altra cosa que saber què som i on vivim, tots els camins són prou fascinadors per esbrinar-ho.

Segurament és per això que quan vaig llegir aquest post de El violinista celest, de seguida em va venir al cap un altre text que feia temps havia llegit a l’entrada del Cosmocaixa de Barcelona. Em va semblar que hi explica, net i clar, quin és el lligam entre les ciències i les arts i per això el reprodueixo aquí:

“No tot allò que és imaginable s’esdevé a la realitat. Els objectes i els fets reals tenen unes restriccions inviolables: les lleis de la natura. El seu coneixement ajuda a complir una vella il·lusió dels éssers vius: anticipar la incertesa. Les lleis s’escriuen amb equacions matemàtiques, una relació entre les magnituds rellevants (massa, càrrega, energia,…) i els seus canvis en el temps i l’espai. Una equació d’una llei és més fonamental com més gran és el seu àmbit d’aplicació. Una gran equació d’una gran llei és com un poema, un concentrat d’intel·ligibilitat i bellesa.”

Una gran equació és com un poema. Tant una com l’altre serveixen per fer més intel·ligibles el món i l’exercici de viure-hi. I serveixen, també, per ajudar-nos a capturar-ne la bellesa. I és que, potser, la felicitat no sigui res més que saber -pels camins de la ciència o de la poesia- la bellesa del món.

Quan les flors miren els poetes

Diumenge que ve a les set de la tarda, al Castell de Subirats, el Toti Soler hi posarà la música, la Sílvia Amigó la veu i la Marta Rodríguez la presència de les flors. Expliquen que el que volen fer és entrelligar aquests tres elements -paraula, música i imatge- per ensenyar-nos els vincles que des de sempre hi ha hagut entre les flors i la poesia: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvat-Papasseit, Rabindranath Tagore, Fernando Pessoa, Robert Walser,… Si us cal més informació, podeu trucar al 938993011.

Memòria històrica

Llegit a La higuera:

“[…] Me ayuda mucho quedarme a la espalda de la camisa azul de mi jefe, que me contagia su inquebrantable determinación.
La mujer que abraza a este hombre será su esposa, suponiendo que estén casados, que con esta gente no se sabe.
-¿Por qué se lo quieren llevar? -llora la mujer-. ¿De qué le acusan?
-Ha conspirado contra España -le explica secamente Pedro Alberto.
-Lo único que hace todo el día es trabajar de maestro en la escuela -dice la mujer.
Y Pedro Alberto la calla con una de sus frases incontestables:
-¿Le parece poco?”

Ramiro Pinilla dixit.

Nit de Nadal

Llegit a Obra Completa, 1965-1980, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 1981:

En freda nit de Nadal, el fillet d’una mareta s’aferra a una mamelleta que li ofereix sem pitral. La llar no donava llum ni caliu. No tenen llenya ni flassada d’estamenya. Només, de la palla, el fum. D’aquella llima pansida el fillet no mama més. Serà eixa nit beneïda per als que no tenen res? Miquel Peris i Segarra dixit. [Fotografia d’Abdelhak Senna]

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Paisatges neuronals

Els museus de veritat mai no te’ls acabes, et sorprenen per una cosa o una altra i sempre te’n pots endur noves emocions. Ahir vaig visitar un altre cop el Cosmocaixa de Barcelona i vaig aprofitar per tornar a admirar algunes parts del museu que ja coneixia, entretenint-me sobretot davant dels talls geològics. Aquests talls són, probablement, el que més m’agrada de l’exposició permanent; suposo que pel que tenen de natura alhora que d’impressionant obra d’art. La primera vegada que els vaig veure, vaig sentir emocions molt semblants a les que he sentit, a vegades, davant d’algunes obres pictòriques.

Però el que realment em va tornar a dur al Cosmocaixa, a banda de la voluntat insistent del meu fill, va ser l’esquer de l’exposició Paisatges neuronals, feta per l’Obra social de “la Caixa”, l’Organització Internacional per a la Recerca del Cervell i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Feia algunes setmanes que havia sentit com al programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, el Jorge Wagensberg reivindicava la grandesa de Santiago Ramón y Cajal: Una de les cinc o sis ments més privilegiades que ha conegut aquest món nostre -va dir Wagensberg-. Aquest món sovint tant miserable -afegeixo jo- amb aquelles persones que han estat capaces d’intuir primer i de veure, després, allò que està més enllà de la mirada i de l’enteniment del comú de les persones. La M. em va fer notar, davant d’algunes fotografies de Ramón y Cajal, la intensitat de la seva mirada. Era la mirada de qui havia vist el que encara ningú altre no havia vist, la mirada d’algú que s’havia acostat molt i molt a la veritat.

Poder veure les fotografies dels complexos micropaisatges neuronals obtingudes pels investigadors resulta molt impressionant i convida a la reflexió més profunda sobre la nostra condició d’éssers vius. I convida també, i en la mateixa mesura, a gaudir de la bellesa oculta de la vida. Durant tota l’exposició, no saps si estàs davant dels resultats d’una investigació científica o davant d’una excelsa realització artística. I al final, quan et preguntes quina necessitat hi ha de dissociar una cosa de l’altra, t’adones que no n’hi ha cap, que tot és el mateix i que, com molt bé diu el fulletó de l’exposició, les imatges procedents de la investigació científica d’avantguarda són “un autèntic estímul per a la comprensió científica i per a la intuïció artística”. Observar els mecanismes més ocults de la intel·ligència produeix emocions molt properes a les que ens proporciona l’art. A més, els comentaris -sobretot els del novel·lista Enrique Vila-Matas i els del pintor Frederic Amat– que acompanyen les fotografies, també ajuden a explorar els camints de la ment, els de les sensacions i els del pensament que es produeixen dins dels cervells dels éssers vius.

Doncs bé, -en mig de tanta efervescència religiosa com hi ha aquests dies tant a l’orient com a l’occident, quan l’obscurantisme de les esglésies es manifesta gregari i ranci contra la llibertat de viure tal i com ens dictin els sentiments i les raons- l’experiència dels Paisatges neuronals no només ajuda a entendre millor la modernitat dels ideals renaixentistes, si no que també convida a entendre que el coneixement, a vegades racional i a vegades intuïtiu, és el que ens dóna la llibertat de pensar i de sentir, de ser.