Memòria històrica

Llegit a La higuera:

“[…] Me ayuda mucho quedarme a la espalda de la camisa azul de mi jefe, que me contagia su inquebrantable determinación.
La mujer que abraza a este hombre será su esposa, suponiendo que estén casados, que con esta gente no se sabe.
-¿Por qué se lo quieren llevar? -llora la mujer-. ¿De qué le acusan?
-Ha conspirado contra España -le explica secamente Pedro Alberto.
-Lo único que hace todo el día es trabajar de maestro en la escuela -dice la mujer.
Y Pedro Alberto la calla con una de sus frases incontestables:
-¿Le parece poco?”

Ramiro Pinilla dixit.

Nit de Nadal

Llegit a Obra Completa, 1965-1980, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 1981:

En freda nit de Nadal, el fillet d’una mareta s’aferra a una mamelleta que li ofereix sem pitral. La llar no donava llum ni caliu. No tenen llenya ni flassada d’estamenya. Només, de la palla, el fum. D’aquella llima pansida el fillet no mama més. Serà eixa nit beneïda per als que no tenen res? Miquel Peris i Segarra dixit. [Fotografia d’Abdelhak Senna]

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Paisatges neuronals

Els museus de veritat mai no te’ls acabes, et sorprenen per una cosa o una altra i sempre te’n pots endur noves emocions. Ahir vaig visitar un altre cop el Cosmocaixa de Barcelona i vaig aprofitar per tornar a admirar algunes parts del museu que ja coneixia, entretenint-me sobretot davant dels talls geològics. Aquests talls són, probablement, el que més m’agrada de l’exposició permanent; suposo que pel que tenen de natura alhora que d’impressionant obra d’art. La primera vegada que els vaig veure, vaig sentir emocions molt semblants a les que he sentit, a vegades, davant d’algunes obres pictòriques.

Però el que realment em va tornar a dur al Cosmocaixa, a banda de la voluntat insistent del meu fill, va ser l’esquer de l’exposició Paisatges neuronals, feta per l’Obra social de “la Caixa”, l’Organització Internacional per a la Recerca del Cervell i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Feia algunes setmanes que havia sentit com al programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, el Jorge Wagensberg reivindicava la grandesa de Santiago Ramón y Cajal: Una de les cinc o sis ments més privilegiades que ha conegut aquest món nostre -va dir Wagensberg-. Aquest món sovint tant miserable -afegeixo jo- amb aquelles persones que han estat capaces d’intuir primer i de veure, després, allò que està més enllà de la mirada i de l’enteniment del comú de les persones. La M. em va fer notar, davant d’algunes fotografies de Ramón y Cajal, la intensitat de la seva mirada. Era la mirada de qui havia vist el que encara ningú altre no havia vist, la mirada d’algú que s’havia acostat molt i molt a la veritat.

Poder veure les fotografies dels complexos micropaisatges neuronals obtingudes pels investigadors resulta molt impressionant i convida a la reflexió més profunda sobre la nostra condició d’éssers vius. I convida també, i en la mateixa mesura, a gaudir de la bellesa oculta de la vida. Durant tota l’exposició, no saps si estàs davant dels resultats d’una investigació científica o davant d’una excelsa realització artística. I al final, quan et preguntes quina necessitat hi ha de dissociar una cosa de l’altra, t’adones que no n’hi ha cap, que tot és el mateix i que, com molt bé diu el fulletó de l’exposició, les imatges procedents de la investigació científica d’avantguarda són “un autèntic estímul per a la comprensió científica i per a la intuïció artística”. Observar els mecanismes més ocults de la intel·ligència produeix emocions molt properes a les que ens proporciona l’art. A més, els comentaris -sobretot els del novel·lista Enrique Vila-Matas i els del pintor Frederic Amat– que acompanyen les fotografies, també ajuden a explorar els camints de la ment, els de les sensacions i els del pensament que es produeixen dins dels cervells dels éssers vius.

Doncs bé, -en mig de tanta efervescència religiosa com hi ha aquests dies tant a l’orient com a l’occident, quan l’obscurantisme de les esglésies es manifesta gregari i ranci contra la llibertat de viure tal i com ens dictin els sentiments i les raons- l’experiència dels Paisatges neuronals no només ajuda a entendre millor la modernitat dels ideals renaixentistes, si no que també convida a entendre que el coneixement, a vegades racional i a vegades intuïtiu, és el que ens dóna la llibertat de pensar i de sentir, de ser.

Poetes a la Torre Muntadas

El Jordi Boldú, que és un dels meus nexes amb el món des de fa molt de temps i que de tant en tant em dóna vitamines, em recepta la 2a edició del festival Poetes a la Torre Muntadas del Prat de Llobregat. Busco el prospecte i hi trobo que ahir se’m van escapar l’Albert Roig i el Perejaume, però dimarts que ve a les nou del vespre hi haurà l’Anna Aguilar-Amat i el Roger Puig.

El dimarts 18 de juliol, també a les nou, hi haurà El Sopar dels Poetes, amb Silvia Amigó –que recita Pessoa meravellosament-, Ester Andorrà, Tomàs Arias, Max Besora, Pau Bou, Jordi Boldú –en qualsevol moment pot explotar-, Francesc Bombí, Javier Caballero, Eduard Carmona, Antoni Clapés, Xavier d’Edimburg, Neus Dalmau, Joan Duran, Eduard Escofet, Ramon Farrés, Francesc Garriga, j, Sebastià Jovani, Miquel Àngel Marín, Núria Martínez Vernis, Cinta Massip, Xavier Padullés, Jordi Prenafeta, Carles Rebassa, Carles Maria Sanuy, Joan Todó, Mireia Vidal-Conte, Joan Vinuesa i tothom que s’hi vulgui apuntar. Serà servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay.

I a les nou del vespre del darrer dimarts de juliol: Josep Pedrals, Roger Mas, Laia Noguera, Òscar Solsona i Mariano Martínez.

Pel que sembla a El poble del costat saben tot el que cal saber del que ha de passar els dimarts de juliol als Jardins de la Torre Muntadas, (carrer de Jaume Casanovas, 80 del Prat de Llobregat).

Pedrals eròtic

Sense haver-ho previst, que és com millor passen les coses, dissabte a la nit a la Torre de les Hores de Martorell, vas tenir l’oportunitat de tornar a sentir com desgrana els seus versos en Josep Pedrals.

L’acte, que havien convocat labreu edicions i la Fundació Francesc Pujols per presentar la col·lecció alabatre de poesia dirigida per l’Ester Andorrà, el Marc Romera i la Clara Font, el va defensar el Pedrals, divertit i descarat, escampant un torrent de poemes plens d’erotisme. Per tastar-lo, res millor que el poema que obre El furgatori:

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

[Josep Pedrals, El furgatori, labreu edicions, Cornellà de Llobregat, 2006]

Els amants

Acabo de llegir al Flux de Jaume Subirana primer, i a Vilaweb Lletres després, que ha mort Isabel Lorente i Riba, companya i muller de Vicent Andrés Estellés. I gairebé com un acte reflex, sense ni tan sols haver-me d’aixecar de la cadira, he estirat el braç i he agafat de la prestatgeria una vella edició del Llibre de meravelles que vaig comprar a l’octubre de 1979. No m’ha calgut buscar gaire per trobar el que volia. No recordo si primer els vaig llegir o els vaig sentir de la veu de l’Ovidi Montllor, però a la pàgina 30 els versos de Els amants han aparegut tant carnals com la primera vegada.

I tot plegat m’ha fet pensar en el que aquests dies remeno sobre el valor de la poesia. Tornant a llegir alguns dels poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés, no em sembla cap disbarat pensar que els versos que ell va escriure són també obra, d’alguna manera, d’aquella dona a qui anaven dirigits; com també pertanyen ja a tots els qui vàrem aprendre a estimar amb les paraules del poeta. Per què, si no, ens han quedat al celler de la memòria i aquest esborronament a la pell ara que els torno a dir en veu alta?

La carn vol carn.
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent, editor; València 1979-4a ed.]

Un poema ha de dir…

Davant les tremolors d’aquest castell de cartes que t’entestes a defensar, hi ha qui t’apunta la necessitat de recórrer a un especialista en Càlcul d’estructures:

“Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessariament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.”