Un poema ha de dir…

Davant les tremolors d’aquest castell de cartes que t’entestes a defensar, hi ha qui t’apunta la necessitat de recórrer a un especialista en Càlcul d’estructures:

“Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessariament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.”

Més poesia africana

Com que una cosa en porta una altra, l’entrada anterior m’ha portat a la memòria l’actuació, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona de fa tres anys, de la Werewere Liking, unapoeta en llengua bassa. Va ser impressionant la seva manera de recitar, o de representar gairebé, els poemes damunt l’escenari del Palau de la Música. Els poemes, com els grans rius que contenen la vida, fluien d’ella a nosaltres amb una frescor oblidada en aquest món nostre -ai!- tan modern. A continuació una mostra:

ARENGAR ELS CAPTAIRES

Aï su u mbébél bé mwèt
Tèhè wè minpông mi môl wèè ngohop njock

Su ma tuba wèè sèguè sèguè

Ni likôl li minlung wèè môlô sép

Sèrbak konbak su u mbébél bé mwèt

La cara no desagrada mai el seu amo
Tothom es troba maco i més que res no vol callar-ho
Fins i tot amb narius com forats de trompes d’elefants
La cara marcada per la verola com als temps d’abans
Les natges sarnoses de nyam polsós en temporada seca
Tothom es troba maco i tothom s’ho confessa
Davant d’un mirall de cara o de gairell
Tothom es delecta s’estufa i no hi cap a la pell
Eééé sèrbak konbak su u mbébél bé nwèt éi!

El meu nom és “Lentament, Filla de la Cursa, Soroll del Pas de Cargol
No se’l sent però se’n veuen les empremtes, tant si es vol com si no es vol”
Mestra de la paraula cantada, domo sons de cítares i guitarres,
Cants de les gènesis i d’iniciades hermafrodites llengües agusades
Desxifro en les ballarines hermenèutiques els signes traçats al revés
I sobre els passos de ball els hi traço la gènesi de l’univers un cop més

Maca com a menuda que sóc vull arengar els captaires
I invitar-los a la meva taula de sons per tastar una paraula nova
Els demano que escoltin la Mestra de la Paraula Cantada,
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Aiiii, Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la meva paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món

Els adults juguen a jocs de l’infern, els jocs de foc
Als adults els agrada jugar a dominar, a manipular
Jo em dirigeixo al nen que al fons de tu sobreviu
El nen no sempre compren per quin motiu
Els adults desaprenen tan depressa a jugar
A reinventar el món sense desesperar
Jo vull Arengar tots els captaires fins a la total estimulació
D’allò que els queda, al més pregó, d’infantesa i d’inspiració
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món.

Traducció de Mireia Porta.
(El que es diu en llengua bassa queda traduït en els versos que ho segueixen. )

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.