Poetes a la Torre Muntadas

El Jordi Boldú, que és un dels meus nexes amb el món des de fa molt de temps i que de tant en tant em dóna vitamines, em recepta la 2a edició del festival Poetes a la Torre Muntadas del Prat de Llobregat. Busco el prospecte i hi trobo que ahir se’m van escapar l’Albert Roig i el Perejaume, però dimarts que ve a les nou del vespre hi haurà l’Anna Aguilar-Amat i el Roger Puig.

El dimarts 18 de juliol, també a les nou, hi haurà El Sopar dels Poetes, amb Silvia Amigó –que recita Pessoa meravellosament-, Ester Andorrà, Tomàs Arias, Max Besora, Pau Bou, Jordi Boldú –en qualsevol moment pot explotar-, Francesc Bombí, Javier Caballero, Eduard Carmona, Antoni Clapés, Xavier d’Edimburg, Neus Dalmau, Joan Duran, Eduard Escofet, Ramon Farrés, Francesc Garriga, j, Sebastià Jovani, Miquel Àngel Marín, Núria Martínez Vernis, Cinta Massip, Xavier Padullés, Jordi Prenafeta, Carles Rebassa, Carles Maria Sanuy, Joan Todó, Mireia Vidal-Conte, Joan Vinuesa i tothom que s’hi vulgui apuntar. Serà servit a taula per Carles Hac Mor i Ester Xargay.

I a les nou del vespre del darrer dimarts de juliol: Josep Pedrals, Roger Mas, Laia Noguera, Òscar Solsona i Mariano Martínez.

Pel que sembla a El poble del costat saben tot el que cal saber del que ha de passar els dimarts de juliol als Jardins de la Torre Muntadas, (carrer de Jaume Casanovas, 80 del Prat de Llobregat).

Pedrals eròtic

Sense haver-ho previst, que és com millor passen les coses, dissabte a la nit a la Torre de les Hores de Martorell, vas tenir l’oportunitat de tornar a sentir com desgrana els seus versos en Josep Pedrals.

L’acte, que havien convocat labreu edicions i la Fundació Francesc Pujols per presentar la col·lecció alabatre de poesia dirigida per l’Ester Andorrà, el Marc Romera i la Clara Font, el va defensar el Pedrals, divertit i descarat, escampant un torrent de poemes plens d’erotisme. Per tastar-lo, res millor que el poema que obre El furgatori:

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

[Josep Pedrals, El furgatori, labreu edicions, Cornellà de Llobregat, 2006]

Els amants

Acabo de llegir al Flux de Jaume Subirana primer, i a Vilaweb Lletres després, que ha mort Isabel Lorente i Riba, companya i muller de Vicent Andrés Estellés. I gairebé com un acte reflex, sense ni tan sols haver-me d’aixecar de la cadira, he estirat el braç i he agafat de la prestatgeria una vella edició del Llibre de meravelles que vaig comprar a l’octubre de 1979. No m’ha calgut buscar gaire per trobar el que volia. No recordo si primer els vaig llegir o els vaig sentir de la veu de l’Ovidi Montllor, però a la pàgina 30 els versos de Els amants han aparegut tant carnals com la primera vegada.

I tot plegat m’ha fet pensar en el que aquests dies remeno sobre el valor de la poesia. Tornant a llegir alguns dels poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés, no em sembla cap disbarat pensar que els versos que ell va escriure són també obra, d’alguna manera, d’aquella dona a qui anaven dirigits; com també pertanyen ja a tots els qui vàrem aprendre a estimar amb les paraules del poeta. Per què, si no, ens han quedat al celler de la memòria i aquest esborronament a la pell ara que els torno a dir en veu alta?

La carn vol carn.
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent, editor; València 1979-4a ed.]

Un poema ha de dir…

Davant les tremolors d’aquest castell de cartes que t’entestes a defensar, hi ha qui t’apunta la necessitat de recórrer a un especialista en Càlcul d’estructures:

“Sobre la concisió, diria que un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no se’n pot treure o canviar cap peça de l’estructura. Però llavors tampoc serà necessariament un bon poema: això és un altre tema que té més a veure amb l’altra característica que jo esmentava: l’exactitud: un poema ha de dir just el que necessita (la major part de les vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora. D’aquesta exactitud ve el seu poder de consolació, perquè la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida. A l’angoixa per aquest desordre, de vegades s’intenta afrontar amb entreteniments, però la diferència és que d’un entreteniment se’n surt tal com s’hi ha entrat. Només s’ha passat una estona. En canvi, en acabar de llegir un poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior.”

Més poesia africana

Com que una cosa en porta una altra, l’entrada anterior m’ha portat a la memòria l’actuació, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona de fa tres anys, de la Werewere Liking, unapoeta en llengua bassa. Va ser impressionant la seva manera de recitar, o de representar gairebé, els poemes damunt l’escenari del Palau de la Música. Els poemes, com els grans rius que contenen la vida, fluien d’ella a nosaltres amb una frescor oblidada en aquest món nostre -ai!- tan modern. A continuació una mostra:

ARENGAR ELS CAPTAIRES

Aï su u mbébél bé mwèt
Tèhè wè minpông mi môl wèè ngohop njock

Su ma tuba wèè sèguè sèguè

Ni likôl li minlung wèè môlô sép

Sèrbak konbak su u mbébél bé mwèt

La cara no desagrada mai el seu amo
Tothom es troba maco i més que res no vol callar-ho
Fins i tot amb narius com forats de trompes d’elefants
La cara marcada per la verola com als temps d’abans
Les natges sarnoses de nyam polsós en temporada seca
Tothom es troba maco i tothom s’ho confessa
Davant d’un mirall de cara o de gairell
Tothom es delecta s’estufa i no hi cap a la pell
Eééé sèrbak konbak su u mbébél bé nwèt éi!

El meu nom és “Lentament, Filla de la Cursa, Soroll del Pas de Cargol
No se’l sent però se’n veuen les empremtes, tant si es vol com si no es vol”
Mestra de la paraula cantada, domo sons de cítares i guitarres,
Cants de les gènesis i d’iniciades hermafrodites llengües agusades
Desxifro en les ballarines hermenèutiques els signes traçats al revés
I sobre els passos de ball els hi traço la gènesi de l’univers un cop més

Maca com a menuda que sóc vull arengar els captaires
I invitar-los a la meva taula de sons per tastar una paraula nova
Els demano que escoltin la Mestra de la Paraula Cantada,
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Aiiii, Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la meva paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món

Els adults juguen a jocs de l’infern, els jocs de foc
Als adults els agrada jugar a dominar, a manipular
Jo em dirigeixo al nen que al fons de tu sobreviu
El nen no sempre compren per quin motiu
Els adults desaprenen tan depressa a jugar
A reinventar el món sense desesperar
Jo vull Arengar tots els captaires fins a la total estimulació
D’allò que els queda, al més pregó, d’infantesa i d’inspiració
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món.

Traducció de Mireia Porta.
(El que es diu en llengua bassa queda traduït en els versos que ho segueixen. )

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.