El poder fa estúpides les persones

Llegit a Fi de trajecte, del llibre Ningú no ens espera:

“A la fira , mire les criatures dalt dels cavallets, eufòriques, amb una mà agafada a l’animal postís i l’altra saludant mentre giren, i giren, en un viatge redundant que només els diverteix a ells i que els pares, resignats, observen des de fora. La imatge em recorda alguns polítics que han ocupat càrrecs influents i a qui he vist eufòrics, prepotents, saludant a tort i a dret mentre des de fora els contemplàvem esceptics, resignats. ‘Es paga car el poder. Fa estúpides les persones’, deia Nietzsche. Les fa estúpides, o revela la seua estupidesa latent? En tot cas, el poder, com l’èxit, és altament nociu, per la inflamació de l’ego que comporta. Qui no ha vist un individu conegut accedir a un càrrec i començar a sorprendre’ns, amb el seu comportament? A fer i dir ximpleries, a capgirar el concepte que en teníem. Qui és ell realment, el que crèiem conèixer abans que pujara als cavallets o el que se’ns revela allà dalt? Quines són, del cert, les seues conviccions? Quines les seues formes? El trajecte, però -com tot en la vida-, és curt. Un instant. […]”

Manuel Baixauli dixit.

[PS: Serà cosa de no oblidar mai d’on venim, més que res a tall de vacuna.]

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.

Josep Julien i ‘El bon lladre’

Quan la Daniela em va dir d’anar a veure El bon lladre em va semblar que era una bona pensada, però al cap d’un parell de minuts que hagués començat la representació ja m’adonava que oferint-me les entrades m’havia fet un regal immens. Vaig sortir del Romea amb una sensació de satisfacció que no sempre s’aconsegueix, però aquesta vegada sí, aquesta vegada el miracle del teatre se m’havia fet present. I és que el que fa en Josep Julien amb El bon lladre és tan potent i tan de veritat que de seguida t’oblides que ets públic per convertir-te en confident seu.

Arribes i t’asseus en una de les cadires del bar del Romea. I tot seguit en Julien et mira descarat als ulls i mentre et clava les primeres paraules ja ets a Irlanda, sense adonar-te’n has conegut en Joe Murray, la Greta i en Vinnie Rourke, i encara la petita Niamh i la senyora Mitchell… Mai no els has vist, però els acabes coneixent perfectament sobretot perquè en Julien no només és capaç de fer-te sentir com a verídic el fantàstic monòleg que escrigué en Conor McPherson, sinó perquè tu també formes part de la història que t’explica.

Tant l’actor com en Xicu Masó, el director, que saben que sense espectadors no hi ha teatre, opten per una escenografia mínima i íntima alhora que t’engoleix mentre aquest mafiós de poca volada representat per Julien et va embolcallant amb un discurs de paraules entretallades, de frases a mig dir, de confidències i de silencis potentíssims que s’omplen amb les mirades i les respiracions, primer només de l’actor, però de seguida també dels espectadors abocats al seu relat. Julien t’abraça amb un discurs que et fa còmplice dels seus actes i et trobes immers en una mena de road movie que es viu amb molta intensitat sense necessitat de sortir d’un pub dublinès.

No ens deixem enganyar, perquè l’aparent comicitat d’aquest monòleg amaga preguntes sobre qui som i com vivim que cal respondre amb sinceritat. A El bon lladre, el personatge fracassat i tragicòmic que encarna en Julien ens fa riure, però també ens fa entendrir i que ens preguntem sobre el bé i el mal en el marc d’una vida sense futur. Quan això passa, aquest “noi dels encàrrecs” que ens parlava apaga els llums i se’n va deixant-nos sols amb el dubte i amb ganes, moltes, de seguir-lo escoltant i de seguir vivint la veritat del teatre.

Si encara no heu vist El bon lladre, afanyeu-vos a anar al Romea abans de l’11 de desembre. No us en penedireu ni pel gran monòleg d’en Conor McPherson, ni pel plantejament d’en Xicu Masó ni, sobretot, per la lliçó magistral d’interpretació que fa en Josep Julien. La confluència de tots tres fa possible que en un raconet del Romea es produeixi el miracle del teatre.

[La fotografia que il·lustra aquest post és de teatrebarcelona.com]

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

On la sang brolla

Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

[P.S.: Per en Pere Salinas després de veure les pintures de la seva magnífica exposició SOTA LA PARAULA. Al Museu de Granollers fins el 29 de maig.]

L’olor del celler

Llegit a El nen perdut:

“Abans no era així. Recordo la calor que feia i com n’era d’agradable, i com m’ajeia a fora, al pati del darrera en un matalàs inflable, i com el matalàs s’escalfava i s’assecava i feia olor de matalàs calent ple de sol, i com el sol em feia venir ganes de dormir i com, a vegades, me n’anava al soterrani per sentir la fresca, i com el celler feia aquella olor que sempre fan els cellers, una olor fresca, rància, una olor de teranyines i ampolles llardoses. Recordo que, quan obries la porta de dalt i baixaves al celler, l’olor del celler t’arribava, fresca, florida, rància, fosca i malsana, i com el sol pensament del celler fosc sempre m’omplia d’una excitació balba, amb una espècie d’excitació visceral.”

Thomas Wolfe dixit.

‘Els murs incerts’ de David Madueño

No és casualitat que després d’haver-ho fet fa unes setmanes, hagi tornat a llegir El murs incerts de David Madueño. I no ho és perquè la poesia que ens ofereix en aquest llibre és absolutament aclaridora per entendre la sensació de desemparament i de devastació que tenalla, en aquest començament del segle XXI, una bona part dels nostres veïns, amics o fills.

En aquest llibre, en David Madueño posa davant els ulls del lector alguns dels conflictes que planen sobre nosaltres tot amenaçant el futur, i ho fa sense subterfugis i amb valentia, de manera que no hi hagi cap mena de dubte. Tant és així, que titula les tres parts del seu llibre com a Els desnonaments, Places dures i Canvi climàtic.

A Els murs incerts, la poesia neix de la quotidianitat de la gent que s’esforça i passa penes per tirar endavant i que, tot i així, sent el pes de l’estafa: Al canvi, / només ens pertoca xavalla: / incerteses i pous d’aigua secs. En la primera part del llibre, la poesia de David Madueño dóna la paraula a les generacions que han estat enganyades per una falsa societat del benestar, per una societat que no permet, ara ja no, que els seus fills puguin optar a una vida millor. No és estrany, doncs, que el poeta parli de somnis hipotecats o que els seus versos expliquin perfectament la sensació de viure a la intempèrie: Cal que oblidem / la natura del cargol / i esdevinguem llimacs.

No hi ha, però, resignació en els versos de David Madueño. Tot i la constatació que Ja no ens queda res per vendre, tot i afirmar que Som rellogats / d’una casa on ningú no ens vol, el poeta crida a la rebel·lió i a ser guerrillers de la vida, i ho fa –i entenc que no és casual- en un poema que duu una citació de Vinyoli que diu: “Duc a la mà la pedra del poema”. És per això que no me n’estic de pensar que la poesia també és, per en David Madueño, una arma amb la qual lluitar contra el desencís d’un futur desèrtic.

Els murs incerts és ple de referències a l’engany que patim i a les incerteses de viure i és un llibre que ens força a obrir els ulls: O era abans, / que no t’hi veies, i ara has desvetllat / la mirada que t’encara amb la certesa? –diu el poeta. No hi ha dubte, per tant, que en David Madueño escriu des del compromís profund i que, per això, la seva poesia no només testimonia el nostre món, sinó que té un important component moral que convida a la reflexió.

Al meu entendre són lloables els elements formals d’aquest llibre, i en destacaria dues coses: d’una banda l’evolució dels versos d’en Madueño cap a la senzillesa i la claredat defugint qualsevol barroquisme; i d’una altra, la capacitat de crear imatges que sense necessitar cap aclariment se’ns claven a l’enteniment amb una força tremenda: Un rastre grogós i sòlid / s’acumula al marge dels dies, / com la tosca dentària. / Són restes de calci […].

Més enllà, però, dels aspectes formals, que tenen l’encert de donar fluïdesa i claredat al vers, vull insistir en els valors ètics de Els murs incerts i en la valentia del seu autor que baixa al carrer i de passada ens obliga a enfrontar-nos amb la realitat que ens circumda. Aquest és un llibre, la lectura del qual ens aporta veritat i aprenentatge, sobretot perquè l’autor no confon la queixa o la denúncia amb la lamentació.  I no només planta cara a la realitat: Però no existeix la màgia […] Tot depèn de mi / i de la meva constància; sinó que també se’ns descobreix d’on neix la força que empeny el poeta i que, tot i la desolació, encara són possibles la bellesa i la pau: Tot neix d’un miracle. […] / I així, mentre navego, / puc observar calmosament / els fragments de llum / que reverberen sobre la mar. / I els dies s’esmicolen / sense tantes urgències.