‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

On la sang brolla

Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

[P.S.: Per en Pere Salinas després de veure les pintures de la seva magnífica exposició SOTA LA PARAULA. Al Museu de Granollers fins el 29 de maig.]

L’olor del celler

Llegit a El nen perdut:

“Abans no era així. Recordo la calor que feia i com n’era d’agradable, i com m’ajeia a fora, al pati del darrera en un matalàs inflable, i com el matalàs s’escalfava i s’assecava i feia olor de matalàs calent ple de sol, i com el sol em feia venir ganes de dormir i com, a vegades, me n’anava al soterrani per sentir la fresca, i com el celler feia aquella olor que sempre fan els cellers, una olor fresca, rància, una olor de teranyines i ampolles llardoses. Recordo que, quan obries la porta de dalt i baixaves al celler, l’olor del celler t’arribava, fresca, florida, rància, fosca i malsana, i com el sol pensament del celler fosc sempre m’omplia d’una excitació balba, amb una espècie d’excitació visceral.”

Thomas Wolfe dixit.

Carles Hac Mor, 1940-2016

«L’acte més genuí de la recerca ontològica
és matar-se; el veritable asistema filosòfic
ha de comportar la manca, no pas sistematitzada,
de certesa; la poesia fou allò indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa;
allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor»

Carles Hac Mor dixit.

‘Els murs incerts’ de David Madueño

No és casualitat que després d’haver-ho fet fa unes setmanes, hagi tornat a llegir El murs incerts de David Madueño. I no ho és perquè la poesia que ens ofereix en aquest llibre és absolutament aclaridora per entendre la sensació de desemparament i de devastació que tenalla, en aquest començament del segle XXI, una bona part dels nostres veïns, amics o fills.

En aquest llibre, en David Madueño posa davant els ulls del lector alguns dels conflictes que planen sobre nosaltres tot amenaçant el futur, i ho fa sense subterfugis i amb valentia, de manera que no hi hagi cap mena de dubte. Tant és així, que titula les tres parts del seu llibre com a Els desnonaments, Places dures i Canvi climàtic.

A Els murs incerts, la poesia neix de la quotidianitat de la gent que s’esforça i passa penes per tirar endavant i que, tot i així, sent el pes de l’estafa: Al canvi, / només ens pertoca xavalla: / incerteses i pous d’aigua secs. En la primera part del llibre, la poesia de David Madueño dóna la paraula a les generacions que han estat enganyades per una falsa societat del benestar, per una societat que no permet, ara ja no, que els seus fills puguin optar a una vida millor. No és estrany, doncs, que el poeta parli de somnis hipotecats o que els seus versos expliquin perfectament la sensació de viure a la intempèrie: Cal que oblidem / la natura del cargol / i esdevinguem llimacs.

No hi ha, però, resignació en els versos de David Madueño. Tot i la constatació que Ja no ens queda res per vendre, tot i afirmar que Som rellogats / d’una casa on ningú no ens vol, el poeta crida a la rebel·lió i a ser guerrillers de la vida, i ho fa –i entenc que no és casual- en un poema que duu una citació de Vinyoli que diu: “Duc a la mà la pedra del poema”. És per això que no me n’estic de pensar que la poesia també és, per en David Madueño, una arma amb la qual lluitar contra el desencís d’un futur desèrtic.

Els murs incerts és ple de referències a l’engany que patim i a les incerteses de viure i és un llibre que ens força a obrir els ulls: O era abans, / que no t’hi veies, i ara has desvetllat / la mirada que t’encara amb la certesa? –diu el poeta. No hi ha dubte, per tant, que en David Madueño escriu des del compromís profund i que, per això, la seva poesia no només testimonia el nostre món, sinó que té un important component moral que convida a la reflexió.

Al meu entendre són lloables els elements formals d’aquest llibre, i en destacaria dues coses: d’una banda l’evolució dels versos d’en Madueño cap a la senzillesa i la claredat defugint qualsevol barroquisme; i d’una altra, la capacitat de crear imatges que sense necessitar cap aclariment se’ns claven a l’enteniment amb una força tremenda: Un rastre grogós i sòlid / s’acumula al marge dels dies, / com la tosca dentària. / Són restes de calci […].

Més enllà, però, dels aspectes formals, que tenen l’encert de donar fluïdesa i claredat al vers, vull insistir en els valors ètics de Els murs incerts i en la valentia del seu autor que baixa al carrer i de passada ens obliga a enfrontar-nos amb la realitat que ens circumda. Aquest és un llibre, la lectura del qual ens aporta veritat i aprenentatge, sobretot perquè l’autor no confon la queixa o la denúncia amb la lamentació.  I no només planta cara a la realitat: Però no existeix la màgia […] Tot depèn de mi / i de la meva constància; sinó que també se’ns descobreix d’on neix la força que empeny el poeta i que, tot i la desolació, encara són possibles la bellesa i la pau: Tot neix d’un miracle. […] / I així, mentre navego, / puc observar calmosament / els fragments de llum / que reverberen sobre la mar. / I els dies s’esmicolen / sense tantes urgències.

…i els dies són massa curts

ENCARA PLOU

La pluja escolant-se per les canals de la façana,
la immanència de la mort en l’erosió dels cossos,
els caients de l’ombra a les ferides de la pedra.

Encara plou i els dies són massa curts.

[R.G.: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

Escriure és experiència

Llegit a La resistència íntima:

“Pensar és una experiència perquè no deixa les coses com estaven. Pensar situa en un camí de transformació personal: no tan sols al final, sinó ja a mig camí no s’és el que s’era. Pensar és reflexionar: girar-se cap al si mateix i cap a l’originalitat de la vida, que resultarà ser, alhora, una transformació, una conversió. L’excel·lència de cada gran pensador ve donada per la seva peculiar manera d’entendre i de recórrer el camí. Foucault, per exemple, parla de la seva experiència de pensar i veu, alhora, que pensar ha de ser crítica de tot allò que –com el poder- erosiona i empobreix l’experiència. La seva crítica del poder (amb tot el tapís institucional) no cerca tan sols la denúncia de formes de control i de domini, sinó també l’experiència mateixa (no pura ni incondicional, però sí més intensa, més dura, fins i tot més ‘rara’, més inquietant) i, per tant, altres possibles sabers que a partir d’aquesta es puguin articular. Per això escriure –exercici de pensament- és experiència.”

Josep Maria Esquirol dixit.

PS: El diumenge 7 de juny a les 7 de la tarda, Jordi Llavina presentarà La resistència íntima d’en Josep Maria Esquirol i en parlarà amb l’autor. (El taronger, carrer dels Ferrers, 78. Vilafranca del Penedès)

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.