Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

Escriure és experiència

Llegit a La resistència íntima:

“Pensar és una experiència perquè no deixa les coses com estaven. Pensar situa en un camí de transformació personal: no tan sols al final, sinó ja a mig camí no s’és el que s’era. Pensar és reflexionar: girar-se cap al si mateix i cap a l’originalitat de la vida, que resultarà ser, alhora, una transformació, una conversió. L’excel·lència de cada gran pensador ve donada per la seva peculiar manera d’entendre i de recórrer el camí. Foucault, per exemple, parla de la seva experiència de pensar i veu, alhora, que pensar ha de ser crítica de tot allò que –com el poder- erosiona i empobreix l’experiència. La seva crítica del poder (amb tot el tapís institucional) no cerca tan sols la denúncia de formes de control i de domini, sinó també l’experiència mateixa (no pura ni incondicional, però sí més intensa, més dura, fins i tot més ‘rara’, més inquietant) i, per tant, altres possibles sabers que a partir d’aquesta es puguin articular. Per això escriure –exercici de pensament- és experiència.”

Josep Maria Esquirol dixit.

PS: El diumenge 7 de juny a les 7 de la tarda, Jordi Llavina presentarà La resistència íntima d’en Josep Maria Esquirol i en parlarà amb l’autor. (El taronger, carrer dels Ferrers, 78. Vilafranca del Penedès)

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.

La vida no és poesia

Com aquell que mira de destriar el gra de la palla, aquests dies he llegit piles i piles de versos mirant d’escatir tot allò que no és poesia del que sí que ho és. Ha estat una feina un pèl feixuga i he quedat, ho confesso, una mica enfitat de lectures on es vol fer passar per poesia qualsevol idea o sentiment que si bé pel seu autor pot ser essencial, sense un autèntic treball de reescriptura i destil·lació no és altra cosa que una nimietat pels lectors. Per això, com qui necessita purgar-se i fer net, he recuperat un article que vaig publicar el desembre de 2010 en un altre lloc. Es titulava com aquest apunt i hi parlava d’allò que al meu entendre és poesia o no és. Deia el següent:

La vida no és poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències puguin contenir.

És cert que per gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena. I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà, de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.

De la mimosa…

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

 

[RG: Els contorns del xiprer, Edit. Ajuntament de Sallent, 2007]

Després vénen els anys / 2

Em va fer il·lusió que la Maria Folch em convidés a parlar de Després vénen els anys quan la va presentar a Barcelona. Amb aquesta novel·la hi tinc una relació especial no només perquè amb l’autora ja n’haguéssim parlat mentre l’acabava, també perquè mentre era al forn em va deixar trastejar per la seva cuina convertint-me en el seu marmitó durant unes setmanes que van ser molt intenses i divertides.

Avui us ofereixo la possibilitat d’escoltar i veure la gravació en vídeo que en va fer Vilaweb. La meva intervenció -un pèl llarga, ja ho sé- la trobareu entre els minuts 05:35 i 37:32 i complementa el que vaig escriure en un altre post el desembre passat. Si us ve de gust, aquí ho teniu:


Presentació de ‘Després vénen els anys’ per vilawebtv

I encara Vinyoli…

Sortosament, després de l’any Vinyoli, encara els seus versos perduren i reviuen arrapats a les fibres de l’ànima. Com aquesta CANÇÓ BLAVA en la qual,  com una droga que ens estalvia el groc i ens envola cap al secret del blau de la paraula, sobreïx amb força la voluntat del ser-feliç. I penso que sí, que ser feliç és una voluntat que s’exerceix -com diu el poeta- com es veu un vas de llet. Així, sense més, amb la senzillesa d’un desig que es viu sense culpa. Aquest és el secret, aquesta és la droga que ens permet ser feliços sense que la vida se’ns faci agra. Per això, passat l’any, encara Vinyoli…

CANÇÓ BLAVA

                                   Rien, cette écume, vierge vers…
                                                                 S. Mallarmé

Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap al blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula
              dels somnis, per atzar,
              a trenc de mar,
              quan gira el far.

Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com veure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                                  No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62, Clàssics catalans, Barcelona, 2001]

PS: I una recomanació: si teniu ocasió d’escoltar aquest poema o altres de Vinyoli cantats pel Xavi Múrcia, no us en penedireu. Una felicitat!

Cada vestigi

Llegit a Derelictes de David Figueres, llibre pel qual li fou concedit el XVIII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de 2013:

CADA VESTIGI

Cada vestigi del que som és mot,
cada batec, cada sentit, paraula
dorment que espera l’hora de sorgir
-rabent com la brasa que és atiada,
encesa com el gel que ens crema els dits-
per clavar-se sense cap mirament
en l’insignificant espai de temps
que se’ns atorga entre el néixer i la mort.

 [David Figueres: Derelictes, Ed. del Servei de Publicacions de l’UAB, col·lecció Gabriel Ferrater, núm. 71, Bellaterra, 2013]

‘Després vénen els anys’ de Maria Folch

Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel·la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:

Narració trenada

A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel·la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.

D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl·liques en què està ancorada una bona part de la novel·la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel·la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.

El protagonisme de la novel·la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.

Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel·la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.

Aquesta és, doncs, una novel·la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.

Novel·la de la memòria

S’ha dit força que aquesta és una novel·la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel·la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.

En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel·la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.

És ben cert que aquesta novel·la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel·la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel·la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.

El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel·la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il·lusiona a Blanca i a Michele?

Geografia

No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel·la ho té ben present.

Identitats

Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel·la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.

La sal de la vida

Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel·la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel·la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.

Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel·la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.

I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel·la que ja té un lloc entre els meus efectes personals.