‘Els murs incerts’ de David Madueño

No és casualitat que després d’haver-ho fet fa unes setmanes, hagi tornat a llegir El murs incerts de David Madueño. I no ho és perquè la poesia que ens ofereix en aquest llibre és absolutament aclaridora per entendre la sensació de desemparament i de devastació que tenalla, en aquest començament del segle XXI, una bona part dels nostres veïns, amics o fills.

En aquest llibre, en David Madueño posa davant els ulls del lector alguns dels conflictes que planen sobre nosaltres tot amenaçant el futur, i ho fa sense subterfugis i amb valentia, de manera que no hi hagi cap mena de dubte. Tant és així, que titula les tres parts del seu llibre com a Els desnonaments, Places dures i Canvi climàtic.

A Els murs incerts, la poesia neix de la quotidianitat de la gent que s’esforça i passa penes per tirar endavant i que, tot i així, sent el pes de l’estafa: Al canvi, / només ens pertoca xavalla: / incerteses i pous d’aigua secs. En la primera part del llibre, la poesia de David Madueño dóna la paraula a les generacions que han estat enganyades per una falsa societat del benestar, per una societat que no permet, ara ja no, que els seus fills puguin optar a una vida millor. No és estrany, doncs, que el poeta parli de somnis hipotecats o que els seus versos expliquin perfectament la sensació de viure a la intempèrie: Cal que oblidem / la natura del cargol / i esdevinguem llimacs.

No hi ha, però, resignació en els versos de David Madueño. Tot i la constatació que Ja no ens queda res per vendre, tot i afirmar que Som rellogats / d’una casa on ningú no ens vol, el poeta crida a la rebel·lió i a ser guerrillers de la vida, i ho fa –i entenc que no és casual- en un poema que duu una citació de Vinyoli que diu: “Duc a la mà la pedra del poema”. És per això que no me n’estic de pensar que la poesia també és, per en David Madueño, una arma amb la qual lluitar contra el desencís d’un futur desèrtic.

Els murs incerts és ple de referències a l’engany que patim i a les incerteses de viure i és un llibre que ens força a obrir els ulls: O era abans, / que no t’hi veies, i ara has desvetllat / la mirada que t’encara amb la certesa? –diu el poeta. No hi ha dubte, per tant, que en David Madueño escriu des del compromís profund i que, per això, la seva poesia no només testimonia el nostre món, sinó que té un important component moral que convida a la reflexió.

Al meu entendre són lloables els elements formals d’aquest llibre, i en destacaria dues coses: d’una banda l’evolució dels versos d’en Madueño cap a la senzillesa i la claredat defugint qualsevol barroquisme; i d’una altra, la capacitat de crear imatges que sense necessitar cap aclariment se’ns claven a l’enteniment amb una força tremenda: Un rastre grogós i sòlid / s’acumula al marge dels dies, / com la tosca dentària. / Són restes de calci […].

Més enllà, però, dels aspectes formals, que tenen l’encert de donar fluïdesa i claredat al vers, vull insistir en els valors ètics de Els murs incerts i en la valentia del seu autor que baixa al carrer i de passada ens obliga a enfrontar-nos amb la realitat que ens circumda. Aquest és un llibre, la lectura del qual ens aporta veritat i aprenentatge, sobretot perquè l’autor no confon la queixa o la denúncia amb la lamentació.  I no només planta cara a la realitat: Però no existeix la màgia […] Tot depèn de mi / i de la meva constància; sinó que també se’ns descobreix d’on neix la força que empeny el poeta i que, tot i la desolació, encara són possibles la bellesa i la pau: Tot neix d’un miracle. […] / I així, mentre navego, / puc observar calmosament / els fragments de llum / que reverberen sobre la mar. / I els dies s’esmicolen / sense tantes urgències.

Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

Escriure és experiència

Llegit a La resistència íntima:

“Pensar és una experiència perquè no deixa les coses com estaven. Pensar situa en un camí de transformació personal: no tan sols al final, sinó ja a mig camí no s’és el que s’era. Pensar és reflexionar: girar-se cap al si mateix i cap a l’originalitat de la vida, que resultarà ser, alhora, una transformació, una conversió. L’excel·lència de cada gran pensador ve donada per la seva peculiar manera d’entendre i de recórrer el camí. Foucault, per exemple, parla de la seva experiència de pensar i veu, alhora, que pensar ha de ser crítica de tot allò que –com el poder- erosiona i empobreix l’experiència. La seva crítica del poder (amb tot el tapís institucional) no cerca tan sols la denúncia de formes de control i de domini, sinó també l’experiència mateixa (no pura ni incondicional, però sí més intensa, més dura, fins i tot més ‘rara’, més inquietant) i, per tant, altres possibles sabers que a partir d’aquesta es puguin articular. Per això escriure –exercici de pensament- és experiència.”

Josep Maria Esquirol dixit.

PS: El diumenge 7 de juny a les 7 de la tarda, Jordi Llavina presentarà La resistència íntima d’en Josep Maria Esquirol i en parlarà amb l’autor. (El taronger, carrer dels Ferrers, 78. Vilafranca del Penedès)

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.

La vida no és poesia

Com aquell que mira de destriar el gra de la palla, aquests dies he llegit piles i piles de versos mirant d’escatir tot allò que no és poesia del que sí que ho és. Ha estat una feina un pèl feixuga i he quedat, ho confesso, una mica enfitat de lectures on es vol fer passar per poesia qualsevol idea o sentiment que si bé pel seu autor pot ser essencial, sense un autèntic treball de reescriptura i destil·lació no és altra cosa que una nimietat pels lectors. Per això, com qui necessita purgar-se i fer net, he recuperat un article que vaig publicar el desembre de 2010 en un altre lloc. Es titulava com aquest apunt i hi parlava d’allò que al meu entendre és poesia o no és. Deia el següent:

La vida no és poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències puguin contenir.

És cert que per gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena. I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà, de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.

De la mimosa…

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

 

[RG: Els contorns del xiprer, Edit. Ajuntament de Sallent, 2007]

Després vénen els anys / 2

Em va fer il·lusió que la Maria Folch em convidés a parlar de Després vénen els anys quan la va presentar a Barcelona. Amb aquesta novel·la hi tinc una relació especial no només perquè amb l’autora ja n’haguéssim parlat mentre l’acabava, també perquè mentre era al forn em va deixar trastejar per la seva cuina convertint-me en el seu marmitó durant unes setmanes que van ser molt intenses i divertides.

Avui us ofereixo la possibilitat d’escoltar i veure la gravació en vídeo que en va fer Vilaweb. La meva intervenció -un pèl llarga, ja ho sé- la trobareu entre els minuts 05:35 i 37:32 i complementa el que vaig escriure en un altre post el desembre passat. Si us ve de gust, aquí ho teniu:


Presentació de ‘Després vénen els anys’ per vilawebtv

I encara Vinyoli…

Sortosament, després de l’any Vinyoli, encara els seus versos perduren i reviuen arrapats a les fibres de l’ànima. Com aquesta CANÇÓ BLAVA en la qual,  com una droga que ens estalvia el groc i ens envola cap al secret del blau de la paraula, sobreïx amb força la voluntat del ser-feliç. I penso que sí, que ser feliç és una voluntat que s’exerceix -com diu el poeta- com es veu un vas de llet. Així, sense més, amb la senzillesa d’un desig que es viu sense culpa. Aquest és el secret, aquesta és la droga que ens permet ser feliços sense que la vida se’ns faci agra. Per això, passat l’any, encara Vinyoli…

CANÇÓ BLAVA

                                   Rien, cette écume, vierge vers…
                                                                 S. Mallarmé

Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap al blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula
              dels somnis, per atzar,
              a trenc de mar,
              quan gira el far.

Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com veure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                                  No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62, Clàssics catalans, Barcelona, 2001]

PS: I una recomanació: si teniu ocasió d’escoltar aquest poema o altres de Vinyoli cantats pel Xavi Múrcia, no us en penedireu. Una felicitat!