Presentem ‘O: Llibre d’hores’ a Granollers

Aquest dijous 27 de novembre, a la llibreria La Gralla de Granollers, m’encarregaré de la presentació d’O: LLIBRE D’HORES, el darrer llibre nascut de la col·laboració entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas que també assistiran a l’acte i amb els quals podrem parlar de la seva darrera obra conjunta. Cal no oblidar que aquest llibre enllaça directament amb Atles i Grafies·Incisions, els dos llibres anteriors en els quals ja havíem pogut gaudir d’aquesta peculiar forma de creació en la qual la pintura genera el poema i a l’inrevés. Si sou a prop de Granollers acosteu-vos a La Gralla, de ben segur que no en sortireu indiferents després de mirar i escoltar aquest llibre fet alhora de llums i paraules que s’encarnen les unes en les altres per ser una mateixa cosa.

De moment, per anar fent boca us deixo el poema 56 que es correspon amb la il·lustració que encapçala aquest apunt i la targeta d’invitació a la presentació:

                                                                    En el curs del temps, amb les mans, vetllar
                                                                    el son de la memòria, aquella casa còncava,
                                                                    el moviment de les hores quietes, l’eco dels
                                                                    batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,
                                                                    la veu meravellada. Amb les mans untades
                                                                    de fang, construir la llengua pròpia: Tornar
                                                                    a l’alè després de no ser ningú.

O. Llibre d'hores Granollers

València Nord, bellesa i veritat

D’aquí a poca estona, quan passin 11 minuts de les 8 del vespre, començarà a Ca Revolta de València la presentació d’Edicions del Buc, una editorial dedicada a la poesia que s’estrena amb dos llibres: Parlen els ulls de Begonya Mezquita i València Nord de Teresa Pascual. No podré ser-hi, però m’agradaria molt, per veure com salpa per primer cop aquest nou Buc i perquè amb València Nord hi tinc una especial vinculació. Abans no sortís, la Teresa em va demanar que en fes una breu semblança. No m’hi vaig pensar gens, la vaig fer i els editors van decidir que acompanyés els poemes. Si més no, espero que serveixi per animar tants lectors com es pugui a llegir el llibre. Tot i que es podia haver titulat com aquest apunt, la vaig titular Teresa Pascual, bellesa i veritat i diu així:

“Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.

Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.”

Bona navegació per Ediciones del Buc i molts lectors per Parlen els ulls i València Nord!

Mirar el silenci

Avui 1 de novembre, dia de mirades contingudes i de silencis mentre cadascú passeja entre la memòria dels seus morts, recupero aquest magnífic regal de la Mireia Córdoba i la Cristina Almirall que un dia a l’institut se’m van plantar al davant per demanar-me quin dels meus poemes m’agradaria veure en vídeo. Jo en vaig proposar tota una colla perquè fossin elles que el triessin, i aquest, Mirar el silenci, va ser el que van escollir per fer-ne aquest vídeo-poema que us presento. Mireu-lo i escolteu-lo i ja em direu si no és per estar-ne ben orgullós d’exalumnes com aquestes.

I a més, em sembla que fa pel día d’avui i per l’hivern que ha de venir ara que sembla que sí que s’acaba l’estiu i que les nits, molt mes llargues, conviden a pensar en els dies passats i en allò que hem estat i, també, en les bones estones que encara hem de viure.

‘Margeando o caos / Vorejant el caos’ de Majela Colares

Vorejant el caos com qui voreja el principi de tot, del temps, de la vida, de les paraules… Així és com transcorre la poesia de Majela Colares que traduïda per Joan Navarro ens ha arribat en una edició bilingüe publicada per Confraria do vento (Rio de Janeiro, 2013).

Abans de llegir aquest llibre no en sabia res de Majela Colares, però ara que l’he llegit i rellegit el sento molt a prop, sobretot perquè la seva no és una poesia que s’entretingui ni en els ornaments ni en les vanitats que sovint ens enterboleixen la mirada. Ben al contrari, construeix els seus versos amb una precisió i una netedat que envejo, i aquesta pulcritud condueix el lector sense miraments cap a allò que pel poeta és essencial: la pedra, la llum, la paraula, el temps, la memòria…

A parer meu, Margeando o caos / Vorejant el caos és un llibre on la poesia i la filosofia són molt a prop una de l’altra i llegint-lo no només he pogut gaudir de la bellesa de la paraula i els versos (na retina a insônia fende o olho / en la retina l’insomni esberla l’ull), sinó que m’he adonat que només amb el valor estètic que Colares dóna a les seves paraules es poden percebre en tota la seva magnitud i alhora les emocions i les idees que la seva poesia conté. El poema que titula Les marques del temps és un bon exemple del que vull dir. En ell i amb només set versos, amb una depuració extrema del llenguatge, ens mostra el temps, ens el fa sentir i comprovem com deixa de ser un fluid abstracte per fer-se visible en nosaltres i ser cos i matèria:

l’últim impuls del segon abans

de projectar-se en el segon després

 

traça en el temps cicatrius, esquerdes

(el llarg tall invariable, sempre)

que esculpeix la forma virtual de l’instant

 

en el confusible i abstracte marbre

imatge sòlida del moment únic

Doncs bé, els versos d’aquest llibre són així, esculpits amb la mà ferma i a pols i se’ns presenten com el tall d’un ganivet, com la cresta d’una carena, com el límit d’un penya-segat que el poeta recorre i voreja esquivant el caos i perseguint l’equilibri. Deu ser per això que els elements de la poesia de Majela Colares sovint es poden aparellar com al Cant VIII: cos i ànima, pedra i somnis, mans i peus, cel i terra, tot i no-res… I no només aquest cant, tot el llibre està construït amb una arquitectura perfecta que té com a objectiu parlar-nos de com la matèria fluida o la matèria inert, com la llum, la nit, la vida, la pedra, la paraula o la memòria conformen un únic paisatge que conflueix en nosaltres i ens convida, com aquest llibre savi, a fer-ne infinites lectures.

Pere Salinas + Joan Navarro

Tinc a les mans la darrera joia sortida dels tallers d’en Pere Salinas i Joan Navarro, un nou llibre que han titulat O: LLIBRE D’HORES en el qual fusionen la pintura d’un i la poesia de l’altre. Encara no en puc parlar perquè encara l’estic paint, però prometo fer-ho aviat perquè a mida que me’l torno a mirar i a rellegir, creix més en mi la sensació que el que tinc als dits és una obra molt i molt important.

Les presentacions del llibre es faran durant el més de novembre  i aniran a càrrec de Jaume Pérez Montaner (5 de novembre a Ca Revolta de València), d’Octavi Monsonís (7 de novembre a la Biblioteca l’Envic d’Oliva), de Vicenç Altaió (12 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona) i a càrrec meu (27 de novembre a la llibreria La Gralla de Granollers).

Mentre no arriba el dia i abans que en parli més extensament, us en deixo una mostra en dues parts: una, la fotografia que il·lustra aquest apunt; i dues, la transcripció del text que hi apareix. Mireu-vos-ho i llegiu-lo amb atenció, segur que també teniu la percepció de trobar-vos davant d’una gran obra. El text de la foto diu:

39

Com anomenar les superfícies del poema? Les

textures rugoses dels mots? La fosca resina que

secreta? El dir que s’extravia entre les línies?

Els plecs dels signes? Com acostar-se al vol

d’aquesta matèria sense cos, quant els raïms

maduren pausats enganxats a la tanca d’agost?

[Pere Salinas/Joan Navarro: O: Llibre d’hores, Edicions 96, 2014]

‘La frágil arquitectura dels teus gestos’ de Josep M. Vidal

D’entre les moltes coses que he llegit aquest estiu que les pluges d’avui tanquen definitivament, vull recomanar-vos el segon llibre d’en Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, pel qual va obtenir el 17è premi de poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.

No és aquesta la primera vegada que parlo de l’obra d’en Vidal, ja ho vaig fer quan va publicar El teu nom és un ésser viu i més d’una vegada he fet referència a Filant prim, el blog des d’on tot sovint ens sorprèn amb bellíssimes proses, perquè aquest gènere, la prosa poètica, s’ha anat convertint en la forma d’expressió que ell cultiva d’una manera magistral.

Si bé, referint-me al seu primer llibre, vaig dir que Vidal és un observador profund de tot allò que passa al seu voltant, després d’haver llegit el segon he d’afegir que en aquest ens ensenya a escoltar amb atenció com batega tot el que passa a les profunditats de l’ésser humà. Penso que entre un i l’altre, Josep Manel Vidal ha girat l’enfocament de la seva mirada des de l’entorn cap a les grutes on es congrien els sentiments i les sensacions, allò que de debò percebem com a vivències, alhora tan íntim i tan radical. ¿Com s’explica, sinó, que ja al primer poema i amb molt poques paraules (…prémer els llavis fins soldar-los en un frec dolorós, guardar-me l’afecte dels dits al fons de les butxaques.) sigui capaç de fer-nos veure que ens parla d’aquelles emocions que vivim portes endins? Queda clar, doncs, que la matèria d’aquest llibre no és la vida pública. Sí que ho és, en canvi, tot allò que els fets viscuts destil·len als pous de l’ànima.

Per tant no és gens estrany que l’autor de La fràgil arquitectura dels teus gestos no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, com quan per referir-se al pas tediós de les hores dominicals evoca una roda de cavallets que gira i fa pujar i baixar les hores amb una certa parsimònia; sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps –la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei.

Estilísticament, penso que aquest és un llibre ple d’encerts. I ho dic perquè la temàtica comportava el perill de caure en un sentimentalisme tou gens apropiat per a l’expressió poètica, però Josep Manel Vidal ho ha evitat amb èxit construint unes proses poètiques que transmeten sensacions precises a partir no de giravoltar infructuosament sobre els sentiments, sinó oferint-nos imatges d’una claredat i concisió que no necessiten cap mena d’aclariment: …ànim de tardor, de caducitat, marginal. O encara millor quan tanca un poema amb aquesta imatge que podem percebre perfectament: Respirar els primers efluvis de la podridura.

Aquest és un llibre de preguntes obertes sobre alguns dels aspectes menys amables del viure –més amunt els apuntava-, però també per això és un llibre valent amb el qual l’autor s’encara amb el drama i el desafia perquè sap que si bé la vida és una, hi ha més maneres de viure-la. Arran d’això, recordo que el llibre es tanca amb un contundent Tornar i ser o que a mig llibre t’ensopegues amb al poema JUGA! des del qual se’ns convida a deixar caure una altra vegada la moneda i que l’altra cara de la dobla puga oferir-te un nou atzar que et permeta jugar-te de nou la vida.

I amb això em quedo, amb aquesta invitació que Josep Manel Vidal ens fa des del seu segon llibre de jugar-nos cada dia la vida, de no deixar-la passar sense preguntar-nos què és i què som: ...sorra i aigua i vent.

Setembre

Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

…i juliol i agost

…i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença. Si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa ben bé fins el dia de Sant Llorenç. Amarat de calor el recorres amb passes lentes i pesades, com si es tractés d’una costa dreta, llarga i polsegosa, però plena d’incertes promeses. L’agost, en canvi, conforma l’altra vessant del camí. Després de Sant Llorenç, i sobretot de la Mare de Déu d’Agost, tot s’accelera i es desferma. Creixen com castells els núvols i toquen a sometent els trons d’estiu per què la pols del juliol es torni tempesta. Saps llavors que no es pot tornar enrere. El camí et porta de cara avall més de pressa del que voldries. S’acaben les hores desvagades de l’estiu i comença la verema.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Federico

Estimo la poesia d’ençà que un dia em vaig enamorar dels versos de García Lorca. Sí, la primera vegada que vaig sentir que allò que llegia no era només un text sinó que era alguna cosa que se m’instal·lava, sense permís, a la pell i a l’estómac, va ser llegint un poema de Federico García Lorca a la classe de l’Esperanza Alcón quan jo feia 2n de BUP. De cop i volta, sense buscar-ho, vaig sentir que allò que llegia era poesia. No és estrany, doncs, que m’enamorés del poeta que m’havia fet sentir les coses estranyes que jo mai no havia sentit abans i que en volgués saber més i més d’ell i la seva obra.

Des d’aleshores que he llegit i rellegit la seva poesia i li he resseguit les passes fins a Fuentevaqueros i la Huerta de San Vicente, on hi he passat llargues estones. Després d’una de les visites a la Huerta, vaig escriure una carta al poeta i, més endavant, de la carta en va sorgir el poema que us deixo al final d’aquest apunt. I ho faig avui per tornar a fer memòria que Federico García Lorca va ser assassinat el 18 d’agost de 1936 de forma vergonyosa pels partidaris de Franco a Granada.

El coneixement i la paraula fan una por tremenda al poder, sobretot quan aquest s’exerceix per la força, per això hem de pensar que com les morts i detencions de mestres rurals, la mort de Federico García Lorca al començament de la guerra no va ser gens casual. En van fer desaparèixer el cos, però ens queden les magnífiques obres que va escriure, en tenim la Paraula viva i irreductible. Llegiu, llegim, Lorca i no oblidem que la barbàrie treu el nas per la cantonada de casa.

De Els contorns del xiprer, el poema dedicat a Federico García Lorca:

Federico

Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
 
 

La utilitat de l’inútil

No és aquesta la primera vegada que em manifesto a favor d’enderrocar les nefastes muralles que estúpidament hem construït per separar les humanitats de les ciències. Ho he dit altres vegades i sempre ho he fet amb el convenciment que els plans d’estudi que parcel·len el coneixement perseguint una pretesa especialització dels alumnes, el que de debò aconsegueixen és fragmentar el món de tal manera que la visió que en puguin tenir els estudiants acaba sent d’una pobresa esfereïdora. I el que em sembla més greu és que quan des del poder es dissenyen els plans d’estudi no es fa des de la innocència. Si es fa dividint i separant les àrees d’estudi i impedint el transvasament de coneixements d’unes a les altres, és perquè el poder econòmic en connivència amb el poder polític sap prou bé que així hi haurà tècnics disponibles per a ser utilitzats com a peces del sistema i que per contra, aquests tècnics no suposaran -analfabets com seran en altres àrees del saber- cap problema, ja que faran la seva funció desposseïts de l’esperit crític que els hauria aportat el fet de tenir una mirada global sobre el món.

Si hi torno a insistir és perquè acabo de llegir La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un llibre que no només exposa el que jo he dit abans, sinó que insisteix en la necessitat de rebel·lar-se contra l’utilitarisme que actualment dicta no només el funcionament del mercat i del món laboral, sinó també les activitats de les universitats i els seus estudiants, de manera que tot queda prostituït per la necessitat de fer diners i posseir-ne com més millor.

En una primera part del llibre, Ordine parla de l’útil inutilitat de la literatura tot fent una repassada als valors que els clàssics són capaços de transmetre i fa, a més, una vindicació dels fonaments vitals sobre els quals -tot i ser aparentment inútils- s’edifiquen la literatura, la filosofia i les arts.

La segona part del llibre és especialment punyent quan es parla de la desaparició programada dels clàssics, de les universitats-empresa i dels estudiants-clients, de la burocratització del professorat, de les polítiques dels governs europeus per minorar les dotacions econòmiques destinades a l’ensenyament i la recerca, etc. Al final del capítol, Nuccio Ordine proclama la necessitat de lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no sols la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels bens culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyança és sabotejar el futur de la humanitat.

El darrer capítol, al qual segueix un interessant assaig d’Abraham Flexner, és molt breu però exposa de manera concisa i clara, sense entrebancs verbals, el nucli del pensament d’Ordine pel que fa a aquest manifest: 1. L’essència de la ‘dignitas’ humana es funda en el lliure albir, 2. Posseir la veritat mata la veritat, i 3. Si pretenem viure en una humanitat lliure, tolerant i humana, cal desvincular el coneixement i la recerca de qualsevol utilitarisme i donar lliure curs a la ‘curiositas’.

Escrit en forma de manifest, el llibre de Nuccio Ordine em sembla que posa el dit a la nafra pel que fa a alguns dels mals que patim actualment no només a les universitats i instituts de secundària sinó que, com passa sovint, aquests mals van més enllà de les aules per infectar tots els altres àmbits de la societat; prou que ho saben aquells que en connivència amb el diner dissenyen i imposen plans d’estudis empobrits i fragmentaris amb l’excusa que l’ensenyament ha de ser rendible i els coneixements útils.

Ara, però, que la crisi econòmica ha desmuntat la visió utilitarista que es tenia de determinats estudis universitaris i que cap disciplina acadèmica no és garantia de ‘fer carrera’ i guanyar diners, i sobretot perquè les reflexions que s’hi fan tenen més a veure amb l’avenir dels nostres fills que no pas amb el nostre present, recomano molt La utilitat de l’inútil. En recomano la lectura a tothom, però especialment a aquelles persones que tinguin alguna responsabilitat en els mons de la docència o de la política. Cal que recordin –cal que ho recordem tots plegats- que la dignitas hominis no té res a veure amb les riqueses materials que posseïm. Aquestes són només un miratge, mentre que la dignitat rau en la gratuïtat dels fets i del coneixement.