Cada vestigi

Llegit a Derelictes de David Figueres, llibre pel qual li fou concedit el XVIII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de 2013:

CADA VESTIGI

Cada vestigi del que som és mot,
cada batec, cada sentit, paraula
dorment que espera l’hora de sorgir
-rabent com la brasa que és atiada,
encesa com el gel que ens crema els dits-
per clavar-se sense cap mirament
en l’insignificant espai de temps
que se’ns atorga entre el néixer i la mort.

 [David Figueres: Derelictes, Ed. del Servei de Publicacions de l’UAB, col·lecció Gabriel Ferrater, núm. 71, Bellaterra, 2013]

‘Després vénen els anys’ de Maria Folch

Amb la Maria Folch ens vam conèixer a través dels respectius blogs i després vam prendre cos primer a Búger i més endavant a Roma, on vaig saber que s’estava gestant la novel·la que ara ha publicat. Doncs bé, fa uns dies vaig tenir ocasió de parlar-ne a l’Espai VilaWeb. Sé que vaig parlar molt i he mirat de reordenar el que vaig dir, però vaja, aquí ho teniu:

Narració trenada

A través de Llibres de la Drassana, la Maria Folch acaba de presentar la seva novel·la titulada Després vénen els anys. I tot i ser la primera que publica, no ho sembla perquè no només se’ns ofereix una prosa àgil que convida a la lectura sinó que l’autora també ha estat capaç de crear una estructura en forma de trena que a més d’equilibrar molt bé les diferents parts de la seva obra, fa que aquestes s’interrelacionin les unes amb les altres fins arribar a conformar una narració on tot encaixa perfectament.

D’una banda ens trobem amb una sèrie de retalls de premsa i apunts històrics que serveixen per reconstruir un temps ple de convulsions bèl·liques en què està ancorada una bona part de la novel·la. D’una altra, hi ha tota una colla d’e-mails que Blanca Lleó, la protagonista de la novel·la, escriu a Tàfol Pallarès que li fa de nexe amb els orígens. A banda, però, els correus electrònics situen entre el febrer i el juny de 2005 la història que se’ns narra. I en tercer lloc, l’autora ens presenta la relació entre Michele Fiorin, un vell combatent de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, i Blanca Lleó, una jove de Castelló que viu a Roma i és a punt d’encetar una recerca sobre els italians que van quedar aïllats a Ístria sense que Itàlia ni Iugoslàvia ni ningú altre no se’n volgués fer càrrec.

El protagonisme de la novel·la va passant de Blanca a Michele a mida que avança la narració de manera que podem veure com una dóna vida a l’altre. Però això no treu perquè Blanca també creixi a mesura que el vell Michele decideix convertir-la –i als lectors amb ella- en la dipositària dels seus records. Amb molta habilitat, l’autora fa que arribi un moment de la narració en el qual cap d’aquests dos personatges no es pot explicar sense l’altre. És, d’alguna manera, com si Michele i Blanca fossin dos temps d’una mateixa memòria, d’una mateixa història d’Europa. Potser Michele també n’és conscient d’aquesta línia temporal que els uneix i per això decideix explicar-li a ella tot allò que sempre havia callat.

Dels altres personatges no en parlo, ja els descobrireu, però sí que vull dir que actuen com una mena de xarxa de seguretat dels principals: Tàfol i Gianni per a Blanca i Pina i Giulio per a Michele. I hi ha encara un darrer personatge enigmàtic que si bé és anomenat no apareix com a tal en tota la novel·la: és la Maria Alicart que fa de clau de volta de tota la història.

Aquesta és, doncs, una novel·la de personatges que s’escriuen i parlen molt entre ells, és una història d’interrelacions en la qual cadascú es construeix a partir dels nexes que estableix amb els altres. Afortunadament, la Maria Folch no ens ha dit qui és i com cadascú, sinó que ha tingut la traça de fer que els propis personatges amb els seus fets i les seves paraules siguin els que se’ns presentin i en cada moment mostrin o amaguin allò que creguin convenient.

Novel·la de la memòria

S’ha dit força que aquesta és una novel·la que parla d’èxodes, però això la fa també una novel·la de la memòria d’Europa i alhora de la memòria personal: la importància de conservar-la travessa tota l’obra i té molt a veure amb el gir final.

En Michele Fiorin, que és en qui conflueixen tots els elements de la trama estructural (també la guerra d’Espanya, la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de les Brigades Internacionals, els partisans, els abandonaments, els èxodes i els exilis…) decideix convertir a Blanca Lleó –per què ella i ningú altre?- en la notària tant de la seva història pública com de la memòria íntima. I aquest és, al meu entendre, un dels nervis importants de Després vénen els anys, el que fa que el que se’ns explica no sigui només una simple història i és converteixi en una novel·la. La manera com entre Blanca i Michele s’entrecreuen els diferents àmbits de la vida, els delicats matisos de la seva forma de relacionar-se fa que se’ns vagi descobrint allò que realment compta.

És ben cert que aquesta novel·la també és la història d’un món en guerra que parla del patiment d’aquells que han de deixar enrere fins i tot els seus morts, però també és la novel·la d’una troballa. Quan el vell Michele, amb fama d’esquerp, li pregunta en alguerès a Blanca: Què tu d’on ets, xiqueta?, es precipita realment la novel·la, es produeix un pseudoenamorament entre Blanca i Michele i et preguntes què hi veuen l’un en l’altre més enllà del personatge que s’havien construït.

El doble nervi que recorre l’obra de la Maria Folch, la història pública d’una banda i el món íntim de l’altre, és el que dóna valor a aquesta novel·la, el que permet llegir-la cercant a sota de les diferents capes que la conformen, i ens permet, també, preguntar-nos transcendint el que ells ens diuen, qui són, què senten i què il·lusiona a Blanca i a Michele?

Geografia

No només el temps és important a Després vénen els anys, també ho són els espais que adquireixen diferents simbologies i valors. Si bé l’Alguer se situa en el centre de tot i és on els personatges principals es troben, aquest lloc enmig d’una mar que tot ho lliga és també un territori mític entre dos mons reals: la Roma de Blanca amb les seves primaveres romanes i la Itàlia i l’Ístria de Michele amb les seves guerres, ambdues situades a l’est. A l’oest, en canvi, hi ha Castelló –el de la Blanca jove i el de la guerra d’Espanya d’en Michele- i també Benicàssim que és una mena d’illa dins la guerra. Benicàssim, com també passa amb la primavera de Roma i el parc dels Aqüeductes o, finalment, amb l’Alguer, són espais per a la supervivència, petits territoris on els personatges es poden permetre sentir la felicitat. L’autora no ha oblidat que la literatura ha de ser, com aquests espais que descriu, un territori mític per a la supervivència, i en aquesta novel·la ho té ben present.

Identitats

Jo he perdut el meu país, no hi puc tornar perquè no existeix, li diu una dona a Blanca, i ho fa així perquè en aquesta novel·la es dóna veu als istrians que no eren d’enlloc i van acabar a l’Alguer o a Fertília, es dóna veu als orfes de país i de terra com els exiliats republicans espanyols, els jueus europeus o els emigrants… Fins i tot Blanca cerca la seva pròpia identitat quan s’esforça a no deslligar-se definitivament de Castelló. Però el més sorprenent és que allò que busca ho troba en Michele. De la mateixa manera que Michele ha trobat en Blanca fragments de vida que li eren molt llunyans, per això ara el podem trobar somrient a les fosques i rememorant aquella felicitat sense ombres que mai abans no havia explicat a ningú. I això fa pensar que la identitat no es deriva només de la història escrita amb majúscules, sinó que ens ve donada sobretot de les experiències viscudes, com per exemple les que va viure Michele a Castelló quan era jove.

La sal de la vida

Dins de la història hi ha vida, i això és el que dóna cos a aquesta novel·la, la sal de la vida que la Maria Folch expressa amb una prosa que no defuig els sentiments. Per exemple, en un paràgraf de la novel·la en el qual es descriu un bombardeig hi apareix una forma de descriure que va més enllà del purament narratiu i s’acosta a la poesia. Diu: Enmig del soroll i dels sotracs de les bombes, se sent el primer plor d’una xiqueta que es dirà Rosa, com la xiqueta que va veure el soldat ferit al carrer d’Enmig, mentre apareixen somriures en moltes cares de la gent amuntegada al refugi, algunes dones ploren baixet i, en un silenci estrany, se sent el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima a les parets del refugi.

Aquesta nena que neix sota les bombes, el degoteig de l’aigua de la sèquia que regalima ens diuen com hem de llegir aquesta novel·la: amb la remor de fons de les guerres dels seus personatges, però també amb la convicció que seguiran naixent criatures, que l’aigua com la vida seguirà el seu curs indeturable. Els personatges de Després vénen els anys en són ben conscients que tot segueix, per això tenen la necessitat de preservar la memòria i de transmetre-la; i perquè saben que quan un document es perd o un record s’esvaeix, morim una mica.

I per això és, també, important la voluntat de la Maria Folch d’escriure aquesta obra sobre les guerres i els èxodes del segle XX, d’escriure sobre allò que som. Perquè vivim i després vénen els anys i som, al cap i a la fi, l’empremta que deixem en aquells a qui estimem. L’autora, la Maria Folch, ens deixa també la seva empremta generosa en aquesta novel·la que ja té un lloc entre els meus efectes personals.

Presentem ‘O: Llibre d’hores’ a Granollers

Aquest dijous 27 de novembre, a la llibreria La Gralla de Granollers, m’encarregaré de la presentació d’O: LLIBRE D’HORES, el darrer llibre nascut de la col·laboració entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas que també assistiran a l’acte i amb els quals podrem parlar de la seva darrera obra conjunta. Cal no oblidar que aquest llibre enllaça directament amb Atles i Grafies·Incisions, els dos llibres anteriors en els quals ja havíem pogut gaudir d’aquesta peculiar forma de creació en la qual la pintura genera el poema i a l’inrevés. Si sou a prop de Granollers acosteu-vos a La Gralla, de ben segur que no en sortireu indiferents després de mirar i escoltar aquest llibre fet alhora de llums i paraules que s’encarnen les unes en les altres per ser una mateixa cosa.

De moment, per anar fent boca us deixo el poema 56 que es correspon amb la il·lustració que encapçala aquest apunt i la targeta d’invitació a la presentació:

                                                                    En el curs del temps, amb les mans, vetllar
                                                                    el son de la memòria, aquella casa còncava,
                                                                    el moviment de les hores quietes, l’eco dels
                                                                    batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,
                                                                    la veu meravellada. Amb les mans untades
                                                                    de fang, construir la llengua pròpia: Tornar
                                                                    a l’alè després de no ser ningú.

O. Llibre d'hores Granollers

València Nord, bellesa i veritat

D’aquí a poca estona, quan passin 11 minuts de les 8 del vespre, començarà a Ca Revolta de València la presentació d’Edicions del Buc, una editorial dedicada a la poesia que s’estrena amb dos llibres: Parlen els ulls de Begonya Mezquita i València Nord de Teresa Pascual. No podré ser-hi, però m’agradaria molt, per veure com salpa per primer cop aquest nou Buc i perquè amb València Nord hi tinc una especial vinculació. Abans no sortís, la Teresa em va demanar que en fes una breu semblança. No m’hi vaig pensar gens, la vaig fer i els editors van decidir que acompanyés els poemes. Si més no, espero que serveixi per animar tants lectors com es pugui a llegir el llibre. Tot i que es podia haver titulat com aquest apunt, la vaig titular Teresa Pascual, bellesa i veritat i diu així:

“Submergir-me en la poesia de la Teresa Pascual, llegir-la de cap a cap, m’ha descobert una obra sense por que, lluny del que ens és superflu, transita des de l’àmbit de l’estètica al de la filosofia per mostrar-nos allò que som. La seva, també a València Nord, és una poesia sense noses, despullada i concisa, que ens retorna a l’essencial amb imatges d’una extrema pulcritud; ara penso en «aquella línia blava que fa / de l’horitzó un espill infinit». Però no s’encalla en l’estètica, s’hi recolza i la supera omplint de veritat unes imatges que ens fan créixer.

Treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguir que tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de la vida. Parla de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu, i amb una capacitat de síntesi extraordinària, ens enfronta a tot el nostre ésser: «Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit». Un infinit que se’ns mostra sàviament encabit en una poesia feta de bellesa i veritat.”

Bona navegació per Ediciones del Buc i molts lectors per Parlen els ulls i València Nord!

Mirar el silenci

Avui 1 de novembre, dia de mirades contingudes i de silencis mentre cadascú passeja entre la memòria dels seus morts, recupero aquest magnífic regal de la Mireia Córdoba i la Cristina Almirall que un dia a l’institut se’m van plantar al davant per demanar-me quin dels meus poemes m’agradaria veure en vídeo. Jo en vaig proposar tota una colla perquè fossin elles que el triessin, i aquest, Mirar el silenci, va ser el que van escollir per fer-ne aquest vídeo-poema que us presento. Mireu-lo i escolteu-lo i ja em direu si no és per estar-ne ben orgullós d’exalumnes com aquestes.

I a més, em sembla que fa pel día d’avui i per l’hivern que ha de venir ara que sembla que sí que s’acaba l’estiu i que les nits, molt mes llargues, conviden a pensar en els dies passats i en allò que hem estat i, també, en les bones estones que encara hem de viure.

‘Margeando o caos / Vorejant el caos’ de Majela Colares

Vorejant el caos com qui voreja el principi de tot, del temps, de la vida, de les paraules… Així és com transcorre la poesia de Majela Colares que traduïda per Joan Navarro ens ha arribat en una edició bilingüe publicada per Confraria do vento (Rio de Janeiro, 2013).

Abans de llegir aquest llibre no en sabia res de Majela Colares, però ara que l’he llegit i rellegit el sento molt a prop, sobretot perquè la seva no és una poesia que s’entretingui ni en els ornaments ni en les vanitats que sovint ens enterboleixen la mirada. Ben al contrari, construeix els seus versos amb una precisió i una netedat que envejo, i aquesta pulcritud condueix el lector sense miraments cap a allò que pel poeta és essencial: la pedra, la llum, la paraula, el temps, la memòria…

A parer meu, Margeando o caos / Vorejant el caos és un llibre on la poesia i la filosofia són molt a prop una de l’altra i llegint-lo no només he pogut gaudir de la bellesa de la paraula i els versos (na retina a insônia fende o olho / en la retina l’insomni esberla l’ull), sinó que m’he adonat que només amb el valor estètic que Colares dóna a les seves paraules es poden percebre en tota la seva magnitud i alhora les emocions i les idees que la seva poesia conté. El poema que titula Les marques del temps és un bon exemple del que vull dir. En ell i amb només set versos, amb una depuració extrema del llenguatge, ens mostra el temps, ens el fa sentir i comprovem com deixa de ser un fluid abstracte per fer-se visible en nosaltres i ser cos i matèria:

l’últim impuls del segon abans

de projectar-se en el segon després

 

traça en el temps cicatrius, esquerdes

(el llarg tall invariable, sempre)

que esculpeix la forma virtual de l’instant

 

en el confusible i abstracte marbre

imatge sòlida del moment únic

Doncs bé, els versos d’aquest llibre són així, esculpits amb la mà ferma i a pols i se’ns presenten com el tall d’un ganivet, com la cresta d’una carena, com el límit d’un penya-segat que el poeta recorre i voreja esquivant el caos i perseguint l’equilibri. Deu ser per això que els elements de la poesia de Majela Colares sovint es poden aparellar com al Cant VIII: cos i ànima, pedra i somnis, mans i peus, cel i terra, tot i no-res… I no només aquest cant, tot el llibre està construït amb una arquitectura perfecta que té com a objectiu parlar-nos de com la matèria fluida o la matèria inert, com la llum, la nit, la vida, la pedra, la paraula o la memòria conformen un únic paisatge que conflueix en nosaltres i ens convida, com aquest llibre savi, a fer-ne infinites lectures.

Pere Salinas + Joan Navarro

Tinc a les mans la darrera joia sortida dels tallers d’en Pere Salinas i Joan Navarro, un nou llibre que han titulat O: LLIBRE D’HORES en el qual fusionen la pintura d’un i la poesia de l’altre. Encara no en puc parlar perquè encara l’estic paint, però prometo fer-ho aviat perquè a mida que me’l torno a mirar i a rellegir, creix més en mi la sensació que el que tinc als dits és una obra molt i molt important.

Les presentacions del llibre es faran durant el més de novembre  i aniran a càrrec de Jaume Pérez Montaner (5 de novembre a Ca Revolta de València), d’Octavi Monsonís (7 de novembre a la Biblioteca l’Envic d’Oliva), de Vicenç Altaió (12 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona) i a càrrec meu (27 de novembre a la llibreria La Gralla de Granollers).

Mentre no arriba el dia i abans que en parli més extensament, us en deixo una mostra en dues parts: una, la fotografia que il·lustra aquest apunt; i dues, la transcripció del text que hi apareix. Mireu-vos-ho i llegiu-lo amb atenció, segur que també teniu la percepció de trobar-vos davant d’una gran obra. El text de la foto diu:

39

Com anomenar les superfícies del poema? Les

textures rugoses dels mots? La fosca resina que

secreta? El dir que s’extravia entre les línies?

Els plecs dels signes? Com acostar-se al vol

d’aquesta matèria sense cos, quant els raïms

maduren pausats enganxats a la tanca d’agost?

[Pere Salinas/Joan Navarro: O: Llibre d’hores, Edicions 96, 2014]

‘La frágil arquitectura dels teus gestos’ de Josep M. Vidal

D’entre les moltes coses que he llegit aquest estiu que les pluges d’avui tanquen definitivament, vull recomanar-vos el segon llibre d’en Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, pel qual va obtenir el 17è premi de poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.

No és aquesta la primera vegada que parlo de l’obra d’en Vidal, ja ho vaig fer quan va publicar El teu nom és un ésser viu i més d’una vegada he fet referència a Filant prim, el blog des d’on tot sovint ens sorprèn amb bellíssimes proses, perquè aquest gènere, la prosa poètica, s’ha anat convertint en la forma d’expressió que ell cultiva d’una manera magistral.

Si bé, referint-me al seu primer llibre, vaig dir que Vidal és un observador profund de tot allò que passa al seu voltant, després d’haver llegit el segon he d’afegir que en aquest ens ensenya a escoltar amb atenció com batega tot el que passa a les profunditats de l’ésser humà. Penso que entre un i l’altre, Josep Manel Vidal ha girat l’enfocament de la seva mirada des de l’entorn cap a les grutes on es congrien els sentiments i les sensacions, allò que de debò percebem com a vivències, alhora tan íntim i tan radical. ¿Com s’explica, sinó, que ja al primer poema i amb molt poques paraules (…prémer els llavis fins soldar-los en un frec dolorós, guardar-me l’afecte dels dits al fons de les butxaques.) sigui capaç de fer-nos veure que ens parla d’aquelles emocions que vivim portes endins? Queda clar, doncs, que la matèria d’aquest llibre no és la vida pública. Sí que ho és, en canvi, tot allò que els fets viscuts destil·len als pous de l’ànima.

Per tant no és gens estrany que l’autor de La fràgil arquitectura dels teus gestos no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, com quan per referir-se al pas tediós de les hores dominicals evoca una roda de cavallets que gira i fa pujar i baixar les hores amb una certa parsimònia; sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps –la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei.

Estilísticament, penso que aquest és un llibre ple d’encerts. I ho dic perquè la temàtica comportava el perill de caure en un sentimentalisme tou gens apropiat per a l’expressió poètica, però Josep Manel Vidal ho ha evitat amb èxit construint unes proses poètiques que transmeten sensacions precises a partir no de giravoltar infructuosament sobre els sentiments, sinó oferint-nos imatges d’una claredat i concisió que no necessiten cap mena d’aclariment: …ànim de tardor, de caducitat, marginal. O encara millor quan tanca un poema amb aquesta imatge que podem percebre perfectament: Respirar els primers efluvis de la podridura.

Aquest és un llibre de preguntes obertes sobre alguns dels aspectes menys amables del viure –més amunt els apuntava-, però també per això és un llibre valent amb el qual l’autor s’encara amb el drama i el desafia perquè sap que si bé la vida és una, hi ha més maneres de viure-la. Arran d’això, recordo que el llibre es tanca amb un contundent Tornar i ser o que a mig llibre t’ensopegues amb al poema JUGA! des del qual se’ns convida a deixar caure una altra vegada la moneda i que l’altra cara de la dobla puga oferir-te un nou atzar que et permeta jugar-te de nou la vida.

I amb això em quedo, amb aquesta invitació que Josep Manel Vidal ens fa des del seu segon llibre de jugar-nos cada dia la vida, de no deixar-la passar sense preguntar-nos què és i què som: ...sorra i aigua i vent.

Setembre

Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

…i juliol i agost

…i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença. Si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa ben bé fins el dia de Sant Llorenç. Amarat de calor el recorres amb passes lentes i pesades, com si es tractés d’una costa dreta, llarga i polsegosa, però plena d’incertes promeses. L’agost, en canvi, conforma l’altra vessant del camí. Després de Sant Llorenç, i sobretot de la Mare de Déu d’Agost, tot s’accelera i es desferma. Creixen com castells els núvols i toquen a sometent els trons d’estiu per què la pols del juliol es torni tempesta. Saps llavors que no es pot tornar enrere. El camí et porta de cara avall més de pressa del que voldries. S’acaben les hores desvagades de l’estiu i comença la verema.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]