La utilitat de l’inútil

No és aquesta la primera vegada que em manifesto a favor d’enderrocar les nefastes muralles que estúpidament hem construït per separar les humanitats de les ciències. Ho he dit altres vegades i sempre ho he fet amb el convenciment que els plans d’estudi que parcel·len el coneixement perseguint una pretesa especialització dels alumnes, el que de debò aconsegueixen és fragmentar el món de tal manera que la visió que en puguin tenir els estudiants acaba sent d’una pobresa esfereïdora. I el que em sembla més greu és que quan des del poder es dissenyen els plans d’estudi no es fa des de la innocència. Si es fa dividint i separant les àrees d’estudi i impedint el transvasament de coneixements d’unes a les altres, és perquè el poder econòmic en connivència amb el poder polític sap prou bé que així hi haurà tècnics disponibles per a ser utilitzats com a peces del sistema i que per contra, aquests tècnics no suposaran -analfabets com seran en altres àrees del saber- cap problema, ja que faran la seva funció desposseïts de l’esperit crític que els hauria aportat el fet de tenir una mirada global sobre el món.

Si hi torno a insistir és perquè acabo de llegir La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un llibre que no només exposa el que jo he dit abans, sinó que insisteix en la necessitat de rebel·lar-se contra l’utilitarisme que actualment dicta no només el funcionament del mercat i del món laboral, sinó també les activitats de les universitats i els seus estudiants, de manera que tot queda prostituït per la necessitat de fer diners i posseir-ne com més millor.

En una primera part del llibre, Ordine parla de l’útil inutilitat de la literatura tot fent una repassada als valors que els clàssics són capaços de transmetre i fa, a més, una vindicació dels fonaments vitals sobre els quals -tot i ser aparentment inútils- s’edifiquen la literatura, la filosofia i les arts.

La segona part del llibre és especialment punyent quan es parla de la desaparició programada dels clàssics, de les universitats-empresa i dels estudiants-clients, de la burocratització del professorat, de les polítiques dels governs europeus per minorar les dotacions econòmiques destinades a l’ensenyament i la recerca, etc. Al final del capítol, Nuccio Ordine proclama la necessitat de lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no sols la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels bens culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyança és sabotejar el futur de la humanitat.

El darrer capítol, al qual segueix un interessant assaig d’Abraham Flexner, és molt breu però exposa de manera concisa i clara, sense entrebancs verbals, el nucli del pensament d’Ordine pel que fa a aquest manifest: 1. L’essència de la ‘dignitas’ humana es funda en el lliure albir, 2. Posseir la veritat mata la veritat, i 3. Si pretenem viure en una humanitat lliure, tolerant i humana, cal desvincular el coneixement i la recerca de qualsevol utilitarisme i donar lliure curs a la ‘curiositas’.

Escrit en forma de manifest, el llibre de Nuccio Ordine em sembla que posa el dit a la nafra pel que fa a alguns dels mals que patim actualment no només a les universitats i instituts de secundària sinó que, com passa sovint, aquests mals van més enllà de les aules per infectar tots els altres àmbits de la societat; prou que ho saben aquells que en connivència amb el diner dissenyen i imposen plans d’estudis empobrits i fragmentaris amb l’excusa que l’ensenyament ha de ser rendible i els coneixements útils.

Ara, però, que la crisi econòmica ha desmuntat la visió utilitarista que es tenia de determinats estudis universitaris i que cap disciplina acadèmica no és garantia de ‘fer carrera’ i guanyar diners, i sobretot perquè les reflexions que s’hi fan tenen més a veure amb l’avenir dels nostres fills que no pas amb el nostre present, recomano molt La utilitat de l’inútil. En recomano la lectura a tothom, però especialment a aquelles persones que tinguin alguna responsabilitat en els mons de la docència o de la política. Cal que recordin –cal que ho recordem tots plegats- que la dignitas hominis no té res a veure amb les riqueses materials que posseïm. Aquestes són només un miratge, mentre que la dignitat rau en la gratuïtat dels fets i del coneixement.

Llavina als Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf

Sense fer escarafalls i amb discreció i, per contra, amb una tenacitat digna de fer-ne esment, les bibliotecàries del país –n’hi deu haver, però jo no en conec cap de bibliotecari- treballen dia sí i dia també per fer nous lectors i acostar-nos els plaers i la riquesa que ens aporta la literatura. I per fer-ho, han creat activitats i espais de trobada tan per a nens com per adults que anys enrere ni existien ni tan sols ens els imaginàvem. D’aquests, jo en vull destacar els clubs de lectura, aquests llocs d’intercanvi d’inquietuds literàries i d’idees que estan fent una funció cultural a la qual no es dóna la rellevància que realment té. Ja ho havia dit alguna altra vegada després que m’haguessin convidat a participar en algun club de lectura, però ho vull tornar a repetir després d’haver participat a la III Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf.

La trobada, que va reunir força més de 200 persones a l’entorn de l’obra narrativa de Jordi Llavina, va ser un acte caracteritzat per la feina ben feta des de les biblioteques que l’organitzaven i pel caràcter participatiu dels lectors dels diversos clubs. La Sílvia Amigó hi va participar llegint diversos fragments de l’obra de Jordi Llavina, i jo ho vaig fer amb una glosa dels llibres llegits als clubs. Després de nosaltres, però, va començar una interessant entrevista a l’autor en la qual es barrejava vídeo i directe, ja que cada club havia gravat una pregunta que en Jordi Llavina respongué de viva veu als seus lectors. Així doncs, no va ser un simple homenatge a l’autor, sinó que el més interessant va ser la idea d’acarar-lo amb aquelles persones que n’havien llegit els llibres i li demanaven explicacions sobre aspectes ben diversos i fins i tot sorprenents en algun cas.

Puc dir que en Jordi Llavina davant per davant dels lectors, la Sílvia Amigó llegint-lo i jo mateix parlant de la seva obra, ens ho vam passar molt i molt bé, i penso també que això va ser així per l’encert d’acostar lectors, obra literària i autor de la forma que es va fer, alhora amable i rigorosa. Per tot plegat, aprofito per reivindicar la feina feta des de les biblioteques i donar les gràcies a tothom qui va participar en l’organització de la trobada, especialment a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya i a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual que va tenir la bondat de convidar-m’hi. I aprofito també, és clar, per felicitar tots els clubs de lectura que hi van participar alhora que els encoratjo a seguir creixent. A tots, salut i bona literatura!

‘Gramòfon de runes’ de Maria Victòria Secall

Dilluns a la tarda vaig tenir la sort de poder anar a Can Vilaweb a escoltar la Maria Victòria Secall. L’Elisenda Farré i la Roser Giner van parlar-nos del seu darrer llibre de poesia,Gramòfon de runes, que encara no s’havia presentat a Barcelona. Després, la Maria Victòria i l’Elisenda van fer una esplèndida lectura d’una selecció de poemes del llibre. Però no tot es va acabar aquí, perquè allà érem no només lectors de la poesia de na Maria Victòria Secall, érem també els seus amics nascuts a través delsblocs, i tant si ens coneixíem de la trobada a Búger com d’altres ocasions, era clar que tots ens aixoplugàvem sota la seva mirada i les seves paraules.

El llibre, Gramòfon de runes, parla de ser dona i de com les dones miren el món, de la lluita per ser i de l’herència rebuda (els rastres de les dones / que ens han precedit), de ser una baula que rep i transmet a l’hora la vida i el coneixement a contracorrent en una societat de mirades mascles que massa sovint menysté i exerceix la violència contra allò que escapa al seu domini. I parla també de la necessitat de no acotar el cap, d’aixecar-se i alçar el vol.

Gramòfon de runes és un llibre d’una força matriu i generadora d’una veu que rescata dels pous de l’oblit tantes i tantes dones emmudides, mutilades i mortes a mans dels ‘seus’ homes, de manera que llegir-lo em va suposar –a mi, per la meva condició masculina- la possibilitat de mirar la vida des d’una òptica que no tenia i (anava a dir entendre, però no) fer-me sentir el que elles, les dones, senten. Per molt que intel·lectualment hagués fet abans l’esforç de saber ‘qui és’ una dona,  el llibre de Maria Victòria Secall m’hi ha acostat molt més perquè els seus versos, com una pluja fina que fa saó, tenen la virtut d’amarar la pell del lector fins a fer-lo tastar les sensacions més fondes de la dona que parla en aquests poemes.

A més, però, del que fins ara he dit, vull dir també que Gramòfon de runes és un llibre que corprèn per la bellesa dels seus versos, per la meticulosa elaboració de les imatges, dotades alhora de precisió i senzillesa, com aquells Flascons secrets / de vidre aspre al tacte, / somniats a la febre / i al dolor silent, / bufats al foc roent, / sorra i coratge. I si alguna cosa dóna tanta força a la poesia de na Maria Victòria Secall, no és només la bellesa i depuració del llenguatge, és sobretot la seva capacitat de destil·lar bellesa i veritat plegades com un sol licor en tots i cada un dels seus poemes, com quan diu:Saber d’on venim i on es congria / la nostra màtria de sediments antics… O també quan converteix l’olivera en símbol alhora de vida i memòria, de matèria i sentiment: L’ombra de l’olivera és tan real / com l’olivera, no es poden separar. // Tot el que hem vist ens és part, / talment la pell, talment l’ombra, / empremtes i records que ens fan possibles. La poesia de Gramòfon de runes és una poesia essencial (permet-me Victòria la broma) al punt de cocció, justa la sal, fora presses…, és a dir, es tracta d’una poesia on res no hi sobra ni tampoc res no s’hi troba a faltar, i això en fa fàcil la lectura alhora que sense distraccions et porta la mirada allà on vol; perfum i verí…

Llegit i rellegit, em seria molt difícil triar un poema o altre del llibre perquè, en realitat, la suma de tots els poemes és un sol càntic. Si més no, així ho entenc i m’ho fa sentir el confrontar els versos del darrer i primer poemes que diuen Com ocells, per instint, / alcem el vol un, i l’altre: com un infant en néixer / cap a la vida. Aquests versos ens donen també una de les claus de la poesia de Gramòfon de runesi és que tot i el dolor i la tragèdia  a què ens remeten alguns poemes, aquest és un llibre carregat d’esperança que juntament amb la voluntat de fer-nos reflexionar, transmet la força necessària per fer-nos millors. I així ho sento i així és, també, que gairebé he convertit en la meva divisa un dels versos d’aquest llibre que sento que m’alimenta i em dóna força, perquè Tot el que som empeny..

[19 de juliol de 2013]

Estos días azules…

Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008]

[22 de febrer de 2013]

A ‘Petit munt de lletres’

Petit munt de lletres és el nom del programa que dirigeix i produeix l’incansable Josep Diaz-Galera per tal de fer-nos arribar la poesia a través de Ràdio Martorell. Aquesta temporada ha refet l’antic Poetes de Martorell i ens presenta un programa nou en el qual cada setmana no només es presenten novetats, sinó que també s’hi poden escoltar entrevistes amb poetes i algunes de les seves poesies.

Si ara fa poc més d’un any vaig poder participar en un capítol de Poetes de Martorell, enguany he estat convidat per participar també a Petit munt de lletres, concretament en un programa que vam gravar tot just començar l’any i que es va  emetre el passat 31 de gener. Per si teniu curiositat o interès d’escoltar-lo, hem seleccionat el tall de veu que conté l’entrevista que em va fer en Josep i també alguns dels meus poemes. Tot plegat es pot escoltar en el reproductor de Goear que veureu a sota. Gràcies Josep!

[5 de febrer de 2013]

‘El llibre que llegies’ a les ones

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galeraper Petit munt de lletresel programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

[28 de gener de 2013]

Carta al poeta que ‘Vetlla’

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més, entre vida, literatura i llenguatge. Sense aquest tercer ingredient no quallarien els altres dos, i tu que ho saps molt bé fas girar tota la història al voltant d’un llibre de poemes que l’amiga regala al poeta, un llibre de poemes marcat per una dedicatòria amb un pronom ratllat amb la voluntat d’esborrar-lo: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs. Però tots dos sabem com n’és de difícil esborrar res que s’hagi viscut de tot cor i que moltes vegades, i això passa en el teu poema, aquest no ser-hi (l’amiga en aquest cas) es converteix en una presència fantasmal –els pronoms ja ho són una mica com una ombra- que fa de motor de tot plegat: perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla de fet, un fantasma, el seu món, / l’olor que feia, la seva pronúncia, / el color de la veu i el dels seus ulls, / un aire en el vestir i el fer ben propi…

Podria ara aprofitar per parlar de totes les referències que fas als anys de la joventut, a les músiques, les pel·lícules, els primers contactes amb la mort, la sida…, que apareixen sobretot en la primera part del poema, però no cal, ja se’n parla a moltes ressenyes que han sortit als diaris i no ho faré. En canvi, sí que vull parlar-te de la segona i tercera parts del poema perquè, tot i que no sabria explicar-ho massa, he tingut la percepció que el poeta del començament i el d’ara ja no són el mateix home, que han passat prou coses i prou importants per començar a mesurar la vida d’una altra manera. Han quedat enrere els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis i ara toca vetllar / per la salut i la vida dels fills / -per ells, un pare ha de donar la vida, / el cos, la sang i tot el que convingui-[…], i toca vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen, / per garantir-los una mort en pau, / al llit de casa, envoltats de família, / amb un ram de mimosa dins un gerro…

Suposo que és cosa de l’edat i de què la meva lectura no en té res d’acadèmica i sí molt de personal i això ha fet que m’hi hagi vist en els teus versos i que, sobretot per tot l’aprenentatge que se’n desprèn, en diversos moments m’hagin emocionat. Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves…, dius en un moment determinat com si preparessis el lector per la contundent afirmació dels darrers versos del poema: vaig obrir amb la clau de sempre / la porta d’un pis buit, era migdia. / Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar.  Jo tampoc, poeta que vetlles, ja no ho espero i com tu he sentit que m’havia de desfer del llast estrany  de la joventut per seguir endavant i escriure la vida amb la llibertat amb què tu ho fas.

M‘ha agradat, també, com trenques a Vetlla les fronteres entre narració i poesia de la mateixa forma que es trenquen entre vida i literatura i m’han interessat molt les reflexions sobre el fet d’escriure, com quan parles del llibre com a casa d’hostes o el compares amb la capçada d’un arbre amb branques on hi penges la corda del gronxador i, més enllà, quan preguntes per què s’escriu o ¿On és, el fonament d’una obra?, ¿on és, el cor / que, en un cos de paper, batega en la lectura?

Però sobretot, el que per a mi és més important del teu poema és la seva dimensió moral, amb el relat despullat, net de falsa literatura, que hi fas dels anys de la joventut i la constatació d’un present marcat per la consciència del temps i el seu pas: l’ahir, el breu passat –perfet-, / i un avui ingrat, primícia del demà encara incert / present continu, l’un; futur, l’altre, hipotètic-. Un temps ple d’absències, amb el cel color de cendres, que ens és difícil de viure i que tot i amb tot mirem de sobreviure’l amb l’ajut dels records i la poesia: I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum. / La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra. I també amb l’ajut de la bellesa, com la de moltes de les imatges que hi ha per tot el poema. Jo em quedo, però, amb aquesta –i tu que em coneixes entendràs de seguida el perquè:

Sovint repasso amb l’índex dret
l’ocell gravat de la portada,
que sembla a punt d’abraçar l’aire. 
És una taca de color
de mel, i jo em sento el relleu
al tou del dit: quallada, impresa.
Pardal vulgar, el caparró,
oval de closca d’avellana
-que, en l apunxa del bec, s’afua
tant com l’espina d’una rosa-;
dues potetes que s’arronsen
l’instant abans d’emprendre el vol…

Gràcies, poeta que vetlles, pel teu poema. Una abraçada!

[30 d’abril de 2012]

Herències

Teresa PascualÀngels Gregori van presentar, dissabte passat a Oliva, el llibre amb el qual han guanyat el Premi de Poesia Manuel Garcia Grau 2011. Aquest llibre, que té la peculiaritat d’haver estat escrit com un diàleg entre les dues poetes, es titula Herències  i s’ha publicat dins la col·lecció de poesia de Perifèric edicions. Deixo aquí, mentre no ens arriba en paper, una mostra de la poesia que conté:

III

El pa fregit amb una nyora
i els dos alls “sense cor” en el morter
forma part de la imatge d’una herència
que té l’olor dels taulells de la cuina
i el sabor primitiu, càlid, cuidat.
Forma part d’una imatge que vigila
meticulosa el foc, l’oli, el pa
i té el posat dels anys en l’atenció
en cada tros que la maça colpeja
i en el sabor que regula amb els llavis.IVEls taulells de la cuina,
les plantes del pati que donen a la cuina,

les cites a l’hospital escrites al calendari de la cuina,
les bosses verdes del mercat
damunt el banc de la cuina.
Aquella forma tan fràgil
d’omplir els canelons i enrotllar-los.
De cegar-me les ulleres quan obries el forn calent.
De cremar-me.
Perquè recordar aquestes coses crema.
Com em cremarà tot el dia que compte
quans som avui per dinar i em sobre una cadira.
Llavors se’m quedarà l’herència clavada,
com un ganivet,
damunt la taula parada de la cuina. 

[20 de desembre de 2011]

La força de la mà de l’home

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home

 

‘L’espera’ de Reno Binosi

Ahir a  la tarda, al Lliure de Gràcia, només començar la representació de L’espera, mentre els personatges encarnats per la Marta Marco i la Clara Segura s’anaven revelant l’una a l’altra els seus embarassos i tot el que per dins els passava de nou i desconegut, jo tornava a reviure els mesos d’embaràs de la M. abans no nasqués el nostre fill. Durant aquells mesos em van sorprendre moltes sensacions del tot enigmàtiques per a un home, sobretot l’enveja de no tenir la possibilitat de sentir un lligam tan extremament íntim com el de dur la criatura dins, de sentir-la créixer al ventre abans no neixi i, després del part, de poder-la alletar. Prou que ho sap la M. perquè en vam parlar molt de les sensacions noves que ens atrapaven per sorpresa durant aquells mesos.

No sé, en canvi, si aquests sentiments són habituals en els homes perquè no n’he parlat; als homes ens costa parlar de la nostra intimitat amb altres homes. Ahir, però, va ser com si en pogués parlar amb en Remo Binosi, l’autor de L’espera, i amb en Juan C. Martel Bayo que ha adaptat i dirigit l’obra, i en acabar la representació em vaig sentir bé de saber que també altres homes s’havien sentit fascinats per aquest moment de plenitud i energia extrema que és l’embaràs d’una dona.

L’espera, però, no només parla de la maternitat futura, sinó que la comptesseta Cornèlia (Marta Marco), la seva minyona Rosa (Clara Segura) i la dida (Isabel Rocatti) ens parlen també de les imposicions de la vida i de l’acceptació o no d’aquestes imposicions, i de la distància entre desig i realitat que sovint remou i trenca la vida amb crueltat, sobretot quan la força imprevista de l’amor s’instal·la entre dues veritats que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és.

Vàrem sortir contents del teatre perquè el text ens va sorprendre i perquè L’espera no és una més d’aquelles obres teatrals del tot predictibles quan fa un quart d’hora que han començat, i també pel goig de veure amb quina força creixen les actrius Marta Marco i Clara Segura en cada nou espectacle que protagonitzen. Molt recomanable!

[4 de desembre de 2011]