La força de la mà de l’home

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home

 

‘L’espera’ de Reno Binosi

Ahir a  la tarda, al Lliure de Gràcia, només començar la representació de L’espera, mentre els personatges encarnats per la Marta Marco i la Clara Segura s’anaven revelant l’una a l’altra els seus embarassos i tot el que per dins els passava de nou i desconegut, jo tornava a reviure els mesos d’embaràs de la M. abans no nasqués el nostre fill. Durant aquells mesos em van sorprendre moltes sensacions del tot enigmàtiques per a un home, sobretot l’enveja de no tenir la possibilitat de sentir un lligam tan extremament íntim com el de dur la criatura dins, de sentir-la créixer al ventre abans no neixi i, després del part, de poder-la alletar. Prou que ho sap la M. perquè en vam parlar molt de les sensacions noves que ens atrapaven per sorpresa durant aquells mesos.

No sé, en canvi, si aquests sentiments són habituals en els homes perquè no n’he parlat; als homes ens costa parlar de la nostra intimitat amb altres homes. Ahir, però, va ser com si en pogués parlar amb en Remo Binosi, l’autor de L’espera, i amb en Juan C. Martel Bayo que ha adaptat i dirigit l’obra, i en acabar la representació em vaig sentir bé de saber que també altres homes s’havien sentit fascinats per aquest moment de plenitud i energia extrema que és l’embaràs d’una dona.

L’espera, però, no només parla de la maternitat futura, sinó que la comptesseta Cornèlia (Marta Marco), la seva minyona Rosa (Clara Segura) i la dida (Isabel Rocatti) ens parlen també de les imposicions de la vida i de l’acceptació o no d’aquestes imposicions, i de la distància entre desig i realitat que sovint remou i trenca la vida amb crueltat, sobretot quan la força imprevista de l’amor s’instal·la entre dues veritats que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és.

Vàrem sortir contents del teatre perquè el text ens va sorprendre i perquè L’espera no és una més d’aquelles obres teatrals del tot predictibles quan fa un quart d’hora que han començat, i també pel goig de veure amb quina força creixen les actrius Marta Marco i Clara Segura en cada nou espectacle que protagonitzen. Molt recomanable!

[4 de desembre de 2011]

‘Tot el soroll del món’ de Vicenç Llorca

Tot i que ja fa uns dies que vaig acabar de llegir Tot el soroll del món, la novel·la que Vicenç Llorca va publicar fa poc, encara no n’havia parlat. L’havia de pair, i no vull pas dir que sigui una novel·la que enfarfegui ni difícil de llegir. Tot el contrari, una de les virtuts d’aquesta novel·la és que es llegeix amb una facilitat que és molt d’agrair, però no us deixéssiu enganyar, perquè l’autor aprofita aquesta aparent lleugeresa per amagar dins la seva obra diverses càrregues de profunditat que et van esclatant al davant al mateix temps que també sorprenen en Francesc Bertran, el protagonista.

Aquest personatge comença un viatge al qual jo també m’hi vaig apuntar com a lector des de les primeres pàgines, però el que havia de ser un viatge de fugida es convertí en un viatge de retrobament amb sí mateix, amb la veritat i amb la vida. A mida que llegia i llegia, em sorprenia tot el món de contrastos que Vicenç Llorca ha sabut conjugar en la seva novel·la: la pèrdua i l’amor, l’occident més ric i la pobresa d’Haití, el paradisos i l’infern… Però tot i així, res és tan simple com pot semblar per les meves paraules, perquè en cada un d’aquests elements que he citat també s’hi pot trobar el contrari. Per fer-ho, només cal que recuperem la nostra capacitat de percebre l’entorn i que, sobretot, siguem prou valents per deixar que la vida ens impregni.

És així com els protagonistes de Tot el soroll del món, i potser també els lectors agosarats, poden arribar a descobrir que la pèrdua i l’amor no són sempre contraris, que dins l’extrema pobresa d’Haití s’hi amaguen grans tresors que no cotitzen a la borsa i que en mig de l’infern una mirada pot contenir el més bell dels paradisos. Als europeus i americans rics se’ns ha atrofiat la capacitat de mirar els senyals de la terra per viure-hi compassadament, potser és per això que en tota la novel·la es dóna tanta importància als ulls i a la mirada i els personatges descobreixen que no sabien mirar o, més ben dit, no sabien dirigir la seva mirada. Ara no desvetllaré el què, però em va agradar com en Francesc Bertran passa de focalitzar la seva mirada en la bellesa de l’art per tal de no enfrontar-se a la vida real, a adonar-se de l’emoció d’ésser viu que li proporciona aprendre a mirar la Marta.

Més enllà dels seus valors estrictament literaris, el que més m’ha frapat d’aquesta lectura és la descoberta que els personatges -Ulisses moderns- fan d’una manera nova de mesurar els fets de la vida, i és a partir d’això que m’atreviria a dir que, més enllà de modes, Vicenç Llorca té la gosadia de posar damunt la taula una proposta ètica del tot contrària a aquest món de necessitats artificioses i tempestes financeres que ens esclavitzen. De tornada a Barcelona, en Francesc sap que el viatge de debò no l’ha fet al Carib, que ha mudat la pell i que més enllà del que és purament intel·lectual hi ha una vida feta de carn i ossos i que si es vol acostar a aconseguir alguna engruna de felicitat, cal viure-la sense por. Tot un repte.

 [4 d’agost de 2011]

Poesia a la frontera

Abans de l’estiu, vaig rebre un correu del Santi Borrell que em convidava a participar en una antologia de poesia dedicada a la frontera. La proposta havia sorgit del llibreter Octavi Serret i de March Editor i era, de moment, una iniciativa encara poc definida. Però com que era una oportunitat per pensar en el concepte de frontera sense cap idea prèvia, m’hi vaig agafar i unes setmanes després vaig enviar els tres poemes que m’havien demanat.

Ara, aquell projecte ja és un llibre que es presentarà a Vall-de-roures el diumenge 7 d’agost en el qual hi ha participat una munió de poetes en aragonès, en castellà i en català. La presentació quedarà emmarcada dins la 6a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya i estic segur que, entre moltes altres coses, també servirà per reflexionar sobre la pressió que exerceixen alguns polítics per aixecar murs lingüístics allà on les persones han estat capaces de viure, cadascú a la seva manera, d’una forma tranquil·la i natural.

En el llibre, i segur que també en la trobada, hi haurà visions i veus molt diverses perquè passa de 90 el nombre de poetes que hi participem. Això farà que el concepte de frontera es pugui abordar des de molts i molts punts de vista i, també, des de vivències ben diferents. Pel que fa al meu cas, m’he volgut referir a algunes fronteres que no són estrictament geogràfiques però que sí tenen, en canvi, una relació del tot directa amb els límits de l’individu. Per això he volgut parlar de les fronteres de la pobresa i de la gana, de les del sexe i dels cossos i dels límits de la vida i de la mort. Però a banda del que jo hagi pogut dir, ara ja tinc ganes de tenir el llibre a les mans per llegir què n’han dit tota la resta de poetes participants, perquè estic segur que el nostre serà un debat molt més viu i ric que el dels interessos partidistes dels polítics.

Educar el silenci

Fins ara només m’hi havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla que també ha arribat al teatre.

El cas és que dissabte vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava. I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids, van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts. I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense miraments…
Pot semblar que exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne 15!
El més greu, però, és que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert actuava en el teatre que duu el seu nom.
Encara em pregunto què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci durant una estona massa llarga.
Si és així, potser caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.
No sé si hem fet tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits per la Núria Espert.

 

‘solsticis en minúscula’ de Laura Dalmau

Laura Dalmau em va convidar a presentar el seu llibre de poesia, publicat fa poc a Viena Edicions, a la llibreria Al vent de Badalona. Tot i que la memòria no em deixa recordar fil per randa la presentació que vaig fer, sí que em sembla que el que podeu llegir tot seguit conté en essència el que vaig dir:

A l’hora de llegir poesia, sempre hi ha un vers que fa de desllorigador i et dóna la clau per entrar de ple en el llibre. Pel que fa a solsticis en minúscula de la Laura Dalmau, la clau me la va donar un vers en el qual hi diu que escric a crits la pell del meu cos. A partir d’aquest vers i del poema que el conté vaig anar descobrint la raó d’escriure i de parlar de la Laura com una manera de ser al món, i vaig anar entenent que si amb la seva escriptura el que fa és posar noms a les coses i als fets, és perquè fer-ho dota la vida de més sentit. Llegint el seu llibre, descobreixo que la Laura Dalmau és una dona que no s’està d’afrontar la vida amb valentia i de combatre l’adversitat amb un erotisme que és present en molts dels seus poemes, com des de la banyera, que ens situa en els límits del cos i la paraula, elements centrals de la seva poesia i també de la seva vida.

La Laura Dalmau ens fa notar amb els seus poemes que vivim immersos en l’erotisme en el seu sentit més ampli, i ho afronta sense prejudicis de cap mena, molt probablement perquè són les sensacions que se’n deriven que ens fan de notari de la pròpia existència. D’alguna manera tenim més consciència del nostre ésser quan ens sentim en el cos de l’altre, quan hi ha el retorn d’una pell que s’eriça al besar-la. Som en el sol que ens escalfa i existim en l’aigua que ens regalima pel cos alhora que ens emmarca i modela els contorns i és llavors que, durant un instant màgic, ens sabem part d’un tot; per tant llum, aigua i pell són una mateixa vivència, un cos únic que conforma la poesia viscuda que la Laura Dalmau reflecteix en els seus poemes: Regalimo, lasciva, / més enllà del diàmetre / dels pits, aliens al neguit / de nits obagues de plaer. / I jo, amb els sentits miops / sota una tarda d’estiu, / mesuro el tacte del teu vestit / damunt les cuixes / en tota la puresa de l’acte.

solsticis en minúscula és un llibre organitzat en quatre parts que jo entenc com un viatge a través del temps o, encara diria més, a través de les vivències de qui n’és l’autora. La primera part ens situa en la primavera i conté tota l’agitació d’aquest moment de l’any, és el temps de l’excés perquè l’amor tot ho permet. Dels poemes de la segona part, que fan referència a l’estiu i a la plenitud amb l’esclat de la fruita i de l’aliment, em crida poderosament l’atenció com hi apareix amb força la idea de l’amor i el sexe com a aliments que ens nodreixen, de tal manera que l’erotisme inicial ara té una consistència molt més física, com quan diu: Sense emetre soroll / engoleix el sexe / en un glop d’esperma.  O també: l’ull de la consciència obscena / -que com un brollador somrient, / xucla la llet sense fi, ben endins. / El cos es mou, -el sents?- / És el gronxador del benestar.

Tot i aquest goig de viure, en alguns poemes d’aquest segona part hi apareix també un element de distorsió en mig de la plenitud de l’estiu quan es fa present l’amenaça de la malaltia. Quan això passa, la poeta ens parla de les mans encartonades i enfronta sexe i malaltia, o també aigua i cartó, elements contraris que esdevenen simbòlics en uns poemes en els quals el cos és l’expressió màxima de la vida perquè tot passa en ell:m’estimbo / en la teva carn…

A l’estiu el segueix la serenor de la tardor. Ara la poeta és i se sent part conscient i voluntària d’un corrent de vida i recupera els records, les olors i la llum de la casa familiar. No és debades que trobem un poema com la canyella dedicat a la memòria de la mare, en el qual una recepta simbolitza, alhora que ens parla de l’equilibri desitjat, l’herència del coneixement transmès de mare a filla en proporció justa d’arròs i sucre. I juntament amb aquest, hi trobem poemes dedicats als fills, una baula més d’aquest flux que injecta vida a la poeta. Si abans dèiem que parlava de l’herència, ara fa referència a la vida nova amb la qual ha de vèncer el destí i la malaltia: Ets el temps benigne que dorm dins meu, / que crea de nou totes les metàfores / de vuit mesos de gestació / quan l’horabaixa remou / el meu cos, mentre et penso. En aquests poemes en els quals es declara ancorada a la vida amb una força invisible i nova, hi trobem un nou erotisme derivat de la maternitat i de les sensacions que la nova condició de mare desperta en ella. Així hi podem trobar imatges com Un bell crit que es passeja / damunt els pits / fluint en batecs de carn, que són plenes de tendresa alhora que expressen els sentiments i les sensacions amb una carnalitat absoluta. I al costat d’aquestes imatges, hi trobem també la descoberta dels fils que ens lliguen al món i a viure, la necessitat de lluitar perquè no es trenqui la cadena de la vida: Si no fos per tu, tiraria el món a l’oblit…

En la darrera part del llibre, dedicada a l’hivern, hi apareixen els temes de l’orfandat i la memòria, però sobretot la necessitat de reprendre la vida i viure-la plenament, sense miraments, encarant-s’hi sense la protecció del doble vidre que ens separa de la realitat. L’afirmació de la vida a través de les paraules és al meu entendre l’element central d’aquesta darrera part del llibre, però també de tot ell. Tant és així que en la pell del meu cos, l’últim poema, hi podem trobar concentrats els nusos de la poesia de la Laura Dalmau, des de la necessitat de viure més enllà dels límits de cartó, fins a la voluntat ferma de viure i sentir en el cos la vida: vull viure amb el cos ressonant-me / i el sentit tens a l’estómac, / aspirant un sol cop la follia de ser viva. I a això encara cal afegir-hi la valentia d’esbrinar la por a dir dues paraules, les de la malaltia, que ens donen la clau i la resposta al primer vers al qual m’he referit al començament. És per això que la poeta s’escriu –ens diu- la pell, perquè el tacte no se’m mengi mitja vida, i perquè per ella la paraula i el cos són inseparables, de la mateixa manera que la paraula en la pell és la poesia viscuda que ens ofereix amb el seu llibre.

solsticis en minúscula els versos es mouen des de l’erotisme més evident de la primera part a un altre erotisme molt més subtil que trobem en les paraules escrites a la pell del final. Però tot i aquestes diferents intensitats i registres a l’hora d’explicar com la vida es manifesta en el cos, en tot el llibre s’hi descobreix la voluntat feta poesia d’algú, la Laura Dalmau, que planta cara a uns límits de cartó per viure, també amb els seus lectors, amb tota la densitat possible.

[9 de març de 2011]

‘Teranyines’ d’Anna Montero

Quan vaig començar a llegir, fa una pila d’anys, m’empassava els llibres de la primera a la darrera paraules sense permetre’m cap descuit. Després, però, va arribar un moment que quan havia llegit unes dotzenes de pàgines ja sabia si calia insistir fins el final o no. Ara ja no m’amoïna deixar els llibres a mig llegir i si no m’ho passo bé els deixo córrer, de manera que alguns van a la pila de les segones oportunitats i d’altres van directament a l’oblit. Però segueixo llegint, i entre algunes altres raons ho faig, també, perquè de tant en tant tinc la sort que m’ensopego amb algun llibre que feliçment m’atrapa i em dóna consol com si hagués estat escrit per mi.

Això és el que em va passar diumenge passat, quan vaig agafar Teranyines d’una prestatgeria a la llibreria del TNC per fullejar-lo mentre feia temps. Vaig obrir-lo a l’atzar, i com si de debò es tractés d’una teranyina que algú m’hagués parat, ja no me’n vaig poder desprendre. Durant aquesta setmana l’he llegit i rellegit amb delit diverses vegades i encara hi entro i surto saltant d’un poema a un altre.
És un llibre en el qual la seva autora, l’Anna Montero, parla sense embuts del temps que ens resta, de la deriva, de la por, del buit i de l’adéu, però tot i la cruesa dels temes, m’ha fet bé llegir-lo. No només perquè els versos no amaguen res i tenen la virtut de gravar, amb la netedat i precisió d’un estilet, la veritat en el lector, sinó també perquè llegint-los es pot copsar l’aire i la llum amb què han estat escrits.

En molts dels poemes d’aquest llibre conflueixen dolor i bellesa, dualitat amb la qual l’autora traça imatges que, carregades de força, perduren alhora a la pell i a la memòria del lector; i les paraules ja no són només sons, sinó que adquireixen la densitat d’allò que anomenen, de manera que llegint-les podem sentir des de l’alè del moment viscut fins al tacte de cada cosa dita. Com en aquest poema que segueix, que cada element s’encasta en tots els altres per ser, plegats en l’instant, poesia:

cristalls

hi ha un dolor secret en la fulla
que al vent vacil·la i dubta i cau.
hi ha una eufòria de funàmbul
sobre la pista i una mirada
que s’atarda sobre la terra humida
i sap que és el vol darrer i la darrera
carícia del sol, el darrer alè
del vent i per això l’instant esclata
com una magrana i cristalls de sang
segellen l’adéu.

[Anna Montero: Teranyines. Edicions 62, col. Poesia, 139. Barcelona, 2010]

He vist ‘Pa negre’

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al cinema a veure Pa negre i, encara ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega de vida immenses.

La pel·lícula engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la vida dels personatges. Perquè Pa negreparla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni dolents a Pa negre, el que hi ha són persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els personatges han de suportar.
Entre les virtuts de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels seus records de quan eren pobres.
En segon lloc, és important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris, sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema, i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense por del nostre passat. Aneu a veure Pa negre, de debò que no us en penedireu.

[24 d’octubre de 2010]

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però lÀngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesiad’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

[14 d’octubre de 2010]