He vist ‘Pa negre’

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al cinema a veure Pa negre i, encara ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega de vida immenses.

La pel·lícula engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la vida dels personatges. Perquè Pa negre parla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni dolents a Pa negre, el que hi ha són persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els personatges han de suportar.
Entre les virtuts de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels seus records de quan eren pobres.
En segon lloc, és important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris, sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema, i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense por del nostre passat. Aneu a veure Pa negre, de debò que no us en penedireu.

[24 d’octubre de 2010]

Labordeta!


[…]

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver,
pero habrá que empujarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la Libertad.
[…]

(Fragment del ‘Canto a la libertad’ de José Antonio Labordeta)

 

Dir aigua és dir memòria

Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però lÀngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se’ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l’un davant l’altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t’has creat una imatge de l’altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d’aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.

Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l’altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l’interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula ‘Dir Pa‘ i, tot seguit, l’Àngels me’l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l’oblit talli més que els vidres que guardaven els records…

Ara he sapigut que l’Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesiad’enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n’alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L’enhorabona, Àngels!

[14 d’octubre de 2010]

Societat oberta

“Aquells que afirmen que l’error és del “sistema” o aquells que darrere de cada contratemps polític hi veuen misterioses maniobres, no ens poden ensenyar gran cosa. Però la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat -per irritant que pugui ser quan es duu a extrems- constitueix la saba d’una societat oberta. Necessitem persones que en facin una virtut de la capacitat d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps.

Fer com fa tothom es temptador, perquè viure en comunitat és molt més fàcil quan cadascú sembla estar d’acord amb la resta i deixem que s’adormi la disconformitat en benefici de les convencions del compromís. Les societats i les comunitats on no hi ha persones disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”

L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.

Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim. Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula ‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la pintura i del coneixement.

Veure-les totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors, cranis, argiles, el propi cos del pintor o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident i tornar a començar.

[13 de setembre de 2010]

El meu primer Estellés

No és pas la primera vegada que la poesia de Vicent Andrés Estellés és present en algun dels meus blocs. Sense fer gaire memòria me’n recordo de dues entrades (aquí i aquí) protagonitzades pel poeta de Burjassot. Avui, però, hi torna a ser perquè aquest bloc també s’afegeix a la Diada Estellés, nascuda als blocs a partir de la convocatòria de la Festa Estellés.

Quan rumiava com homenatjar el poeta, me’n he anat a la prestatgeria a cercar els meus llibres de l’Estellés i me’ls he mirat un per un. El que teniu a la fotografia del post és el més antic, ja es veu que les tapes s’han descolorit i estan gastades. És del 1979 -jo encara era a l’institut- i el va editar l’Eliseu Climent amb un format molt senzill: cobertes de cartolina blava amb el títol del llibre i el nom de l’autor en una etiqueta enganxada al damunt.

Després en vingueren més de llibres del Vicent Andrés Estellés, i també l’Obra Completa que la M. em va regalar fa un grapat d’anys. Avui ens la miràvem tots dos i tornàvem a llegir la dedicatòria que m’hi va escriure, ben viva encara, com la poesia de Vicent Andrés Estellés, com aquests versos de Els canyars de la vora de la sèquia del meu primer Estellés:

[…]Jo vivia aleshores,
vivia plenament com no havia viscut,
viu adàmicament entre objectes sorpresos,
en ben deliciosa elementalitat:
els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,
un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.
La sorpresa, la glòria. O si voleu, la festa,
la festa dels sentits ballant entorn de l’ànima,
ballant damunt la brossa a la llum de la lluna.
No hi hagué en l’antic Regne de València un amor
com aquell, com el nostre, com la fúria de viure.

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent editor, València, 1979]

[4 de setembre de 2010]

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

 

Automatismes

Acabo d’encetar la lectura d’Un cor intel·ligent d’Alain Finkielkraut. No sé encara com anirà, però d’entrada ja he hagut d’agafar el llapis per marcar alguns paràgrafs i rellegir-los. Us en deixo dues mostres:

La primera és als Prolegòmens del llibre i diu així: Però vet aquí que Déu calla. Pot ser que ens miri, però no respon pas, no surt de la seva reserva, no intervé en els nostres afers. Per més que ens costi de creure, per més que ens empesquem el que sigui per omplir-li l’agenda i convènce’ns del seu activisme, Ell ens abandona a nosaltres mateixos. No és ni directament a Ell ni tampoc a la Història, aquest avatar modern de la teodicea, que podem adreçar la nostra súplica amb alguna esperança de ser escoltats: és a la literatura. Aquesta mediació no és cap garantia; sense ella, tantmateix, la gràcia d’un cor intel·ligent ens seria negada per sempre.

L’altra és al primer paràgraf del capítol sobre La broma de Milan Kundera: L’obra d’art, deia en substància Alain, no és reductible a la categoria del que és útil. Per jutjar-ne el valor, el que cal preguntar-se no és pas per a què serveix, sinó de quin automatisme del pensament ens deslliura.

Des de la lectura de La derrota del pensamiento, i això era l’any 1989, que retorno de tant en tant a en Finkielkraut, perquè més enllà dels acords o els desacords els seus escrits tenen la virtud de sacsejar el pensament per deslliurar-lo de les rutines i els automatismes. No sé que passarà aquesta vegada, però té bona pinta, oi?

Fer-se companyia

Hi ha dies que fer companyia a aquells a qui estimes no en vol de paraules. N’hi ha prou amb ser-hi a prop i amb la complicitat sàvia del silenci, sense preguntes, sense condicions… N’hi ha prou, sobretot, amb el tacte de les mirades i una música plaent que les acotxi.

‘Combray de lluny’ de Josep M. Pinto

D’en Josep Maria Pinto ja n’he parlat en altres ocasions, quan vaig tenir la sort de llegir El llast de les abelles i quan va publicar la traducció de Combray de Marcel Proust. Ara, però, ho vull fer perquè he llegit el seu Combray, de lluny i no me’n puc estar de recomanar-lo.

Josep Maria Pinto ha escrit un llibre difícil de classificar que els llibreters posen a la prestatgeria dels assaigs, però no és només un assaig perquè té molts punts de contacte amb les memòries i també amb la densitat de la poesia. Intueixo, i no ho puc assegurar perquè no el conec prou, que aquesta dificultat neix de la rica complexitat de l’autor, que ha convertit la literatura en un dels basaments de la pròpia vida. I dic que ho intueixo, però no m’ho invento, ja que en un dels darrers textos del llibre (2002) Pinto parla de la seva voluntat d’escriure i de ser escriptor fent, amb una certa ironia, un joc entre allò que seria fer vida d’escriptor i allò que vol dir escriure.

Si abans he dit que aquest llibre també em fa pensar en unes memòries, és perquè ha estat construït com una teulada a dues aigües que conté experiències lectores que han marcat l’autor en una de les vessants (Llegir) i experiències vitals en l’altra (Escriure), i arribats aquí no en destacaré una sobre l’altra, perquè de totes dues n’he fruit i perquè tan ben relligades com estan he entès que el llegir i l’escriure ja són indestriables per aquest home que amb Combray, de lluny demostra ser allò que volia ser, un bon escriptor que escriu amb rigor i independència allò que creu que ha d’escriure.

La primera part del llibre (Llegir) és la que més es podria assemblar a un assaig, però per a mi no ho és. Jo he llegit aquesta part com si es tractés de la magnífica lliçó de literatura -gens acadèmica- que només poden impartir els bons lectors capaços de travessar els primers nivells de lectura per descobrir què i qui hi ha darrera les paraules. Quan millor m’ho passo com a lector és quan m’adono que no només llegeixo, sinó que estic dialogant amb l’autor, i aquesta vegada això m’ha passat i, a més, he descobert que també és el que interessa a Josep Maria Pinto, que en parla al capítol Entrevistes quan diu:”[…]tot plegat res a veure amb el que crec que pot interessar (al menys a mi): l’estructura mental d’una persona, la manera en què es concreta mitjantçant un llenguatge.”

Aquesta primera part de Combray, de lluny també funciona com a quadern de lectura en el qual Pinto parla dels autors (Thomas Mann, Marcel Proust, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Jorge L. Borges,…) que d’una manera o altra l’han marcat i dels quals ha après què és la literatura. A mi, personalment, d’aquesta part del llibre m’han interessat sobretot les reflexions de l’autor sobre el fet literari, com la que fa a La llum de Grècia a partir d’un text de Josep Pla i que jo m’he apropiat per explicar-me a mi mateix la necessitat de depurar allò que escric si de debò ho vull convertir en un text literari que em resulti aclaridor: “[…]penso encara, com en els darrers vint anys, que, de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o qualsevol altra vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu cervell i el món que percebo.” Com aquesta, és ple de moltes altres reflexions enriquidores per qualsevol que vulgui aprendre els valors de la literatura a partir -com ha fet Josep Maria Pinto- de la discussió amb els textos.

En la segona part del llibre (Escriure), l’autor relata algunes experiències viscudes. Però si bé abans he parlat de memòries, he de dir que aquí els textos -més enllà de la forma- són molt a prop de la poesia, perquè no és tant important allò que es narra com les sensacions que es transmeten, com la densitat de la memòria que aquests textos contenen o les connotacions i evocacions de les imatges amb què Pinto els ha bastit. Penso, per exemple, en Ailleurs, on les dues cares d’un tros de pintura que cau voleiant al mar serveixen per despertar una reflexió sobre la dualitat de la nostra vida, la que vivim de manera automàtica i la vida pensada, dues realitats paral·leles.

A vegades hem sentit aquella dita que diu que el llegir no ens faci perdre l’escriure, o era al revés?. Però no és el cas. Llegir és -i aquest llibre ho demostra a bastament- la millor escola per aprendre a escriure, i encara afegiré que una cosa i l’altra són les dues cares d’aquesta manera de viure de la qual es parla en aquest esplèndid llibre, Combray, de lluny, que Josep Maria Pinto ha escrit sense apartar la mirada del campanar d’Illiers.