Bellesa secreta

Quan la setmana passada vaig penjar l’apunt titulat Misèries, vaig dubtar entre el vídeo que hi vaig posar i aquest d’ara amb en Toti Soler interpretant una peça del seu disc Vida secreta. La primera vegada que vaig poder sentir les peces d’aquest disc ja em va fer pensar en una de les coses que vaig voler que en quedés constància a De secreta vida: la necessitat de despullar-nos de tant d’orgull de ser homes per poder percebre el munt de bellesa secreta que flueix al nostre voltant.

Doncs bé, si l’altre dia parlava de la necessitat de cercar refugi en la bellesa, ara entendreu el perquè d’aquesta Vida secreta d’en Toti Soler. La seva música, com el vol fràgil de la libèl·lula o la traça pausada d’un cargolí, és plena de la bellesa nua que pobla el món quan encara els homes no l’hem corromput. Com l’aire amarat de fonoll després d’haver plogut o el gest d’una mà amiga que perfila una carícia… Tota la resta és mentida.

El món de Jesús Moncada

“Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel. Tret dels xovinistes de ferro colat, tothom admetia (remugant, és clar) un fet enquimerador: la primera impressió de la vila sobre el nouvingut era poc acollidora per no titllar-la sense embuts d’hostil. A pesar de la contundència de l’últim adjectiu, encara resulta tou aplicar-lo al meu cas. Mai no oblidaré l’esglai que va sacsejar-me quan vaig posar els peus en aquell racó de món.[…]”

Gairebé així, tal com es narra a Calaveres atònites l’arribada a Mequinensa del nou secretari del jutjat, vaig entrar jo, lector innocent, al món del Jesús Moncada. Ho vaig fer amb la lectura de Camí de sirga, potser sí -com suggereix en Salvador Macip- la gran novel·la catalana, i després ja va venir tota la resta com si fos impossible escapar de la força del riu, atrapat en la màgia del món que Moncada va recuperar de l’oblit i que, com un deus ex machina, va retornar als àmbits de la creació per a felicitat nostra.

És evident que mai no ho hauré llegit tot, però de tot el que he llegit l’obra de Jesús Moncada (així, en conjunt) ocupa un dels llocs preeminents per moltes i diverses raons, entre les quals em sembla de justícia destacar tant l’excel·lència de la llengua que fa servir, com el coneixement dels secrets que ens mouen i del món que habitem. Llarga vida a la Mequinensa de Jesús Moncada!

[La fotografia del Café Centro/Cafè de la Granota, feta pel mateix Jesús Moncada, es va publicar al Quadern de El País el 4 de març de 2004 dins d’una petita col·lecció que, si en teniu ocasió, val la pena recuperar tant per les imatges com pels comentaris que les acompanyen.]

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Xuan Bello: ‘La neu i altres complements circumstancials’

A les classes de sintaxi hi havia qui deia que els complements circumstancials són aquella part de l’oració que es pot menystenir sense que passi res de greu. Però ara que he llegit La neu i altres complements circumstancials sé que això no és cert, sinó que és en bona mesura gràcies als circumstancials que som qui som.

He llegit aquest llibre de Xuan Bello amb la mateixa intensitat i el mateix plaer que vaig llegir la seva Història Universal de Paniceiros, segurament perquè tots dos llibres tenen en comú que l’efecte que causen en el lector s’assembla molt al de la pluja parsimoniosa i tranquil·la que fructifica la terra on cau. El d’aquests llibres és un món fet de terra, de pedra i d’aigua. També d’homes i dones que viuen i passen discretament amb el temps que marquen les llunes i els cicles de la natura, per això Bello escriu des de la senzillesa de les coses humils -potser hauria de dir les circumstàncies- en què vivim immersos i que sovint ens passen desapercebudes mentre creiem perseguir la vida, com si això ens fos possible.

Al meu parer, un dels grans temes de La neu i altres complements circumstancials té a veure –encara que no es digui de manera explícita- amb com l’autor de
ixa constància del flux natural del temps. La mirada de Bello ho travessa tot (l’aire, els objectes o les persones) per poder captar la bellesa de la pedra, de la boira o de la neu que cau, i així fer-nos entendre que el temps que conservem, allò que duem en nosaltres fins a la fi de tot, no és cap altra cosa que aquelles imatges i olors o gustos que ens evoquen moments viscuts a prop d’una certa felicitat.

Amb la mirada atenta als instants viscuts, Bello copsa espurnes de poesia en allò que queda de l’acció humana i que vol perdurar, com molt bé il·lustra la fotografia de la portada del llibre, on més que no pas un mur s’hi pot entreveure la memòria de les mans que el van construir. La neu i altres complements circumstancials és ple del record de les sensacions que en un o altre moment de la vida ens han embolcallat el viure, en silenci i sense estridències, lluny de les presses que ens obliguen a viure una vida simplificada i òrfena dels matisos de cada un dels llocs que successivament hem ocupat en el món.

Xuan Bello recupera aquests matisos i reconstrueix la memòria perquè sapiguem qui som i perquè només si som capaços de donar-li la solidesa de la pedra i encastar-la en les nostres vides podrem aspirar a perdurar. Passar pàgina i oblidar les nostres circumstàncies és condemnar el n
ostre món a l’oblit, a la desaparició, al no-res. I això sí que no!

Per acabar, vull cridar l’atenció sobre la magnífica traducció que del llibre n’ha fet en Jordi Raventós i sobre l’edició molt pulcra de l’editorial Adesiara, que ja és un referent en el món editorial per la gran qualitat de la feina que s’hi fa. Molt recomanable.

Agenda

Ja fa una colla de dies que el bloc és en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.
El dissabte 15 de maig es farà la presentació del llibre Poems&Blogs: Poetes a la xarxa. Es tracta d’una antologia de poesia de 33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la trobada que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada primavera.  A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.
L’endemà, diumenge 16 de maig, participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier Garcia al Cementiri de Poblenou a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà poemes de Salvador Espriu, jo en recitaré de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens acompanyarà l’Adrià Grandia amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d’asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres,  s’emmarca en els actes de Barcelona Poesia 2010.
I una mica més enllà, el 9 de juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l’amic Joan Calsapeu, l’Àngels Gregori i jo llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres. D’aquest acte, però, ja n’informaré més endavant.
Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les pantalles…

‘L’ombra dels dies roja’, Premi de la Crítica

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L’ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010.  A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint  la poesia.
Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que “Un premi és una manera d’assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida.” I així és, perquè L’ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l’autor ho explica així: “He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l’amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l’especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci.”
 
El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L’AIGUA MANSA i diu així:
Un vent s’alçava prim de primavera
i un vol de papallones d’ales fosques
encesa mort buscaven just als límits
dels teus ulls encegats, arran d’aquella
llum massa ardent d’arena i pampallugues
com les que troben els buscadors d’or,
que en troben poc però és molta la terra
que furguen: or com sol. Garriga enllà,
ens queden a les mans encesos mots
del vell captaire cec que s’allunyava.
Ets pedra rebutjada, tu, i hauries
volgut acabar al cim del carener?
Guerres i guerres i la fam i l’ombra
dels dies roja a la paret de l’odi.
Quina argelaga el vent i quin dolor
els teus ulls que s’obrien, els perfils
altra volta i els límits de les coses
allí on moren les papallones fosques 
i és foc el cos que és dèbil i voldria
no ser cremat per l’or, que tot ho abrusa.
En comptes de la mort, l’estesa vida
com els cabells d’un camp que el vent i el cel
llauren i arrissen. Sol en comptes d’or
sota el cel inclement de primavera
i els dits de l’or que perforen la terra
rocallosa i abrupta. I què haurem
de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara
hem triat el refús i l’aigua mansa
com un respir molt prim solcar a penes
amb les mans plenes d’aquests mots encesos
amb el rem de les hores que s’escolen
amb la música ardent d’aquets dies
abruptes de sol i de vent, dolcíssims?
Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

La pluja i Francis Ponge

No només no em destorba la pluja, sinó que m’agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l’olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l’aire vidrat de després d’haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l’aire, les gotes d’aigua repiquen compassadament  a la teulada, trec el disc que sonava a l’habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,  en mi.
Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m’ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l’Anna V. convençuda que m’havia d’agradar. I no s’ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d’algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l’Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,…
Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:
“La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l’esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d’un gra de blat, allà d’un pèsol, més enllà gairebé d’un bolitx. Damunt els barrons, per l’ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d’una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s’escorre amb la contenció d’un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués  per corda el pes d’una determinada massa de vapor en precipitació.
 
La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.
 
Quan la corda s’ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s’atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s’amaga de seguida, el brillant aparell s’evapora: ha plogut.”
[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]

Dia mundial de la poesia 2010

Cada 21 de març, des de que aquest dia va ser proclamat Dia Mundial de la Poesia, arreu del territori es fan actes per commemorar-ho. A més, la ILC  el Centre UNESCO  de Catalunya editen un opuscle amb un poema dedicat a la poesia. El poema triat enguany és obra del poeta Jordi Pàmies, es titula La poesia i ha estat traduït a vint llengües. Aquí el teniu:

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…


Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.


Jordi Pàmies dixit.

Delibes i la iaia Ana

Des de divendres al matí, quan vaig sentir a la ràdio que Miguel Delibes havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana era de Lorca i va venir a Catalunya l’any 1955 deixant enrere un món tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar.  I quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava d’on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos. 
La iaia Ana mai no havia anat a escola i no sabia, és clar, ni llegir  ni qui era Miguel Delibes. Tampoc li agradava massa mirar la tele, se li feia estranya aquella finestra per la qual hi havia gent que entrava a casa i ens parlaven amb massa confiança. Però tot i no agradar-li un dia me la vaig trobar asseguda davant del televisor, ella que mai no ho feia, mirant-se atentament i amb els ulls entelats una pel·lícula. Sorprès em vaig asseure al seu costat i tots dos junts vam acabar de veure, en silenci,  l’excel·lent versió cinematogràfica que Mario Camus va fer de Los santos inocentes de Miguel Delibes.
Quan es va acabar la pel·lícula, la iaia plorava amb una estranya barreja de tristor i d’alegria que jo no acabava d’entendre. ¿Por qué lloras, iaia? Mai no he oblidat la seva resposta: Porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… Va reconèixer la Régula, el Paco i  els seus fills, va reconèixer l’Azarías, a Don Pedro i als señoritos, i va veure a la pantalla tot un món d’abusos i humiliacions en el qual ella havia viscut. Després, més serena, em va explicar els maltractaments i el menyspreu que ella i l’avi i els meus besavis rebien de part dels señoritos, amos i senyors no només de les terres que ells treballaven, sinó també de les seves vides.
Va voler saber qui havia estat valent de denunciar tot allò i jo li vaig explicar qui era Delibes. I ella, tot i que mai no llegiria les seves novel·les, es va sentir sempre més agraïda a aquest home que havia estat capaç d’explicar, a tothom i tan bé, com havia estat la seva vida i la de la família abans de l’emigració.

‘Fin’ a l’Aqualata

Ja fa uns mesos que la vaig llegir, però encara li donava voltes a algunes coses. Per això, i perquè he tingut la sort que la llibreria Aqualata m’hagi convidat a parlar amb en David Monteagudo de la lectura que jo n’he fet de la seva obra, acabo de rellegir el darrer capítol de Fin, la primera novel·la d’aquest autor que ha estat publicada per Acantilado.
Tant si heu tingut la temptació de llegir Fin, com si ja ho heu fet i us queda cap dubte que vulgueu aclarir, sou convidats demà divendres 12 de març a dos quarts de 8 del vespre a la llibreria Aqualata  (carrer Sant Josep, 14 d’Igualada). Jo explicaré les meves impressions com a lector i després en Monteagudo ens aclarirà tot el que vulguem. Que no us espanti el fred, a l’Aqualata si està calentó!