M’aclame a tu, te’n recordes?

Tot sovint m’atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen l’edat que  tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui han estat les cançons de l’Ovidi Montllor i aquells  discos de vinil que compràvem i les estones que hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que… I tot i  que són quinze els anys que fa que l’Ovidi és mort, encara l’escolto. Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent Andrés Estellés. M’aclame a tu, te’n recordes?
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Igudesman & Joo

Quant ahir en Tibau va proposar que pengéssim vídeos amb músiques dels 70, me’n vaig estar de posar la versió d’I will survive que fan dos bons músics que vaig descobrir gràcies al You Tube ja fa temps. Són el violinista rus Aleksei Igusdesman i el pianista coreà Richard Hyung-ki Joo, que després d’adquirir una sòlida formació clàssica han format un duet ben peculiar conegut com a Igudesman&Joo. Avui, però, no me n’estic: Al mal temps, bona cara!

Sweet Caroline / Revival dels 70

L’amic Tibau, que dedica els dissabtes a la música, ens ha convocat des del seu bloc ha fer un revival dels 70 consistent a penjar des dels respectius blocs algun vídeo amb música d’aquell moment. Primer he pensat en la força que em transmet l’I Will Survive  de la Gloria Gaynor, però de seguida m’ha vingut al cap una cançó que jo escoltava molt llavors.
No estic segur de l’any, però va ser els primers setanta que per Reis em van regalar un reproductor de cassets com aquest i una cinta de Neil Diamond que vaig escoltar fins que es va fer malbé. D’aquella cinta, a la memòria hi conservo especialment dues cançons: Song Song Blue i Sweet Caroline. Tot i que Neil Diamond la va gravar el 1969, el vídeo que us proposo escoltar correspon a aquesta darrera cançó que encara ressona entre els records d’aquella primera adolescència que vaig viure escoltant la dolça Caroline.

Encara ‘Corro sota la pluja’

Ho havia d’haver penjat ahir, però no vaig ser-hi a temps, i avui la pluja no para de fer-me memòria que ja he rebut el nou videoclip que l’Anna Roig i L’ombre de ton chien han fet de la seva cançó Corro sota la pluja. D’aquesta cançó ja en vaig parlar el setembre passat, poc abans que l’Anna i els chiens guanyessin amb ella el Premi Cerverí 2009.
Des del primer moment que vaig escoltar Corro sota la pluja, que aquesta cançó em té encantat. No em pregunteu la raó perquè no la sé pas, però escoltar-la m’omple d’aquesta singular alegria que transmet l’Anna Roig quan canta, com la que sentia quan era petit  i corria -encara ara ho faig- sota la pluja sense paraigües. Escolteu-la i ja em direu que us sembla. I si en teniu ocasió (al seu myspace podeu consultar les actuacions), aneu-los a sentir en directe, perquè cara a cara amb el públic aconsegueixen transmetre una sensació de calidesa i de felicitat molt d’agrair en mig de l’aspror que ens envolta.

‘Londres nevat’ a Martorell

Fa uns quants dies, en Jaume de la llibreria MésQueLletres de Martorell em va convidar a presentar Londres nevat, el darrer llibre de relats de Jordi Llavina. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l’autor no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no pas allò que col·loquialment en diem “fer literatura”. És per això que jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat  del passat novembre, s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’.
Aquí podeu llegir el que llavors vaig dir de Londres nevat. Ara, però, que el temps m’ha fet pair millor el llibre, m’adono que encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos darrers llibres d’en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda força a la narració, d’una banda la densitat vital que s’hi respira i, penso que com a conseqüència d’això, la proximitat de la seva prosa amb la poesia.
Aquest és un llibre que a banda d’una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs. Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic o el Joan d’Ucronies.
Si no ho heu fet encara, us convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous 4 de març a les 8 del vespre a la Capella de Sant Joan de Martorell (carrer de Pere Puig, 61), a escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i de tot allò que ens vulgueu preguntar.

El carro del sol [25senseEspriu]

Quan he sapigut que la Roser d’Antaviana havia proposat un homenatge en record de Salvador Espriu, de seguida  me’n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el primer que jo n’havia llegit. Ràpidament m’han vingut a la memòria tota una munió d’imatges i records dels anys a l’Institut, quan encara no s’hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes classes optatives de llengua catalana amb el mossèn, de les quals me’n quedà el Signe de l’Albert Jané que encara guardo com un petit tresor.
Darrera d’aquest record, me n’arriba un altre que tenia força oblidat tot i la intensitat amb què llavors ho vaig viure: el recital de poemes de La pell de brau que vàrem fer a 3r de BUP, el Miquel Bohigas tocant la guitarra i jo llegint els poemes. Encara he trobat les anotacions fetes amb la meva lletra d’aleshores indicant la velocitat de la recitació o la gravetat de la veu, si és que la veu als setze podia ser gaire greu. Miro i remiro l’Antologia d’Espriu i m’ensopego, també, amb fulls d’anotacions extretes de la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep M. Castellet que jo vaig llegir -ves a saber perquè- en una edició en castellà de Taurus.
Mentre faig memòria i escric tinc a la vista el meu primer llibre d’Espriu, l’Antologia poètica que es va publicar el 1978 a la MOLC, que juntament amb Aloma de la Mercè Rodoreda, el Signe de Jané i, quan encara no sabia llegir, un Patufet que els meus pares em van dur de Montserrat, van ser les meves portes d’entrada al món de la literatura catalana.
Recupero versos i llegeixo una altra vegada la poesia d’Espriu, em retrobo amb antigues lectures, però cap agafa tanta força com el primer poema de Cementiri de Sinera. Tot i que aquests siguin molt probablement els primers versos d’Espriu que als setze anys vaig llegir, no sabria dir amb seguretat quina és la raó que el seu record sigui tan fort. El que sí sé, és que aquest carro del sol que s’arrepenja a les carenes plantades de vinyes el veia passar cada un dels dies de la meva infància, així com els xiprers que costudiaven immòbils la porta del cementiri a Sant Llorenç. Potser és això, no ho sé, però aquests versos tan senzills encara m’emocionen:
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
[Salvador Espriu: Antologia poètica, Ed. 62/La Caixa, Col. MOLC, 2. Barcelona, 1978]

No té ni nom la vida

Llegit a L’ombra dels dies roja:

SENSE L’ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA

Fredor de sal respira el mar i humida
comença  a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l’èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l’alt atzur dels versos
d’aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l’arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l’arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l’arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l’arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l’ús de l’arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l’arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d’estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d’una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.

Carles Miralles dixit.

Contra Jaime Gil de Biedma

No he de parlar del llibre perquè no l’he llegit. I pel que fa a la pel·lícula, només n’he vist alguns fragments que m’han servit per fer-me passar les ganes d’anar al cinema després d’escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s’hi han publicat sobre l’encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.
No puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s’han fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m’ha fet pensar que potser no tenim cap dret de regirar en aquells aspectes de la vida de les persones que aquestes no han volgut fer públics. I no em sembla pas una excusa acceptable que es tracti d’escriptors, músics o pintors, tant és, perquè llurs obres van molt més enllà de la plasmació d’una anècdota. Em sembla molt empobridora aquesta mania d’interpretar les creacions només com una conseqüència de les misèries dels seus autors, i encara que sembla que aquesta manera de fer ven molt, no s’ajusta gaire a les raons del procés creatiu. Abans de fer pública o no la seva obra, qualsevol creador hi ha pensat molt, per tant em sembla que és molt discutible que tinguem dret d’observar -a vegades fins i tot amb escarni- allò que algú altre no ha decidit mostrar-nos. Furgar en la intimitat de les persones és un acte d’extrema obscenitat, i dubto molt que aquelles persones que utilitzen la morbositat com a forma de promoció en la seva feina, l’acceptessin per a elles.O és que per entendre l’obra dels creadors es fa necessària l’exposició de la seva intimitat a la plaça pública? Si és així, algú hauria de dir als productors de Sálvame que s’equivoquen, perquè és probable que hi hagi més marro en la vida íntima de Gil de Biedma o de Picasso que no pas en la de Belén Esteban i companyia. Però a mi no m’interessen -encara que només sigui per higiene mental- ni la vida oculta dels primers ni la pública dels segons, en canvi sí que m’interessen -i molt- les pintures de Picasso i els versos de Jaime Gil de Biedma, allò que fruit de la seva vida, reflexió i treball, voluntàriament ens van voler oferir.

Per això, penso que de tota la pol·lèmica sobre El cónsul de Sodoma n’he tret el millor que se’n podia treure, tornar a llegir Las personas del verbo una vegada més. Estic segur que sense intermediaris m’han arribat molt millor, netes i clares, les paraules i les vivències de l’autor de Contra Jaime Gil de Biedma:

“[…] A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos,
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!”

[Jaime Gil de Biedma: Las personas del verbo. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1982]

[PS: També en parla el Lluís Bosch a Riell Bulevard]

Proust/Pinto: ‘Combray’ en català

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: “No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!

‘El respirar dels dies’ de Josep M. Esquirol

Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida, però en vull parlar perquè m’he adonat que, a mida que han anat passant els dies, les idees que l’autor hi aboca han anat creixent dins meu i han fet pòsit. L’assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol no és un d’aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni glòria, i si bé n’hi ha que et diverteixen o d’altres que t’inquieten, la virtut d’aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té més mèrit si tenim en compte que allò de què l’autor parla durant els nou capítols del llibre, no és altra cosa que l’etern tema del temps -i no sabria dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i que ocupa, cada dia a una hora o altra, els nostres pensaments.
Però així com tendim a angoixar-nos perquè ens sembla que el temps ens passa cada vegada més de pressa, o perquè sabem que no hi ha volta enrere i que allò que hem viscut ja és per sempre i no ho podrem tornar a viure d’una altra manera que com ho hem fet, Josep Maria Esquirol crida l’atenció sobre la riquesa que el pas del temps ens aporta. No és debades que al tercer capítol, dedicat a la irreversibilitat, l’autor afirma que el que vivim no té preu precisament perquè només té preu el que és intercanviable; però la vida no es pot canviar.També es parla de l’excés i el temps accelerat, de la necessitat actual de cremar etapes i de consumir novetats, siguin ginys o informació, i de com tot plegat ens ofega i no ens permet mesurar la dimensió real del viure. Ho volem tot, ja siguin vivències, informació o possessions, però els dies tenen ara la mateixa durada que abans, i és el mateix delit de viure-ho tot el que ens fa sentir atapeïts de vida, estressats; i en canvi, només si som capaços de desbrossar el nostre voltant i d’aturar-nos a mirar el que roman i no el que passa, podrem percebre sense dolor el pas del temps a través nostre: Significativament, de fer la vida més agradable se’n diu també fer-la més ‘passadora’. En no oferir resistència, i ser un tot amb el flux, no hi ha fregament, i menys encara xoc frontal i oposició. És aleshores que tot esdevé més fàcil. […] I sí que, excepcionalment, succeeix que en no fer cap esforç per sostreure’s a l’escolament, desapareix la percepció del temps per donar lloc a una mena de placidesa i d’intemporalitat. Tal vegada això passa perquè quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui.

Llegint aquest llibre de Josep Maria Esquirol, sovint he pensat en la saviesa d’aquells que han estat capaços de defugir la llum falsa dels miralls i han acordat la seva vida als ritmes de la natura fins a ser la terra en la qual viuen. D’això i de tantes altres coses concomitants amb aquesta, és del que parla l’assaig El respirar dels dies, la lectura del qual recomano ara que els vespres, més llargs, conviden a repensar la pròpia vida abans no tornin els esclats de llum i saba de la primavera. És convenient que ens aturem de tant en tant i corregim la nostra posició en el món, i els mesos de tardor i hivern hi ajuden: Tal vegada la veritable experiència mística consisteixi en una mena d’alienació similar a la de la nit: no dissoldre’s per predre’s, sinó dissoldre’s per després recuperar-se, això sí, no pas en un ‘ego’ més inflat, sinó en un sí mateix més humil.

Abans que morís, vaig sentir el Dr. Jordi Sabater Pi que deia que el gran error de l’ésser humà era haver-se cregut per damunt de les altres espècies del planeta i que això i no res més és el que ens ha dut a destruir-lo i a destruir-nos com ho estem fent. Potser sí que aquest és el nostre gran pecat, i només hi hagi esperança si som capaços de respirar pausadament, sense inflar-nos el pit fora mida, al mateix ritme que ho fan la terra i els dies.