Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

‘On la sang’ a l’Aparador de poesia

Ahir, 29 de novembre, convidat per en Pius Morera i Prat vaig participar al programa Aparador de poesia de Radio Santvi per presentar On la sang.  Durant el programa vaig poder recitar alguns dels poemes del llibre que el mateix Pius s’havia encarregat de triar, també vam escoltar dues peces musicals (Como siento yo i Senza fine) que jo mateix havia suggerit i, sobretot, vam conversar sobre el llibre i la poesia. Durant la mitja hora que va durar el programa, poder parlar de On la sang a la ràdio va ser una altra de les moltes satisfaccions que aquest llibre m’ha donat. Finalment, per si us vingués de gust escoltar el programa, només cal que cliqueu el següent enllaç i hi accedireu directament: Aparador de poesia, 29 de novembre de 2017.

Pere Salinas parla de ‘On la sang’

Vaig conèixer en Pere Salinas a Granollers quan em vaig encarregar de fer la presentació del magnífic O: Llibre d’hores del quan en són autors ell i en Joan Navarro. Això va passar el 27 de novembre de 2014 i ara, tres anys justos després, ha estat en Pere qui ha presentat, també a la Llibreria La Gralla, el meu On la sang. Des d’aquell dia de novembre de fa tres anys ha crescut entre nosaltres una important amistat que va acompanyada per l’admiració que sento per la seva obra pictòrica. No és casual, doncs, que el meu darrer llibre degui el títol i un dels poemes nuclears a una de les pintures de la sèrie Sota la paraula.

Una altra mostra d’aquesta comunió és la bellíssima pintura que en Pere Salinas va fer per il·lustrar la portada del meu llibre, una pintura que tradueix perfectament el moll de l’os del llibre. De seguida que vaig veure la seva proposta de portada vaig saber que en Pere s’havia submergit al llibre de tal manera que n’havia copsat matisos que fins i tot a mi se m’escapaven, per això em vaig decidir a demanar-li que ens parlés de la lectura que ell n’havia fet. I així va ser que el passat dijous vam tornar a La Gralla per parlar de On la sang. A continuació us deixo la seva presentació, veureu que tinc motius per estar-ne molt content:

Bona tarda a tothom.

Dies després de la magnífica presentació a Barcelona del llibre On la sang que va realitzar la poeta valenciana Maria Josep Escrivà, en Ricard Garcia em va demanar si jo la voldria fer a Granollers. La meva primera reacció va ser un no rotund, però sembla ser que els meus “NOS” tenen ben poca solvència, perquè aquí em teniu.

No vinc del món de la literatura i només m’acosto a ella com un afeccionat i consumidor. Així és que, el que em sentireu dir, seran observacions fetes des d’aquesta perspectiva i no pas des d’un esperit crític literari.

Obra i autor no sempre van de la mà. Molts cops ens trobem al llarg de la Història amb artistes, no importa la disciplina, dels quals ens arriba una cosa a través de la seva obra i una altra molt diferent a partir del que és o ha estat la seva vida quotidiana.

No és aquest el cas que avui ens convoca aquí.

Si llegim el que en Ricard, a mode de presentació, diu de si mateix en el seu blog, comprendrem davant de quin tipus de persona ens trobem, i això ens donarà moltes pistes per entendre i endinsar-nos en la seva poesia. Escriu: “Em dic Ricard Garcia i vaig néixer a Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) l’any 1962. He treballat al camp, he fet de mosso en un taller, de cambrer, d’ajudant de cuina i del que hagi calgut. Vaig estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i fa una pila d’anys que treballo de professor a l’ensenyament secundari. També sóc poeta, i a més de dedicar-me a l’escriptura, participo en recitals i actes diversos per tal de fer difusió oral de la poesia. També organitzo i dirigeixo tallers literaris i de lectura tant per adolescents com per adults.”

Crec que amb aquesta curta presentació, en tenim prou per començar a fer-nos una petita idea de qui és en Ricard i poder obrir aquest darrer llibre que jau a les nostres mans amb un títol que difícilment ens deixa indiferents.

El títol, cop de puny sobre el confort, ens fa preguntar. Ens qüestiona i ens encurioseix.

I aquí ja comencem a anar per bon camí, “perquè potser hauríem d’estar recorrent el món a la recerca no de la resposta veritable sinó de la pregunta veritable.”(1)

 On la sang s’obre a nosaltres amb un pròleg que és alguna cosa més que un pròleg. Que no té naturalesa ni pretensió de pròleg. Epíleg, potser. Acció poètica sobre el que el poeta sent i admira del poeta. Joan Navarro, n’és el culpable. Amic entranyable del presentador i del presentat. No el llegiu. Passeu full i deixeu-vos-el pel final. En acabar de llegir el llibre, retrobeu-vos amb aquesta fuetada d’imatges, amb el vertigen que desprèn aquest buidatge, aquesta reflexió poètica. Cavalcada brutal d’un Bolero de Ravel poètic, ensordidor i clarificador alhora. Recreació i variacions sobre tot un poemari inusual i ric. Un veritable homenatge al llibre i a l’autor que avui tinc el plaer de presentar.

És costum estesa la utilització de cites poètiques en què la majoria dels poetes coronen els seus textos o obren el seu llibre. Preàmbul, nota aclaridora, pauta o pur acompanyament, potser per no sentir-se tan sol en el despullament. En aquest cas la cita no ha pogut ser més ben trobada.

Això ha volgut l’atzar:
amor i mort
per sempre agermanats
en la presó del cos.

Aquests versos de Xavier Macià són el tret de sortida cap a un bell i alhora vell recorregut pels pilars de la nostra existència: el trinomi vida-passió-amor que ens condueix inexorablement al seu punt i final: la mort.

Recorrerem amb la veu d’un poeta madur les estances reflexives, vivencials, del nostre i no dic seu, trajecte existencial.

Veurem com Ricard utilitzarà recursos de la persona verbal per distanciar-se, per protegir-se i, amb humilitat i honestedat, se’ns mostrarà nu, salvatgement nu i ens mostrarà el mirall on podrem veure’ns, amb claredat, reflectits.

Res no és gratuït en aquest llibre. Una estructura meditada i assumida que potser, en una primera lectura, ens pot sorprendre i no acabar d’entendre. No defalliu, però.

Un pòrtic: “Perseu i la Medusa”.

Tres parts diferenciades. Una primera on ens parlarà de l’amor i la passió. Una segona part que anomenaria Frontissa. I una tercera on ens parlarà de la mort.

Com ja he apuntat fa un moment, res no és gratuït en aquesta petita joia.

Imagineu-vos per un moment un tríptic tridimensional. La fulla de l’esquerra seria la primera part, un petit plafó, com un llom de llibre, just per separar-lo de la tercera part, igual de gran que la primera.

Tanqueu aquest tríptic de tal manera que els dos grans plafons queden encarats i paral·lels entre ells.

L’amor mirant-se en la mort. La mort mirant-se en l’amor. Dos miralls que s’auto-reflecteixen. Dues cares oposades i alhora parelles.

Recordeu la citació d’en Macià?

Però encara el joc d’en Ricard va més enllà: el poema de Perseu i la Medusa que, com a pòrtic, obre el llibre.

L’obra de Cellini, que es pot veure a la Piazza della Signoria de Florència, ens mostra Perseu que “alça el braç i acota la mirada. Defuig la falsa agonia de les serps, la mirada sibilant i verinosa del mal, aquest cap terrible que no pateix encara el rigor de la mort. Al seu davant, absort, contemplant la quietud del guerrer i la bellesa del seu cos entresuat, tot se’t revela com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima, aquests dos rostres indestriables, immersos en l’olor apegalosa i calenta de la sang i en aquest polsim de llum vella i groga, com de por, que inunden la plaça.”

I s’obre la pregunta, les preguntes. Els dubtes, sobretot perquè potser no volem comprendre el que aquest poema en prosa ens mostra. No amaga res en Ricard. Res resta encriptat. Obre la porta i amb llum blanca ens acull i ens demana que l’acompanyem. “Ulls de bronze que veuen i aquells que no”.

La passió i la mort des del metall noble. La distància necessària des de Cellini fins a nosaltres, el gest que ens reclama entrar a estances personals, universals diria.

I obrim el tríptic. Com un concert per a violoncel. Tres moviments: Allegro ma non troppo, un brevíssim Adagio i per acabar un larghetto.

Del silenci cap a una simfonia on tots els sentits queden convocats. Cinc sentits més un. Perquè “quan el silenci troba la seva plenitud, es fa paraula.” (2)

En el primer plafó del tríptic: l’amor, la passió i el sexe. Tot ell dibuixat i sentit des de la maduresa. Una passió que ens parla des de la serenor adquirida i des de la pèrdua de la follia de la joventut. El pas dels anys. El cost del pas dels anys. L’inexorable apropament a la mort. L’amor i la mort intrínsecament unides. Agermanades.

I les pèrdues.

La seducció de la carn des de la pèrdua abans de la gran pèrdua.

El silenci de la carícia madura i la seva mirada sobre el gest de sal.

On la sang.

Líquid vital, passió, vida… i mort.

Roig que ho amara tot: cada gest, cada vers, el llibre.

On la sang, on brolla, on ens fa.

Circuit vital.

On la sang, on tot comença i tot acaba.

“Fil de llum que encén el teu cos”

i en ell tot comença i tot acaba.

L’amor i la mort.

“Una cicatriu de llum als llavis.”

S’atura el primer moviment i en Ricard punteja en delicat pizzicato, cinc haikus. Cinc deliciosos compassos on ens apunta les melodies que desenvoluparà en el tercer moviment.

La boira es fa present. Desdibuixa el paisatge per crear-ne un de nou.

“El paisatge es pensa dins seu i ell n’és la seva conseqüència” (3)

Un adagio serè des de la nostàlgia. Cordes per elevar un cant a la terra des de la terra.

Temps breu, economia del mot, brogit del silenci.

L’última nota resta penjada en l’aire i alguna cosa sentim dins nostre. Alguna cosa ens rosega i alhora ens allibera.

Ens disposem a deixar-nos embolcallar pel tercer moviment i últim.

La gran pèrdua que assaborim des de la raó.

L’inefable.

El final just i necessari.

“El silenci de la cendra”

“La no-llum d’abans del dia”

“La fredor de la nit d’acer”

Un final com a final individual i universal.

Diàleg interior des de l’amor vers la mort.

Des de la llum vers la no-llum.

La darrera pèrdua.

No voldria acabar sense donar-vos quatre pinzellades, absolutament subjectives i que no sé si us podran servir per a res, sobre la “cuina” d’en Ricard Garcia i concretament d’aquest llibre que avui tracto de presentar-vos.

Al llarg de la meva vida professional, ha estat la poesia un dels meus motors essencials com a refugi i provocació plàstica. M’he trobat poetes immensament rics amb els que no he pogut connectar ni en la forma ni en el color. Per posar dos exemples, Antonio Gamoneda i Paul Celan. Autors que tenen a casa altar propi. Amb altres s’ha creat amb la promptitud del llamp, una comunió plàstica extraordinària.

Sense ser-ne conscient, quan llegeixo, es formen en la meva ment traduccions –que no il·lustracions– plàstiques que em mouen a endinsar-me i anar més enllà de la paraula escrita per passar a la paraula pintada.

En el cas d’On la sang i dels altres tres poemaris fins ara editats d’en Ricard, voldria remarcar la gran capacitat que l’autor té de donar-nos sensacions que ocupen tots els sentits que posseïm: vista, tacte, gust, olfacte i oïda. No és gens fàcil fer-nos arribar sensacions que facin interactuar altres sentits més enllà de la vista i l’oïda.

Tot això es pot comprendre pel compromís que l’autor té amb la terra. La saviesa antiga que es transmet de generació en generació. El respecte al llenguatge del bosc, del conreu, del camp.

Preguntar i preguntar-se sobre ells i des d’ells, amb humilitat de pagès i amb compromís d’ésser nou.

Escoltant els silencis, palpant un terròs de terra, ensumant les respostes que mut ens dóna.

Pentinar la vinya amb mirada de tardor i recollir amb el cel del paladar el fruit abans del vi.

Paisatges que m’inventen una infància amb avi. El traspàs de saviesa ancestral, oral i respectuosa.

La percepció de la mesura exacta de l’home davant la natura.

Des d’aquí i amb mans que omplen i recullen i donen, mans de les d’abans de les màquines. Mans eines, mans dures, mans tendres, mans que mostren, mans que sostenen, mans que estimen.

La mà com a mitjà de comunicació, pur llenguatge. La mà receptora i emissora.

La mà que extreu els ocres i les terres del paisatge i pinta la mirada i emborratxa el cos i el fa vers. El torna paraula.

No es construeix l’artefacte poètic des dels cims majestuosos, ans el contrari. Ricard camina, descalç per sentir la rugositat del terreny i sentir els còdols. Camina nu arran dels camins i és des d’aquest peu pla que ens il·lumina i ens convida a veure amb els seus ulls. Ens sedueix en la carícia dels colors nobles. Sense adonar-nos ens fa escoltar el que la nostra oïda ja no recorda. Mel de tarda i aspre gust de sang, de ferida de joc i esbarjo.

Tot és senzill i bell en la poètica d’en Ricard Garcia. Però només ho és en aparença. I sense adonar-nos ens ha fet còmplices de les seves preguntes, i ens tornem pregunta.

Per acabar, deixeu-me que tanqui aquest esborrany de presentació amb un vers d’Antonio Gamoneda:

“La belleza no es un lugar para cobardes”.

  1. (1)J.M.Coetzee/ Los días de Jesús en la escuela/ Trad.: Javier Calvo/ Random House – 2017
  2. David Steindl-Rast con Sharon Lebell/ La música del silencio/Trad.: Cristina Piña i Laura Esteve/ Ed. El Hilo de Ariadna-2014
  3. Juhani Pallasmaa/ La mano que piensa/ Trad.: Moisés Puente/ Ed.Gustavo Gili – 2012 pàg.91

Pere Salinas dixit.

Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

On la sang, presentacions de tardor

Semblava que passat l’estiu recuperaríem una mica de calma, però no, l’agitació constant en què vivim no ens dóna treva. Tot i així, és important anar trobant moments de tranquilitat per recuperar les coses senzilles del dia a dia i, també, més enllà de l’èpica política, recuperar el gaudi que ens poden aportar la contemplació de la natura i la bellesa de les arts humanes. Per això, perquè una estona de pau també pot tenir un efecte balsàmic en les nostres ànimes, us proposem dos actes més on parlarem de poesia, concretament de On la sang.

El primer dels dos es farà a la Llibreria La Gralla (Pl. dels Cabrits, 5) de Granollers el dia 26 d’octubre a 2/4 de 8 de la tarda. Allà serà el pintor Pere Salinas, autor també de la magnífica il·lustració de la coberta del llibre, qui parlarà de On la sang i ho farà amb la mirada sàvia de qui és capaç de distingir els matisos del món en cada un dels seus colors. De ben segur, la seva manera de llegir els versos d’aquest llibre ens aportarà una mirada nova i diferent al que estem acostumats aquells que només fem servir les paraules.

El segon acte, organitzat gràcies a la Llibreria La Cultural, es farà a L’Agrícol (Passatge Alcover, 2) de Vilafranca del Penedès el dia 10 de novembre a les 8 del vespre. En aquesta ocasió, qui parlarà de On la sang serà el poeta Jordi Llavina. Ell no és només una de les persones que més i millor coneixen la meva poesia, també és un lector atent i incisiu capaç de fer descobrir al propi autor els mecanismes ocults que aquest utilitza inconscientment.

Les lectures que un i l’altre han fet dels meus llibres m’enriqueixen enormement i, per això, em fa molt content que aquestes dues presentacions de tardor les facin ells. Com sempre, si hi sou a prop i us ve de gust hi sereu molt benvinguts.

 

Anna Ruiz ressenya ‘ON LA SANG’

El passat divendres 15 de setembre els setmanaris El 3 de vuit, El vallenc i La Conca van publicar una nova ressenya sobre On la sang, el meu darrer llibre. L’autora d’aquesta ressenya que es publica encapçalada pel vers …i saber que la vida és aquest caos en què sobreviusés l’Anna Ruiz Mestres que ja ha parlat de la meva poesia en altres ocasions. A ella li dono les gràcies pel seu article i a vosaltres us convido a llegir el que ha escrit clicant aquí o anant a Desig de llegir, el seu blog.

‘On la sang’ a la Setmana del Llibre i més…

On la sang encara corre. Des d’avui i fins el 17 de setembre el podreu trobar a les casetes 8 i 33 de La Setmana del Llibre en Català. A més, demà 10 de setembre a partir de les 6 de la tarda també m’hi trobareu a mi, per tant si el voleu signat només cal que passeu per la caseta 33 i amb molt de gust us atendré.

A banda de la presència a La Setmana, també aprofito per anunciar-vos dos nous actes de presentació del llibre: el primer serà el 26 de novembre a les 7 de la tarda a la Llibreria La Gralla de Granollers i anirà a càrrec del pintor Pere Salinas, autor de la portada del llibre. El segon es farà a Vilafranca del Penedès gràcies a la Llibreria La Cultural i anirà a càrrec del poeta  Jordi Llavina que ja n’ha parlat en diverses ocasions; aquí hi podeu llegir el que en va dir. En aquest cas el lloc encara no s’ha decidit, tot i que oportunament l’anunciarem.

També he d’anunciar que el dia 30 de setembre participaré a Riudelletres, on parlarem de la recerca de noves fórmules de promoció de la literatura sota la coordinació de l’escriptor Jordi Romeu.

A més d’aquests, s’estan gestant dos actes més on parlarem de On la sang i on tindré ocasió de recitar alguns dels poemes que en formen part. Tot i així els anunciaré com cal quan s’hagi concretat el format i les dates.

Tot plegat ho podreu consultar a l’agenda, on també hi trobareu les sessions del Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual en les quals participaré durant aquest curs. Se’m gira feina, però fa de bon fer.

 

Jordi Llavina: El silenci de la cendra

Fa unes setmanes el poeta i amic Jordi Llavina va tenir la bondat de presentar el meu darrer llibre, On la sang, a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i avui, a més, ha publicat la crítica que n’ha fet al diari El Mundo, concretament al suplement Tendències. Des d’aquí li agraeixo la defensa que fa de la meva obra i aprofito per transcriure el contingut íntegre de la seva magnífica ressenya. Això és el que diu:

EL SILENCI DE LA CENDRA 

On la sang, de Ricard Garcia. Pròleg de Joan Navarro. 19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2016. Onada edicions. Benicarló, 2017. 80 pàgines. 13€.

Jordi Llavina 

Les del títol són les darreres paraules d’un llibre de poemes —el quart de Ricard Garcia— honest i mesurat, fet de versos que observen atentament, de manera similar, natura i naturalesa humana. No hi ha cap composició que busqui l’aplaudiment fervorós ni la sorpresa del lector, sinó que més aviat diria que en persegueix l’íntima conformitat: que, en la bellesa de la formulació, hi pugui reconèixer una lliçó tan fonda com perdurable. Fixem-nos en aquelles Roses d’hivern, que, a les tiges més altes, ja no són sinó “restes d’una esplendor vellutada”. Sabem que “a la resta del roser hi queden només / els calzes de les flors mortes, secs, / i algunes fulles”. La mirada descobreix, en el roser agostat, un germà. Però l’existència d’un home és plena de contrastos. En la fosca de l’edat, pot quedar, per a qui contempla la nit, “el consol que es dibuixa / en els deixants dels avions que desafien, / per damunt nostre, la tenebra”.

On la sang comença amb una suite de poemes amatoris, en què se celebra el desig i se’n fa memòria: “la mastego, tanta vida”. El Goethe encara romàntic, consumat el plaer amorós amb la seva amant, comptava, damunt l’esquena de la dona, hexàmetres d’un nou poema. La imatge podria aplicar-se al protagonista de molts d’aquests poemes: “Potser sí que la felicitat sigui això, / aquest reposar oblidats del món sobre un costat / i aquest fil de llum que encén el teu cos”. És la quiete dopo la tempesta leopardiana, la que embarga els cossos després del combat amorós, però també aquella en què el poeta imagina i crea després del brogit vital. Passat el desig, el record de la trobada amorosa és com una “cicatriu de llum als llavis”. El poema Sentor refereix l’acció de remenar la terra: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. Aquests dos versos defineixen una part de la intenció de l’obra: la de fer compatibles en l’escriptura goig i pèrdua, extinció i renovament.

Ricard Garcia sap triar oportunament les seves imatges, algunes de les quals, ben pròximes al territori del símbol. Penso en aquells dos xiprers com dues navalles o en el peix que boqueja fora de l’aigua, i que fa de mirall a l’ésser… Aquestes i tantes altres que conviden a proclamar que “ens resistim, / atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir”.

[El Mundo, suplement Tendències, pàg. 3; 15 de juny de 2017.]

Laura Borràs parla de ‘On la sang’

Amb la Laura Borràs, directora de la ILC, ens vam conèixer en un curs sobre literatura clàssica de la URL a Igualada ja fa uns cursos i ara ens hi hem tornat a trobar perquè he tingut la sort que acceptés presentar el meu darrer llibre a la llibreria Aqualata d’Igualada.

Passat l’estiu tornarem a fer alguns actes per acostar On la sang als lectors. De moment, però, us transcric algunes de les coses que la Laura Borràs va dir dijous passat del llibre.

Després d’emmarcar el seu discurs amb un vers que parla de “cavalcar aquesta força que ens empeny a ser l’un en l’altre…”, es va referir a On la sang com un llibre ple d’imatges potents que se’t graven (o com ell escriu: se t’imprimeixen a la geniva) a la retina del cor, amb poemes de desig i de consumició d’un amor que ‘vessa de les mans’ dels amants i els fa saber qui són, en l’aire que habiten; el poemari del Ricard que ha publicat Onada Edicions com a Premi Ciutat de Sagunt 2016 i que avui he presentat a la llibreria Aqualata m’ha semblat un llibre-museu d’imatges-quadre que mirem de segrestar moments d’un present que fuig; un llibre-mirall perquè de vegades fa les funcions d’oracle i ens ajuda a llegir-nos en els versos, a comprendre i a comprendre’ns en l’ambivalència vida-mort. Però també llibre sobre el temps cronològic i vital i sobre el temps meteorològic. Un llibre que en la primera lectura em va semblar que contenia molta pluja, molta boira, molta neu i molt de fred. I això em semblava contradictori amb el títol On la sang que és on hi ha la vida, però que del poema d’on està extret, ens remet a la sang que es perd i que, per tant, brolla, ens fuig i en dessagnar-nos, ens mata. Llibre d’aprendre opòsits que en realitat són complementaris; s’obre amb un poema en prosa que és clau de volta i desllorigador: la doble veritat que ens inquieta. Perseu i la Medusa, que s’assemblen en la seva condició de botxí i víctima. Monstres, tots dos. La natura i la cultura: la vida i la literatura.

[…] he estat tres quarts d’hora parlant de bona poesia, gaudint compartint la meva lectura sobre el llibre i amb la felicitat de saber que al Ricard li ha agradat la reflexió i que molts assistents s’han acostat per dir-me que la poesia els fa basarda o respecte, o por, o mandra i que els havia agradat tant que es llegirien el llibre que havien comprat! […] Hi tornaré el dia 30 amb el llibre dels tuits, però avui hem fet un pas més en el foment de la lectura, del prestigi dels autors, del goig de llegir! […] Ara que ja sé que ‘Res no és, tot passa’ i que acumulem “cicatrius de llum”; demà miraré de portar-ne una mica a la presó de Quatre Camins…

Finalment, la Laura Borràs tancà la seva intervenció citant el magnífic pròleg que en Joan Navarro va escriure pel llibre: “I la tristesa que se t’aferra mentre traspasses la gelor de les nits…”

Tot un luxe poder comptar amb algú com ella que compartís la seva lectura amb el públic d’Igualada. Moltíssimes gràcies, Laura, per les teves paraules, la teva feina i la passió amb què defenses la literatura!

Jaume C. Pons Alorda: Ricard Garcia, versos de sang

Ahir, mentre anava cap a la llibreria La Memòria on la Maria Josep Escrivà va fer una magnífica presentació de On la sang, vaig rebre l’article que en Jaume C. Pons Alorda acabava de publicar a NacióDigital sobre el llibre. Un article, el podeu llegir a continuació, que titulà Ricard Garcia, versos de sang i que em va omplir d’alegria. Diu així:

Ricard Garcia, i s’ha de dir aquest nom amb tota la intensitat perquè quedi en el record. Ja que ha anat bastint, lluny de capelletes i de programes literaris comercials, un camí independent, i per això alliberat de dogmes i d’esteticismes barats. Per aquest motiu ha pogut cultivar l’obra que ell mateix ha desitjat i s’ha imposat: creacions aferrissades amb ungles de plom que expliquen les existències ocultes dins De secreta vida o les trames metaliteràries, amb la lectura mai innocent de fons com a amulet, talment la que s’inclou dins El llibre que llegies.

Ara arriba a la segona edició, tres mesos després d’aparèixer a Onada Edicions, On la sang, el darrer llibre de versos d’aquest autor nascut a Sant Llorenç d’Hortons el 1962, llibre amb el qual es va proclamar guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt l’any 2016. Per a un recull de poesia una segona edició és més que un èxit: esdevé la confirmació d’un interès cap a una obra valuosa, com aquesta, però també justifica una bella esperança, la de convèncer-se que la poesia, si es presenta amb energia i vigor i passió i qualitat, pot agradar i fins i tot generar entusiasmes, que és el que ha passat amb Garcia.

Allà on no moren els cossos

És simptomàtic, i precís, que el poeta valencià Joan Navarro, dels més representatius de la generació dels anys 70, sigui el responsable d’un pròleg per a On la sang, un paratext introductori escrit en la seva línia il·luminada i al·lucinada. Aquesta veu d’entrada, per tant, es proclama vencedora i perfecta, com la pintura del col·laborador joannavarrià per excel·lència, Pere Salinas, i ofereix una obertura iniciàtica a la poesia de Ricard Garcia: “El món que es vessa. I l’insomni i el neguit i viure els abismes dels verins. Arrossegar una altra vida dins la pròpia vida del cos. I, malgrat la lassitud, somiar ser el vol de l’ala. Moure’s dins del retruny. Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna. I el dolor que et dissol. El calze. La destral que lluu.”

Aquest preàmbul segella l’esperit del que vindrà, un esperit repartit en diferents etapes per conformar un discurs unitari, amb poemes que encaixen talment un llarg poema fragmentat, un llarg poema fragmentat que convida a una experiència sense límits. Perquè Ricard Garcia no beu de l’experiència, la sublima. L’objecte de les seves investigacions és el que trobem dins dels seus llibres però sobretot en aquest darrer que ens regala. Sap que el territori de la metonímia és propici a la filosofia. O és que potser són germans bessons? No és estrany, doncs, que hagi establert tantes connexions amb el ja esmentat Joan Navarro però també amb Teresa Pascual, que amb els seus versos, també de sang, no ha fet altra cosa que interpretar el món a través d’una sèrie de mirades actives, de les que creen el món en l’acte de mirar, tal com assegurava el poeta i químic, també de la generació dels 70, Àngel Terrón.
 
Ricard Garcia, creador d’aquests poemes sanguinis, ens introdueix en un carnaval de cossos contorsionats i en un devessall de metàfores violentes, allà on els substantius persegueixen l’extermini del vers per erigir-se en enfilalls d’imatges clarividents i trasbalsadores, simbologia radical. La veu poètica d’aquest recull basteix metàfores contínues i imatges absolutament trasbalsadores per comunicar la realitat no de forma intuïtiva però sí de forma extrema: una interpretació. Així s’entén un vers que diu “Exhaust naufragues, buides les mans / i amb el cor, d’estimar tant, encetat.” Sí, un cor encetat de tant estimar, així de senzill i així de complex alhora, així de clar, perquè l’acció d’amar esdevé un combat d’amor etern, brut i ultratjant però també ple de recompenses el·líptiques.

Esquizofrènica metafísica

La sang ha excitat la creació des de sempre, des que els humans, per exemple, s’unien en una sèrie de rituals per oferir aquest líquid com a forma de tribut als déus: una immolació. Aquesta reunió de forces no era cap altra cosa que un encontre de l’humà amb la divinitat, o sigui, un punt de contacte estremidor amb tot allò que s’escapa del coneixement immediat. Per això els temes de Garcia són els que defineixen la gran creació: el desig, l’amor, el sexe, la mort, el contrast egòlatra entre entitats viscerals sense remei.

La poesia és també una d’aquestes eines a l’abast per aconseguir una ultrasaviesa a partir del mapa dels budells, allà on neixen els humors colèrics, allà on neix l’engranatge obscur de la sang. Així ho han entès, al llarg de la història de la literatura, poetes com el metafísic anglès John Donne, a cavall entre els segles XVI i XVII i inspirador de poetes catalans com Gabriel Ferrater, Andreu Vidal o també Josep Palau i Fabre, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement. Estic plenament convençut que versos de Donne com volen a través dels versos de Ricard Garcia:

Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poppie, or charmes can make us sleepe as well,
And better then thy stroake; why swell’st thou then?
One short sleepe past, wee wake eternally,
And death shall be no more; death, thou shalt die.

O sigui, versos que conviden la mort a morir, com els versos que inciten la llum a sagnar dins d’aquest poema de Ricard Garcia, perquè allà on la sang arriba és el poema mòrbid, carnal i, en efecte, clarivident:

La llengua que em tasta
les conques abismals del cos
i els traus encesos de la carn,
el gruix de les ànimes
i prenyar la llum, de sang.

Moltíssimes gràcies, Jaume, per la teva lectura i les teves paraules!