Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

Feixisme i por

És així de trist, però he de dir que no m’han sorprès ni les erupcions de violència feixista ni l’exaltació del nazisme amb creus gamades que s’ha vist pels carrers darrerament. No és la primera vegada que parlo del feixisme latent (1, 2 i 3) que sobreviu en la nostra societat i que ara, atiat com s’atien els baixos instints, des dels partits nacionalistes espanyols no només es permet que aflori sense cap mena de vergonya, sinó que s’usa com s’usen els gossos de presa quan es vol fer por a algú.

No és estrany que a Espanya mai no s’hagi fet res per perseguir i eradicar el feixisme ni per perseguir aquells que el defensen. Tot el contrari, sembla que hi ha hagut l’interès de mantenir aquests moviments amb més o menys dissimulació perquè des de diversos sectors del poder econòmic i polític que enyoren encara valors del nacionalcatolicisme, es tenia el convenciment que un dia o altre servirien, llançant-los contra qui s’atrevís a demanar el reconeixement de qualsevol diferència, per ajudar a mantenir l’estatus quo heretat del franquisme. No és casualitat, per tant, que aquests grups de feixistes que surten al carrer darrerament, aboquin la seva violència contra les feministes, contra els i les homosexuals, contra la premsa que no obeeix el dictat del poder, contra els moviments alternatius que posen en dubte el model social capitalista, contra qui no parla espanyol de manera militant o, com hem vist els darrers temps, contra qui reivindica el dret a l’autodeterminació dels pobles. Podria seguir, però no cal, el que importa és que denunciem que aquests feixistes violents saben que compten amb l‘aquiescència de la policia i amb un grau d’immunitat que si bé és indefinit, aquells que traslladen la violència al carrer saben de manera tàcita que és molt alt.

La motivació de qui fa servir les accions d’aquests grupuscles i també la de qui mira cap a una altra banda per no haver de denunciar les seves actuacions, és clara. Quina és, però, la motivació personal de qui aboca violència als carrers, als diaris, a les ràdios i a la televisió? Ja no serveix el vell argument de dir que es tracta de persones poc formades i fàcils de manipular, perquè no és veritat que així sigui, i si bé n’hi ha que són poc capaces intel·lectualment, també n’hi ha amb una formació prou rica.

Per això, m’inclino a pensar que allò que les uneix i empeny a violentar qui no pensa o sent com elles és la por. Una por que neix, potser, del convenciment que allò que se’ns ha inculcat és la única veritat possible i que fora d’aquesta tot és caos, traïció, deshonor o, fins i tot, pecat. Una por, també, que d’una banda és fruit de creure que el propi és el millor dels mons possibles i, de l’altra, de la falta de flexibilitat per entomar les diferències com una possibilitat d’enriquir la vida, la personal i la pública.

L’afirmació d’absoluts neix de la inseguretat i encara que sembli una paradoxa, la seguretat s’adquireix quan s’accepta que el món i la vida són canviants i variables, quan acceptem que les persones senten i viuen de maneres diverses i diferents entre elles i que només la capacitat de qüestionar-nos-ho tot ens pot ajudar a respondre’ns qui som, què volem i perquè vivim com ho fem. Qui viu encallat en l’afirmació de veritats absolutes i inamovibles, viu també amb l’estella de la por clavada al pit perquè sap -tot i que no ho confessi- que el seu món i els seus valors es poden ensorrar si emergeix el més mínim dubte sobre les seves creences. I les creences, ja ho hem vist massa vegades, no es poden imposar amb arguments perquè són només creences i, sense arguments, la violència és l’únic recurs per imposar-les als altres.

Si fóssim més humils i acceptéssim que som éssers circumstancials condemnats a l’oblit més enllà d’un parell de generacions, entendríem també que la dignitat humana no es construeix obligant ningú a res i ens adonaríem que qualsevol mena de supremacisme ens aboca a l’odi, un odi que es transforma en una curiosa barreja de por i violència que acaba podrint l’anima de qui el practica. No pas la d’aquell que el rep i mirant d’entendre els mecanismes de la violència s’esforça per no jutjar qui no sent o pensa com ell. Quan s’accepta la finitud, s’entén també que res no és absolut i les pors poc a poc s’esvaeixen. Llavors tot es torna, també la vida, més amable.

PS: A tomb de tot això, aquests dies no em puc treure del cap el Pardal, aquell nen que al final del conte A lingua das bolboretas de Manuel Rivas, empès per un l’estrany sentiment de por i odi que s’apodera de la gent després d’arribar les tropes franquistes al poble, insulta el mestre que tant admirava i corre darrera el camió que se l’emporta tirant-li pedres.

Rei o república?

Sovint, amb el temps, les maneres de pensar varien. Jo no sóc el mateix ara que fa trenta o trenta-cinc anys i per això i per les vivències que he anat acumulant, algunes de les meves idees d’ara no són les de llavors. N’hi ha una, però, que es manté immutable: sóc partidari de la república com a forma de govern i mai no he entès que ningú vulgui ser governat per un règim monàrquic que nega, per la seva pròpia idiosincràsia, la igualtat de les persones dins de l’estat regentat pel rei. És així de simple, no hi calen més explicacions. No té cap mena de sentit, si defensem la igualtat de drets i deures de tothom, fer-ne cap excepció per causa de l’origen familiar. Al cap d’avall, aquesta és una rèmora del passat que es contradiu, i força, amb el desig de construir una societat i un país moderns.

Mai no m’he cregut la monarquia ni m’hi he sentit còmode, encara menys des d’ahir, 3 d’octubre de 2017, en sentir l’al·locució de Felip de Borbó i Grècia. Si bé era acceptat pel comú de la gent que viu a Espanya que el seu rei ha de restar al marge de la confrontació política i que, en tot cas, ha de fer un paper de mediador entre les diferents forces, quan ahir va comparèixer a la televisió es va trencar definitivament el miratge. Més enllà de cap paper conciliador o d’home de pau, se’ns va dirigir com el que és: el cap de les forces armades o, millor dit, el capità general dels tres exèrcits. Vestia de civil, sí, però la iconografia de què s’acompanyà el missatge no enganya: al seu darrera hi lluïa el retrat de Carles III, aquell que aplicà allò de Tot pel poble però sense el poble i que prohibí l’ús tant públic com privat de les llengües catalana, basca, gallega, asturiana i aragonesa.

Com el seu predecessor, ahir a la nit Felip de Borbó també va ignorar el poble (o potser és que ja no el sent seu?) i no va fer el més mínim esment a les moltíssimes persones ferides per les actuacions indiscriminades i extremadament violentes de la policia nacional i de la guàrdia civil. Aquestes persones volien, tan sols, exercir el vot durant el diumenge 1 d’octubre a Catalunya i, sense ni tan sols mostrar-se violentes, van patir la ràbia de policies i guàrdia civils comandats des d’un estat, l’espanyol, del qual el rei n’és la màxima autoritat. Com es diu en castellà, no cal “tener muchas luces” (curiosament Carles III governà durant l’anomenat Siglo de las Luces) per interpretar l’oblit de Felip de Borbó com un menyspreu d’aquests ciutadans catalans que diu defensar perquè pertanyen al seu regne. O és que jo no ho he entès i són més importants les institucions que les persones?

I tampoc no se’ns hauria d’escapar un detall del retrat de Carles III: aquest apareix amb un ceptre a la mà dreta. El ceptre, símbol del poder reial, és també símbol de comandament i nasqué al Neolític a partir de les armes que empunyaven els caps de la tribu. M’agradaria pensar que tot plegat va ser una casualitat, però em costa molt de creure. Fins i tot quan no volem mostrar-nos d’alguna manera, el subconscient ens traeix i ens delata, i ahir la imatge de Carles III amb el bastó de comandament a la mà no feia res més que reforçar el missatge amenaçador de l’actual rei d’Espanya contra aquells ciutadans que diumenge passat van voler manifestar, més enllà del SÍ o el NO, la seva voluntat democràtica i, també, contra aquells que es queixen de la brutalitat policial de l’estat que ell representa.

Va parlar Felip de Borbó i va parlar, també, la iconografia de què s’envoltà, i lluny de mostrar-se conciliador, tot el que va dir va sonar a amenaces de mà dura contra els díscols catalans. Davant d’això, una vegada més em manifesto partidari d’una república, un sistema en el qual ningú té perquè estar per damunt de ningú i en el qual la democràcia pugui ser del tot real. I acabo: després de tot el que s’ha vist que cadascú triï, rei o república, allò que cregui més convenient per a ell i els seus fills i nets. I que ho pugui fer, sobretot, sense la coerció de cap violència, ni la de l’estat que ara com ara encapçala Felip VI ni de cap altre.

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

Blogs i Robots a Girona

Som a Girona, ahir, avui i demà amb un grup de disset alumnes que fan un taller de creació i gestió de blogs i un altre de construcció de robots subaquàtics al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Totes dues activitats estan incloses en les Jornades culturals de l’Escola i formen part d’una altra manera d’ensenyar i d’aprendre fora de les aules.

Concretament, les participants al taller de blogs van dedicar part del dia d’ahir a descobrir la ciutat per després explicar aquells aspectes, unes vegades artístics o arquitectònics i unes altres socials, que més els han cridat l’atenció. D’aquesta manera, i a través dels recursos que ens ofereix wordpress aprofitem per treballar no només els aspectes tècnics que permetran publicar els seus textos i fotografies, sinó que treballem la redacció tant en català com en anglès.

Paral·lelament, els alumnes de robòtica organitzats en diversos equips han començat a construir els robots que després hauran de submergir a la piscina del CIRS per comprovar que efectivament responen a les tasques per a les quals els han prèviament programat.

Tant a l’hora de dinar com al vespre, uns i altres comparteixen experiències i s’expliquen que han fet, descobrint així que tot i que treballen en àmbits diferents, un més proper a la comunicació i l’altre a l’altre a la tecnologia, les seves feines es poden complementar. D’alguna manera els ajudem a descobrir que les barreres entre les diferents àrees de coneixement són falses i que col·laborar els enriqueix molt més que viure tancats en les parcel·les de la superespecialització.