Reivindicació de la paraula

M’agraden força les eines informàtiques, però fa temps que observo amb un cert escepticisme la desmesura amb què creix la importància que donem al munt d’instruments i aplicacions electròniques que colonitzen les nostres vides. Sembla que sense elles ja res no sigui possible i sentim una mena d’estranya orfandat quan no disposem de wi-fi o no tenim el mòbil a mà.

A banda de moltíssims avantatges en molts àmbits de la ciència, del coneixement i de les comunicacions, la innovació tecnològica comporta també alguns perills. I no em refereixo als més evidents com haver convertit les xarxes socials en el nou paper couché, sinó a d’altres que estan calant més fondo en l’estructura mental dels usuaris d’aquestes eines, també en la dels nostres estudiants.

A les aules s’han incorporat les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s’han convertit sovint en una eina fonamental pel professorat a l’hora de fer-hi classe. L’ús de presentacions amb imatges fixes i amb vídeos per acompanyar les explicacions del professorat ha crescut els darrers cursos d’una forma molt important i aquest èxit -potser no en som prou conscients- té molt a veure amb el fet d’haver substituït el pes de la paraula pel de la imatge. Això ha comportat que inconscientment molts alumnes hagin adoptat el paper d’espectadors a l’hora que han abandonat el d’imaginadors. En aquest trànsit es produeixen algunes pèrdues, fins i tot alguna que em sembla força greu. A l’adoptar el paper de simple espectador, l’alumne adopta una actitud passiva i comença a reclamar entreteniment fàcil, ja no ha d’imaginar en el sentit més literal del mot: crear imatges i crear-se alhora un univers mental propi.

Per contra, la lectura, tant si és literària com d’un altre tipus, no només obliga el lector a imaginar allò que està llegint, sinó que l’obliga a un esforç de reflexió i de comprensió d’uns signes que l’escriptor va utilitzar per dur allò que possiblement era concret al terreny de l’abstracció. I després, tot llegint, el lector fa el procés invers, recollir els símbols abstractes –les paraules, les idees- i acomodar-los a la seva vida, de manera que la concreció que d’un text en farà cada lector serà una nova creació, una nova vivència i, en definitiva, un nou posicionament crític davant d’allò que li ha estat transmès.

Dubto que passi el mateix quan donem als nostres alumnes productes tancats i acabats on la imatge sovint desplaça la paraula i em pregunto, a més, si realment els estem ajudant a desenvolupar una visió crítica de la realitat quan els donem solucions en lloc de reptar-los a enfrontar-se a les pròpies dificultats o mancances. Sé que el que dic és antipàtic, però fer fàcil el que no ho és ens porta més d’una vegada a equivocar-nos.

D’altra banda, internet i moltes eines informàtiques propicien una visió cada vegada més fragmentària del món. No és estrany, doncs, sentir moltes veus queixar-se que els alumnes, fins i tot universitaris, tenen un discurs cada vegada més pobre i desencaixat. Llegir ordenadament seguint el discurs que ens proposa un autor i construir poc a poc la història en el cas d’una novel·la o el coneixement en el cas d’un text científic, és un exercici que a la majoria d’estudiants no agrada. Els navegadors els han acostumat a saltar d’una pàgina a una altra constantment darrera d’estímuls que sovint no tenen res a veure amb allò que llegien, els permeten moure’s a gran velocitat i abandonar allò que d’entrada no resulta prou atractiu, però mentre ho fan es va perdent aquella habilitat que van començar a adquirir de nens quan els pares els hi llegien un conte cada nit. Llavors, sense que se n’adonessin, quan algú pronunciava les paraules màgiques i deia Hi havia una vegada… es posava en marxa un doble mecanisme d’imaginació i d’estructuració del discurs. Perdre aquests mecanismes pot resultar nefast perquè són, a parer meu, imprescindibles a l’hora d’entendre i explicar-nos el món on vivim. Sospito, però, que hi ha algú a qui interessa que els perdem i penso fermament que els docents no n’hauríem de ser còmplices.

No m’oposo a l’ús de qualsevol nova eina que m’ajudi a acostar el coneixement als alumnes i fer-ne un ús proporcionat m’ha estat molt útil. Però si que em preocupa veure com últimament triomfa un cert papanatisme que dóna per bo tot allò que tingui a veure amb les TIC sense que ens preguntem ni el com ni el perquè. Cal que davant de qualsevol novetat ens fem moltes preguntes, que no confonguem l’instrument amb la finalitat per a la qual ha estat creat i que no rebutgem el que és vell només perquè ho és. Per això reivindico, encara, la paraula i el seu poder i la seva força a les aules. Pel que he exposat fins ara i perquè no és una simple eina d’informació i comunicació, perquè no ens esclavitza com ho fan les constants novetats informàtiques, perquè ens permet crear discurs i és l’eina fonamental del pensament, perquè sovint som el que diem i ens fa lliures, i perquè, molt probablement, no hi hagi per a un estudiant res més engrescador que la paraula apassionada de qui explica les vivències que li ha proporcionat allò que ha estat capaç de descobrir i aprendre durant la seva pràctica professional.

Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.

Futur i dignitat (Contra Pablo Iglesias)

Tinc present que potser només sigui una anècdota i que no es pot generalitzar, però pel que fa a casa meva n’és molt d’important i al meu pare li va servir per entendre que havia arribat a bon port. Ell, el pare, és originari de l’Alt Millars, una comarca de la zona muntanyosa de Castelló a tocar de Terol. En va marxar, però, ben aviat, la duresa de la postguerra i la pobresa d’una agricultura gairebé de subsistència el van convèncer que si volia millorar aquell no era un bon lloc. De manera que del poc que tenia en va fer un farcell i marxà a fer la verema per mirar de guanyar-se alguns calerons. El destí, o qui sigui que el regeix, va fer que anés a parar a Sant Llorenç d’Hortons i que, jove i treballador com era, no li costés anar trobant feina fins anar a parar primer a Can Castany i poc després a Can Prats.

D’aquestes cases que sense tenir-ne cap referència li van donar feina en conserva no només molts i bons records, sinó també una gran estimació. I quan ens en parla, ens explica dues coses. Una, que el seu passaport era ésser treballador i voler fer bé les coses i que això li obrí sempre les portes a Catalunya. I l’altra, que el feu adonar que ja no era allà d’on venia i que d’entrada el sorprengué, és que quan entrà de mosso a Can Prats, a l’hora dels àpats en lloc de dinar a banda com més d’un cop li havia passat, el feien seure a taula amb els amos de la casa i al plat li posaven exactament el mateix, ni més ni menys, que a l’hereu del mas.

I això, que pot semblar una anècdota i prou, per a ell va ser il·luminador: havia arribat allà on volia ser. És veritat que havia de treballar fort, però no hi havia “señoritos” i tothom s’arremangava i treballava fort des de bon matí fins al vespre. Aquí -va veure i ens diu- si ets un home com cal ningú no et menysté, ningú no et demana si ets Puig o López, aquí si lluites et pots construir una vida digna, allà les coses no eren així… I ben aviat també va fer venir la seva mare i els germans.

Tot plegat ve a tomb de les declaracions, irades i carregades de demagògia, de Pablo Iglesias cridant als fills de l’emigració perquè ensenyin les dents. Una vegada més, el líder de Podemos ha fet una demostració absoluta del seu desconeixement de la societat catalana. I en certa manera s’entén que no ho sàpiga veure, el caràcter megalòman i egocèntric que desprenen les seves intervencions públiques li impedeix allunyar-se uns metres del seu propi melic i fer el primer que hauria de saber fer qualsevol polític: mirar i escoltar en silenci el món. Les solucions vindran després, primer cal observar i fer un diagnòstic acurat i cert de la realitat. Però no és el cas, vivim un moment que sembla que els mitjans de comunicació (TV, Internet, ràdio, etc.) ja no serveixin per mostrar-nos la vida sinó per construir imatges i projectar-les per confondre i dirigir el vot de la gent amb quatre proclames més pròpies d’un cabdill que d’algú que s’ha esforçat a conèixer els seus iguals.

En tot cas, Catalunya no és això que es pensa o ens vol fer creure en Pablo Iglesias. Si fos veritat el que diu, mai un senyor natural d’Iznájar (Còrdova) com José Montilla no hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya. O més a prop, a casa meva, els avis i els pares no haurien pogut passar de la misèria a viure amb una dignitat envejable sense que importés l’origen. Probablement, el fet que Catalunya hagi estat des de sempre un lloc de barreja de cultures i de persones on la gent hi ha vingut i hi ve a treballar i no sigui un país acostumat a què Déu proveirà -i qui diu Déu diu el “señorito” o l’estat o Europa- ha fet que la gent, vinguin d’on vinguin, s’imbueixin d’un caràcter on el que compta no és el llinatge ni la classe ni les glòries caduques i casposes del passat. Catalunya és un país, els pares i els avis (tots immigrants) ens ho deixaren ben clar, on més enllà dels teus orígens o del teu nom el que compta és allò que fas.

El desconeixement no ha de ser excusa per cap polític (i si no és desconeixement és mala fe), però Pablo Iglesias i els seus acòlits no en saben gran cosa de la societat catalana, una societat que no és feta de bons i dolents com pretenen i que és tan plena de matisos que permet, i ningú no s’escandalitza, una abraçada entre els líders de dues formacions enfrontades com les CUP i CDC. Catalunya no és en guerra, però pel seu llenguatge bel·licós sembla que a Pablo Iglesias el beneficiaria.

Demà, immigrants de primera generació i fills i nets d’immigrants com som, serem a manifestar-nos a la Via Lliure a la Meridiana i el 27 de setembre els vots de casa es repartiran entre les CUP i Junts pel Sí. Ja sé que en Pablo Iglesias no ho entendrà, però la raó és ben senzilla: a més de feina i tantes altres coses, aquest país ens ha donat futur i dignitat.

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Lampedusa, Melilla, Europa…

No mirem, tombem la cara per no haver de veure la pobresa perquè la pobresa és lletja. Nosaltres, tan atractius i cultes, tan glamourosos com som, tan europeus, mirem a una altra banda per no haver de veure els cossos vinclats i els ulls enfonsats dels africans que es precipiten desesperats al mar a qualsevol preu, amb l’esperança només d’arribar a les nostres costes i escapar del mal. Com els nens, ens tapem els ulls per enganyar la veritat i desviem la mirada per no enfrontar-nos als ulls esporuguits de les dones i els homes que arriben extenuats a Lampedusa o proven de saltar els filats de Melilla. I mentrestant votem, demòcrates europeus!, polítics sense ànima ni escrúpols que ens facin la feina bruta, que disfressin de llei les mil excuses amb què volem preservar el nostre estat del benestar, que neguin l’asil als fugitius de l’infern.

I entre una riba i l’altra, mentre preservem la nostra civilitzada Europa, la mar ja no és cap vincle entre pobles ni cap paradís de platges. La Mediterrània és ara una immensa fosa comuna que engoleix en l’oblit del no res els africans carregats de desesperança que fugen de la guerra i de la misèria, dels dolors inherents a la pobresa. Si no donem la mà a aquests africans que duen el fred de la mort als ossos, la Mediterrània no serà altra cosa que l’espai d’un nou genocidi. I tot i que ho sabem, des de les nostres platges mirem cap a una altra banda perquè mirar els ulls atemorits dels africans que han vist la mort ens obliga a enfrontar-nos a la nostra pròpia fragilitat i, sobretot, ens fa conscients de la por de ser ells.

[Nota: La fotografia que il·lustra aquest post és del blog d’Omer Freixa ]

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.

Federico

Estimo la poesia d’ençà que un dia em vaig enamorar dels versos de García Lorca. Sí, la primera vegada que vaig sentir que allò que llegia no era només un text sinó que era alguna cosa que se m’instal·lava, sense permís, a la pell i a l’estómac, va ser llegint un poema de Federico García Lorca a la classe de l’Esperanza Alcón quan jo feia 2n de BUP. De cop i volta, sense buscar-ho, vaig sentir que allò que llegia era poesia. No és estrany, doncs, que m’enamorés del poeta que m’havia fet sentir les coses estranyes que jo mai no havia sentit abans i que en volgués saber més i més d’ell i la seva obra.

Des d’aleshores que he llegit i rellegit la seva poesia i li he resseguit les passes fins a Fuentevaqueros i la Huerta de San Vicente, on hi he passat llargues estones. Després d’una de les visites a la Huerta, vaig escriure una carta al poeta i, més endavant, de la carta en va sorgir el poema que us deixo al final d’aquest apunt. I ho faig avui per tornar a fer memòria que Federico García Lorca va ser assassinat el 18 d’agost de 1936 de forma vergonyosa pels partidaris de Franco a Granada.

El coneixement i la paraula fan una por tremenda al poder, sobretot quan aquest s’exerceix per la força, per això hem de pensar que com les morts i detencions de mestres rurals, la mort de Federico García Lorca al començament de la guerra no va ser gens casual. En van fer desaparèixer el cos, però ens queden les magnífiques obres que va escriure, en tenim la Paraula viva i irreductible. Llegiu, llegim, Lorca i no oblidem que la barbàrie treu el nas per la cantonada de casa.

De Els contorns del xiprer, el poema dedicat a Federico García Lorca:

Federico

Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
 
 

La llavor del mal

Volia escriure un apunt sobre els petits plaers de l’estiu però se m’ha torçat la intenció després de veure aquest tuit del Quim Monzó en el qual es recull una informació treta del Corriere della sera. Només el titular ja resulta esgarrifós, però la fotografia que l’acompanya dóna la mesura de la monstruositat a què s’està abocant la criatura que hi surt.

Mentre el pare, jihadista, presumeix del fet que el seu fill sigui capaç de sostenir i ensenyar al món el cap d’algú que ha estat prèviament degollat, no està fent altra cosa que sembrar la llavor del mal, la llavor que alimenta el monstre que recorre molts indrets de la Terra no gaire enllà d’aquest paradís fictici en què hem convertit l’Europa occidental i  Nord Amèrica.

I ja no s’hi val a mirar cap a un altre costat com quan Israel bombardeja la població de Palestina, ni a pensar que el Kurdistan queda prou lluny per no sentir els crits de dolor dels qui són perseguits per creure en un altre déu, ni tampoc a creure hipòcritament que no té res a veure amb nosaltres el fet que a Turquia es reclami a les dones que no riguin en públic.

Potser fóra higiènic i intel·ligent alhora començar a pensar que nosaltres també som ells, que el món és petit –molt petit!- i que els seus patiments poden ser aviat els nostres. Per això, si no la combatem des del primer moment, la llavor del mal s’escampa amb una força imparable, prou que ho hem vist durant el segle XX. Encara que sembli adormida, la llavor del mal en té prou amb molt poca cosa per arrelar i créixer i colonitzar les ànimes d’homes i dones que sempre havien estat bona gent i que, inexplicablement, no només comencen a justificar la segregació dels altres i la violència, sinó que de la justificació passen a practicar-les amb el convenciment que estan fent el millor que es pot fer.

Nosaltres també som ells, els uns i els altres, i per tant cal que no desviem la mirada, ja sigui pel molt dolor que podem patir o perquè la llavor del mal pot haver niat dins nostre. Davant d’això, una vegada més, recupero el Panfleto desde el planeta de los simios de Manuel Vázquez Montalban de 1995 (tristament sembla que ens hem mogut molt poc des de llavors). Al final de l’assaig hi diu això que encara em sembla útil si és que de debò volem desterrar el mal:

“[…]Flores D’Arcais se pronunciaba por una ética sin fe para escapar de la perniciosa búsqueda de la verdad única, y la fórmula me parece excelente, incluso desde una perspectiva militante en la esperanza necesaria, no en la teologal, asumida la crítica de la alienación militante que hiciera Adam Schaff con tanto conocimiento de causa. Hemos de juramentarnos para no ser nunca más cómplices de Calígula caundo quiera nombrar procónsul a su caballo.

No. No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que si.