Futur i dignitat (Contra Pablo Iglesias)

Tinc present que potser només sigui una anècdota i que no es pot generalitzar, però pel que fa a casa meva n’és molt d’important i al meu pare li va servir per entendre que havia arribat a bon port. Ell, el pare, és originari de l’Alt Millars, una comarca de la zona muntanyosa de Castelló a tocar de Terol. En va marxar, però, ben aviat, la duresa de la postguerra i la pobresa d’una agricultura gairebé de subsistència el van convèncer que si volia millorar aquell no era un bon lloc. De manera que del poc que tenia en va fer un farcell i marxà a fer la verema per mirar de guanyar-se alguns calerons. El destí, o qui sigui que el regeix, va fer que anés a parar a Sant Llorenç d’Hortons i que, jove i treballador com era, no li costés anar trobant feina fins anar a parar primer a Can Castany i poc després a Can Prats.

D’aquestes cases que sense tenir-ne cap referència li van donar feina en conserva no només molts i bons records, sinó també una gran estimació. I quan ens en parla, ens explica dues coses. Una, que el seu passaport era ésser treballador i voler fer bé les coses i que això li obrí sempre les portes a Catalunya. I l’altra, que el feu adonar que ja no era allà d’on venia i que d’entrada el sorprengué, és que quan entrà de mosso a Can Prats, a l’hora dels àpats en lloc de dinar a banda com més d’un cop li havia passat, el feien seure a taula amb els amos de la casa i al plat li posaven exactament el mateix, ni més ni menys, que a l’hereu del mas.

I això, que pot semblar una anècdota i prou, per a ell va ser il·luminador: havia arribat allà on volia ser. És veritat que havia de treballar fort, però no hi havia “señoritos” i tothom s’arremangava i treballava fort des de bon matí fins al vespre. Aquí -va veure i ens diu- si ets un home com cal ningú no et menysté, ningú no et demana si ets Puig o López, aquí si lluites et pots construir una vida digna, allà les coses no eren així… I ben aviat també va fer venir la seva mare i els germans.

Tot plegat ve a tomb de les declaracions, irades i carregades de demagògia, de Pablo Iglesias cridant als fills de l’emigració perquè ensenyin les dents. Una vegada més, el líder de Podemos ha fet una demostració absoluta del seu desconeixement de la societat catalana. I en certa manera s’entén que no ho sàpiga veure, el caràcter megalòman i egocèntric que desprenen les seves intervencions públiques li impedeix allunyar-se uns metres del seu propi melic i fer el primer que hauria de saber fer qualsevol polític: mirar i escoltar en silenci el món. Les solucions vindran després, primer cal observar i fer un diagnòstic acurat i cert de la realitat. Però no és el cas, vivim un moment que sembla que els mitjans de comunicació (TV, Internet, ràdio, etc.) ja no serveixin per mostrar-nos la vida sinó per construir imatges i projectar-les per confondre i dirigir el vot de la gent amb quatre proclames més pròpies d’un cabdill que d’algú que s’ha esforçat a conèixer els seus iguals.

En tot cas, Catalunya no és això que es pensa o ens vol fer creure en Pablo Iglesias. Si fos veritat el que diu, mai un senyor natural d’Iznájar (Còrdova) com José Montilla no hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya. O més a prop, a casa meva, els avis i els pares no haurien pogut passar de la misèria a viure amb una dignitat envejable sense que importés l’origen. Probablement, el fet que Catalunya hagi estat des de sempre un lloc de barreja de cultures i de persones on la gent hi ha vingut i hi ve a treballar i no sigui un país acostumat a què Déu proveirà -i qui diu Déu diu el “señorito” o l’estat o Europa- ha fet que la gent, vinguin d’on vinguin, s’imbueixin d’un caràcter on el que compta no és el llinatge ni la classe ni les glòries caduques i casposes del passat. Catalunya és un país, els pares i els avis (tots immigrants) ens ho deixaren ben clar, on més enllà dels teus orígens o del teu nom el que compta és allò que fas.

El desconeixement no ha de ser excusa per cap polític (i si no és desconeixement és mala fe), però Pablo Iglesias i els seus acòlits no en saben gran cosa de la societat catalana, una societat que no és feta de bons i dolents com pretenen i que és tan plena de matisos que permet, i ningú no s’escandalitza, una abraçada entre els líders de dues formacions enfrontades com les CUP i CDC. Catalunya no és en guerra, però pel seu llenguatge bel·licós sembla que a Pablo Iglesias el beneficiaria.

Demà, immigrants de primera generació i fills i nets d’immigrants com som, serem a manifestar-nos a la Via Lliure a la Meridiana i el 27 de setembre els vots de casa es repartiran entre les CUP i Junts pel Sí. Ja sé que en Pablo Iglesias no ho entendrà, però la raó és ben senzilla: a més de feina i tantes altres coses, aquest país ens ha donat futur i dignitat.

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Lampedusa, Melilla, Europa…

No mirem, tombem la cara per no haver de veure la pobresa perquè la pobresa és lletja. Nosaltres, tan atractius i cultes, tan glamourosos com som, tan europeus, mirem a una altra banda per no haver de veure els cossos vinclats i els ulls enfonsats dels africans que es precipiten desesperats al mar a qualsevol preu, amb l’esperança només d’arribar a les nostres costes i escapar del mal. Com els nens, ens tapem els ulls per enganyar la veritat i desviem la mirada per no enfrontar-nos als ulls esporuguits de les dones i els homes que arriben extenuats a Lampedusa o proven de saltar els filats de Melilla. I mentrestant votem, demòcrates europeus!, polítics sense ànima ni escrúpols que ens facin la feina bruta, que disfressin de llei les mil excuses amb què volem preservar el nostre estat del benestar, que neguin l’asil als fugitius de l’infern.

I entre una riba i l’altra, mentre preservem la nostra civilitzada Europa, la mar ja no és cap vincle entre pobles ni cap paradís de platges. La Mediterrània és ara una immensa fosa comuna que engoleix en l’oblit del no res els africans carregats de desesperança que fugen de la guerra i de la misèria, dels dolors inherents a la pobresa. Si no donem la mà a aquests africans que duen el fred de la mort als ossos, la Mediterrània no serà altra cosa que l’espai d’un nou genocidi. I tot i que ho sabem, des de les nostres platges mirem cap a una altra banda perquè mirar els ulls atemorits dels africans que han vist la mort ens obliga a enfrontar-nos a la nostra pròpia fragilitat i, sobretot, ens fa conscients de la por de ser ells.

[Nota: La fotografia que il·lustra aquest post és del blog d’Omer Freixa ]

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.

Federico

Estimo la poesia d’ençà que un dia em vaig enamorar dels versos de García Lorca. Sí, la primera vegada que vaig sentir que allò que llegia no era només un text sinó que era alguna cosa que se m’instal·lava, sense permís, a la pell i a l’estómac, va ser llegint un poema de Federico García Lorca a la classe de l’Esperanza Alcón quan jo feia 2n de BUP. De cop i volta, sense buscar-ho, vaig sentir que allò que llegia era poesia. No és estrany, doncs, que m’enamorés del poeta que m’havia fet sentir les coses estranyes que jo mai no havia sentit abans i que en volgués saber més i més d’ell i la seva obra.

Des d’aleshores que he llegit i rellegit la seva poesia i li he resseguit les passes fins a Fuentevaqueros i la Huerta de San Vicente, on hi he passat llargues estones. Després d’una de les visites a la Huerta, vaig escriure una carta al poeta i, més endavant, de la carta en va sorgir el poema que us deixo al final d’aquest apunt. I ho faig avui per tornar a fer memòria que Federico García Lorca va ser assassinat el 18 d’agost de 1936 de forma vergonyosa pels partidaris de Franco a Granada.

El coneixement i la paraula fan una por tremenda al poder, sobretot quan aquest s’exerceix per la força, per això hem de pensar que com les morts i detencions de mestres rurals, la mort de Federico García Lorca al començament de la guerra no va ser gens casual. En van fer desaparèixer el cos, però ens queden les magnífiques obres que va escriure, en tenim la Paraula viva i irreductible. Llegiu, llegim, Lorca i no oblidem que la barbàrie treu el nas per la cantonada de casa.

De Els contorns del xiprer, el poema dedicat a Federico García Lorca:

Federico

Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
 
 

La llavor del mal

Volia escriure un apunt sobre els petits plaers de l’estiu però se m’ha torçat la intenció després de veure aquest tuit del Quim Monzó en el qual es recull una informació treta del Corriere della sera. Només el titular ja resulta esgarrifós, però la fotografia que l’acompanya dóna la mesura de la monstruositat a què s’està abocant la criatura que hi surt.

Mentre el pare, jihadista, presumeix del fet que el seu fill sigui capaç de sostenir i ensenyar al món el cap d’algú que ha estat prèviament degollat, no està fent altra cosa que sembrar la llavor del mal, la llavor que alimenta el monstre que recorre molts indrets de la Terra no gaire enllà d’aquest paradís fictici en què hem convertit l’Europa occidental i  Nord Amèrica.

I ja no s’hi val a mirar cap a un altre costat com quan Israel bombardeja la població de Palestina, ni a pensar que el Kurdistan queda prou lluny per no sentir els crits de dolor dels qui són perseguits per creure en un altre déu, ni tampoc a creure hipòcritament que no té res a veure amb nosaltres el fet que a Turquia es reclami a les dones que no riguin en públic.

Potser fóra higiènic i intel·ligent alhora començar a pensar que nosaltres també som ells, que el món és petit –molt petit!- i que els seus patiments poden ser aviat els nostres. Per això, si no la combatem des del primer moment, la llavor del mal s’escampa amb una força imparable, prou que ho hem vist durant el segle XX. Encara que sembli adormida, la llavor del mal en té prou amb molt poca cosa per arrelar i créixer i colonitzar les ànimes d’homes i dones que sempre havien estat bona gent i que, inexplicablement, no només comencen a justificar la segregació dels altres i la violència, sinó que de la justificació passen a practicar-les amb el convenciment que estan fent el millor que es pot fer.

Nosaltres també som ells, els uns i els altres, i per tant cal que no desviem la mirada, ja sigui pel molt dolor que podem patir o perquè la llavor del mal pot haver niat dins nostre. Davant d’això, una vegada més, recupero el Panfleto desde el planeta de los simios de Manuel Vázquez Montalban de 1995 (tristament sembla que ens hem mogut molt poc des de llavors). Al final de l’assaig hi diu això que encara em sembla útil si és que de debò volem desterrar el mal:

“[…]Flores D’Arcais se pronunciaba por una ética sin fe para escapar de la perniciosa búsqueda de la verdad única, y la fórmula me parece excelente, incluso desde una perspectiva militante en la esperanza necesaria, no en la teologal, asumida la crítica de la alienación militante que hiciera Adam Schaff con tanto conocimiento de causa. Hemos de juramentarnos para no ser nunca más cómplices de Calígula caundo quiera nombrar procónsul a su caballo.

No. No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que si.

La utilitat de l’inútil

No és aquesta la primera vegada que em manifesto a favor d’enderrocar les nefastes muralles que estúpidament hem construït per separar les humanitats de les ciències. Ho he dit altres vegades i sempre ho he fet amb el convenciment que els plans d’estudi que parcel·len el coneixement perseguint una pretesa especialització dels alumnes, el que de debò aconsegueixen és fragmentar el món de tal manera que la visió que en puguin tenir els estudiants acaba sent d’una pobresa esfereïdora. I el que em sembla més greu és que quan des del poder es dissenyen els plans d’estudi no es fa des de la innocència. Si es fa dividint i separant les àrees d’estudi i impedint el transvasament de coneixements d’unes a les altres, és perquè el poder econòmic en connivència amb el poder polític sap prou bé que així hi haurà tècnics disponibles per a ser utilitzats com a peces del sistema i que per contra, aquests tècnics no suposaran -analfabets com seran en altres àrees del saber- cap problema, ja que faran la seva funció desposseïts de l’esperit crític que els hauria aportat el fet de tenir una mirada global sobre el món.

Si hi torno a insistir és perquè acabo de llegir La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un llibre que no només exposa el que jo he dit abans, sinó que insisteix en la necessitat de rebel·lar-se contra l’utilitarisme que actualment dicta no només el funcionament del mercat i del món laboral, sinó també les activitats de les universitats i els seus estudiants, de manera que tot queda prostituït per la necessitat de fer diners i posseir-ne com més millor.

En una primera part del llibre, Ordine parla de l’útil inutilitat de la literatura tot fent una repassada als valors que els clàssics són capaços de transmetre i fa, a més, una vindicació dels fonaments vitals sobre els quals -tot i ser aparentment inútils- s’edifiquen la literatura, la filosofia i les arts.

La segona part del llibre és especialment punyent quan es parla de la desaparició programada dels clàssics, de les universitats-empresa i dels estudiants-clients, de la burocratització del professorat, de les polítiques dels governs europeus per minorar les dotacions econòmiques destinades a l’ensenyament i la recerca, etc. Al final del capítol, Nuccio Ordine proclama la necessitat de lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no sols la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels bens culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyança és sabotejar el futur de la humanitat.

El darrer capítol, al qual segueix un interessant assaig d’Abraham Flexner, és molt breu però exposa de manera concisa i clara, sense entrebancs verbals, el nucli del pensament d’Ordine pel que fa a aquest manifest: 1. L’essència de la ‘dignitas’ humana es funda en el lliure albir, 2. Posseir la veritat mata la veritat, i 3. Si pretenem viure en una humanitat lliure, tolerant i humana, cal desvincular el coneixement i la recerca de qualsevol utilitarisme i donar lliure curs a la ‘curiositas’.

Escrit en forma de manifest, el llibre de Nuccio Ordine em sembla que posa el dit a la nafra pel que fa a alguns dels mals que patim actualment no només a les universitats i instituts de secundària sinó que, com passa sovint, aquests mals van més enllà de les aules per infectar tots els altres àmbits de la societat; prou que ho saben aquells que en connivència amb el diner dissenyen i imposen plans d’estudis empobrits i fragmentaris amb l’excusa que l’ensenyament ha de ser rendible i els coneixements útils.

Ara, però, que la crisi econòmica ha desmuntat la visió utilitarista que es tenia de determinats estudis universitaris i que cap disciplina acadèmica no és garantia de ‘fer carrera’ i guanyar diners, i sobretot perquè les reflexions que s’hi fan tenen més a veure amb l’avenir dels nostres fills que no pas amb el nostre present, recomano molt La utilitat de l’inútil. En recomano la lectura a tothom, però especialment a aquelles persones que tinguin alguna responsabilitat en els mons de la docència o de la política. Cal que recordin –cal que ho recordem tots plegats- que la dignitas hominis no té res a veure amb les riqueses materials que posseïm. Aquestes són només un miratge, mentre que la dignitat rau en la gratuïtat dels fets i del coneixement.

Fins quan?

No et queixis pas, perquè aleshores et surten amb la cançoneta d’encara sort que tens feina… Es veu que amb això ja n’hi ha d’haver prou perquè et resignis a patir els successius augments de preus, les retallades de sou alhora que haver de fer més feina, la burla dels impostos i de postres, l’amenaça que tot ha d’empitjorar encara més. I tu i jo, amb bona fe, innocents i segur que massa babaus, ho consentim una vegada i una altra creient-nos que és veritat que el nostre sacrifici salvarà el país.

I així, anem oblidant que no és veritat que tenir feina sigui una sort, que tenir feina és un dret que molta gent ja no té, i aleshores ens trobem que la por que ens passi el mateix ens fa mirar cap a una altra banda mentre patim la sagnia d’uns impostos que no es corresponen ni gens ni mica amb les prestacions que reben els nostres pares i els nostres fills, per no dir res del que passarà amb nosaltres si mai aconseguim jubilar-nos en bones condicions.

Després de trobar-se, al cap dels anys, amb una seguretat social cada dia més esquifida, ara els avis hauran de patir una nova retallada en la Llei de la Dependència. A l’altre extrem, els joves s’enfronten al fet que cada curs que passa és més car estudiar, i si se’n queixen encara reben insults o són reprimits pels Mossos amb actuacions sovint molt fora de mida que han autoritzat els propis rectors en els campus universitaris. No és just que les traves per formar-se siguin cada vegada més importants i que la mala qualitat de la poca feina que hi ha empenyi, sovint, cap a l’economia submergida; a no ser, és clar, que s’opti per l’emigració i se’n vagin a vendre els seus coneixements i la seva feina a l’estranger renunciant a viure dignament al seu país. I entre els avis i els fills, nosaltres, que si hem pogut pagar la hipoteca i no ens han desnonat, o encara resistim sense tancar el negoci, anem fent la viu-viu mentre mirem de tapar forats aquí i allà.

Després de veure, d’una banda, el que passa entre la gent que lluita per sobreviure i el que passa, d’una altra, entre aquells que s’han atorgat el poder d’obrir i tancar les aixetes, em costa entendre tanta resignació, la meva i la de la resta de la gent. I cada dia que passa, estic convençut que no hi ha dret d’haver de sacrificar el futur de tota una generació per salvar els negocis especulatius de la banca, que no hi ha dret que encara s’inverteixi en armament i no es retalli la despesa militar, que és vergonyós com es protegeixen institucions decadents i anacròniques com la monarquia i els que en viuen i se n’aprofiten, que ja n’hi ha prou de mantenir una casta política caracteritzada per la mediocritat intel·lectual i el menyspreu de la cosa pública… No cal seguir, el llistat de greuges seria inacabable i s’entén de sobres el que vull dir.

Per tot plegat, n’estic tip d’hipòcrites crides a la responsabilitat i a la professionalitat, la culpa no és meva, no és nostra, i ja n’hi ha prou d’haver de portar les banyes i pagar el beure de qui s’ha enriquit sense mesura i sense revertir a la societat una part dels seus guanys. Els genets del capitalisme especulatiu -no oblidem que no produeixen res de res-, han decidit esprémer  el món fins a l’últim cèntim mentre se’n burlen de nosaltres perquè saben que cada quatre anys votarem religiosament els seus palafreners i fins la propera. I jo, que sóc de natural pacífic, em començo a preguntar fins quan me’n podré estar, perquè em començo a sorprendre a mi mateix amb moltes ganes d’extirpar el mal de soca-rel.