Estos días azules…

Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008]

[22 de febrer de 2013]

València com a símptoma

Veient les maneres com s’ha volgut reprimir la veu dels estudiants de secundària a València, em pregunto què ha dut la policia a actuar amb tanta violència. I no ho dic des de la innocència d’aquests nois, ho dic des de l’experiència de tenir assumit que quan se surt al carrer la policia no tindrà gaires contemplacions, però tot i així aquesta vegada criden l’atenció pràctiques com la d’empènyer unes noies contra un cotxe en marxa, envestir els manifestants amb els furgons policials o, també, algunes expressions com referir-se als manifestants com si aquests fossin l’enemic. Tot plegat denota un odi fermentat des de fa molt temps i que ara aprofita una certa sensació d’impunitat per esclatar.

Avui el ministre de l’interior ha disculpat el cap de la policia de València dient que és humà equivocar-se, però aquesta és una disculpa que no serveix per a res quan es posa en perill persones. Per molt menys, professionals d’altres àmbits són sancionats i poden perdre la feina.  Hi ha errors que no estan permesos quan s’exerceix un càrrec de responsabilitat i dels quals se n’han de donar explicacions al jutjat. En aquest cas, però, sembla que tot ha de quedar tapat amb una frase feta. La sensació és que no interessa burxar per aclarir quines són les raons que han fet que es llancés contra una colla d’estudiants d’institut una força de xoc com la que hem vist.

Se m’acut que en tot plegat s’hi barregen l’odi contra qui s’ha atrevit a alçar la veu a més d’una tremenda falta d’intel·ligència política. Perquè a ningú se li escapa que si la policia hagués fet –com altres vegades- un senzill seguiment de la manifestació sense carregar violentament contra els joves, probablement ara ja no se’n parlaria de tot plegat. Però la rancúnia, que és mala consellera i no deixa pensar amb serenitat, sembla que també ha tingut alguna cosa a veure amb les actuacions policials d’aquests dies.

És força aclaridor fer algunes cerques a internet i veure quines són les maneres de fer o els entorns d’aquelles persones que des de primera fila –el ministre del ram deu tenir també la seva part de responsabilitat- han donat les ordres i la cobertura necessàries perquè policies ben cepats i cuirassats amb tot l’equipament antiavalots possible, es llancessin a atacar perillosíssims nois i noies que encara són a l’institut. Hi havia moments que semblava que s’haguessin d’enfrontar a perilloses bandes de malfactors, però no, en realitat tot aquest equipament era per enfrontar-se a les preguntes senzilles d’uns nois i noies que estan descobrint que el món que els adults els hi hem venut no encaixa amb la realitat.

Perquè la realitat aquests dies a València, està feta d’intolerància i violència, com han demostrat unes autoritats que del tot incapaces de donar resposta als seus joves, els apallissen acusant-los de provocadors. Potser sí que és provocador demanar millors condicions a les aules. I potser sí que ho és que un jove estudiant ens enfronti als errors que s’han comès en tots aquests anys que el diner corria alegrement i amb tanta irresponsabilitat. Sí, a València una colla de joves estudiants han demostrat que la veritat és sempre una provocació.

Si ens fixem sobretot en algunes de les coses que la consciència o la inconsciència, tant és, ha fet dir a algunes persones, ens adonarem que el més greu, i alhora més preocupant, és constatar que tot el que està passant a València és símptoma de què, amagat sota una capa de pretesa modernitat,  encara perviuen l’autoritarisme, la violència i un tuf somort però constant de feixisme que quan els ciutadans exerceixen el seu dret de fer públic el seu descontentament, entren en erupció. És com si tants anys després de mort el dictador, encara hi hagués qui ens volgués dir que no ens fem il·lusions, que  ni tenim veu ni és nostre el carrer.

Sense saber-ne res de la tirania d’altres èpoques, els alumnes de l’IES Lluís Vives i els seus companys d’altres centres educatius de València han sortit amb valentia al carrer per reclamar allò que creuen just. I nosaltres, que sí que tenim memòria del que passava quan la dreta més ferotge ens envaïa tant la vida pública com la privada, hem de ser amb ells ni que sigui per fer un exercici de democràcia que posi en evidència aquells que enyoren el tirà. Després de tants treballs i esforços, després de tantes pèrdues i renúncies no ens mereixem que cap governant ens esquitxi amb les seves misèries. I menys que ningú aquests joves que des de la bondat de la seva innocència han dit allò que els adults, presoners de les hipoteques, no ens atrevíem a dir.

[Nota: La fotografia l’he recollit entre els centenars que omplen avui el facebook, però en desconec l’autor.]

 

Anem pel pedregar

Mentre pensava que demà 15 de febrer es faran a Catalunya les proves de competències bàsiques a 4t curs de l’ESO, també rememorava que durant els 25 anys que fa que treballo a l’ensenyament n’he vist de força colors, tot i que ja fa uns quants cursos que és el color gris que s’imposa. I no parlo, quedi clar, dels nostres alumnes que sempre miraran de fer, per la seva condició i amb algunes excepcions, una mica menys del que els hi demanem. Parlo de nosaltres, mestres i professors que els hem d’estirar i de l’administració, i parlo també de com estem sucumbint a una burocratització cada vegada més gran de la  feina i de com cedim a voler fer fàcil allò que no ho és. Sí, fa temps que en l’àmbit de l’ensenyament –l’educació és potser una altra cosa que s’aprèn sobretot a casa- tinc la sensació que com deien els carreters quan el matxo o la mula se’ls desbocava, anem pel pedregar i no sembla que hi hagi massa voluntat de redreçar-ho.

Després d’haver estat alumne d’un munt de mestres i professors, no tinc cap dubte a l’hora de reconèixer de qui vaig aprendre alguna cosa i qui no em va ensenyar res de res o, simplement, em va ensenyar a fer la viu-viu i anar passant. Durant els meus anys d’estudiant va ser amb aquells professors que em van explicar com exercien la seva professió amb els quals realment vaig aprendre, és a dir, vaig adquirir coneixements i, en conseqüència, la capacitat de fer-me preguntes. Per contra, n’hi va haver molts altres sense ànima que només repetien allò que havien sentit o llegit sense haver-ho viscut.

L’ànima, doncs, d’un mestre no ve donada per tot l’empostissat de doctrina pedagògica que ens inunda la feina. L’ànima té a veure amb l’experiència professional (i vital, potser) de qui ensenya. Al meu entendre, doncs, un dels problemes fonamentals de l’ensenyament actual es resumeix en una sola pregunta: Què cal ensenyar? La resposta és senzilla, cal ensenyar coneixements i com fer-los servir. Per desgràcia, però, aquest objectiu de la nostra feina s’ha diluït enmig d’una pràctica cada curs més empobrida que es dissimula amb una terminologia del tot confusa (perquè confon mestres, alumnes i famílies), i una cosa i l’altra ens han portat a una deriva que no sabem on ens durà. O sí que ho sabem i ja hi ha a qui li va bé?

A aquestes alçades, l’experiència em diu que tot i els esforços televisius per fer-nos-ho creure, els mals actuals de l’ensenyament no es deriven pas de la manca o no de vocació. La vocació ha tingut sempre per mi un component de sacerdoci que està renyit amb la voluntat de saber i amb l’esperit crític que es requereix per posar en dubte el que ja se sap o és acceptat pel comú de les persones, i només així –penso- és possible crear nou coneixement. D’altra banda, fa massa temps que la moda és teoritzar i teoritzar –Doctores tiene la iglesia, que es diu en castellà- per després fer provatures alhora que es menysté allò que ja sabíem fer quan anàvem a escola per saber de lletra i de números. Actualment, però, sembla que estiguem en excés preocupats per fer fàcil allò que requereix voluntat i esforç i per fer una representació ideal de la realitat en lloc de presentar-la tal com és. Però d’aquesta manera és nega la premissa fonamental que ens diu que en un procés d’aprenentatge només sedimenta allò que hem après perquè ho hem viscut i ens hi hem esforçat. Només l’experiència  i no la seva representació banal, ens pot permetre convertir la vida en coneixements sòlids, que és -em sembla- del que es tracta.

Hem oblidat massa coses, i entre elles algunes que són tan importants com que ens relacionem amb la realitat amb el llenguatge parlat i escrit, amb el llenguatge matemàtic o amb el llenguatge de les imatges. Si en això estem d’acord, per què perdem tantes hores en disquisicions bizantines i improductives discussions sobre ensenyament-ficció i no centrem, en canvi, els nostres esforços en transmetre coneixements que ens permetin saber llegir la realitat? Només algú que sàpiga llegir el món en el qual viu i interpretar els estímuls que li arriben, pot situar-se en ell i dirigir amb sentit crític les seves pròpies accions.

Suposo que tothom està d’acord que hem arribat on som gràcies als coneixements adquirits per les generacions que ens han precedit. Aleshores, si tothom ho accepta, per què a les escoles i instituts pateix un cert  desprestigi aquell professorat que pretén basar la seva feina  en impartir coneixement als seus alumnes? Per què això resulta difícil, per què no els motiva o per què no és divertit? I qui ho diu que hagi de ser fàcil o divertit? Tots sabem que estudiar no ho és fins que has adquirit un determinat grau de coneixements, però que abans d’assolir-los hi ha d’haver un esforç important. No entenc que això costi tant d’entendre quan, per exemple, és molt clar pels músics o els esportistes d’elit. No són els músics mediocres ni els esportistes aficionats els que creen afició, sinó que els que ens conviden a seguir les seves passes són aquells que han suat molt per automatitzar i depurar la seva tècnica. Doncs bé, si ho traslladem a les aules, entenc que només serà un bon metge que em podrà ensenyar a ser bon metge, o només un bon mecànic m’ensenyarà a ser-ho, o un pintor, etc. I tot això gràcies a la seva experiència, no gràcies a les directrius d’una administració educativa preocupada sobretot per no enfadar els pares i tan voluble com els capricis dels polítics, que no només no respecten la feina feta sinó que generen inestabilitat i incertesa amb els successius canvis i recanvis que provoquen cada vegada que arriba al poder un partit amb un conseller o ministre amb idees particulars i partidistes sobre què cal fer o sobre com cal alliçonar les noves generacions.

Perquè alliçonar no té res a veure amb ensenyar coneixements, alliçonar equival a impartir doctrina, mentre que explicar coneixements consisteix en comunicar l’experiència. Com tampoc no hi té res a veure fer creure als alumnes i els seus pares que perquè tenen un títol, que cada vegada és més barat, han après el que realment no saben. Mentre no acceptem que a l’ensenyament vivim despropòsits com aquests que no ajuden als alumnes a augmentar els seus coneixements, i mentre no reconeguem que l’estudi és una pràctica que no és ni fàcil ni divertida, com no ho és cap pràctica o activitat que s’aparti del que ens és natural (parlar ho és, però no ho són per exemple llegir ni escriure), seguirem sense rumb pel pedregar. Avall i avall… Demà, però, es faran a tots els centres de secundària de Catalunya les proves de competències bàsiques; i després, què?

PS: A vegades, tot plegat em fa pensar en la famosa bombolla immobiliària i financera, perquè de la mateixa manera que tothom havia de ser l’amo del seu pis, tothom ha de tenir com sigui el seu títol. I ja hem començat a veure què és el que passa a l’hora de la veritat, és a dir, quan els nostres estudiants abandonen l’oasi de les aules i en sortir al carrer se senten enganyats.

Carnassa

Acabo de rebre, no fa gaire estona, una trucada sorprenent: “Buenas tardes, le llamo de Tele5…” Ja hi som, una altra pesada que em vol fer una enquesta –he pensat. Però no, no era una enquesta. La noia que trucava va i m’engalta: “Hemos sabido que un joven ha apuñalado a sus padres en la calle Montserrá de Martorel…” Refot!, si això és el carrer de casa, què diu aquesta dona? Però ella ha seguit: “…y le llamamos para que nos cuente que ha ocurrido…” Me l’he tret de sobre de seguida i he penjat com qui espanta una mosca vironera abans no pongui els ous.

Ara, però, que hi penso, em venen tot de consideracions al cap sobre com es fa periodisme a les espanyes i, sobretot, en algunes televisions: Qui em trucava ha tirat de guia telefònica i ha trucat a un número –o a diversos, és clar- del carrer Montserrá de Martorel sense cap possibilitat ni interès de contrastar el que jo li pogués explicar. La noia que m’ha trucat no em coneix, ni sap qui sóc ni quina veracitat pot tenir el que jo li digui, però tot i així em demanava que li expliqués la pel·lícula dels fets.
A banda d’això, també dubto que pugui tenir gaire interès la notícia d’aquest episodi de violència més enllà dels afectats i de les necessàries mesures de seguretat al barri o a la població on ha passat. Però a hores d’ara ja sabem com agrada la pornografia informativa i com Tele5 n’ha fet un gran negoci després de convèncer milions de pobres ànimes del seu dret a saber què passa als budells dels seus veïns mentre els propis bramen delerosos de més sang.
La noia que m’ha trucat tenia pressa, es notava. De ben segur que ella també sentia bramar la fera darrera seu, i abans no fugís a un altre circ li havia de donar carnassa. Tant li era la qualitat de la notícia, el que importa és que el monstre s’afarti i el públic no tregui els ulls de la pantalla.

[4 d’abril de 2011. Fotografia de Cal Pepet del Xica]

Al poble on visc no s’estimen els rius

Al poble on visc no s’estimen els rius, ni ara ni mai. Quan hi vaig arribar, fa trenta cinc anys ben bons, l’aigua de l’Anoia baixava tenyida un dia d’un color, un dia d’un altre, de manera que no era difícil veure el riu de color verd o vermellós. Llavors eren les papereres i les adoberies de tota la conca que sense cap mena de mirament hi abocaven els residus que generaven com si es tractés d’un pou mort que tot ho pogués engolir.

Per sort, la democràcia ens va portar també una certa consciència de què calia recuperar el país i vam començar a entendre, amb l’ajut dels moviments naturalistes, com n’és d’important no esgotar els recursos del medi en el qual vivim ni ofegar-lo. Però al poble on visc, no tothom ho veu així, sinó que hi ha la convicció –també entre els manaires de torn- que urbanitzar al preu que calgui és sinònim de progrés.

No es pas la primera vegada que ho dic, i em sembla que dissortadament tampoc no serà la darrera. Si més no, això és el que em fa pensar la gens respectuosa intervenció que aquests darrers dies s’està fent al darrer tram de la llera de l’Anoia. Si bé l’ACA ha donat permís per fer feines de “Neteja del riu Anoia al seu pas per un gual inundable, TM Martorell”, el que s’hi ha fet ha estat entrar al llit del riu amb màquines excavadores i arrencar de soca-rel tota la vegetació, a més d’excavar i treure del riu tot el mantell de terra vegetal d’ambdues ribes i eliminar, és clar,  tots els microorganismes que vivien en aquest medi juntament amb les tortugues, polles d’aigua, ànecs i diverses espècies d’amfibis que durant els darrers anys havien tornat a poblar el tram de l’Anoia que travessa Martorell.

Ara, quan un s’ho mira, només hi veu una gran canalització capaç d’engolir molts més metres cúbics d’aigua per segon. “S’ha fet net”, sentirem a dir; i tant que s’ha fet net! Però això ja no és un riu, és un desguàs, una claveguera o ves a saber què és. Però en aquest tram el riu torna a ser mort, i haver-ho de dir així a la Catalunya del 2011 causa una immensa tristor, perquè indica que ni administrats ni administradors no hem aprés gairebé res des que les aigües del riu baixaven artificialment acolorides els darrers anys del franquisme i els primers de la transició.

Fa quatre o cinc anys, vaig tenir la sorpresa i la sort de veure un blauet just a la desembocadura de l’Anoia, i em va causar molta alegria perquè la presencia d’aquest petit ocell és un dels indicadors del bon estat dels rius. Però és difícil que en torni a veure cap després de les desafortunades intervencions que s’hi fan des de la prepotència de creure que tot ens pertany i en podem fer el que vulguem. No ens pertany el món, com tampoc no ens pertany el riu ni la vida de cap ésser, per menut que sigui, que hi visqui, i faríem bé de ser una mica més humils a l’hora de pensar la relació entre la urbs i la natura.

Perquè, fet i fet, el problema que de debò tenim no és que un aiguat s’endugui un parell de cotxes riu avall, única cosa que se soluciona enviant les excavadores a mossegar les ribes del riu per fer-lo més ample i més profund. El problema de debò és molt més important i té a veure amb com encarem el fet d’haver-nos convertit en uns depredadors sense mesura. No sé si aquest problema no l’encarem per incapacitat o no ho fem per hipocresia; però la resposta, sigui quina sigui, és prou trista i diu ben poca cosa a favor de l’home. Al poble on visc no s’estimen els rius, i jo em pregunto que si ni tan sols som capaços d’estimar allò que la natura ens dóna, quin llegat deixarem als nostres  fills i néts? Perquè a ells els estimem, oi?

L’escola en català

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en unaentrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene laiglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?

De l’educació, les elecciones i el mercat

Sempre hi dono voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però com que de les altres coses encara en sé menys i  és més fàcil que m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo, arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic article a La Vanguardia d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no- parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament estrafolàries.

Què és el que passa en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara, tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo, i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de fons.

Sovint em pregunto per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència. No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris.  I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina. O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver experimentat amb els coneixements rebuts.
Podria anar fent llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.
Doncs bé, ara que s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré pensant que, com al mercat, també a ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.
[17 de novembre de 2010]

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em pugui arribar a formar.
Tot plegat m’ha semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els (nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire que els havia renyat?
La casualitat ha volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe, estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.

Societat oberta

“Aquells que afirmen que l’error és del “sistema” o aquells que darrere de cada contratemps polític hi veuen misterioses maniobres, no ens poden ensenyar gran cosa. Però la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat -per irritant que pugui ser quan es duu a extrems- constitueix la saba d’una societat oberta. Necessitem persones que en facin una virtut de la capacitat d’oposar-se a l’opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps.

Fer com fa tothom es temptador, perquè viure en comunitat és molt més fàcil quan cadascú sembla estar d’acord amb la resta i deixem que s’adormi la disconformitat en benefici de les convencions del compromís. Les societats i les comunitats on no hi ha persones disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. […]”

L’anterior fragment, que m’he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l’historiador Tony Judt.

Les paraules d’aquest home m’han cridat poderosament l’atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d’aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim. Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l’hora d’emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l’excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l’hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l’hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d’exercir la llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.

El cos de les dones, 2

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.
En aquest treball es parla de l’ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d’elles mateixes.
Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d’això, la filmació presenta una selecció d’imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però ‘no veu’.
L’autora del documental diu que tenien l’objectiu d’interrogar-se i preguntar sobre les raons d’aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d’un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.
Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l’àmbit de la política, el nostre país s’està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d’home tant i tant cofois de la seva masculinitat.
El vídeo complert dura uns 25 minuts i el trobareu aquí. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.