Por

Hem vist i sentit, aquest migdia al Telenotícies de TV3, al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem justificant l’actuació de la policia britànica, que va matar un jove brasiler que res tenia a veure amb els atemptats de Londres.

No només m’ha semblat esgarrifós que, qui se suposa que és la màxima autoritat judicial a Espanya, justifiqui la pràctica de “tirar a matar” i preguntar després qui és el mort, si no que també em sembla molt perillós com alguns personatges dels periodisme, de la política i de la judicatura comencen a escampar la idea de què ha començat la tercera guerra mundial.

Prou que sabem que sembrar la por, i no només ho estan fent els terroristes, és la primera passa per començar a retallar llibertats personals i col·lectives. Tres dies després dels atemptats de Londres, podíem llegir a El País un article del novel·lista anglès Ian McEwan que ja es preguntava “quan poder li hem de concedir al Leviatà, quanta llibertat ens demanaran que cedim a canvi de la nostra seguretat?”

I per si les justificacions del Sr. Hernando no ens havien quedat prou clares, ens ha donat més pistes, més o menys subtils si voleu, però contundents quan al menys dues vegades ha declarat: “Jo sóc contrari, com és natural, a la pena de mort, però quan el risc que es pretén evitar és major…” Com s’explica que el president del Tribunal Suprem d’un estat on no n’hi ha de pena de mort, hagi de justificar tantes vegades que ell n’és contrari?

Potser, quan ja estiguem ben atemorits i creguts que ha començat la guerra, ni tan sols ens hauran de convèncer perquè renunciem a la nostra llibertat. Serem nosaltres mateixos que dòcils com un ramat de xais la cedirem. A vegades a la por del terrorisme més absurd se m’hi afegeix la por a la maquinària més descarnada dels estats.

Torrent de Llops

Vinc de recórrer el que queda del Torrent de Llops, o potser n’haurem de dir claveguera des d’ara? Algun pretès cap civilitzador ha decidit que s’havia d’endreçar, d’urbanitzar, de sanejar, o vés a saber de què… I la gran obra ha consistit en arrasar-ho tot amb les màquines, des del llit del Torrent amb tota la seva microvida, fins als marges i els canyissars, on hi vivien granotes i tortugues i on, des de feia temps, hi havien fet niu les polles d’aigua en companyia de molts altres petits ocells. He trobat a faltar molts dels arbres que hi havia, sobretot xops; però ens diuen que no hi patim, que se’n plantaran dos mil de nous. Palmeres, potser? O encara gaudirem d’espècies més exòtiques? No hi queda res que visqui, només restes de runa i de formigó i molts metres cúbics de terra sense cap mena de capa vegetal que, amb la propera riuada, veurem córrer torrent avall per embossar el curs natural de l’aigua. I la ironia és que algú hi deu haver que s’ho miri satisfet mentre pensa que ara si que ha quedat net i curós. Si això és la civilització, quin mal negoci vam fer quan ens van fer creure que érem la bèstia més important d’aquest món.