Com les hores mortes

Ara que el gener s’acaba, encara una altra vegada aquella estranya llum de la tarda, llum de tardes antigues que penja encara, freda i taronjada, com d’un filferro rovellat cap al tard, quan la vida se’ns fa difícil i la memòria ja resta per sempre incompleta. I després, el silenci i la fragilitat de la nit que s’escampen pel terra com un munt de trossos inservibles de ferro colat, com les hores mortes.

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla a banda i banda del carrer ja s’han esmorteït, també el neguit que encén la il·lusió dels grans. Els records es confonen encara amb les lluentors d’un futur que és per encetar, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i la teva respiració, plaent i fonda.

[R.G.: El llibre que llegies, Edic. Igitur, Montblanc, 2012. ISBN: 978-84-95142-68-9]

Volar

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la necessitat de demostrar un cert grau de crueltat que se suposava normal quan éreu petits. Moltes vegades,  sobretot quan no eres capaç d’emular les seves proeses, et senties menys que els altres i t’avergonyia no ser prou valent per fer el que ells feien. Anar a l’escola tampoc no t’agradava, hi feia fred i temies la ira del senyor mestre, però hi anaves convençut que havies de ser obedient. Se’t feia molt difícil entendre el món dels adults amb qui convivies. Senties que tot plegat era com si s’hagués produït un error o hi hagués hagut una confusió i aquell no fos el lloc on havies de ser. Potser per això tenies aquella dèria d’anar sol i amagar-te en alguna raconada des d’on veies passar els homes que anaven i venien de la feina, les dones amb els cistells, els nens amb les bicicletes… Des del teu amagatall veies passar la tarda i era una mica com si durant aquelles estones aconseguissis fugir. No sabies de què ni de qui, però era un temps durant el qual sortir del món dels altres t’acostava una mica a una mena de felicitat que s’assemblava a la que encara sents quan somies que pots volar. Sí, volar i ser alhora l’ocell i l’aire que el sosté mentre desapareix en la línia de l’horitzó, allà on les realitats i els desigs es confonen i res ja no pesa.

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.