I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

Dir-nos-ho tot…

Aquest aire amb què alena la terra i ho embolcalla tot, la llum que juga a ser verd i plata a les branques de l’àlber, un cel de núvols i blaus i sol que emmarca la rotació de la terra, el vol àgil i precís de dues orenetes que desafien la llei de la gravitació, la taca resplendent d’una rosa que es desclou per fer que el verd ho sigui encara més… I nosaltres, quiets en mig de tot sentint que els pensaments ja no pesen, sentint com la sang flueix i que la vida és ara i aquí tota, completa, en aquest tros de món on res no compta tant com la llum pausada i generosa de la tarda reposant damunt les nostres pells. I el silenci, aquest silenci plàcid amb què podem dir-nos-ho tot quan la tarda encara és ben viva.

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

‘On la sang’, Premi Jaume Bru i Vidal de Poesia

Ahir al vespre, durant l’entrega dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt vaig rebre el XIX Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal per un nou llibre que es publicarà la propera primavera a la col·lecció de poesia d’Onada Edicions. L’he titulat On la sang i n’estic molt content perquè hi he treballat durant molt de temps i perquè el jurat, format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver, em mereix un gran respecte.

On la sang és un llibre on es parla dels fets i sentiments més extrems de la vida, aquells que ens alteren les rutines per fer-nos sentir que hi ha forces que de manera imparable ens arrosseguen a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure. S’hi evoquen aquelles coses que ens fan sentir que els desordres vitals no només ens ajuden a vèncer l’atonia dels minuts sinó que ens fan prendre consciència plena d’ésser vius. Per això, On la sang transita pels desordres naturals de la vida i hi trobareu poemes que van des de la força salvatge de l’erotisme a la por de qui se sent extraviat o, també, fins a la percepció de la mort com una realitat propera. Tot i així, goig i dolor no es presenten com a sentiments deslligats, sinó com a parts indissociables del nostre ésser, aquest tot on conflueix allò a què al·ludeixen els poemes del llibre: els moments de desordre o de lluita que han traçat cada una de les cicatrius que duem al cos i que són, alhora, la nostra història i el nostre present.

Quan d’aquí a uns mesos es publiqui, m’agradarà molt poder-lo compartir amb vosaltres. Finalment, i encara que ja ho vaig fer en privat vull felicitar també a Ismael Bereje i Carles Penya-roja que van guanyar respectivament els premis de teatre i de narrativa, així com agrair a Òscar Pérez Silvestre del Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt totes les atencions que va tenir amb nosaltres.

El problema són els diacrítics?

Des d’algunes veus amb un dramatisme excessiu i des d’altres amb to de broma, tothom s’ha llençat a opinar sobre la proposta d’ortografia que ha fet la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A mi, la veritat és que aquest debat em cansa una mica, ara com ara em sembla que hem d’escoltar les raons dels membres de la secció filològica de l’IEC i les de tothom qui s’hagi guanyat l’autoritat en qüestions de llengua. I ho hem de fer sense oblidar que les llengües són entitats vives i canviants i que seran allò que els seus parlants vulguin que siguin; al capdavall la funció de les acadèmies no és altra que constatar els canvis que es produeixen més enllà del que és normatiu. No féssim ara com alguns polítics espanyolistes que ens volen convèncer que més enllà de la constitució no hi ha vida.

En la proposta de l’IEC pot haver-hi més o menys encert, no ho sé, i si finalment s’aprova la reforma sé que a mi em costarà deixar de posar alguns accents. Potser els seguiré posant com em passa amb alguns diacrítics de pronoms i d’adverbis del castellà, que després de la reforma que va fer la RAE eliminant-los, encara els poso. I no passa res, com no passa res quan poso el signe d’interrogació en català a l’inici d’alguna frase que em sembla llarga o que pot ser confusa. La llengua és una eina i l’ús que en fem s’ha d’adaptar el millor possible a la necessitat que tinguem.

A banda, però, de l’ortografia, el que em sorprèn és que no hi hagi el mateix rebombori ni el mateix interès públic per altres qüestions que sí són greus i que sí propicien l’empobriment de la llengua catalana. ¿Per què defensem abrandats unes normes ortogràfiques que no sempre utilitzem bé i ens oblidem, en canvi, de reclamar més rigor pel que fa a la fonètica, al lèxic i sobretot a la sintaxi?

Em resulta més preocupant observar com hi ha professionals fins i tot del món de la comunicació -entre ells reconeguts periodistes amb molta audiència- que sistemàticament no distingeixen la pronúncia oberta o tancada en les e ni en les o i castellanitzen sistemàticament noms com Òscar o Ester pronunciant-los [Ó]scar i [É]ster. Això va acompanyat, moltes vegades, d’una pobresa de lèxic tan escandalosa que tampoc és estrany ensopegar els caps de setmana amb algun presentador que ha de recórrer al castellà perquè va coix de vocabulari en català o que, pitjor encara, fa servir termes que no són pertinents i no tenen sentit en el discurs, la qual cosa denota un terrible desconeixement del lèxic. I el més greu és que ni uns ni altres no es permetrien cap errada ni una mala pronúncia en anglès. Però per damunt de tot, el que trobo més esgarrifós perquè això sí que atempta contra els fonaments d’una llengua, és la poca consciència i la barroeria a l’hora de construir les frases amb una sintaxi correcta i ben estructurada. I no em refereixo només a la parla, on les presses ens poden fer males passades, però sí a la llengua escrita tant als diaris com cada vegada més als subtítols dels informatius.

Més que ningú, mestres i periodistes hem de donar exemple quan parlem i això vol dir fer un ús rigorós del registre estàndard en la feina. Però també hauria de ser exemplar tothom qui treballa de cara als demés, fins i tot, ai!, els nostres polítics. Però això, dissortadament, no passa. Mentre evitem fer l’esforç real que enfortiria la llengua, només ens preocupa si s’han de posar més o menys diacrítics. I fem força xivarri i discutim com si fóssim els encarregats de la salvaguarda de la llengua, però a l’hora d’elaborar un text parlat o escrit som incapaços de fer-ho amb una mínima coherència. I això no és culpa de l’ortografia, sinó de la mandra que ens fa formar-nos i exigir-nos el rigor que li exigim a un mecànic o a un metge en el desenvolupament de la seva feina.

La riquesa del vocabulari i la construcció precisa de les frases són senyal d’un bon ús del llenguatge, sí, però no oblidem que més enllà de la comunicació, el llenguatge és l’eina que ens permet desenvolupar el pensament. O dit com ho deia Pedro Salinas a El defensor: “Persona que habla a medias, piensa a medias, a medias existe…” Dit això i més enllà dels diacrítics,  preguntem-nos quin és el problema i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Petita crònica d’un recital

Una vegada més, el Jordi Sàbat i jo hem presentat els nostres Desordres naturals i més… Ahir, però, s’hi afegia que gràcies a la Fundació Francesc Pujols jugàvem a casa, a Martorell, i això ens comportava un plus de pressió que altres vegades potser no hi era. A més dels incondicionals, hi havia amics i veïns que es van acostar encuriosits al Museu Vicenç Ros a escoltar-nos i als quals no podíem deixar marxar indiferents. Mentre assajàvem, sentíem la necessitat d’aprofitar l’ocasió de convèncer el públic ocasional que escoltar música clàssica o llegir i escoltar poesia són activitats que ens poden ajudar a sobreviure millor tant als desordres com a les rutines de la vida.

Tot i l’amenaça de la pluja (vam traslladar el recital de la Torre de les Hores al Museu Vicenç Ros) i tot i que a Martorell hi havia altres actes convocats, entre amics, companys de feina, poetes, veïns i també força públic que era la primera vegada que venia a un recital nostre, vam reunir una mica més d’un centenar de persones a l’antiga església del que havia estat convent dels Caputxins.

Vam haver de lluitar una mica amb l’eco que es produïa per les característiques de l’edifici, però un cop superats els problemes de so i que ens presentés la Teresa Amat, ens vam anar sentint còmodes i vam procurar oferir la millor versió possible de la feina que havíem preparat durant els assajos. I he de dir que al final vam acabar satisfets en veure les reaccions del públic. L’atenció i el silenci amb què se’ns escoltava denotava un gran respecte pel que estàvem oferint i percebíem, des de l’escenari, un públic àvid de les emocions que la poesia i la música ens poden donar.

Per tot plegat, no només estem contents de la feina feta, sinó que ens sentim molt agraïts amb tothom qui d’una manera o altra ens va fer costat o ens va acompanyar. Potser no vam poder donar les gràcies a tothom personalment, però en tot cas també ho fem des d’aquí: gràcies!