Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…

 

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Com un budell de pedra

Fa alguns dies es va presentar Entre la pedra i el ferro a Sagunt. Del llibre, que conté textos d’una seixantena de poetes, n’han tingut cura Vicent Penya i Antoni Gómez, ha estat editat per Onada Edicions i  parteix d’una iniciativa en defensa del patrimoni de la ciutat de Sagunt. La indicació que se’ns va donar per escriure tenia a veure amb els dos materials que han marcat la història de la ciutat, doncs bé, en funció d’això nasqué Com un budell de pedra, el text amb què he participat en aquesta antologia i que podeu llegir a continuació:

El plomatge iridescent d’una garsa. La calor que engruixeix la tarda. La resina que emborratxa l’aire, les agulles dels pins i el cant de les cigales que et gronxa la son. La terra xopa de la suor dels homes i tota la sang vessada. Els esbarzers. El pes del temps quiet com la pols quieta. Les marques dels picapedrers als murs i al tou dels dits, allà on la pedra perdura. I els records que recordes: la fita del cap de la vinya on berenaves, l’olor del matxo que tibava l’arada i els solcs que s’obrien a la terra. La por que et feia el tall lluent de la falç i la bellesa de la llum de juny a les garbes de blat. El bufador i la fornal a la ferreria de sota de casa, les piles d’escòria i l’olor com de sang, ferruginosa, que sortia d’aquell portal amb el martellejar compassat del ferrer, dos cops suaus a l’enclusa i un de sec a la peça que forjava per ser després aixada, caveguet o arpiots, dall o llança, tisora o ganivet… Encara eres un nen i no només pensaves que els homes eren fets com el pare, de terra i de ferro perquè en feien l’olor, també creies que el temps s’assemblava als trossos escrostonats de rovell que es desprenien de les eines velles. Ara ja no ho saps de què són fets els homes ni tampoc que és el temps, però encara t’inquieten els somnis estranys que somies: que ets la garsa que paeix la mort o ser la fulla esmolada del ganivet que llesca el pa o degolla l’enemic… I després aquest pes perquè tot el que has vist se’t recargola a la memòria, fossilitzat, com en un budell de pedra.

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

Dir-nos-ho tot…

Aquest aire amb què alena la terra i ho embolcalla tot, la llum que juga a ser verd i plata a les branques de l’àlber, un cel de núvols i blaus i sol que emmarca la rotació de la terra, el vol àgil i precís de dues orenetes que desafien la llei de la gravitació, la taca resplendent d’una rosa que es desclou per fer que el verd ho sigui encara més… I nosaltres, quiets en mig de tot sentint que els pensaments ja no pesen, sentint com la sang flueix i que la vida és ara i aquí tota, completa, en aquest tros de món on res no compta tant com la llum pausada i generosa de la tarda reposant damunt les nostres pells. I el silenci, aquest silenci plàcid amb què podem dir-nos-ho tot quan la tarda encara és ben viva.