Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.