L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…

 

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Com un budell de pedra

Fa alguns dies es va presentar Entre la pedra i el ferro a Sagunt. Del llibre, que conté textos d’una seixantena de poetes, n’han tingut cura Vicent Penya i Antoni Gómez, ha estat editat per Onada Edicions i  parteix d’una iniciativa en defensa del patrimoni de la ciutat de Sagunt. La indicació que se’ns va donar per escriure tenia a veure amb els dos materials que han marcat la història de la ciutat, doncs bé, en funció d’això nasqué Com un budell de pedra, el text amb què he participat en aquesta antologia i que podeu llegir a continuació:

El plomatge iridescent d’una garsa. La calor que engruixeix la tarda. La resina que emborratxa l’aire, les agulles dels pins i el cant de les cigales que et gronxa la son. La terra xopa de la suor dels homes i tota la sang vessada. Els esbarzers. El pes del temps quiet com la pols quieta. Les marques dels picapedrers als murs i al tou dels dits, allà on la pedra perdura. I els records que recordes: la fita del cap de la vinya on berenaves, l’olor del matxo que tibava l’arada i els solcs que s’obrien a la terra. La por que et feia el tall lluent de la falç i la bellesa de la llum de juny a les garbes de blat. El bufador i la fornal a la ferreria de sota de casa, les piles d’escòria i l’olor com de sang, ferruginosa, que sortia d’aquell portal amb el martellejar compassat del ferrer, dos cops suaus a l’enclusa i un de sec a la peça que forjava per ser després aixada, caveguet o arpiots, dall o llança, tisora o ganivet… Encara eres un nen i no només pensaves que els homes eren fets com el pare, de terra i de ferro perquè en feien l’olor, també creies que el temps s’assemblava als trossos escrostonats de rovell que es desprenien de les eines velles. Ara ja no ho saps de què són fets els homes ni tampoc que és el temps, però encara t’inquieten els somnis estranys que somies: que ets la garsa que paeix la mort o ser la fulla esmolada del ganivet que llesca el pa o degolla l’enemic… I després aquest pes perquè tot el que has vist se’t recargola a la memòria, fossilitzat, com en un budell de pedra.