La figuera de l’avi

La capçada àmplia i estesa de la figuera
i un aire de terra encara molla i de sol,
la fetor de les figues caigudes, agredolça,
l’aspror dels pàmpols i la llet als braços.

I a tocar de la mà, se t’obre el paradís
mentre esberles una figa amb els dits
i, com un cor de sang encesa i d’agost,
ja et busca els llavis i la boca el desig.

Al cap de l’hort, sota la figuera de l’avi,
mastegues aquesta carn dolça que teixeix,
amb fils de sucre gairebé imperceptibles,
un altre estiu, la resurrecció als paladars.

[RG: La llum més alta, Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Rostoll

Aquest camp arranat que espera l’arada com qui espera la terra. Un aire polsegós i espès. Des de l’arrel a la llum, encara dretes, com claus d’or als ulls, el que en queda de les tiges. L’olor calenta de les bales de palla que comencen a fermentar sota el sol, a la vora del camí. El record de l’instant precís que la dalla escapçava l’espiga. El so esmolat del tall. I després de la sega, ara, als camps, el temps encallat i les cicatrius. Ara, després de la sega, rostolls. Així tu.

Agost

Enllà, la franja estesa dels llits de sorra i els cossos, àvids de sol com imaginaris rèptils. Aquí, la pell blava i verda i grisa de l’aigua com una mar d’infinites escates. El vaivé del temps i les onades que graten sense descans la riba de pedra. L’aigua que s’hi enfila i l’escuma que s’escrostona, aire i llum que omplen momentàniament el no-res, el color de les mirades, l’horitzó dels dies que s’agosten. Dins teu, varades en els límits de qui ets, les barques.

Les mans del pare

Avui ha mort el pare. Va patir les penúries de la guerra i la postguerra, però com si sabés que el treball seria la seva manera de vèncer l’orfandat i la pobresa, mai no es va rendir i se’n va sortir. N’estava orgullós, d’això i d’haver-nos donat una vida millor que la seva, i sobretot ho estava dels seus fills i del seu net. Estimava profundament la terra i ens estimava a nosaltres sense límits ni condicions. Avui, més que mai, sé que som ell mentre recordo la seva mirada i les seves mans, unes mans que expliquen perfectament qui era i com ens estimava. Per això aquest poema que li vaig escriure no fa gaire:

Mans

I les mans fortes i rabassudes
dels homes que doblegaven el ferro,
que frenaven l’embat de les mules,
que menaven els cavalls…
Mans rugoses, mans nerviüdes
que obrien rases i aixecaven parets.
Mans grosses, mans vigoroses
fetes a les asprors de la terra.
Mans fortes com un castell,
mans refugi. Les mans del pare.

[R.G.: La llum més alta, Ed. del Buc/Pruna Llibres, 2021]

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Bassa

Les restes del canyissar. Atrapats al llot del fons, tots els dies de l’estiu. La descomposició pausada del temps. Les fulles com un record antic que encara sura. Els troncs i les branques despullades dels salzes cap per avall, vençuts. La làmina de l’aigua com un vidre agrumollat i bast. La llum freda que s’hi reflecteix. Els pous de la consciència i aquest mirall negre. Els camins del més enllà. La fetor aspriva i gruixuda que desprèn la bassa.

Matí de Nadal

Encara amb el reflux dels malsons i la consciència enterbolida. Encara amb el que en queda de la nit, tan sense ànima com un foc fet de cartrons o el vaivé mecànic dels respiradors, com la soledat al calabós o com aquest fred humit de mar endins que mata qui fuig de la mort. I tot i així, des de la vora te’l mires fascinat aquest marejol d’escuma que et desvetlla com un baptisme de sal i aigua. Te’l mires i jugues a què el sol del matí de Nadal, encara dèbil, desfà les restes de la tenebra i tot ho omple. Te’l mires i penses que voldries ser algú millor. Abans, però, hauràs de perdonar-te. Potser això formi part del misteri, no ho saps. Sí que saps, però, que tot i no ser creient un any més el matí de Nadal t’inquieta i t’atrau com l’horitzó, com les preguntes sense resposta o com els colors que t’omplen el buit.

Aula

La tarda enredada a les branques del lledoner. El vent als xiprers del pati. El blau rar de la finestra i el cel i els núvols del cel. Les taules ben arrenglerades i les cadires. La flaquesa del sol a les rajoles. La subtil reverberació del tic-tac del rellotge. La traça adolescent de les ànimes, encara en suspens en l’aire de l’aula. L’eco de les sangs i la paraula, tremolosa de tanta absència. Una quietud freda, com de vidre. La mirada en el buit. El vertigen de l’endemà.

Gelor

Les filas prietas i l’aspror vella i bruta de les banderes. La mirada carregada d’ira del senyor mestre. El cap cot sota la fúria ronca del càstig. El pes dels segons a les busques del rellotge. Les veus del carrer mentre fosqueja. La humitat de novembre que regalima dins teu. Darrere els vidres, un horitzó fet només d’hivern. Les mans balbes i els penellons. La mossegada continguda de la ràbia. Les tenalles de la por com la gelor que exhalen les boques dels morts.

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.