Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]

Les paraules són fets

Mentre escoltaves l’entrevista del Xavier Grasset al Suso de Toro per la publicació d’ Home sen nome, te’n vas adonar. Fent servir tot el pes de la veu raonada, Suso de Toro explicava que les paraules són actes. I des d’aleshores no has parat de donar-hi voltes, convençut de la raó d’aquest home, convençut que, així com el silenci és desig de quietud, les paraules són fets.
T’has adonat que fa molt de temps que serres les dents amb totes les teves forces per emmudir les paraules que t’habiten salvatges i rebels. I t’has adonat, també, que estàs ple de por que les paraules travessin les fronteres del silenci per adquirir cos i forma, por que et puguin caure al damunt amb el pes granític de la pedra. Tens por de pronunciar les paraules que se’t revolten a les entranyes, por que t’arribin a la boca i et seguin la llengua de tant esmolades com les sents, por que t’arribin a les mans i et glacin els dits…Hi ha paraules que pots pronunciar i d’altres que t’esforces a negar quan estàs despert, però que afloren com un gèiser, amb tota la força de la seva naturalesa, quan es fa de nit. Hi ha paraules de la consciència i d’altres que no saps de quin racó de tu provenen. I hi ha en tu una lluita plena de dolor de la qual no saps com escapar, perquè unes paraules són teves i també ho són les altres…Tens tanta por de les teves paraules que voldries que l’oblit les esborrés totes, les que dius i les que penses… Voldries que tot ho cobrís una capa de silenci, buidar de sons tots els espais del pensament i del cos. Voldries quedar-te sense paraules, només haver de reposar la mirada en un inacabable horitzó sense cap escull… I et preguntes si això que sents és el pes de la mort.

Que viuries…

Que viuries tantes vides, però estan totes en aquesta, sepultades sota aquesta llosa que et cobreix el pit des de sempre. Que el mateix desig que t’incita a viure-les, és també la por que t’acovardeix i t’incapacita per tastar l’agre i el dolç dels teus dies. Que llegeixes per viure abans de morir totes les vides possibles, però que tot plegat és un engany, perquè en el teu cas llegir és també una manera covarda d’esquivar tanta vida que, com una corrent secreta i oculta, et recorre dolorosament perquè no troba les lleres del goig i se t’enquista als músculs i a les vísceres, sota la pell, incapaç de fluir. Que surts a la nit buscant aire i consol en la foscor, i on la lluna se t’ofereix plena i voluptuosa i complaent, només hi saps veure el buit d’un immens forat per on tot se t’escapa.

Rosa, rosae

Han estat roses diferents les roses d’aquest Sant Jordi. Les primeres, al matí, les has pogut collir per la M dels rosers que tu mateix cultives, són roses de pètals carnosos i fragància subtil que et reconcilien amb la casa on vius. L’altra, a la tarda, l’has collit de la confiança discreta i serena que et dóna l’amistat, sòlida perquè no li cal condició ni mesura, que t’uneix amb el R des de ja fa una pila d’anys. Les roses d’aquest Sant Jordi han estat roses diferents, són roses d’amor i també roses amigues. Són roses que no tenen preu perquè es cultiven amb les mans però també amb la paraula, a vegades només amb una mirada de complicitat, o fins i tot amb la companyia del silenci dels qui t’estimes.
[Fotografia de Jordi Garcia]

70 anys

És un home fet de silencis, però dijous, al meu pare se’l veia content de fer els 70 anys. Nen encara, va haver de lluitar amb la pobresa de la guerra i amb la soledat de no tenir el pare i la mare al costat. Ja avi, ha vençut també la malaltia sense ni tan sols anomenar-la. La soledat i la son i el fred a la muntanya quan dia i nit vigilava les carboneres, i la companyia buscada del cel i els camps quan ara llaura, passada a passada, la terra de les vinyes, l’han convertit en un home més de gestos que no pas de paraules. Però em mira amb la seva mirada d’un blau cel de cristall mentre somriu lleugerament sorneguer per sota del nas i sento la seva abraçada. Sense preguntes, sense condicions,… Perquè sí. I jo voldria preguntar-li totes les coses que no sé dir.

Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.