Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.
Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.
Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.
La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.
Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.

Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]

Les paraules són fets

Mentre escoltaves l’entrevista del Xavier Grasset al Suso de Toro per la publicació d’ Home sen nome, te’n vas adonar. Fent servir tot el pes de la veu raonada, Suso de Toro explicava que les paraules són actes. I des d’aleshores no has parat de donar-hi voltes, convençut de la raó d’aquest home, convençut que, així com el silenci és desig de quietud, les paraules són fets.
T’has adonat que fa molt de temps que serres les dents amb totes les teves forces per emmudir les paraules que t’habiten salvatges i rebels. I t’has adonat, també, que estàs ple de por que les paraules travessin les fronteres del silenci per adquirir cos i forma, por que et puguin caure al damunt amb el pes granític de la pedra. Tens por de pronunciar les paraules que se’t revolten a les entranyes, por que t’arribin a la boca i et seguin la llengua de tant esmolades com les sents, por que t’arribin a les mans i et glacin els dits…Hi ha paraules que pots pronunciar i d’altres que t’esforces a negar quan estàs despert, però que afloren com un gèiser, amb tota la força de la seva naturalesa, quan es fa de nit. Hi ha paraules de la consciència i d’altres que no saps de quin racó de tu provenen. I hi ha en tu una lluita plena de dolor de la qual no saps com escapar, perquè unes paraules són teves i també ho són les altres…Tens tanta por de les teves paraules que voldries que l’oblit les esborrés totes, les que dius i les que penses… Voldries que tot ho cobrís una capa de silenci, buidar de sons tots els espais del pensament i del cos. Voldries quedar-te sense paraules, només haver de reposar la mirada en un inacabable horitzó sense cap escull… I et preguntes si això que sents és el pes de la mort.

Que viuries…

Que viuries tantes vides, però estan totes en aquesta, sepultades sota aquesta llosa que et cobreix el pit des de sempre. Que el mateix desig que t’incita a viure-les, és també la por que t’acovardeix i t’incapacita per tastar l’agre i el dolç dels teus dies. Que llegeixes per viure abans de morir totes les vides possibles, però que tot plegat és un engany, perquè en el teu cas llegir és també una manera covarda d’esquivar tanta vida que, com una corrent secreta i oculta, et recorre dolorosament perquè no troba les lleres del goig i se t’enquista als músculs i a les vísceres, sota la pell, incapaç de fluir. Que surts a la nit buscant aire i consol en la foscor, i on la lluna se t’ofereix plena i voluptuosa i complaent, només hi saps veure el buit d’un immens forat per on tot se t’escapa.

Rosa, rosae

Han estat roses diferents les roses d’aquest Sant Jordi. Les primeres, al matí, les has pogut collir per la M dels rosers que tu mateix cultives, són roses de pètals carnosos i fragància subtil que et reconcilien amb la casa on vius. L’altra, a la tarda, l’has collit de la confiança discreta i serena que et dóna l’amistat, sòlida perquè no li cal condició ni mesura, que t’uneix amb el R des de ja fa una pila d’anys. Les roses d’aquest Sant Jordi han estat roses diferents, són roses d’amor i també roses amigues. Són roses que no tenen preu perquè es cultiven amb les mans però també amb la paraula, a vegades només amb una mirada de complicitat, o fins i tot amb la companyia del silenci dels qui t’estimes.
[Fotografia de Jordi Garcia]

Llum quieta

De mel i de cotó i de llum quieta

s’omple l’aire que respiro

quan per besar-te el pit

hi acosto els llavis…

[Fotografia d’Ana Vazan]

L’infinit

L’infinit a la teva espatlla…

Castell de cartes

Juga el temps amb baralla falsa.
Mossegues la polpa d’uns llavis
i el món és un castell de cartes.