Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

‘On la sang’, Premi Jaume Bru i Vidal de Poesia

Ahir al vespre, durant l’entrega dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt vaig rebre el XIX Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal per un nou llibre que es publicarà la propera primavera a la col·lecció de poesia d’Onada Edicions. L’he titulat On la sang i n’estic molt content perquè hi he treballat durant molt de temps i perquè el jurat, format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver, em mereix un gran respecte.

On la sang és un llibre on es parla dels fets i sentiments més extrems de la vida, aquells que ens alteren les rutines per fer-nos sentir que hi ha forces que de manera imparable ens arrosseguen a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure. S’hi evoquen aquelles coses que ens fan sentir que els desordres vitals no només ens ajuden a vèncer l’atonia dels minuts sinó que ens fan prendre consciència plena d’ésser vius. Per això, On la sang transita pels desordres naturals de la vida i hi trobareu poemes que van des de la força salvatge de l’erotisme a la por de qui se sent extraviat o, també, fins a la percepció de la mort com una realitat propera. Tot i així, goig i dolor no es presenten com a sentiments deslligats, sinó com a parts indissociables del nostre ésser, aquest tot on conflueix allò a què al·ludeixen els poemes del llibre: els moments de desordre o de lluita que han traçat cada una de les cicatrius que duem al cos i que són, alhora, la nostra història i el nostre present.

Quan d’aquí a uns mesos es publiqui, m’agradarà molt poder-lo compartir amb vosaltres. Finalment, i encara que ja ho vaig fer en privat vull felicitar també a Ismael Bereje i Carles Penya-roja que van guanyar respectivament els premis de teatre i de narrativa, així com agrair a Òscar Pérez Silvestre del Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt totes les atencions que va tenir amb nosaltres.

El problema són els diacrítics?

Des d’algunes veus amb un dramatisme excessiu i des d’altres amb to de broma, tothom s’ha llençat a opinar sobre la proposta d’ortografia que ha fet la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A mi, la veritat és que aquest debat em cansa una mica, ara com ara em sembla que hem d’escoltar les raons dels membres de la secció filològica de l’IEC i les de tothom qui s’hagi guanyat l’autoritat en qüestions de llengua. I ho hem de fer sense oblidar que les llengües són entitats vives i canviants i que seran allò que els seus parlants vulguin que siguin; al capdavall la funció de les acadèmies no és altra que constatar els canvis que es produeixen més enllà del que és normatiu. No féssim ara com alguns polítics espanyolistes que ens volen convèncer que més enllà de la constitució no hi ha vida.

En la proposta de l’IEC pot haver-hi més o menys encert, no ho sé, i si finalment s’aprova la reforma sé que a mi em costarà deixar de posar alguns accents. Potser els seguiré posant com em passa amb alguns diacrítics de pronoms i d’adverbis del castellà, que després de la reforma que va fer la RAE eliminant-los, encara els poso. I no passa res, com no passa res quan poso el signe d’interrogació en català a l’inici d’alguna frase que em sembla llarga o que pot ser confusa. La llengua és una eina i l’ús que en fem s’ha d’adaptar el millor possible a la necessitat que tinguem.

A banda, però, de l’ortografia, el que em sorprèn és que no hi hagi el mateix rebombori ni el mateix interès públic per altres qüestions que sí són greus i que sí propicien l’empobriment de la llengua catalana. ¿Per què defensem abrandats unes normes ortogràfiques que no sempre utilitzem bé i ens oblidem, en canvi, de reclamar més rigor pel que fa a la fonètica, al lèxic i sobretot a la sintaxi?

Em resulta més preocupant observar com hi ha professionals fins i tot del món de la comunicació -entre ells reconeguts periodistes amb molta audiència- que sistemàticament no distingeixen la pronúncia oberta o tancada en les e ni en les o i castellanitzen sistemàticament noms com Òscar o Ester pronunciant-los [Ó]scar i [É]ster. Això va acompanyat, moltes vegades, d’una pobresa de lèxic tan escandalosa que tampoc és estrany ensopegar els caps de setmana amb algun presentador que ha de recórrer al castellà perquè va coix de vocabulari en català o que, pitjor encara, fa servir termes que no són pertinents i no tenen sentit en el discurs, la qual cosa denota un terrible desconeixement del lèxic. I el més greu és que ni uns ni altres no es permetrien cap errada ni una mala pronúncia en anglès. Però per damunt de tot, el que trobo més esgarrifós perquè això sí que atempta contra els fonaments d’una llengua, és la poca consciència i la barroeria a l’hora de construir les frases amb una sintaxi correcta i ben estructurada. I no em refereixo només a la parla, on les presses ens poden fer males passades, però sí a la llengua escrita tant als diaris com cada vegada més als subtítols dels informatius.

Més que ningú, mestres i periodistes hem de donar exemple quan parlem i això vol dir fer un ús rigorós del registre estàndard en la feina. Però també hauria de ser exemplar tothom qui treballa de cara als demés, fins i tot, ai!, els nostres polítics. Però això, dissortadament, no passa. Mentre evitem fer l’esforç real que enfortiria la llengua, només ens preocupa si s’han de posar més o menys diacrítics. I fem força xivarri i discutim com si fóssim els encarregats de la salvaguarda de la llengua, però a l’hora d’elaborar un text parlat o escrit som incapaços de fer-ho amb una mínima coherència. I això no és culpa de l’ortografia, sinó de la mandra que ens fa formar-nos i exigir-nos el rigor que li exigim a un mecànic o a un metge en el desenvolupament de la seva feina.

La riquesa del vocabulari i la construcció precisa de les frases són senyal d’un bon ús del llenguatge, sí, però no oblidem que més enllà de la comunicació, el llenguatge és l’eina que ens permet desenvolupar el pensament. O dit com ho deia Pedro Salinas a El defensor: “Persona que habla a medias, piensa a medias, a medias existe…” Dit això i més enllà dels diacrítics,  preguntem-nos quin és el problema i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Petita crònica d’un recital

Una vegada més, el Jordi Sàbat i jo hem presentat els nostres Desordres naturals i més… Ahir, però, s’hi afegia que gràcies a la Fundació Francesc Pujols jugàvem a casa, a Martorell, i això ens comportava un plus de pressió que altres vegades potser no hi era. A més dels incondicionals, hi havia amics i veïns que es van acostar encuriosits al Museu Vicenç Ros a escoltar-nos i als quals no podíem deixar marxar indiferents. Mentre assajàvem, sentíem la necessitat d’aprofitar l’ocasió de convèncer el públic ocasional que escoltar música clàssica o llegir i escoltar poesia són activitats que ens poden ajudar a sobreviure millor tant als desordres com a les rutines de la vida.

Tot i l’amenaça de la pluja (vam traslladar el recital de la Torre de les Hores al Museu Vicenç Ros) i tot i que a Martorell hi havia altres actes convocats, entre amics, companys de feina, poetes, veïns i també força públic que era la primera vegada que venia a un recital nostre, vam reunir una mica més d’un centenar de persones a l’antiga església del que havia estat convent dels Caputxins.

Vam haver de lluitar una mica amb l’eco que es produïa per les característiques de l’edifici, però un cop superats els problemes de so i que ens presentés la Teresa Amat, ens vam anar sentint còmodes i vam procurar oferir la millor versió possible de la feina que havíem preparat durant els assajos. I he de dir que al final vam acabar satisfets en veure les reaccions del públic. L’atenció i el silenci amb què se’ns escoltava denotava un gran respecte pel que estàvem oferint i percebíem, des de l’escenari, un públic àvid de les emocions que la poesia i la música ens poden donar.

Per tot plegat, no només estem contents de la feina feta, sinó que ens sentim molt agraïts amb tothom qui d’una manera o altra ens va fer costat o ens va acompanyar. Potser no vam poder donar les gràcies a tothom personalment, però en tot cas també ho fem des d’aquí: gràcies!

Ricard Garcia+Jordi Sàbat: ‘Desordres naturals’ a Martorell

El proper dissabte 24 de setembre, a 2/4 de 8 de la tarda a la seu de la Fundació Francesc Pujols de Martorell,  us oferirem  un recital poètic i musical nascut a l’entorn de la idea que viure és desordre i que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta amb més força.

Per exposar aquest pensament, recitaré una antologia de poemes meus que parlen del dolor o de la pèrdua juntament amb d’altres que celebren el goig de viure, l’amor i l’erotisme. I ho faré amb la inestimable col·laboració del músic Jordi Sàbat, que interpretarà peces d’Emili Pujol, Frederic Mompou, William Walton, Heitor Villa-Lobos, Johann Sebastian Bach, Gaspar Cassadó, Manuel de Falla i Mario Gangi. Tot plegat ho farem de manera que música i poesia no només es complementin, sinó amb la voluntat que formin una unitat indestriable, és a dir, allò que volem que sigui aquest recital que nosaltres anomenem DESORDRES NATURALS i més… 

Si bé ja ho hem fet altres vegades, ara, tant al Jordi Sàbat com a mi ens ve molt de gust poder oferir DESORDRES NATURALS i més… a Martorell, el poble que ens acull, i a més ens fa molta il·lusió que això passi en un espai tan emblemàtic com la Torre de les Hores (carrer del Mur, 63), la casa del filòsof i poeta Francesc Pujols a Martorell.

[L’entrada és gratuïta i oberta a tothom. Aquí hi teniu el cartell amb informació de l’acte i com arribar-hi. Si plogués el recital es faria al Museu Municipal Vicenç Ros, a tocar de la Torre de les Hores.]

 

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

On la sang brolla

Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

[P.S.: Per en Pere Salinas després de veure les pintures de la seva magnífica exposició SOTA LA PARAULA. Al Museu de Granollers fins el 29 de maig.]

Són negres els colors…

Et preguntes si són com l’ombra freda
que ara projecten les teves passes,
si són com el niu obscur on neixen les nits
o com l’axó que busca agònic en l’oblit,
et preguntes si són com aquesta por
que et viu als artells dels dits i a les ungles,
com el pes de la llosa nua i aspra
que no deixa fluir el temps… I et preguntes si,
sense nom per dir-los, són negres els colors…