Rastres

La quietud de les arrels. Un cel blavís i fred. La fosa de les formes en les teranyines del capvespre. L’aire vellutat i florit del sotabosc. La humitat amb què s’embolcallen les restes de l’estiu i la podridura que nodreix la terra. La densitat del temps com un regust al fons del paladar. El deixament dels músculs. La incertesa, sempre la incertesa. I el consol, només, dels rastres de la llum en la lenta descomposició dels colors.

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

Com les hores mortes

Ara que el gener s’acaba, encara una altra vegada aquella estranya llum de la tarda, llum de tardes antigues que penja encara, freda i taronjada, com d’un filferro rovellat cap al tard, quan la vida se’ns fa difícil i la memòria ja resta per sempre incompleta. I després, el silenci i la fragilitat de la nit que s’escampen pel terra com un munt de trossos inservibles de ferro colat, com les hores mortes.

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla a banda i banda del carrer ja s’han esmorteït, també el neguit que encén la il·lusió dels grans. Els records es confonen encara amb les lluentors d’un futur que és per encetar, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i la teva respiració, plaent i fonda.

[R.G.: El llibre que llegies, Edic. Igitur, Montblanc, 2012. ISBN: 978-84-95142-68-9]

Volar

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la necessitat de demostrar un cert grau de crueltat que se suposava normal quan éreu petits. Moltes vegades,  sobretot quan no eres capaç d’emular les seves proeses, et senties menys que els altres i t’avergonyia no ser prou valent per fer el que ells feien. Anar a l’escola tampoc no t’agradava, hi feia fred i temies la ira del senyor mestre, però hi anaves convençut que havies de ser obedient. Se’t feia molt difícil entendre el món dels adults amb qui convivies. Senties que tot plegat era com si s’hagués produït un error o hi hagués hagut una confusió i aquell no fos el lloc on havies de ser. Potser per això tenies aquella dèria d’anar sol i amagar-te en alguna raconada des d’on veies passar els homes que anaven i venien de la feina, les dones amb els cistells, els nens amb les bicicletes… Des del teu amagatall veies passar la tarda i era una mica com si durant aquelles estones aconseguissis fugir. No sabies de què ni de qui, però era un temps durant el qual sortir del món dels altres t’acostava una mica a una mena de felicitat que s’assemblava a la que encara sents quan somies que pots volar. Sí, volar i ser alhora l’ocell i l’aire que el sosté mentre desapareix en la línia de l’horitzó, allà on les realitats i els desigs es confonen i res ja no pesa.

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.