Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

On la sang brolla

Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

[P.S.: Per en Pere Salinas després de veure les pintures de la seva magnífica exposició SOTA LA PARAULA. Al Museu de Granollers fins el 29 de maig.]

Són negres els colors…

Et preguntes si són com l’ombra freda
que ara projecten les teves passes,
si són com el niu obscur on neixen les nits
o com l’axó que busca agònic en l’oblit,
et preguntes si són com aquesta por
que et viu als artells dels dits i a les ungles,
com el pes de la llosa nua i aspra
que no deixa fluir el temps… I et preguntes si,
sense nom per dir-los, són negres els colors…

Per una poètica?

A vegades torna a tu un apunt antic en un tros de paper o en una llibreta vella o al facebook i et desperta, de cop i volta, l’interès per qui eres quan ho vas escriure. Avui m’ha tornat un brevíssim apunt de fa temps i, tot i que no recordo perquè el vaig fer, potser serviria per encetar una poètica. Diu:

Potser és que cada paraula ha de viure per sí mateixa, que cap paraula no ha de ser sobrera i ha de dir tota sola. I que quan una paraula s’acosta a una altra, ha de ser per prenyar-la i donar-nos una imatge nova, un significat nou, vida nova i encara que sigui breu, una espurna de bellesa. Si no, potser no sigui poesia.

Un bressol buit

Voldries celebrar la llum nova i aquesta lluna que ens circumda, però no pots. Com la ressaca de després del temporal, aquesta nit et tornen les imatges d’un altre naufragi. Voldries mirar el cel, però només pots veure, sota la lluna plena d’aquest Nadal estrany, com es gronxen a tocar de la platja els trossos estellats d’un bressol buit i les restes d’un llençol amarat de por.

Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.