Per una poètica?

A vegades torna a tu un apunt antic en un tros de paper o en una llibreta vella o al facebook i et desperta, de cop i volta, l’interès per qui eres quan ho vas escriure. Avui m’ha tornat un brevíssim apunt de fa temps i, tot i que no recordo perquè el vaig fer, potser serviria per encetar una poètica. Diu:

Potser és que cada paraula ha de viure per sí mateixa, que cap paraula no ha de ser sobrera i ha de dir tota sola. I que quan una paraula s’acosta a una altra, ha de ser per prenyar-la i donar-nos una imatge nova, un significat nou, vida nova i encara que sigui breu, una espurna de bellesa. Si no, potser no sigui poesia.

Un bressol buit

Voldries celebrar la llum nova i aquesta lluna que ens circumda, però no pots. Com la ressaca de després del temporal, aquesta nit et tornen les imatges d’un altre naufragi. Voldries mirar el cel, però només pots veure, sota la lluna plena d’aquest Nadal estrany, com es gronxen a tocar de la platja els trossos estellats d’un bressol buit i les restes d’un llençol amarat de por.

Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

Els colors de la tarda

Se li havia anat posant a dins a poc a poc, sense que al principi se n’adonés, i ara que intuïa què podia ser, temia estar vivint en un miratge de l’edat. Per això callava i no ho deia. Però no, aquella era una mena de felicitat invisible però certa que l’anava cobrint del tot, des de la mirada fins a l’ànima, com la neu que cobreix pausadament la terra, sense fer fressa, gairebé en secret abans no es faci de dia. Poc a poc se n’havia convençut i ara es mirava, ell i les seves hores, meravellat com es mira la nevada verge a punta de dia i el temps aturat, en silenci per no trencar el benestar que es desprèn, invisible com la felicitat, de tanta bellesa: la terra adormida, una mà amiga, els colors de la tarda…

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.