Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

Els colors de la tarda

Se li havia anat posant a dins a poc a poc, sense que al principi se n’adonés, i ara que intuïa què podia ser, temia estar vivint en un miratge de l’edat. Per això callava i no ho deia. Però no, aquella era una mena de felicitat invisible però certa que l’anava cobrint del tot, des de la mirada fins a l’ànima, com la neu que cobreix pausadament la terra, sense fer fressa, gairebé en secret abans no es faci de dia. Poc a poc se n’havia convençut i ara es mirava, ell i les seves hores, meravellat com es mira la nevada verge a punta de dia i el temps aturat, en silenci per no trencar el benestar que es desprèn, invisible com la felicitat, de tanta bellesa: la terra adormida, una mà amiga, els colors de la tarda…

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.

Vil·la Lola

La casa, protegida per l’enreixat del jardí, s’alçava a quatre vents a la part més alta del carrer. A diferència de les altres i a semblança dels xalets d’estiueig de començament del segle passat, mostrava presumida un frontó amb pintures i un coronament prudentment modernista. Sempre que hi passava pel davant se la mirava aquella casa tan diferent de la seva. Li agradava.

Va entrar-hi una única vegada quan van convidar-lo per l’aniversari d’una de les nenes. No recorda de quina, perquè posats a dir-ho tot, s’ha de dir també que gairebé no les coneixia aquelles nenes de Barcelona ni sabia qui ni perquè l’havien convidat. Els seus amics eren uns altres i d’una altra mena i no en feien de berenars d’aniversari amb xocolatada inclosa com aquell. El dia que feien anys repartien un caramel per cadascú a l’escola i tant contents.

Però inexplicablement, en Sebastià aquella tarda era allà, en aquell jardí on tot semblava més net i lluent que no pas a casa seva i no sabia què havia de fer, ni com s’havia de comportar ni què havia de dir. Tot i una certa fascinació pel que veia, se’l menjava la vergonya i si hagués pogut s’hauria posat a córrer i hauria fugit. Com a l’escola, només volia que el temps passés de pressa i algú digués que ja se’n podia anar.

Ni llavors ni ara, mai no ha entès quin paper hi feia ell en aquella tarda petit burgesa de senyores com de revista i nenes amb sabatetes de xarol i vestits de diumenge. En recorda, però, el so de les passes a la grava del jardí i, sobretot, les olors dolcíssimes i penetrants dels perfums que aquelles dones que a ell li semblaven tan mudades, s’havien posat a mode de toc final de la imatge que volien mostrar. I la veritat és que es mostraven dolces i jovials i desimboltes com si res els pogués passar ni res pogués malmetre el seu món. En aquell moment, petit com era, no ho va saber entendre, però en recorda l’aire esponjós i aeri d’un anunci de felicitat: els estampats florals dels vestits, la casa oberta a l’esplendor del jardí, les rialles dels adults i les corredisses de les nenes, el dringar de gots i plats, les tasses de xocolata desfeta, abundoses, i el somriure d’aquelles mares tan diferents de la seva i les dels seus amics…

Duia el cabell moll de colònia de nen, lavanda a raig, de manera que també ell contribuïa a afegir una nota més a totes les olors que es barrejaven i competien amb la que desprenia una immensa anglesina –més tard descobrí que se’n diu glicina- que carregada de raïms de flors violàcies colonitzava un llarg passadís al costat de l’edifici. Callat perquè una vergonya que ratllava el pànic el mantenia mut, avançava a poc a poc a través de la grava menuda del jardí amb un petit obsequi a les mans. Després de donar-lo a qui fos que l’hagués de donar i de mirar-s’ho tot, l’envaí una sensació d’incomoditat immensa i es va anar quedant sol i quiet amb una consciència claríssima que ell no formava part d’aquella escena, que n’era només una insignificant comparsa.

Però això no va ser pas el pitjor per en Sebastià. Va haver-hi tota una colla d’elements que es van confabular perquè la tarda, tot i que acabés sent dramàtica per ell, li donés durant uns minuts un cert protagonisme. L’estranyament que sentia barrejat amb la seva vergonya malaltissa, la borratxera d’olors i perfums i la xocolata que se li havia posat malament van fer que perdés el control del cos, els esfínters cedissin i s’ho fes tot a sobre… De manera que va haver de pagar molt car que la seva extrema timidesa li impedís dir a ningú que tenia l’estómac regirat i que li calia anar urgentment al vàter.

Arraconat en un extrem del jardí, ho va voler amagar tant com va poder, però cada cop es podia dissimular menys la pudor enmig de totes aquelles olors. Com un nus immens, les ganes de plorar se li havien posat al coll mentre esperava que ningú s’adonés del que ja era tan evident. No hi va poder fer res, de cop sentí aquella senyora que ell havia trobat tan bonica que, amb veu forta i clara, exclamava: “-Aquest nen s’ha fet caca!” Tot ell es va encongir i es va fer més i més petit sota el pes de les mirades i de la humiliació que sentí quan aquelles dones, mares diligents, el van despullar –pantalons i calces avall!- per rentar-lo. Faltava, però, encara l’últim episodi del drama: tornar a casa amb el paquetet de la roba bruta com si fos la prova del delicte i haver de donar una altra vegada explicacions a la mare.

Hi ha coses que passat el temps gairebé s’esborren a la memòria o, si més no, s’acaben convertint en un record més o menys tèrbol, però n’hi ha d’altres que s’hi enquisten com un dolor crònic entre les vivències del seu portador. Doncs bé, tot i que n’han passat molts d’anys, en Sebastià encara sent l’escalfor a les galtes cada vegada que ha de passar pel davant d’aquella casa. Mai més no ha gosat mirar dins del jardí on una tarda van convidar-lo a una festa d’aniversari i va passar una vergonya tan gran que encara no se l’ha tret de sobre. S’aparta de la casa i passa ben de pressa el tram de carrer que ocupa la Vil·la Lola. Sap que són imaginacions seves, però cada vegada que hi passa sent l’eco d’aquelles senyores com de revista que riuen mentre s’expliquen, una vegada i una altra, la divertida anècdota d’aquell nen que es va fer caca a la festa de la nena: “-I és que també n’havíem convidat alguns del poble, ves… però ja se sap, aquests nens no se saben comportar en aquests actes. Les nostres, en canvi…”

Ricard Garcia + Jordi Sàbat: Recital a La taverna d’en Silè

La fotografia que il·lustra aquest post és de la primera vegada que vaig tenir la sort de col·laborar amb el músic Jordi Sàbat. Ara, després de molt temps, ho hem pogut tornar a fer i demà presentem a La taverna d’en Silè de Sant Pere de Riudebitlles un nou recital que hem titulat DESORDRES NATURALS i més… La idea nuclear del recital està continguda en aquest text i pretén, d’alguna forma, fer-nos adonar que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta d’una manera més punyent i amb més força.

És per això que anirem d’un extrem a l’altre –com diria el meu enyorat Miquel Peris, d’Eros a Tànatos i a l’inrevés- i saltarem des de poemes que parlen del dolor o la mort a d’altres que no només no defugen el goig de viure i l’erotisme sinó que el celebren. Jo recitaré alguns textos dels meus llibres, però també hi tindran una presència important nous poemes que encara són inèdits; i el Jordi Sàbat interpretarà peces de Gaspar Cassadó, Robert Schumann, Heitor Villa-Lobos, Francesc Tàrrega i un bolero delicadíssim de l’italià Mario Gangi.

La veritat és que a tots dos ens fa molta il·lusió i no només en tenim moltes ganes sinó que estem convençuts que ens ho passarem molt bé. Per tant, si us ve de gust compartir-ho amb nosaltres, demà 23 de juliol ens trobareu a La taverna d’en Silè a les 8 del vespre. Si us cal, podeu trobar més informació pràctica aquí i aquí.