La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.

Vil·la Lola

La casa, protegida per l’enreixat del jardí, s’alçava a quatre vents a la part més alta del carrer. A diferència de les altres i a semblança dels xalets d’estiueig de començament del segle passat, mostrava presumida un frontó amb pintures i un coronament prudentment modernista. Sempre que hi passava pel davant se la mirava aquella casa tan diferent de la seva. Li agradava.

Va entrar-hi una única vegada quan van convidar-lo per l’aniversari d’una de les nenes. No recorda de quina, perquè posats a dir-ho tot, s’ha de dir també que gairebé no les coneixia aquelles nenes de Barcelona ni sabia qui ni perquè l’havien convidat. Els seus amics eren uns altres i d’una altra mena i no en feien de berenars d’aniversari amb xocolatada inclosa com aquell. El dia que feien anys repartien un caramel per cadascú a l’escola i tant contents.

Però inexplicablement, en Sebastià aquella tarda era allà, en aquell jardí on tot semblava més net i lluent que no pas a casa seva i no sabia què havia de fer, ni com s’havia de comportar ni què havia de dir. Tot i una certa fascinació pel que veia, se’l menjava la vergonya i si hagués pogut s’hauria posat a córrer i hauria fugit. Com a l’escola, només volia que el temps passés de pressa i algú digués que ja se’n podia anar.

Ni llavors ni ara, mai no ha entès quin paper hi feia ell en aquella tarda petit burgesa de senyores com de revista i nenes amb sabatetes de xarol i vestits de diumenge. En recorda, però, el so de les passes a la grava del jardí i, sobretot, les olors dolcíssimes i penetrants dels perfums que aquelles dones que a ell li semblaven tan mudades, s’havien posat a mode de toc final de la imatge que volien mostrar. I la veritat és que es mostraven dolces i jovials i desimboltes com si res els pogués passar ni res pogués malmetre el seu món. En aquell moment, petit com era, no ho va saber entendre, però en recorda l’aire esponjós i aeri d’un anunci de felicitat: els estampats florals dels vestits, la casa oberta a l’esplendor del jardí, les rialles dels adults i les corredisses de les nenes, el dringar de gots i plats, les tasses de xocolata desfeta, abundoses, i el somriure d’aquelles mares tan diferents de la seva i les dels seus amics…

Duia el cabell moll de colònia de nen, lavanda a raig, de manera que també ell contribuïa a afegir una nota més a totes les olors que es barrejaven i competien amb la que desprenia una immensa anglesina –més tard descobrí que se’n diu glicina- que carregada de raïms de flors violàcies colonitzava un llarg passadís al costat de l’edifici. Callat perquè una vergonya que ratllava el pànic el mantenia mut, avançava a poc a poc a través de la grava menuda del jardí amb un petit obsequi a les mans. Després de donar-lo a qui fos que l’hagués de donar i de mirar-s’ho tot, l’envaí una sensació d’incomoditat immensa i es va anar quedant sol i quiet amb una consciència claríssima que ell no formava part d’aquella escena, que n’era només una insignificant comparsa.

Però això no va ser pas el pitjor per en Sebastià. Va haver-hi tota una colla d’elements que es van confabular perquè la tarda, tot i que acabés sent dramàtica per ell, li donés durant uns minuts un cert protagonisme. L’estranyament que sentia barrejat amb la seva vergonya malaltissa, la borratxera d’olors i perfums i la xocolata que se li havia posat malament van fer que perdés el control del cos, els esfínters cedissin i s’ho fes tot a sobre… De manera que va haver de pagar molt car que la seva extrema timidesa li impedís dir a ningú que tenia l’estómac regirat i que li calia anar urgentment al vàter.

Arraconat en un extrem del jardí, ho va voler amagar tant com va poder, però cada cop es podia dissimular menys la pudor enmig de totes aquelles olors. Com un nus immens, les ganes de plorar se li havien posat al coll mentre esperava que ningú s’adonés del que ja era tan evident. No hi va poder fer res, de cop sentí aquella senyora que ell havia trobat tan bonica que, amb veu forta i clara, exclamava: “-Aquest nen s’ha fet caca!” Tot ell es va encongir i es va fer més i més petit sota el pes de les mirades i de la humiliació que sentí quan aquelles dones, mares diligents, el van despullar –pantalons i calces avall!- per rentar-lo. Faltava, però, encara l’últim episodi del drama: tornar a casa amb el paquetet de la roba bruta com si fos la prova del delicte i haver de donar una altra vegada explicacions a la mare.

Hi ha coses que passat el temps gairebé s’esborren a la memòria o, si més no, s’acaben convertint en un record més o menys tèrbol, però n’hi ha d’altres que s’hi enquisten com un dolor crònic entre les vivències del seu portador. Doncs bé, tot i que n’han passat molts d’anys, en Sebastià encara sent l’escalfor a les galtes cada vegada que ha de passar pel davant d’aquella casa. Mai més no ha gosat mirar dins del jardí on una tarda van convidar-lo a una festa d’aniversari i va passar una vergonya tan gran que encara no se l’ha tret de sobre. S’aparta de la casa i passa ben de pressa el tram de carrer que ocupa la Vil·la Lola. Sap que són imaginacions seves, però cada vegada que hi passa sent l’eco d’aquelles senyores com de revista que riuen mentre s’expliquen, una vegada i una altra, la divertida anècdota d’aquell nen que es va fer caca a la festa de la nena: “-I és que també n’havíem convidat alguns del poble, ves… però ja se sap, aquests nens no se saben comportar en aquests actes. Les nostres, en canvi…”

Ricard Garcia + Jordi Sàbat: Recital a La taverna d’en Silè

La fotografia que il·lustra aquest post és de la primera vegada que vaig tenir la sort de col·laborar amb el músic Jordi Sàbat. Ara, després de molt temps, ho hem pogut tornar a fer i demà presentem a La taverna d’en Silè de Sant Pere de Riudebitlles un nou recital que hem titulat DESORDRES NATURALS i més… La idea nuclear del recital està continguda en aquest text i pretén, d’alguna forma, fer-nos adonar que és en les sotragades incontrolables de la vida on aquesta es manifesta d’una manera més punyent i amb més força.

És per això que anirem d’un extrem a l’altre –com diria el meu enyorat Miquel Peris, d’Eros a Tànatos i a l’inrevés- i saltarem des de poemes que parlen del dolor o la mort a d’altres que no només no defugen el goig de viure i l’erotisme sinó que el celebren. Jo recitaré alguns textos dels meus llibres, però també hi tindran una presència important nous poemes que encara són inèdits; i el Jordi Sàbat interpretarà peces de Gaspar Cassadó, Robert Schumann, Heitor Villa-Lobos, Francesc Tàrrega i un bolero delicadíssim de l’italià Mario Gangi.

La veritat és que a tots dos ens fa molta il·lusió i no només en tenim moltes ganes sinó que estem convençuts que ens ho passarem molt bé. Per tant, si us ve de gust compartir-ho amb nosaltres, demà 23 de juliol ens trobareu a La taverna d’en Silè a les 8 del vespre. Si us cal, podeu trobar més informació pràctica aquí i aquí.

Viure és desordre

Viure és desordre. Només allò que trenca les rutines i ens altera la normalitat ens fa sentir que la vida és alguna cosa que més enllà de les voluntats no ens respecta i ens arrossega, amb una força imparable, a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure.  Viure és desordre, sentir a les artèries l’impuls de la sang i dur amb orgull a la pell les cicatrius de tants desordres naturals amb què hem vençut l’atonia dels minuts. Viure és desordre i saber, també, que ara és ara, i encavalcar-s’hi, perquè només hi ha present.

La visita redemptora de la mort

Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum
que degoten les fulles dels plàtans al carrer de casa
els primers dies d’hivern. El passat, molt trencadís,
ja és finíssim com un vidre de gel al desembre.
Lent i imparable alhora, fred com una nit d’acer
ha arrelat el mal en els meandres muts del present.
En silenci esperem la visita redemptora de la mort.

Al ventre de la balena

Com qui no sap, encara, que ja és mort,
com qui recorre les rugositats de la paret,
les remors esmorteïdes del dia, el fred de les rajoles,
com qui després d’albirar un darrer fil d’horitzó
gris encara, la no-llum d’abans del dia, es gronxa
damunt el silenci que sura indecís entre un segon
i el següent. I inspira profundament i tanca els ulls,
com qui sap que comença a ser només un nom,
com qui entra al ventre buit de la balena.

Cicatriu de llum

El sospir  gairebé imperceptible ancorat en un cos, la tremolor lleugera de l’alè que persisteix entre els plecs de la pell que un dia vas besar, la llum que pouaves mentre t’abocaves al fons d’uns ulls, l’espurneig elèctric i vivíssim entre la mà que cercava el paradís i la corba subtil que dibuixen l’espatlla i el naixement del coll… Les empremtes d’haver estimat, indiferents a la memòria i a la voluntat, són present que irromp a vegades imparable com un guèiser i es desclou com les roselles a l’abril, descarat i roig, quan t’adones que encara duus a la boca el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

N’aprendràs com els gossos…

Els esforços per oblidar-se’n havien convertit aquells episodis en un record tan confús com un malson llunyà. Els gustos i les olors, però, són capaços de revifar vivències que sovint les imatges o les paraules no podrien recuperar de les obagues de la memòria. I sovint, com li va passar a en Sebastià, ens atrapen quan estem desprevinguts, sense avisar. No se’n recorda que era el que s’anava a posar a la boca, li havien dit que era una exquisidesa del tot exòtica, però quan s’ho acostà a la cara, van saltar totes les alarmes, aquella olor… Aquella barreja d’olor acre i de dolçor podrida ell ja la coneixia, ja la sabia, i com un llampec li van venir tot d’imatges de quan era petit. Com un acte reflex, va llençar aquella menja i amb el fastig i la tristor instal·lats al rostre va fugir d’allà, tot sol, allò no ho podia pas explicar perquè la vergonya l’hauria devastat. Aquella olor li retornà el gust de les seves femtes, perquè encara que costi de creure ell en sabia el gust. I li revingueren, també, els crits desesperats de la mare mentre li fregava les restes brutes d’excrements a la cara: N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te!

Han passat molts anys de tot allò, però encara que diguin que el temps tot ho cura, aquest no és el seu cas. En Sebastià mai no ha pogut esborrar del tot els rastres d’acritud que li van deixar al paladar els càstigs que rebia en no saber-se controlar els esfínters. Quan ja no tocava i tot i la por que la mare el renyaria, encara s’ho feia a sobre. A vegades era com si la mateixa por li fes perdre el control. El cas és que igual que no és capaç d’explicar-se perquè se li escapava la caca, tampoc no sap dir com va deixar de passar. No sembla, però, que hi tinguessin molt a veure els càstigs que rebia.

Procurava amagar-se’n tant com podia, però podia poc, perquè el seu delicte –si així se’n podia dir- deixava rastre. Més d’una vegada, abans d’entrar a casa s’havia tret d’amagat les calces –sí, unes horroroses calces vermelles o blaves de fibra- i les havia esbaldit al safareig per esborrar el senyal del que li havia passat. Què en faria, però, després? Molles com eren, com les podria amagar? Com explicaria que no les duia posades? Sempre l’enxampaven i mai no s’estalviava les rondinades cada vegada més enceses.

La mare, amb aquelles calces molles a les mans demanant-li explicacions a crits. Ell sanglotant la volia convèncer que no ho volia fer, que no, que no, que havia estat sense voler… I un dia i un altre patint la ignomínia d’haver de dur aquelles calcetes de nena que s’escolaven cuixes avall per sota d’uns pantalons curtíssims que no li estalviaven, tot i estirar-se els camals tota l’estona, les burles constants dels altres nens. I sense voler-ho, una altra vegada… No, no ho volia, però algun mecanisme que no podia controlar el duia a embrutar-se una vegada i una altra amb les seves pròpies femtes. I llavors les calces brutes refregades a la cara i la sensació immensa de pecat i de culpa, tant que se sentia del tot desemparat davant la humiliació d’un altre càstig. En mig de tot aquell desgavell, només sabia que no volia tornar a casa, que se’n volia anar, no sabia on ni com, però se’n volia anar i no tornar a sentir mai més aquell amenaçador N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te! que encara ara, quan se’n recorda, li fa venir una petita tremolor que no pot controlar.