Sebastià

– Sebastià, Madre?
– Sí, mossèn, Sebastià. Com ell –digué assenyalant amb la mirada el pare de la criatura que assentia des d’un segon pla, sota la penombra del baptisteri i l’autoritat d’aquella monja.
– Sebastià i què més?
– Sebastià i res més, mossèn. No tenim temps per perdre, afanyi’s si us plau!

Així, gairebé d’amagat a la capella adossada a l’hospital on l’havien dut, fou com el batejaren Sebastià, com el pare i amb un únic nom. Als sis anys i anant a doctrina se sorprengué quan descobrí que els altres nens en tenien tres de noms. Ell no, ell en tenia només un, el del pare i decidit a corre-cuita per una monja que amb tota la determinació del món el feu batejar abans no fos massa tard, calia llevar-li el pecat original i tornar-li la innocència, no fos cas que…

Els altres nens es deien Joan o Pere o Jaume i n’eren molts que celebraven plegats les revetlles quan arribava l’estiu. El seu cas era diferent i el feia sentir estrany, tret del seu pare ningú més no es deia Sebastià i el seu sant passava desapercebut enmig de l’hivern. Cap altre nen no es deia com ell, però tampoc no trobava amb qui compartir la quietud contemplativa amb què sovint s’entretenia. Ves a jugar a pilota! -li insistien un cop i un altre. Però ni en sabia ni li agradava i això feia que no se sentís com els altres. Mentre tothom donava per fet que els nens no han de parar mai quiets i han de ser ferrenys, ell preferia amagar-se en alguna talaia i dedicar-se a mirar passar les coses.

S’esforçà molt a dissimular i fer veure que podia fer les mateixes beneiteries que qualsevol altre nen. Més endavant, però, quan començà a adornar-se que al poble el nom li era un element distintiu, va entendre que eren les diferències que l’ajudarien a fugir del que l’ofegava i començà a sentir-se’n orgullós del fet que, tret del pare, no n’hi hagués cap altre de Sebastià. Aquest canvi es produí sense que en fos del tot conscient, però probablement hi tingué molt a veure la imatge de Sant Sebastià que hi havia en una de les capelles laterals de l’església. Quan feia d’escolà se la mirava sovint intentant esbrinar què era el que tant l’atreia. En mig de tots aquells sants barbuts, homes provectes de mirada severa i llargues túniques, el seu sant s’exposava al món gairebé nu, jove i imberbe, amb la mirada extraviada, un posat difícil i totes aquelles fletxes, és clar, que sense arribar-lo a occir li ferien el cos. I se n’adonà, a la fi va trobar una resposta: era la diferència que el feia fort aquell sant.

Es mirava la figura de Sant Sebastià i íntimament pensava que potser ell també ho era de diferent i que com aquell jove màrtir, també hi havia secretes ferides que el marcaven. Però encara no era prou valent per a mostrar-les, no ho va ser fins que va descobrir que moltes, tot i que hi convivia amb tanta fermesa i dignitat com podia, també les patia el seu pare. Va ser després d’això que de retruc s’adonà que aquella monja que l’havia fet batejar no havia improvisat, que si havia decidit que es digués Sebastià va ser perquè amb una clarividència lloable es va adonar que l’un i l’altre compartien, molt fondes, les mateixes nafres.

Ara, tot i ser una mica descregut, quan viatja per aquest mons de déu no se n’està d’entrar a les esglésies i buscar a Sant Sebastià. Quan se’l troba, i amb el somriure discretíssim de qui se sent acompanyat passi el que passi, respon a la mirada del sant amb un imperceptible: Jo també, Sebastià, jo també. Cuida’t del mal!

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.

Ple de ràbia!

T’ho ha pres tot, la mort. A traïció i sense que te’n poguessis defensar, sense dret a rèplica. Has mort i de cop i volta l’argument de l’obra ha canviat del tot, ja no té sentit, com un univers que es desploma tot s’ha esvaït en un no res i el futur ja no s’assembla a allò que pensàvem que havia de ser. Ja no hi ets i ells, els teus amics, en poques hores han après com n’és de crua la veritat. Els seus rostres són plens de tristesa i impotència. Mai la mort no els havia arrabassat algú com ells, un amic, un igual. Des d’ara, empesos al món estrany dels adults, viuran ferits per la certesa que res no és per sempre, que el temps no és cap altra cosa que aquest atzar injust que se t‘ha endut.

I nosaltres, els seus pares, tot i que se suposa que hem de saber com afrontar les adversitats, no sabem com explica’ls-ho, no tenim cap resposta, només la profunda sensació d’ofec de després d’haver rebut un cop de puny sec a la boca de l’estómac. Ho voldríem poder explicar, però no podem. I callem… Jo també, callo mentre penso en els teus pares i en el meu fill. Tot i que només sabés de tu a través d’ell i que el dolor de la teva mort no em pertanyi, el sento. Sento com se’m posa pels porus de la pell i la perfora, sento com se’m col·lapsa la voluntat i el gest glaçat em fa fer una ridícula ganyota. En mig de tot, voldria pensar que el paradís és cada dia que vivim, però avui em costa. Les agulles del fred es claven per tot i els carrers s’han buidat, no se senten els vostres riures, ni els teus ni els dels nostres fills. Sobreviure-us és un desert tan estrany que no el puc entendre. Tinc por, i sóc ple de ràbia!

Rosa d’hivern

La llum s’escola pels solcs de les arades i es dilueix com ho fan els dies d’hivern, en silenci, cercant la quietud de la nit sota el dall finíssim de la lluna que precedeix el Nadal. Perquè demà serà Nadal, però avui encara se’m fa tot ben estrany, com cada vigília, com cada vegada que em pregunto on sou i què feu, com sempre que la força de la memòria em sacseja… O com aquest migdia que tot i el fred, encara he pogut collir aquesta rosa que sobrevivia a recer del xiprer, al fons del pati, al racó on ens trobem quan ningú no ens veu per parlar en veu baixa, per pensar-nos, per tenir-nos… Demà és Nadal i avui, com cada any, un fil de tristesa m’atrapa, però demà no, demà Ell ja serà amb nosaltres, i tot i l’enyor de no poder-vos abraçar tindrem la certesa que tot allò que crèiem haver perdut perviu, com l’aroma d’aquesta rosa d’hivern que no s’ha volgut marcir, amb la força de la saba nova. Bon Nadal!

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.

Dir Pa / Dia Mundial de l’Alzheimer

Ahir que va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer, però també avui i cada dia que passa, penso en el temps que fa que va començar a anar-sen i a tornar de tant en tant sense que ens n’adonéssim. Fins i tot alguns dels lapsus que patia podien resultar simpàtics al principi si no fos que haguéssim començat a intuir de què es tractava, i és que l’Alzheimer ja havia començar a fer mal i a impedir que les connexions neuronals funcionessin amb prou fluïdesa.

 Ara ja fa molt de temps, massa, que la T està malalta i cada dia hi és menys estones amb nosaltres, cada vegada costa més que torni quan se’n va i si ens regala una mirada, un intent de somriure, un gest gairebé imperceptible, ho celebrem com si ens hagués fet una abraçada fortíssima.

 Però la malaltia és cruel i avança sense remei, imparable, destruint qualsevol engruna d’esperança. Per això, perquè d’esperança no n’hi ha, totes les nostres forces són per defensar-li la dignitat, per acompanyar-la fins al final sense que s’hagi de sentir sola, per dir-li tantes vegades com faci falta que ens l’estimem. Perquè no és veritat que no sentin res els malalts d’Alzheimer, qui ho diu, una de dues, o no hi ha conviscut o s’està protegint del patiment que genera la malaltia als acompanyants del malalt; per això, perquè encara que els sigui tan difícil dir-nos allò que ens voldrien dir, i perquè una mirada o la lleu pressió de la seva mà en la meva em diu molt més que molts discursos que només són soroll, li vaig fer aquest breu poema que es titula Dir Pa:

No ho poden saber com t’hi esforces,

i que si somrius quan a la fi dius Pa,

és perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja

que ara duus a les mans, és saber

quin gust té el món que mastegues.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La figuera de l’avi Àngel

De l’avi Àngel ens en queda el record i algunes fotografies on hi apareix sempre amb el posat distingit i elegant que diuen que tenia aquells que el van conèixer més que no pas jo; també ens en queda la casa on vivim i una figuera esplèndida i generosa que cada estiu ens dóna, sense que calgui tenir-ne massa cura, unes figues boníssimes.

Jo no el vaig conèixer gaire perquè quan vaig arribar a aquesta casa ell ja era molt gran, però aquest matí m’he adonat que el tenia més a prop del que em pensava. Després de tallar l’herba del pati, tot i que l’aspror dels pàmpols de la figuera i la llet que fan les figues quan les arrenques de l’arbre m’irriten la pell, m’he decidit a collir-ne.

Sota la capçada de la figuera, l’herba tallada i la terra molla després de les pluges d’ahir es barrejaven amb la fetor agredolça de les figues que massa madures, han caigut de l’arbre i es descomponen a terra. La concentració d’olors que s’hi produïa, la fortor creixent a mida que el sol escalfava més, no només no m’ofenia sinó que l’he reconegut com una de les olors del paradís; el meu i també el de l’avi Àngel. Sí, llavors ha estat que m’he adonat que l’aire destil·lat que jo he respirat avui era el mateix que ja respirava ell sota la figuera que va plantar en un racó del pati.

Cada dia veig la fotografia de l’avi Àngel que tenim penjada al despatx, però curiosament el que més m’hi ha acostat no ha estat la seva imatge. L’olor de les figues massa madures i la humitat de la terra m’han acostat a ell molt més que cap altra cosa, i ara, mentre en menjo i paladejo el gust dolcíssim, no puc parar de pensar que és l’avi que des de més enllà de la mort ens les porta cada final d’estiu perquè ens alimentin i perquè quan ens esclati a la boca aquest gust barrejat de plaer i de memòria, sentim el fil que de forma gairebé imperceptible uneix els seus dies amb els nostres.

L’empenta de les deus

Creure que mai no te n’aniràs del tot,
recórrer sense por els camins del desig
i travessar els dies com aquests rius
que s’aboquen majestuosos al mar
sentint, encara, l’empenta de les deus…
 
 

Fer-se l’ofès

També jo m’he fet alguna vegada l’ofès, però és molt cansat. I a més, ara que ja no sóc una criatura, després d’un parell de mastegots he après algunes coses que ajuden a viure millor que no vivia quan ignorava que el món, amb mi o sense, continuaria girant. Els anys ensenyen que no paga la pena viure contínuament enfadat amb les circumstàncies. Crida, però, l’atenció que encara hi hagi personatges fets i drets que sent adults, o molt adults, no hagin volgut entendre que viure permanentment ofesos amb qui no els lloa els fa més mal a ells que a ningú altre.

No costa gens d’identificar l’Ofès. Segur que teniu algun parent, company o veí que ha convertit el fer-se l’ofès en una forma d’autoafirmació i es mostra, sempre, amb la mirada seca i el rostre tens; quin mal no li han de fer les barres de tant mossegar l’aire per tal de mantenir el rictus morrut i seriós que ha adoptat com a senyal d’identitat. Sovint no us diu gran cosa o no us diu res de res, convençut que l’exercici de la més elemental cortesia li faria perdre la imatge feréstega que conrea amb tant d’esforç. Però si per una causa major es veu forçat a haver de dirigir-vos la paraula, compteu que ho farà impostant una gravetat i una transcendència que al seu entendre infonen respecte, i llavors amb la mirada severa, com qui des del púlpit pronuncia el sermó de la veritat, us encolomarà un discurs inacabable, enrevessat i feixuc ple de retrets i de raons per alliçonar-vos, orfes com esteu de sentit de la moral i de l’ètica, irresponsables com sou, heretges com us heu tornat, causants del mal i del seu dolor, traïdors a la causa, vosaltres pecadors… Pecadors!

Donar grans lliçons que a l’entendre de la bona gent que mira de viure en pau amb si mateixa i amb els altres  no són res més que moralina, és una característica ben comuna d’aquesta mena de persones, però també se’ls reconeix per l’agror que destil·len i pel posat adust que adopten per mirar enllà de l’horitzó procurant no veure-us i evitant, sobretot, somriure-us. S’han investit de l’autoritat que dóna viure una vida de servei i entrega, talment un sacerdoci, per tal de complir un alt encàrrec, i implicats com hi estan no es poden permetre cap distracció, cap plaer, ni somriure ni riure’s, és clar, de res.

Sembla que a l’Ofès l’ofengui l’alegria de qui ha triat desdramatitzar la vida i en lloc de viure postrat, se’n riu de la por. A l’Ofès –n’estic convençut-, li fa por mostrar-se feliç, entenent que això pugui ser una mostra de la pròpia debilitat, i tant és així que ho manifesta amb la seva incapacitat de riure amb els altres i de riure’s d’ell mateix, d’estimar i de deixar-se estimar i d’estar, ni que sigui de tant en tant, raonablement content. Aquest home o dona que sempre se situa un graó per damunt dels altres amb actitud circumspecta, l’Ofès, fa una mica de pena, però tot i així és recomanable fugir-ne com gat escaldat. El seu tracte és sovint enverinat; per això, jo, ara que me n’he desintoxicat i ni els retrets ni les amenaces ja no em fan por, penso estalviar-me’l i no deixar passar ni un dia més sense riure-me’n de tot el que sigui risible amb els amics, també de les circumstàncies i d’aquesta cara de pomes agres amb què l’Ofès em desafia… Fet i fet, d’aquí a cent anys, tots calbs!

[9 de juny de 2013]